L’antiga i reial grandesa de Torí

Palau dels Savoia de Torí

La ciutat de Torí reté la grandesa d’una vella capital que ha estat el bressol d’esdeveniments que han transformat Itàlia. És ordenada, una de les seus de la dinastia itinerant dels Savoia, centre de la industrialització italiana i nucli principal del Risorgimento que produí, entre altres coses, la unitat italiana amb la creació de l’Estat el 1870.
La capital del Piemont és la primera manifestació de la riquesa del Po, el riu que travessa el nord d’Itàlia i s’entreté en la gran vall subalpina regant la Lombardia i deixant finalment les aigües esbarriades als ramals que el Veneto forma a l’Adriàtic, prop de Ferrara i al sud de les terres fangoses de Venècia. El Po és la font més antigua de la riquesa de la península travessada de dalt a baix pels Apenins.
Torí és racionalitat, ordre, amb la fredor pròpia de les ciutats riques que mantenen amb nostàlgia el poder que un dia tingueren. Els palaus dels Savoia, la catedral més aviat lletja i xata, baixa, un sentit laic inconfessable però evident. Hi ha moltes esglésies però cap d’elles té la magnificència de les que es troben a Gènova o a Milà.
D’aquí sortiren les idees dels Carbonari, aquells grups de societats revolucionàries secretes fundades a començaments del segle XIX que inspiraren a moviments semblants a França, Espanya, Portugal i també Rússia. Foren la llavor dels que una generació posterior marcaren les pautes de la unificació italiana i la lluita per reduir el poder de l’Església quan encara existien els Estats Pontificis.
El nacionalisme italià, llevat de la llarga etapa del feixisme de Mussolini, no és agressiu ni excessivament patriòtic. Itàlia viu més arran de terra, de ciutat, de comarques i de diferències insalvables entre nord i sud. Vibren amb el futbol o amb les competicions esportives internacionals. Però tornen als seus pobles que tenen riquesses artístiques i humanes que s’han mantingut en el decurs dels segles.
La vitalitat de Torí, la ciutat més industrialitzada del país, ha perdut protagonisme. Primer, perquè la indústria de l’automòbil ha deixat de ser hegemònica. La Fiat ja no és el que fou en el moment àlgid dels Agnelli. Segon per la pèrdua de població que ha disminuït uns dos cents mil habitants en els últims vint anys.
És la ciutat més ordenada d’Itàlia. Geomètrica i simètrica. Com la Barcelona de Cerdà però més homogènia i previsible. Tot és pedra treballada, severa i compacta. Com a totes les ciutats italianes importants s’aixequen unes estàtues de bronze desproporcionades. Mazzini, Garibaldi, Cavour tenen un aspecte majestuós i solemne. El rei Víctor Manuel II és el pare de la pàtria i les avingudes i estàtues el recorden amb solemnitat. Els monuments als polítics italians del Risorgimento em recorden als que s’aixequen als principals carrers de Dublín. Gent robusta, una mica rígida, enfadats, segurament amb unes dimensions del tot desproporcionades.
Gènova és una gran ciutat, històrica, una vella república medieval que ha fet del mar el seu mitjà de viure i gaudir. Torí és una gran capital d’un regne que ja no existeix però que ha fet possible l’existència d’una república tan heterogènia i singular com Itàlia.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email