La Seu Vella de Lleida, enmig de boires permanents, semblen perpetues.
He passat de l’anticicló pirinenc, clar i nítid, fred a la nit i suportable al migdia, a les fosques encotonades de les boires de Ponent. Passant la Panadella la boira ho emblanquina tot amb la gebrada general. Tot sembla de vidre. Els arbres, les mates, els sembrats es cobreixen amb una crosta petrificada. És la boira gebradora que és especialment crua en el espais en els que es mou amunt i avall. Els caps de la boira són més perillosos que els llocs on la boira jeu dies i setmanes.
Es dia de Cap d’Any de 2017. El concert de la simfònica de Viena de primer de gener és seguit amb més o menys interès pels quatre homes que han anat a buscar escalfor al cafè. Ja no hi ha estufa de llenya ni de pinyol de les olives. És un aparell d’aire condicionat que raja més aire fred que calent. Mentre els valsos de Strauss van passant per la pantalla amb un aparell de só formidable, el tema és el fred que surt del sostre. S’acaba la discussió apagant l’aparell i engegant una estufa endollada al corrent que encara funciona.
El Danubi Blau i la marxa de Radeski tanquen la cèlebre sessió vienesa. S’acaben les discussions i tothom va a dinar. La boira s’enlaira una mica. Però hi ha qui diu que tornarà a jeure al capvespre. Fa més de tres setmanes que la boira ho esborra tot. Hi ha menys gent als carrers. Ni tan sols cotxes aparcats a sota el campanar.
Molts joves han aprofitat el dia de festa per anar a Barcelona, Salou o el Pirineu. Per veure el sol. L’angoixa que pot provocar un mes de boira és considerable. El sol s’enyora i el silenci es fa massa llarg. El ressò permanent, dia i nit, escoltant el buixir dels gossos o el cant llunyà d’ocells mig perduts, crea nostàlgia dels dies clars i serens.
S’espera el sol com la pluja al mes d’abril. Tants dies perduts en la blanca foscor poden embogir a les persones més centrades.
Dinar en família. Llarg i tranquil. Macarrons i fricandó. Un panetó italià, cafè i torrons. Conversa llarga. Caminem cap a la boira. Abrigats i ben calçats. Pugem als plans. Bufa un aire gelat que transporta la boira bellugadissa. Entrem en una cabana restaurada, amb l’antiga menjadora pels animals, un foc en un racó i unes graelles que hauran rostit moltíssimes costelles i botifarres. El recer de la cabana s’agraeix.
Són les quatre de la tarda i sembla que la nit sens tira damunt. A vint minuts del poble la foscor és cada cop més confosa. Les primeres cases s’endevinen per la confusió de llums entristides per la boira. Silenci general només trencat pels cotxes que se senten a l’altra banda del riu. El fred arriba als ossos. No estem ni tan sols sota zero. Però la sensació de fredor és molt alta.
Poca gent. Tothom està tancat o surt per anar a Tàrrega o torna de la costa i de la llum. El sol tornarà. No cal preocupar-se. Però diuen el més grans que feia anys que la boira no s’havia aplanat tants dies i setmanes.
Un sentiment de tendresa,quietud s’apodera de mi en llegir els escrits tant autèntics d’una vida tant senzilla i al mateix temps rica d’experiències d’un dia de cap d’any en un cafè de poble, tot escoltant el concert, ( que mai em perdo ) i els els » dires i diretes » dels fets que han passat aquí o allà.
Sr Foix , BON ANY !!!! sempre llegint els seus escrit.
Molt bon article, Lluís, que espero tornar-lo a llegir imprès dins un llibre.
Sr. Foix:
Bona part de la sensació de propera familiaritat dels seus escrits potser no està tant a l’abast dels que mai han viscut els fets quotidians que descriu, però com que són tant autèntics, aconsegueix que fins i tot la gent de ciutat—poser hauria de dir de pis— s’identifiqui amb un sentiments que són comuns a totes les persones. Que aquest 2017 segueixi regalant-nos les seves vivències!
Sr.Foix: el tiempo está cambiando sin duda, el viento, la lluvia, el frio, el calor o la niebla son cada vez más extremos…
Es la boira també la culpable d´esborrar del discurs del Borbó, escrit pel Rajoy, els dos problemes que mes preocupen mes els espanyols, l´ATUR i la CORRUPCIÓ?. Tampoc a esmentat el DEUTE.
Desitjo pel Sr. Foix, els seguidors del blog i a tothom, un millor 2017.
Sr. Foix: Un trevall excel-lent, de descripció del comportament fisic i dels sentiments mentals del esser humá, cuan la boira s’aplana durant tants dies i setmanes i s’anyora el sol, la seva llum i el burgit de la gent i dels animals.
Tinc tendencia a pensar que la societat humana tambe es comporta en aquest moment de la historia, com si vivissim en plena boira plana i espesa que fa envogir a les personas, que sobretot tenen les riendas del mon.
Penso tambe, d’aquest comportament boiros, que d’aqui venen provocats, els grans desequilibris economics i les seves consecuencias de sed, fam, sense menjar, sense ingressos i sense vivenda, ect. Aixi com la bogería de les morts per terrorisme fanàtic ó per la bogería dels bombardejos tipus terremoto, com a solució equivocada.
Podriem dir que la humanitat actualment está en boira plana, pero que desprès sortirá el sol amb la seva llum i esplendor. Encara que en mig quedarán le seves morts d’innocents.