Els morts que encara parlen

Veteranos de guerra en el 70 aniversario del día D

Veteranos de guerra en el 70 aniversario del día D

Els veterans que participaren en el desembarcament dels aliats a les platges de Normandia divendres feia 70 anys lluïen els uniformes amb orgull. Tots ells havien superat els 90 anys i transitaven amb mangales, bastons i un penjoll de medalles que cobrien els pits d’aquells soldats envellits i rovellats per l’edat. No eren conscients del que protagonitzaven en la seva primera joventut. Molts van ser reclutats obligatòriament i d’altres s’allistaren de bon gust.

Els sobrevivents d’aquelles gestes militars parlaven dels que ja no hi eren, dels que moriren i dels que no havien pogut traslladar-se a les platges normandes per la manca de mobilitat. Hi havia veterans britànics, francesos, nord-americans i d’altres països. Però els que més orgull exhibien eren els anglesos que foren els primers que es plantaren davant de l’ofensiva de Hitler. Anglaterra estava sola i indefensa. Va resistir i va acabar vencent tot i que, com diria Adlai Stevenson, excandidat demòcrata a la presidència americana, es convertiria més tard en vençuda de les guerres que guanyà.

Fou un matí de divendres ple d’evocacions i d’emocions. Els canals públics europeus dels quatre que vaig consultar donaven les cerimònies en directe. Cap televisió espanyola o catalana retransmetia en directe l’efemèride. El president François Hollande donava la benvinguda a tots els caps d’estat i de govern, a la reina d’Anglaterra i al president de Rússia, que participava en la cerimònia del migdia, malgrat les desavinences sobre el que passa a Ucraïna. Putin es va reunir amb el president electe d’Ucraïna, Petró Poroixenko, i també amb Merkel.

Un tuit del nét d’un veterà de guerra alemany, Joseph Knecht, deia: “Som la primera generació alemanya en 300 anys que no ha fet la guerra.” En la seva correspondència amb Voltaire, l’emperador Frederic el Gran de Prússia li comentava que “estarà molt sorprès en assabentar-se que en aquests moments hi ha una guerra a Europa en la qual jo no participo”. És ben sabut que l’emperador Frederic, asceta ombrívol i figura emblemàtica del puritanisme prussià, tocava en privat la flauta, composava versos i era un lliurepensador, amic dels enciclopedistes francesos. També ho era la tsarina Caterina la Gran de Rússia. Tots dos protagonitzaren guerres ferotges amb pobles veïns i llunyans.

Va ser un dia de celebracions molt festives perquè el més natural a Europa, des de la caiguda de l’imperi romà, ha estat la guerra entre pobles, entre nacions, entre religions, entre estats que volien imposar per la força la seva hegemonia a Europa i al món.

Mentre els presidents anaven pronunciant discursos patriòtics, un rere l’altre, pensava en aquelles paraules de Georges Bidault, cap de la resistència francesa i ministre d’Afers Exteriors de França, davant de les tropes alemanyes vençudes. “Soldats alemanys –els deia Bidault–, sóc el cap de la resistència, he vingut per desitjar-vos una ràpida recuperació. Tant de bo es trobin aviat en una Alemanya lliure i en una Europa lliure.” El president Hollande observava nostàlgicament les platges d’Omaha acompanyat del president Obama. França no oblidarà mai, va dir, el que deu als Estats Units. Tampoc els britànics ni la resta de països europeus que foren víctimes de la guerra de Hitler. Ni tampoc els alemanys que foren rescatats després de ser vençuts i que avui són la primera potència europea.

Les televisions europees no donaren gran protagonisme a Vladímir Putin, que representava el país que més va patir i més víctimes va sacrificar al front oriental per aturar i vèncer els nazis a Stalingrad, Leningrad, Moscou i les altres ciutats que resistiren heroicament els exèrcits de Hitler. No es pot oblidar que l’Exèrcit Roig fou el primer a arribar al Berlín devastat per la guerra. Després, tot es torçaria i les aliances de la guerra es trencarien per encetar la llarga guerra freda.

Espanya no hi pintà res, en les celebracions. No estava entre els vencedors ni entre els vençuts. Franco havia evitat entrar en la guerra a canvi d’enviar 20.000 voluntaris que formaren la cèlebre División Azul, que seria incorporada com una unitat de la Wehrmacht. Fou un fracàs militar, polític i un taca que la dictadura no va poder netejar fins que l’any 1953 fou admesa per raons geoestratègiques a les Nacions Unides. Sempre d’esquena a Europa. Itàlia i Alemanya, derrotades, sí que hi eren perquè acceptaren les regles dels vencedors i es convertiren en democràcies mentre aquí seguiríem amb la dictadura fins al 1975.

Europa té molts problemes. Però divendres feia l’efecte que està disposada a garantir la convivència perquè recorda aquella reflexió de Hannah Arendt quan deia: “Ens agradaria cridar que tot això no és real, el real són les runes, el real és l’espant del passat, el real són els morts que heu oblidat.” Europa se’n sortirà si no oblida els seus morts i les causes de tantes barbàries.

Publicat a El Punt Avui el 8 de juny de 2014

14 comentarios

  14 comments for “Els morts que encara parlen

  1. Rosamaria
    09/06/2014 at 10:18

    ” La fi no justifica els mitjans”…
    Vivim en un societat hipócrita que davant d’un mateix fet, pot castigar l’ agresor o pot condeconrar-lo.
    Matar algú està penat, llevat que sigui per una bandera.
    Té algún sentit això ??….el fet és el mateix.

    • Albert
      10/06/2014 at 06:57

      Tens tota la rao, Rosamaría. Ara recordo que cuan vareig fer la mili, ens varen fer jurar fidelitat a la bandera i a Espanya. I per aquest motiu ens varen fer desfilar, un a un per sota la bandera i besarla, mentres que un bisbe ( crec ) catòlic prèviament ens va fer una arenga dirigint-se a tota la tropa i dient-nos : ” ¡ Juráis defender a España hasta la última gota de vuestra sangre ¡ … i nosaltres la tropa habiam de respondre, cridan : ¡ SI !… i a leshores ell ( el bisbe ) …continuava dient :… ¡ I si no lo hicieréis, que Dios os lo demandare ¡

      Al bon entenedor…

      • Rosamaria
        10/06/2014 at 09:10

        Res més lluny de la paraula de Deu que l’ Esglesia Catolica, Albert.

        • Albert
          10/06/2014 at 09:55

          Doncs la política ó els polítics funcionan igual. Per això mai s’han arreglat ó solucionat els problemes ó l’encaix de Catalunya amb Espanya ó d’Espanya amb Catalunya.

          I s’hem ocorre pensar que la solució sería de l’ho mes fàcil.

          Per exemple: Un Rei Bourbon ( francès ) Felip V, que amb el decret de… Nueva planta…, ens va prendre els furs ( fueros ) ó drets de Catalunya i dels països catalans i també dels país Basc i Navarra.

          Que per cert ells els van poder recuperar, crec pel 1979.

          En cambi Catalunya amb CIU i Jordi Pujol, van preferir mes …” Peix al cove “.

          Que semble que ja ens-en em oblidat.

          Doncs que el pròxim rey Borbon ( espanyol ) Felip VI, ens els retorni. ( Els fuers ( fueros ). També per decret.

          Perque tinguem en compte que el principal problema de Catalunya i de totes les autonomies industrials d’Espanya, es el dret a manar sobre els ingressos de la caixa propia com tambe de la distribució, destí i empleo dels diners.

          De fet sería la solució de sentit comú i el mes just.

          • Albert
            10/06/2014 at 21:01

            P.D. Penso que: Els que varen preferir…” El peix el cove. ” en comptes de tornar a recuperar els drets, usos i costums ( fueros ) de Catalunya com a nació històrica, dintre de la corona d’Aragó, son els que ho varen envolicar tot.

          • Albert
            10/06/2014 at 21:01

            P.D. Penso que: Els que varen preferir…” El peix el cove. ” en comptes de tornar a recuperar els drets, usos i costums ( fueros ) de Catalunya com a nació històrica, dintre de la corona d’Aragó, son els que ho varen envolicar tot.

  2. francis black
    08/06/2014 at 19:55

    La violencia es un desastre hay que intentar que el razonamiento y la palabra sean la base y se ha de poder hablar de todo, sin santificar lo establecido.

    • Rosamaria
      09/06/2014 at 10:14

      BRAVO !! Francis black

  3. 08/06/2014 at 14:57

    Sr.Foxi: hay que hacer votos para que esas barbaries no vuelvan a repetirse…

    • 08/06/2014 at 15:01

      Sorry, your name is Foix…Lluís Foix…

    • Àfrica
      08/06/2014 at 20:13

      …..Ucrania está a la vuelta de la esquina…..Que no aprendemos, Bartolomé…no aprendemos….

      • 08/06/2014 at 22:42

        Y que lo digas Àfrica…y que lo digas…

  4. Albert
    08/06/2014 at 12:17

    Sr. Foix: Mi respuesta, pienso que ya la efectué, adelantándome voluntariamente, el día 07/06/2014, aprovechando su artículo anterior : ” Huida en 1931 y abdicación en 2014 ” del día 06/06/2014.

    Pero recordemos, que Alemania e Italia ayudaron a ganar la guerra incivil a los del Glorioso alzamiento-naci-onal y que incluso luego lo ayudaron, secundaron y apoyaron los Estados Unidos y el resto de Aliados hasta la muerte de Franco. Lo que demuestra que Franco era un gran estratega que su mérito, es que supo jugar con todos y salir triunfador.

    Todo visto y juzgado desde un punto de vista imparcial y neutral.

    • Albert
      08/06/2014 at 14:13

      P.D. Pero tampoco hemos de olvidar la parte negra u obscura de la dictadura de Franco. Vease y repasese la Historia real y auténtica a partir de Enero del 1939 en adelante hasta su muerte en 1975.

      Mirando el conjunto ecuanimemente.

Comments are closed.