La Vall del Corb i les catedrals dels pobres

El coll de la Portella obre una finestra ampla i majestuosa al bell mig de la Vall del Corb. El castell de Ciutadilla s’aixeca dalt del poble costerut recordant antigues lluites pel domini d’un territori disputat durant més de cent anys entre cristians i sarraïns. La carretera trenca a la dreta i baixa arrapada a mitja serra per la riba distant del riu. Nalec apareix dalt d’un turó i tot d’una es dibuixa el campanar de Rocafort. El riu Corb baixa sempre ensopit, soterrat per canyes i brossa, protegit per pollancres solitaris i per freixes socarrimades pel foc que misteriosament crema un dia de vent de serè cada mes de març, causant el desconcert en els bombers de la comarca.

Església de Rocafort de Vallbona

Durant cinquanta anys he fet milers de cops el trajecte que em porta a creuar el pont de Rocafort. Els records de la infància perduren. Els anys de postguerra, l’estraperlo, les sequeres, l’emigració nombrosa a la ciutat, les gelades de 1956, la misèria i l’aïllament.

Recordo les feines de sembrar, batre, veremar, llaurar, esporgar, podar, les festes majors, l’arribada de parents per una estada de dos o tres dies, les campanes que tocaven a morts o bé cridaven a la missa de dotze. Era un món aïllat però complert. Tot anava al seu ritme inexorable, les llunes velles i noves, la florida dels ametllers i el primer verdejar de les vinyes, els canviants colors dels sembrats, les boires, les robines que arrossegaven riu Corb avall tot el que trobaven a la llera.

Rocafort de Vallbona, Vilet i Llorenç han tingut històricament una total dependència del monestir cistercenc de Vallbona. Diu la llegenda que cada cop que es moria l’abadessa només es certificava la seva defunció quan els nou batlles dels seus dominis, entre ells aquests tres petits nuclis, deien per tres vegades que la mare superiora havia traspassat.

Son terres de conreu, treballades i llaurades amb una constància secular. Clapes de boscos han resistit l’acció dels antics rabassaires. Cada poble té una personalitat pròpia que es pot rastrejar fins al segle XII. Els ibers deixaren tombes i els romans treballaren la ceràmica com es pot comprovar al Vilet. Les fortaleses de defensa s’aixequen al cim guaitant de fit a fit els campanars més posteriors.

Hi ha un ordre desgavellat en les terres de Llorenç, Vilet i Rocafort. La cultura dels termes, allí on els avantpassats hi han passat més anys treballant, té molta importància. La lògica dels camins respon a criteris de les propietats, les cabanes antigues son obres d’art i les més modernes s’aixequen amb pedra perfectament picada. Pedra dolça i pedra viva. Han sortit dels grans daus que recorren les entranyes d’aquestes terres.

La pedra ho domina tot. Les cases, els coberts i molt principalment les rengleres de marges que venen a ser com les catedrals dels pobres, dels artesans rurals, d’aquells picapedres que amb el covi i el martellet mataven mesos i anys per arrenglerar tanta pedra que avui encara s’aguanta mostrant la cara més noble de la feina ben feta.

Racons íntims, desconeguts, silenciosos. És la terra única, inconfusible, que es planta davant del pas dels segles. És la meva terra que mai he oblidat i a la que sempre hi torno com qui arriba a casa seva. No falla mai. Què bé que s’escau el que deia el poeta lleidatà, Màrius Torres, en proclamar en La Ciutat Llunyana allò de que la terra no sabrà mai mentir.

Apunt literari pel llibre de la Geografia Literària de les Terres de Lleida a cura de Llorenç Soldevila i Balart

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email