A la caça del PSUC

Porta del llibre d'Antoni Batista, "A la caça del PSUC"

Portada del llibre d’Antoni Batista, “A la caça del PSUC”

Vaig llegir molt ràpid el llibre “A la caça del PSUC”, d’Antoni Batista. El tinc força subratllat. Fa dies que dubto si fer o no una crítica d’una història que he viscut de prop i alhora des de la distància. Sempre m’ha fascinat el PSUC com una creença que no han esborrat els esdeveniments que racionalment el feien inviable molt abans de la mort de Stalin el febrer de 1953.
Antoni Batista aporta moltes dades, noms, situacions i noms que han fet i desfet gairebé tot el que s’ha cuit a Catalunya en els últims seixanta anys. No sé si és un llibre imprescindible però sí necessari per aclarir alguns punts de la història del comunisme català des dels temps de la República.
Es desprèn de la lectura tot caçant o identificant comunistes que el protagonista s’ho ha passat la mar de bé. La transversalitat que planteja, amb tantes persones i amb tantes situacions en la lluita contra la dictadura, dibuixa la concepció gramsciana dels comunistes. L’hegemonia cultural, periodística i política, fou certament un èxit. Fins al punt que molts polítics, economistes, acadèmics i periodistes de més pedigree porten la marca originària del PSUC. En molts partits i, sobre tot, en un cert relat polític que s’ha construït a Catalunya des dels anys seixanta i setanta.
En el conflicte Comorera es diu que “van comptar amb l’ajut del partit, que el va expulsar per raons ideològiques que van disfressar amb l’habitual disfressa de la traïció. I la pena de la traïció és la mort.” L’home més respectat del comunisme català va passar a ser un empestat, fins i tot per la seva pròpia filla. Suposo que Batista coneix l’existència de la carta que la filla de Comorera publicà a la revista Treball. Ni l’estudiós Miquel Caminal, en la seva tesi doctoral sobre Comorera, tres volums, inclou la carta de la filla. Jo en tinc una còpia.
Batista diu, certament, que “els qui van calumniar i blasmar Joan Comorera van ser els seus companys, i el lliurament de Comorera a l’enemic (a la policia de Franco) és una altra de les taques negres de la història del PSUC”. Queda dit. Com queda esmentada la desaparició i mort d’Andreu Nin, a primers de juny de 1937, després de ser detingut i torturat per agents estalinistes a Madrid. Seria interessant saber avui on són les restes d’aquest comunista intel·lectual, traductor esplèndid de Tolstoi i Dostoievski al català, un persona que va caure al costat del POUM i dels trotskistes com li va ocorre a George Orwell.
El llibre de Batista es torna molt interessant a mida que fa circular personatges de gran implicació en la vida política catalana i espanyola en l’últim mig segle. El paper del PSUC en la lluita antifranquista fou decisiu. Batista, sempre tan distant en els llibres sobre la història del país, es deixa anar i basteix el relat amb apunts biogràfics que els que el coneixem de fa temps i mantenim una relació d’amistat i respecte, desconeixíem en absolut.
El periodisme clandestí de Batista en aquells temps de gran penetració ideològica i política del PSUC a la lluita antifranquista i posteriorment en els primers anys de la transició és interessantíssima. Com ho és també la seva relació amb un ventall amplíssim de persones que estructuraren la política catalana del post franquisme. Són o han estat en tots els partits, des de la dreta a l’esquerra. El pujolisme i els psuqueros han manat i, em permeto insinuar, que encara manen avui.
Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz són personatges claus en el llibre. Llàstima que una conversa amb el “Guti” quedés tallada i no sabéssim què en pensava del desenllaç que Batista situa a la ciutat de Wichita, la ciutat més gran de l’estat nord americà de Kansas, després de la conversa amb l’agent que el va interrogar quan Batista va fer constar a la fulla d’arribada als Estats Units que pertanyia o havia pertanyut a un partit comunista.
Que la CIA o el KGB, en plena guerra freda, no sabessin el que passava al PSUC, al Partit Comunista Italià o al francès, sembla que agafi a l’autor desprevingut. Clar que ho sabien, Antoni, encara que detestis “les teories conspiratòries”.
És un llibre que cal llegir per conèixer millor el que va ser el PSUC en aquells anys. No és la història definitiva però si que he trobat una aportació molt enriquidora. Però els silencis de Batista, tota obra memorialística està farcida de silencis, esperen més relats per omplir-los. La història no es fa sinó que es refà, que deia Jaume Vicens.
He parlat amb molts psuqueros sobre el llibre de Batista. Ningú el desautoritza ni el desmenteix. Em consta que ha estat llegit per tota la “colla”. Però molts em diuen que tenen ganes de completar el relat d’uns anys de la influència d’un partit que culminà la seva força en l’Assemblea de Catalunya. Animeu-se.

4 comentarios

  4 comments for “A la caça del PSUC

  1. Albert
    12/01/2017 at 07:06

    Sr. Foix: Un molt bon article, que ens aclareig molt del comportament de alguns dels membres coneguts del PSUC. Un partit clau en la lluita contra la dictadura franquista, encara que alguns d’ells, segurament obeian les consignes de la dictadura comunista …stalinista.

    El comportament huma es molt variable i voluble. Exemple:

    ¿ Recordeu que hi va haber un ministre del PP, que un día que l’entrevistaben per televisió, va confesar que ell había primer, pertenescut a el PSUC, que desprès es va fer de CIU, per finalment ingressar a el PP ?

    Prenc bona nota de les bonisimas respostes complementaries dels nostres amics del blog. … dogbert, Salvador de Lleida i BartoloméC.

  2. 09/01/2017 at 10:09

    Sr.Foix: de repente, en el tardofranquismo, muchos se vieron en la necesidad de lavar sus curriculums, la mejor manera fue acercarse a esos grupos antifranquistas, que habían luchado en la clandestinidad y hacerse la foto…espero que se acaben los silencios…

  3. Salvador de Lleida
    08/01/2017 at 10:17

    Tinc un gran respecte per aquell PSUC. Encara que la meva ideologia fore la de un partit que es digués Dreta Republicana de Catalaunya.

    L´unic partir antifranquista de veritat i actiu durant la Dictadura va ser el PSUC. Els seus membres estaben sempre en perill. Ho sabem perfectament els estudians a l´Universitat de Barcelona.
    Cuan el PSOE va dir que ere un “partido con100 anys de história”, se li contestá acertadament “y con 40 años de vacaciones”.

    Recomano llegir “Los que mataron a Franco” de Fransesc-Marc Álvaro.

  4. dogbert
    08/01/2017 at 00:21

    A veces no hay que escribir sobre algo de lo que no se va a decir todo lo que el autor sabe.
    A veces hay que escribirlo aunque el autor no vaya a escribir todo lo que sabe.
    Creo que la historia del PSUc es la historia de un partido fundamental en la Historia de Catalunya del siglo pasado.
    Creo que el aggiornamiento hacia nuevas formas mas lights y mas a la page de lo “conveniente” se cargaron al PSUC.
    Solo con un neo_PSUC sin complejos y sin tonterias podremos salir de este marasmo en el que estamos.

Comments are closed.