Pregó de Nadal a Blanquerna

El passat 16 de desembre vaig fer el Pregó de Nadal a la Fundación Blanquerna, la institució d’ensenyança superior integrada en la Universitat Ramon Llull a la que aporta tres facultats. 

 

Un Betlem tradicional en molts indrets del país

Les figures d’un Betlem tradicional en molts indrets del país que es fa des de fa segles

Benvolgut Dr. Salvador Pie, president de la Fundació Blanquerna, professors, alumnes i famílies.

Gràcies per convidar-me a fer el Pregó de Nadal. No n’he fet mai cap. Em digueren que era molt senzill. Simplement, que arranqués amb el que em sortís de dintre. Però primer he anat a la descripció de San Lluc, un metge que fa de periodista excel·lent, precís, curt, de les circumstàncies que precediren el fet de que Jesús nasqués a Betlem i tot el que s’esdevingué en els dies posteriors.

El gran misteri del naixement de Jesús, el moment en que Déu es feu home, es produeix com a conseqüència d’un edicte del Cèsar August perquè es fes el cens de tot el món. És paradoxal com Déu s’acomoda a les passatgeres i no sempre justificades decisions dels governants. Sant Lluc ens diu amb la precisió del detall que «Aquest cens es féu abans que el del governador de la Síria, Quirini».

Abans de continuar em vull aturar en la coincidència entre els fets de fa vint segles que poden guardar una certa relació amb el que vivim avui. A Síria també es feia un cens i hauria comportat el desplaçament de moltes persones que acudirien al seu lloc de procedència per deixar constància censal del seu estatus civil. Avui, a Síria, dotze milions de sirians han estat desplaçats de les seves cases d’origen entre els que s’hi troben més de quatre milions que han fugit a Turquía, Jordània i Líban. Desenes de milers deambulen per Europa cercant el refugi de l’asilat i del perseguit i es troben amb filferros de pues, tanques i soldats que els hi barren el pas. La globalització de la indiferència de la que ha fet esment el Papa Francesc la veiem avui en tots els mitjans de comunicació cada dia. Només quan l’impacte d’una fotografia d’un nen ofegat en una platja de la Mediterrània colpeja la consciència occidental i s’activen mesures per aturar una de les tragèdies més inhumanes de nostre temps.

L’edicte del Cèsar era per tot l’imperi. I tothom anava a empadronar-se, ens diu Lluc, a la seva població. El Déu fet home que està a punt de néixer també compleix les normes de l’autoritat civil. El misteri de Nadal, en el que el «Verb es feu carn» (St. Jo. 1.14), s’esdevé en les circumstàncies més normals i ordinàries. Una dona, la mare de Déu, que té un fill, una família i una casa manllevada, un indret incòmode perquè no es trobà cap lloc més adequat per als forasters. No sabem de queixes, protestes o manifestacions per la manca d’un habitatge digne. El fill de Déu neix en la més estricta pobresa, sense casa i sense cridar l’atenció.

També Josep, continua el relat de Lluc, «va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, el poble de David, que s’anomena Betlem, que era de la casa i de la família de David, per empadronar-se juntament amb Maria, la seva esposa, que estava encinta. En aquesta situació transitòria se li van complir els dies del part i Maria va infantar el seu fill primogènit que l’embolcallà i l’ajagué en una menjadora, perquè no tenien lloc a l’hostal».

Un fet de tanta transcendència com és la realització de la santa humanitat de Déu, perfecte Déu i perfecte home, s’esdevé en mig d’un gran silenci i d’una extrema solitud. Les coses grans no fan soroll, neixen sovint molt petites, passen desapercebudes i els seus efectes són compresos al començament per molt pocs. La notícia estava en aquella menjadora de Betlem i passà inadvertida per tots els que vivien en aquella ciutat davídica. Però a les poques hores l’anunci es comunicat primerament a uns pastors que dormien al ras guardant el seu ramat i després s’estengué per tota la contrada, arribà a les altes instàncies de Jerusalem i es donada a conèixer a uns Mags que es guien per una estrella que els du a una llarga travessa fins que arriben a la cova de Betlem.

Els àngels s’encarreguen de comunicar-ho als pastors. Donen la notícia als més humils i més senzills. Els hi diuen que no tinguin por perquè «us anuncio una gran joia, que ho serà per tot el poble; avui a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador que és el Crist Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora».

I de sobte, «s’uní a l’àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu, dient: Glòria a Déu a les altures i a la terra pau als homes de bona voluntat». Aquella notícia no quedaria en les imprecises fronteres de Judea. Els pastors anaren a Betlem i veieren el que l’àngel els hi havia anunciat. Cregueren en les seves paraules i començaren a difondre la seva experiència a tothom que veien.

Els pastors estaven davant d’un misteri que l’acceptaren per la fe i també per la fe aprofundiren en el seu contingut. I el divulgaren. El naixement de Crist és la gran notícia que arribà primer als més senzills. Jesús serà un gran comunicador en tots els àmbits territorials en els que es mogué i sense fer cap accepció de persones.

Com tantes vegades en les Escriptures apareix l’expressió «no tingueu por». La diuen els àngels, la diu Crist durant la seva predicació, la viuen la Mare de Déu i Josep que no tenen por en ser protagonistes del fet tan extraordinari que s’acaba de produir.

Les notícies sobre el naixement de Jesús no són exactes ni precises en aquells primers dies del naixement a Betlem. Es desfiguren, s’exageren o s’ignoren. El mateix Herodes fa reunir a tots els seus savis perquè li diguin on ha nascut el rei d’Israel. En trobar-ho a les Escriptures comença la primera persecució d’innocents, de persones que són víctimes de la desfiguració de la veritat, de la mentida i de les murmuracions. Des del començament els seguidors de Crist han estat perseguits. Al llarg de tota la història i avui mateix. En la majoria dels casos és per ignorància.

Jo sóc el camí, la veritat i la vida li diria Jesús a un Tomàs dubtós i absent. La mentida és un dels mals més nocius de tots els temps. Sant Joan diu en una de les seves cartes que el dimoni és el pare de la mentida.

Josep i Maria saben la notícia completa. No es queden només en el titular. Ho saben tot. Saben com Déu ha actuat en les seves vides. Maria ponderava totes aquestes coses en el seu cor. Al marge del que diguin els altres, l’opinió pública, els poders terrenals o la societat que els envolta. Pot ser oportú recordar el que deia el cardenal Narcís Jubany, impulsor d’aquesta Universitat, que passà els últims anys de la seva vida en una residència molt prop d’aquí. Publicava articles quinzenals a La Vanguardia i alguna vegada em convidava a fer un cafè i enraonar una estona. Ho havia dit a altres persones, però jo també ho vaig escoltar d’ell: escolteu, Foix, el que no ho sap tot, no sap res.

És impossible saber-ho tot. Però si se sap el més important, el que és decisiu i constitueix la clau de volta de les coses, s’entén tota la resta. Del Nadal cal saber, amb la llum i l’ajut de la fe, que al principi existia el Verb, i el Verb era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ell, i ni una sola de les que han vingut a l’existència hi ha vingut sense ell…

Continua Sant Joan que «existia, però, aquella llum vera que, venint al món, il·lumina tot home. Era present al món, i per mitjà d’ell el món havia vingut a l’existència; però el món no el conegué. Vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren. Però a tots els que el reberen els hi va donar poder d’esdevenir fills de Déu, als qui creuen en el seu nom, ell que ha nascut, no pas de la sang, ni del voler carnal, ni del voler d’home, sinó de Déu».

Una d’aquelles senyals inequívoques del Déu fet home és que tots tenim l’oportunitat de sentir-nos i ser fills de Déu. Ja només hi ha una raça a la terra que és la raça dels fills de Déu. Tots som iguals davant d’ell, tots som igualment estimats, tots som objecte de la seva misericòrdia com ens recorda amb tanta claredat el Papa Francesc en la butlla que obria l’Any Sant de la Misericòrdia el passat 8 de desembre, festa de la Immaculada, a Roma.

El Papa Francesc ens diu que en la llarga travessia de la història, la llum que dissipa l’obscuritat ens revela que Déu és Pare i que la seva pacient fidelitat és més forta que les tenebres i la corrupció. En això consisteix l’anunci del Nadal. Déu no coneix els arravataments de l’ira i la impaciència; sempre hi és, com el pare de la paràbola del fill pròdig, esperant i aguaitant a la llunyania el retorn del fill perdut.

Pot ser oportú fer esment en la insistència que el Sant Pare recorda el pecat de la corrupció que és causa de tantes injustícies i tantes desigualtats que van en detriment dels més fràgils, els més pobres, els més indefensos. En la senzillesa de Betlem no hi ha trampes, enriquiments o aprofitament de ningú. Tothom ho dona tot. Els Mags que venen d’Orient no volen res, simplement venen a adorar el fill de Déu oferint-li or, encens i mirra. Consulten a Herodes per saber on és nat el rei dels jueus però no el tornen a veure en saber, per somnis, les intencions malèvoles del monarca. Fugen de la complicitat amb qui vol fer el mal.

En recordar la nit de Nadal, el Papa Francesc deia l’any passat que «el poble que caminava en les tenebres va veure una llum gran; habitaven terres d’ombres i una llum els brillà; la presència del Senyor en mig del seu poble els allibera del pes de la derrota i de la tristesa de l’esclavatge i instal·la el goig i l’alegria».

Deia Francesc que «l’origen de les tenebres que envolten al món es perd en la nit dels temps. Pensem en aquell moment fosc en que fou comés el primer crim de la humanitat, quan la mà de Caín, encegat per l’enveja, ferí de mort al seu germà Abel.

Des d’aquell primer crim, la història ha estat marcada per la violència, les guerra, l’odi, l’opressió. Pot semblar que el naixement de Crist no ha servit de gran cosa. El mal existeix i actua. En el món, en la societat, al nostre entorn i en el nostre interior. Però també sabem que no hem de tenir por, no em de témer, perquè Crist ens diu «tingueu confiança, jo he vençut al món».

Davant d’aquesta realitat el Nadal ens convida a pensar que la senyal de Betlem és que la humilitat de Déu fet home la portà fins a l’extrem. És l’amor, diu el Papa Francesc, amb el que aquella nit, Déu assumí la nostra fragilitat, els nostres sofriments, les nostres angoixes, els nostres anhels i les nostres limitacions. El missatge que tots esperaven era la tendresa de Déu, la ternura tant sovint invocada per Francesc. És el Déu enamorat de la nostra petitesa i de les nostres misèries. Quina necessitat de tendresa té el món d’avui. Quanta comprensió falta, quan respecte, quanta misericòrdia vers els que pateixen les malalties de l’esperit o de la vida, quanta manca dels recursos mínims per viure una existència digna.

El Nadal ens convida a combatre el mal amb abundància de bé. Sempre hi ha un punt de bondat en totes les persones, malgrat que les aparences no ho demostrin. Penso ara en aquella nit de Nadal d’ara fa poc més d’un segle quan els contendents de la Gran Guerra pararen els trets i les hostilitats, sortiren de les trinxeres, cantaren nadales i jugaren un partit de futbol entre dues alineacions enemigues. No eren els soldats els que feien la guerra sinó els que la patien. Els que feren la guerra eren els que volien vèncer l’enemic fent un ús pervers de la vida dels soldats que moriren a milions.

Pau als homes de bona voluntat. No podem quedar indiferents davant les injustícies, les guerres, la corrupció i el maltractament dels altres. La pau no s’assoleix només amb la força. És més, la pau arriba amb la mirada tendra, comprensiva, amorosa cap a l’altre tenint en compte el concepte ja expressat de que tots som iguals davant de Déu.

Tornant a Betlem hi trobem el Fill de Déu que ens convida a viure la fe conscients de les nostres limitacions. Sabrem que la vida de Jesús, Maria i Josep no serà una vida plàcida i còmoda. Aviat vindran les persecucions, la fugida a Egipte, la tornada a Natzaret, una llarga vida normal de Jesús amb la seva família, les anades i tornades de Jerusalem, la predicació, la confrontació amb els fariseus i els mestres de la llei, la vida en comú amb els apòstols, moltes hores d’oració, de sacrifici i de curar malalts, ressuscitar morts, dinars i sopars a casa de pecadors, les confidències amb els seus, la vida a casa d’amics com Llàtzer, Maria i Marta, la traïció, Getsemaní, el Calvari, la Creu, la mort i la Resurrecció. Tota una vida que ens ensenya les prioritats de Déu.

El Nadal és una trobada amb aquest Déu que dona la vida pels altres. Un Déu que estima, que perdona i que salva. Un Déu que també ens dona la llibertat de no fer-li cas. Malgrat tot, ell sempre espera, sempre està a l’aguait, sempre està pendent d’exercitar la seva misericòrdia.

Em permetran acabar amb una reflexió del Papa emèrit, Benet XVI, en el seu llibre La infància de Jesús. Llavors, es pregunta, «es cert el que diem en el Credo: Crec en Jesucrist, el seu únic Fill (De Déu), nostre Senyor, que fou concebut per obra i gràcia del Esperit Sant, nasqué de santa Maria Verge?.

La resposta és un «sí» sense reserves. Karl Barth ha fet notar que hi ha dos punts en la història de Jesús en els que l’acció de Déu intervé directament en el món material: el part de la Verge i la resurrecció del sepulcre, en el que Jesús no va patir la corrupció. Aquests dos punts són un escàndol per l’esperit modern. A Déu se’l permet actuar en les idees i els pensaments, en l’esfera espiritual, però no en la matèria. Això ens fa nosa. Aquest no és el lloc de Déu. Però es tracta precisament d’això, diu el Papa Ratzinger, de que Déu és Déu i no es mou només en el món de les idees i que el seu poder creador compren tot l’ésser. Per això, diu el Papa emèrit, la concepció i el naixement de Jesús de la Verge Maria són un element fonamental de la nostra fe i un signe lluminós d’esperança.

Són dies, doncs, d’alegria i d’esperança. També de bon humor i de donar als que ho necessiten allò que tenim i no només el que ens sobra.

Moltes gràcies i bon Nadal a totes i tots.
Blanquerna, 16 de desembre de 2015

 

8 comentarios

  8 comments for “Pregó de Nadal a Blanquerna

  1. Francesc
    24/12/2015 at 19:05

    Bon Nadal

  2. Joan Forrellat Morera
    24/12/2015 at 16:45

    Excel-lent Pregó, Lluís : Enhorabona i Bon i sant Nadal !

  3. 22/12/2015 at 10:12

    Sr.Foix; amigos y compañeros de fatigas del Blog, desearos a todos un Bon Nadal y un mejor año 2016…

  4. PERE
    22/12/2015 at 09:41

    M’ha agradat molt, penso que els nostres polítics siguin del bàndol que siguin, ara mes que mai necessiten llum per sortir de les pròpies i opinables opcions per anar cercant el bé comú, amb el necessari reconeixement que cap de nosaltres som portadors de la absoluta veritat en les coses opinables i que la Veritat es la Llum que ara ens es donada.

  5. 21/12/2015 at 22:00

    Colau ignora que Nadal és més revolucionari que el solstici d’hivern http://www.avantguarda.cat

    • devonshire
      22/12/2015 at 21:53

      És que als càrregs s’hauria d’arribar una mica llegit i estudiat, i no sembla, no sembla…

  6. devonshire
    21/12/2015 at 21:59

    Gràcies a vostè, Sr. Foix, per els seus articles, si us plau, segueixi així, necessitem gent com vostè.

    Bon Nadal!!!!!

    • devonshire
      22/12/2015 at 21:50

      És que als càrregs s’hauria d’arribar una mica llegit i estudiat, i no sembla, no sembla…

Comments are closed.