Reflexions sobre periodisme en el premi Quim Regàs

Avui s’ha lliurat el VII premi Quim Regàs de Periodisme. Discurs en agraïment del guardó pronunciat al Parlament de Catalunya.

Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya
Distingits membres del Jurat
Familiars, amigues i amics
Bona tarda a tothom
Vull expressar el meu agraïment al Jurat que ha considerat que era mereixedor del VII Premi Quim Regàs de Periodisme. Moltes gràcies per haver-se fixat en la trajectòria d’un periodista. Com en tota trajectòria hi hagut de tot, moments de grandeses i de frustracions i de misèries. La vida d’un periodista és erràtica perquè al llarg dels anys hem hagut de fer guàrdia en moltes garites, aquelles torres de molt poca capacitat, amb finestres petites i extremadament incòmodes. Però ho hem fet perquè em volgut, perquè ens ha agradat i perquè entenem que no hi havia alternatives. En el meu cas, jo no havia demanat tant en la vida professional. Ha estat posssible perquè l’empresa de La Vanguardia m’ho ha permès. El comte de Godó, present en aquest acte, m’ha fet confiança durant més de 40 anys. Moltes gràcies.

Gràcies a la presidenta del Parlament de Catalunya per presidir aquest acte que ja és una tradició del periodisme català. Agraït a tots els que heu vingut avui aquí on per setè any consecutiu es lliura el guardó del premi Quim Regàs de Periodisme. En aquest marc solemne, la seu de la representativitat i sobirania del poble de Catalunya, es fa memòria any rere any de la figura de Quim Regàs, un periodista que molts varem conèixer i que un nombrós grup dels que esteu aquí vareu treballar plegats, el vau patir, el vau admirar i el vau considerar un mestre.  Els grans periodistes se’ns escapen, van per davant, ensumen les notícies i expliquen els fets anticipant-se als nous corrents que es dibuixen a la professió i a la societat.

El president del jurat, Santi Nolla, deu recordar quan coincidirem amb Quim Regàs en la confecció del nou disseny del diari Avui. Parlava poc però ens l’escoltàvem molt. Era un periodista amb forta personalitat que es fixava en els detalls, era curiós, estava atent al que passava en el gran riu de la societat per on hi baixen aparentment les mateixes aigües però totes són diferents. No sé si era familiar amb el llegat del filòsof grec Heràclit quan deia que tot flueix, tot canvia, res perdura i no podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu. En Quim havia fet molts malabarismes amb la paraula, el llenguatge, els titulars, les percepcions, parlant d’esports, de tendències, de la vida i del periodisme. Va explicar històries i va ensenyar el nostre ofici, un dels més antics que han existit mai, sabent que sabem molt poc del que sabem.

A vegades he recordat el que deia Montanelli quan afirmava que el secret d’un bon periodista es arribar a poder explicar als lectors allò que ell mateix no acaba d’entendre del tot. Què passaria si recordéssim un dos per mil del que hem escrit? Potser podríem optar a un premi Nobel. Quim Regàs transmetia la grandesa i la fragilitat del periodisme practicat per “una tribu de miserables”, com deia un corresponsal de guerra nord americà ara fa cent anys.

No han passat ni tan sols deu anys del seu traspàs i s’esgarrifaria si tornés a una redacció i veiés com ha canviat l’ofici. Però estic segur que es posicionaria en la nova situació com si res hagués passat en aquest segle en el que vivim en la forma de informar, comunicar, opinar i transmetre coneixements al món global.

A les redaccions ja no es fuma, no es veu ni es parla. Tampoc es crida. Un silenci esglaiador recorre les sales d’ordinadors de plasma amb els que parlem com si fossin persones. La informació es multiplica, es diversifica, té molts formats, no hi ha res que es mogui al món que no ho tinguem davant la pantalla.
Sabem molt, gairebé tot, però molt sovint no sabem el què passa. Ens falta la clau o el desllorigador que ho explica tot. Aquesta és la clau del periodisme. No saber moltes coses sinó aquella cosa que les explica totes.

Com que mai arribem a trobar aquesta clau anem per la vida intentant no deixar-nos seduir per belles paraules sinó contrastar-les amb els fets. Els fets, els fets, li deia el primer ministre Harold Macmillan a una jove periodista que l’entrevistava. Els fets és el que més temo en política, deia.
Entre els fragments que es conserven del poeta grec Arquíloc, n’hi ha un que diu que “la guineu sap moltes coses, però l’eriçó només en sap una i gran”.

El periodisme que sap trobar una explicació definitiva als esdeveniments que li toca contemplar és el que fa un servei més categòric a la societat. Com que arribar a aquesta lucidesa periodística és pràcticament impossible hauríem de tenir present que qui vulgui conèixer la política, per exemple, ha de suspendre els seus judicis sobre les persones i hauria d’analitzar els personatges com són i no com li convindria que fossin.

Al llarg d’una trajectòria periodística es veuen passar moltes coses per davant de les redaccions o dels mitjans. Veus desfilar personatges, situacions, governs, poderosos, revoltes i canvis de tota mena. Tot passa però el relator, el periodista, sigui en el format que sigui perdura. Per això penso que la crisi del periodisme, que hi és i que molts la pateixen, té l’antídot de fer més i millor periodisme.

Penso que hi ha quatre conceptes que Quim Regàs compartiria perfectament a l’hora d’exercitar aquesta professió d’alt risc. Em refereixo a la llibertat, la veritat, la justícia i la compassió. Sense llibertat no hi ha justícia ni democràcia. Tampoc es pot arribar a tenir una visió aproximada de la realitat.

La veritat en aquest ofici pot ser canviant a mida que anem descobrint nous aspectes de la realitat. El que no podrem admetre, per exemple, és que els Estats Units guanyaren la guerra de Vietnam o que França va invadir Alemanya en les dues guerres mundials del segle passat. Amb els fets no paga la pena jugar-hi. S’acaben imposant, encara que sigui a mig o llarg termini.

La veritat exercitada des de la llibertat és també un gran negoci. El millor negoci en l’àmbit de la comunicació de masses. En la recerca de la llibertat les empreses periodístiques han d’estar preparades a fer els sacrificis que calguin per tal de servir als seus lectors i a les seves audiències. Independentment de les seves complicitats amb la política i les finances. L’audiència, els lectors, són el primer.

En aquests temps de rapidesa i de precipitació cal més que mai posar les informacions en el seu context. Tenim el risc de perdre el passat i el futur convertint en present tot el que passa sense saber d’on venim o a on anem. La memòria no és per arxivar-la sinó per posar-la al servei del present per projectar millor el futur. S’ha dit que el periodisme és el primer esborrany de la història. Un esborrany que es va modificant a mesura que els historiadors van refent el que ha passat a la llum d’aportacions desconegudes pels periodistes del moment.

Tu escriu el que vegis que la història ja dirà el que ha passat, és una sentència memorable que Manu Leguineche, traspassat fa uns mesos, em digué en mig d’una batalla terrible a la guerra entre Iran i Iraq. No tenim l’última paraula. Però sí que podem dir, hem de dir, el que veiem.

Deia que la llibertat és imprescindible per arribar a servir la veritat i ajudar a conformar una opinió pública madura. Però sabem que és molt difícil exercir-la quan no es disposen de totes les dades bàsiques. A més, la llibertat està sotmesa, avui i sempre, a les pressions de les empreses, dels polítics, dels grups socials, ideològics i econòmics que intenten per tots els medis que només se sàpiga la seva veritat, especialment quan els seus interessos poden quedar perjudicats.

Quim Regàs no va conèixer l’esclat d’Internet i la penetració massiva de les xarxes socials. Segurament les hauria seguit de prop. No sé si com a protagonista o com observador. Però segur que hauria reflexionat sobre aquest fenomen que té més repercussió que la invenció de la impremta per Guttenberg.

La comunicació en tots els seus suports de distribució té avui més importància que mai. Perquè arriben a tot el planeta en temps real i sense fer distincions de classes socials, països, mars i continents. És un repte de primera magnitud que pot fer caure governs, guanyar eleccions, destruir prestigis o fabricar diputats mitjançant tertúlies o twiters massius.

Les xarxes socials han arribat i són aquí per quedar-s’hi. Només unes últimes reflexions. El que és mentida ho és igualment si es publica en paper, es transmet per la ràdio, es difon per la televisió o per les xarxes socials. No oblidem pas que el diable és el pare de la mentida. La mentida és el gran perill del periodista, de la societat, de la pau i la llibertat.

Donar la cara, respondre dels actes propis del que es diu o s’escriu és un repte en aquests temps de confusió. Fugir de l’anonimat, de les simulacions, de les fantasies, de les injuries i de les profecies.
Deia al començament que un periodista també ha de tenir compassió. Qui no mostra compassió veient centenars de persones que salten tanques per travessar una frontera o que són víctimes de injustícies flagrants, no és un periodista complert.

El estar obert a tots els punts de vista i a les diverses cares de la realitat no vol dir ser indiferent a totes les accions. El periodisme ha de contribuir al benestar de la gent protegint la seva dignitat i la seva llibertat. No es tracta d’una lluita entre el bé i el mal sinó una pugna constant entre allò que és preferible contra allò que és detestable. L’objectiu no es fer caure governs ni enlairar-los. Simplement, explicar allò que passa en un moment concret tot posant els fets en el seu context polític, social, històric i humanista.

Acabo agraint novament a la presidenta del Parlament de Catalunya el haver presidit aquest acte en aquesta casa de tots. També al jurat per haver-me guardonat, a la família de Quim Regàs, al pintor Joan Pere Viladecans, als companys amb els que hem compartit tantes vivències durant tants anys, als amics i, final i principalment, als familiars.
Espero que la memòria de Quim Regàs perduri en el temps.
Moltes gràcies.
Lluís Foix
Parlament de Catalunya, 2 de juny de 2014