Albert Manent, un esperit inquiet i un bon conspirador

Albert Manent, a casa seva

Albert Manent ha deixat una forta petjada en la cultura catalana. No he conegut una persona tan activa, tan treballadora, tan xafardera i tan interessada en tots els àmbits de la cultura i de la política. Era un conspirador del catalanisme. No parava. Sabia què i qui es movia a Catalunya, des d’un llibre de la història local d’un poble del Bages fins als grans temes que es tractaven als centres més sofisticats de Catalunya.
No és gens fàcil escriure una pinzellada de la personalitat d’Albert Manent i Segimon. Els anglesos acostumen a utilitzar l’expressió larger than life quan volen encabir en unes paraules les moltes facetes d’una biografia que sembla que no cap dintre d’una vida, per llarga que sigui. Quan fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes vaig recordar que es definia a si mateix com un activista cultural. He llegit bastants dels quaranta llibres que ha publicat i m’ha sorprès sempre el rigor en les dades, la precisió de les dates, el coneixement enciclopèdic de gairebé tothom que ha fet alguna cosa interessant per la cultura del país. Sap el nom i el cognom de tots, d’on vénen, què han estudiat, què han fet i en quin cenacle polític o cultural s’han aixoplugat, i també coneix les evolucions vitals de tots.
Vaig conèixer Albert Manent l’any 1969, quan feia de traductor substitut a La Vanguardia. El veia entrar sigil·losament, amb algun diari estranger sota el braç, camisa blanca i corbata, sempre fent observacions breus sobre l’ambient i els personatges. No es feia pesat. Amb un humor càustic i irònic, deia la paraula justa sobre el personatge de torn. No calia més perquè la gent de la redacció ja sabia de què anaven tots els temes.
He rellegit el capítol que dedica a la secció d’Internacional d’un dels seus llibres. L’ambient que dibuixa és exacte. Aquell espai de debat una mica clandestí estava dirigit per Santiago Nadal, un prohom de la nissaga dels lleidatans il·lustrats. Manent qualifica aquella atmosfera tan singular com una àgora lliure. Repassa tots els personatges que convivíem en aquelles peixeres del carrer Pelai, vidres gruixuts però transparents, que separaven les quatre seccions més importants del diari. Entre els redactors que vaig tractar menys, diu, hi havia Lluís Foix, silenciós i discretíssim, fill d’un poble de la Vall del Corb, a l’Urgell, el qual de redactor va passar a corresponsal i durant la Transició fou un quant temps director del diari. Descriu amb exactitud l’ambient que hi havia en aquella redacció dels germans Nadal, Lluís Permanyer, Antonio Carrero, Valentín Popescu, Miriam Josa, el traductor holandès Robert Bosschart, mossèn Jordi Piquer, José Guerrero Martín, Tomàs Alcoverro, José Casán Herrera, Margarita Sáenz Díaz…
Manent entrava una mica d’amagatotis i es tancava a la peixera més petita, la de Santiago Nadal, per conspirar, parlar, fer bromes i bescanviar informació de tota mena. Manent traficava amb la informació en el sentit més periodístic de la paraula. Sabia moltes coses però no les deia totes. Aquesta era una de les seves qualitats. A mi em feia molt respecte aquell personatge que parlava en claus que jo desconeixia.
Assidu del diari Le Monde, molt vinculat amb Montserrat, un dels quatre amics que ha reconegut públicament Jordi Pujol, va treballar desmesuradament per reconstruir la memòria de la Guerra Civil i del franquisme al costat de Josep Benet. Visitava els llocs on es parlava de política i de cultura. Seleccionava les llibreries de vell com el de la plaça Sant Just on s’hi trobava amb el propietari, senyor Josep Maria Marca, i molts altres personatges que aprofitaven els capvespres per enraonar i conspirar sobre la situació política. No dedicava més temps del imprescindible per copsar una situació nova o comprovar dades que havia emmagatzemat en algun racó de casa seva.
La seva moderació aparent era un arma per defensar la llengua i la cultura del país. Mai hauria pensat que, passats els anys, tindríem una relació tan fluida i constant. Un aspecte poc conegut de Manent és la seva activitat epistolar. Són cartes adreçades a polítics, bisbes, personatges d’aquí i d’Espanya. La majoria són categòriques, clares i desvergonyides. En guardo unes quantes còpies que me n’ha fet arribar. Ell sap que un dia veuran la llum i molts personatges en sortiran bastant escaldats.
Les cartes adreçades als bisbes i cardenals de Madrid són nombroses i freqüents: N’hi ha per Antonio Maria Rouco, Casimiro Morcillo i d’altres. En guardo una còpia de la que envià a monsenyor José Guerra Campos, de novembre de 1967, quan el bisbe fou anomenat “procurador en Cortes”. Li diu que “estoy convencido que V.E. pasará a la historia como el obispo temporalista por excelencia y como el moderno Richelieu español”. Acaba la carta a Guerra Campos dient que “cuando le conocí fugazmente a V.E. En las Conversaciones Católicas de Gredos de 1959, en aquellos inolvidables debates con Ruíz Giménez, Garrigues, Laín, Ridruejo y tantos otros, nunca me imaginé que alcanzaría una tan brillante y rápida carrera política.
Tinc còpia de cartes de Manent a molts bisbes catalans exposant educadament però amb molt contundència el que pensava sobre temes determinats. Les escrivia i enviava còpia a bastantes persones i en molts casos als seus contactes al Vaticà. La campanya de “volem bisbes catalans” dels anys seixanta la va inspirà en companyia d’altres catalanistes activistes.
Els polítics també en rebien moltes. Manent utilitzava el correu postal. En una carta duríssima adreçada a l’alcalde Joan Clos sobre la proposta de celebrar “bateigs laics” a Barcelona no escatimava adjectius. Adjuntava una tarja personal dient “ja veus que no paro ni pararé. Vindran sorpreses”.
Va combatre amb cartes, converses, visites i crítiques obertes la manera en què el primer govern tripartit va posar en funcionament el Memorial Democràtic. Manent era partidari que es sabés tot el que havia passat al país durant la guerra civil. Va escriure la història en uns seixanta pobles del Camp de Tarragona, des de la vinguda de la República fins a la Guerra Civil i la duresa política dels primers anys del franquisme. Hi són tots: els que foren assassinats per la revolució de 1936 per ser de dretes, catòlics o clergues. Els que Franco va jutjar amb pena de mort sense cap garantia jurídica, els que s’escaparen i els que s’amagaren, els que moriren al front o trobaren la mort a l’exili o als camps de refugiats al sud de França. A vegades havia parlat amb ell que aquesta era la manera més equànime de recuperar la memòria històrica, una mena de Comissió per la Veritat, com va propugnar exemplarment Nelson Mandela a l’Àfrica del Sud.
En un dels seus últims llibres, Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), apareix l’activista cultural i polític en estat pur. Va treballar amb tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer, fins que Joan Guitart va prescindir dels seus serveis en ser nomenat conseller de Cultura.
En surt un retrat molt exhaustiu de les activitats culturals en els primers governs de Jordi Pujol. No es calla res i fa ressaltar les llums i les ombres d’aquells vuit anys. Explica, per exemple, com el conseller Cahner, en unes reunions amb rigor germànic, passava comptes amb tots els alts càrrecs, un control de vegades terrorífic del que havien fet o havien deixat de fer els membres de l’equip. El conseller s’hi posava a manera de jutge i, per exemple, Miquel Vilar, abans de començar, es prenia un tranquil·litzant, i “a mi de tanta tensió una vegada em va venir una mena de vertigen o mareig i em vaig haver d’ajeure a terra durant uns minuts per seguir així les deliberacions”.
Però si l’àmbit de la seva obra escrita va des de la poesia a la història, el que amb més entusiasme ha conreat ha estat la tasca de memorialista: ha esbossat retrats de més d’un centenar de personatges que han quedat perfectament dibuixats en biografies, molt sovint curtes, de moltes persones que han treballat amb gran solvència en els camps de la cultura, la política, l’empresa i, molt especialment, d’aquells que plantaren cara al franquisme amb actituds serenes i valentes des d’una catalanitat radical.
Tota l’obra escrita de Manent és ja per si mateixa un monument a l’esforç d’un personatge que heretà del seu pare, el poeta Marià Manent, també guardonat amb el Premi d’Honor, la sensibilitat per la poesia anglesa, per la literatura universal i per l’amor a la terra i al paisatge que fins poc abans de traspassar mostrava amb orgull al Mas de l’Aleixar, en les contrades tarragonines. Recordo encara un dia d’estiu que em portà a veure l’alzina més antiga de Catalunya, a prop del seu mas, un arbre que no abasten quatre persones, i que ell qualificava d’alzina visigòtica perquè ja existia quan els dels califats de Bagdad i Damasc envaïren les terres peninsulars al segle vuitè.
Tan important és el que ha fet com el que ha fet fer. Manent ha construït una xarxa invisible de col·laboradors als quals ha suggerit treballs d’història, de literatura, de biografies i de costums del territori que van des dels noms dels vents i els núvols fins a fer un inventari del que va passar a començaments del segle passat en un llogaret apartat i remot.
Ha estat un dels catalans que més ha fet per la cultura, pel país i per la recuperació de petites històries que impulsava anant per Catalunya i sembrant llavors que després es convertirien en llibres escrits per altres persones. Va treballar fins l’últim alè. Ho aprofitava tot. Es fixava en els petits detalls. També escrivia cartes al director, amb el seu nom, amb pseudònim o bé signades per persones de la seva màxima confiança. Durant 14 anys vaig portar personalment la secció de cartes al director de La Vanguardia. Per l’estil, pel tema i per la subtilesa dels arguments ja sabia que eren d’ell. Una vegada no va ser massa caut i n’envià una en la que hi constava el seu membret al darrere de la carta.
Una de les seves últimes aportacions és un gegantí diccionari de pseudònims a la premsa i la literatura catalana. Era un pou d’informació. L’administrava amb prudència però mai en tenia prou. Estava al corrent de tot. També del que passava quan havia entrat a la recta final de la vida. Com a catalanista de pedra picada i activista polític indomable, no estava molt entusiasmat perquè pensava que potser s’anava massa de pressa. Així m’ho digué en les converses que en els últims dos anys havia mantingut a casa seva, a mitja tarda, envoltat de llibres i practicant una curiositat permanent. Era potser l’últim noucentista.
Sota els estels de ca l’Herbolari són les seves memòries d’infància a la casa pairal de Viladrau on es va refugiar la seva família durant la guerra. Estava intentant publicar un volum amb tots els retrats de personatges catalans que estan disseminats en moltes publicacions.
Tinc la sospita que es publicarà molt material inèdit de Manent. La seva correspondència al llarg de més de mig segle tindria un gran valor documental.

Publicat a la Revista de Catalunya, número extraordinari 2015/1

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email