Presentació del llibre “El que la terra m’ha donat” per Josep Cuní

Barcelona, 20 de novembre 2017 Casa del LLibre – Barcelona

“Dostoievski és el narrador de la vida ciutadana i, poques vegades intenta descriure un paisatge rural o campestre. L’infern de l’autor de “Crim i càstig” és la ciutat moderna i els personatges que es mouen en el subsòl d’aquell San Petersburg empastifat de passions irrefrenables”, escriu en Lluís Foix a la pàgina 102 del llibre que avui presentem.

Anem doncs, a aquella novel·la i hi llegim: “El calor era terrible. Ajunteu a la xafogor la gent que passa i us empeny, la calç, les bastides, els maons amb que ensopegueu a cada pas, la pols i aquell baf d’estiu especial tan conegut dels peterburguesos que no tenen la possibilitat d’anar a viure al camp; tot això sotraguejava desagradosament els nervis, ja desguitarrats, del pobre minyó”, segons va traduir l’Andreu Nin.

Estiu. L’època de l’any en que els romans conquerien les noves terres, segons llegim en “El que la terra m’ha donat” i on en Foix escriu: “Hi ha teories per tot, però no en conec cap que relacioni els dies més tòrrids de l’estiu amb esdeveniments com grans catàstrofes bèl·liques. Però molts fets que han canviat la historia del món han tingut lloc en època de fortes calors, com si els ànims s’enfurismessin i les societats perdessin la mesura”. I a partir d’aquí, l’ampli coneixement de la historia que té en Lluís Foix li serveix per iniciar un recorregut cronològic des de la Revolució Francesa al cop d’estat que va patir Gorbatxov el 5 d’agost de 1991 per avalar per la via dels fets la seva deducció convertida en conclusió irrefutable. Guerra civil nostra inclosa.

És en el capítol titulat “L’enyorança de la terra” on en Foix visualitza la polaritat entre ciutat i camp amb Dostoievski i Tolstoi. I passa del “Crim i càstig” del primer, ja esmentat, a “l’Anna Karenina” del segon per què el també autor de “Guerra i Pau”: “troba la pau i la creació en l’aliança entre els camps i els boscos i l’esperit que acompanya la seva grandiosa humanitat”. Una humanitat que el va portar a sentenciar que “No hi ha grandesa on manquen la senzillesa, la bondat i la veritat”.
Doncs bé, aquesta trilogia de virtuts – senzillesa, bondat i veritat – són una constant en aquest tercer llibre d’en Lluís Foix, desprès de “La marinada sempre arriba” i “Aquella porta giratòria” I si totes dues publicacions anteriors suposaven una doble evocació a la seva iniciació a la vida, que per ell vol dir la terra i els seus inicis en l’ofici de periodista, que per ell vol dir l’estímul, aquest tercer volum viu dels anteriors però en dos plànols diferents.

En l’un per què és la mirada a l’origen de tot plegat, la natura. I en l’altra per què és l’aplicació del coneixement que la seva dedicació professional li ha donat. La saviesa que li serveix per submergir-se en els coneixements adquirits i fer-nos reflexionar sobre el temps, tant en sentit meteorològic com cronològic. I és aquest temps el que estimula la mirada, l’observació i la reflexió sobre allò que no has deixat de ser: “fill de seu temps, és a dir, de les seves obres”, segons escrivia Josep Pla els anys cinquanta complementant “el temps amb el tempo personal, distint, insubornable. No hi ha dues fulles iguals, com no hi ha dos homes iguals. Les fulles i els homes tendeixen, per la seva pròpia naturalesa, a colorar-se i a estilitzar-se de manera variada”.

Aquesta diversitat del paisatge, geogràfic i humà, aquesta observació permanent de la terra i la seva diferent descripció segons les estacions de l’any, ha portat en Lluís Foix a colorar la nostra lectura a partir d’un enaltiment de l’essència. La seva i la nostra. Allò que en Josep Maria Esquirol en el seu pròleg ho resumeix en ”la mirada del pelegrí, respectuosa, pacient, enyoradissa i esperançada”.
Tan esperançada que l’evolució que han patit camp i ciutat empeny a en Lluís a avançar que el nou capgirament portarà a convertir els pagesos d’abans en els aristòcrates de demà, quan les ciutats ja no donin l’abast, com ja passa a hores d’ara, i els camps durant anys abandonats esdevinguin el refugi, ja no del guerrer cansat, si no del supervivent vençut. El que cercarà en la vida rústica: “un refinament considerable per què s’hi disposa de temps per pensar, rumiar, xafardejar en veu baixa, amb llargues estones de silencis entre els que passen hores a l’ombra d’una entrada o al pedrís del carrer. Les converses són realistes, pessimistes a vegades, sempre tocant de peus a terra”, allunyades, afegeixo jo, de l’esverament i les facècies de les xarxes socials mogudes per la reacció immediata, impensada i impensable si et dones temps per comptar fins a deu.

Aquest llibre és tot el contrari. És l’acumulació d’hores i hores de mirades atentes encara que en el seu moment semblessin perdudes. D’interiorització de pensaments molt de tant en tant expressats, com li passà al seu pare en “un dia de sega de fa molts anys a la partida dels Vedats. Devia ser a finals de juny. Dinàvem sota una figuera, prop de la cabana. El pare semblava que parlava sol, amb la mirada perduda cap a la llunyania. Em deia que a l’agost de 1936 estava netejant la vinya en aquell mateix tros i que la padrina arribà corrents des de casa, gaire bé una hora a peu, dient que havia arribat un paper que el cridava a incorporar-se a l’exèrcit republicà, al front d’Aragó. En pocs dies passà de la pagesia a la milícia sense cap mena d’ensinistrament ni cap entusiasme. Dos mesos desprès fou ferit amb resquills de metralla d’una bomba de mà i fou ingressat a l’hospital militar de Barcelona. Les cicatrius quedaren cosides per sempre en el seu cos” sentencia l’autor. Com queden a la terra les petjades de tots els capítols de la historia. Però mentre aquesta historia passa, la terra queda. I dels que li ha donat a en Lluís i a tants i tants d’altres, n’hauríem de prendre nota, apreciar-ho i no convertir-lo només en l’anècdota dels urbanites que ara, empesos més pel políticament correcte que no pas per la consciència imprescindible, comencem a entendre que “les activitats humanes han arribat a modificar un fràgil equilibri climàtic que abans només depenia d’esdeveniments naturals. Ha augmentat la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera en un 30% des que el carbó i el petroli són els eixos del progrés. Els negacionistes del canvi climàtic – escriu en Lluís – s’ho haurien de fer mirar. I, per damunt de tot, els humans ens hem d’apropar a la natura amb més respecte i agraïment”.

Per agraïment el que li hem de fer a en Lluís Foix per aquest llibre. Unes pàgines que inviten a una lectura tranquil·la, lenta, que permet així al lector recrear-se en un llenguatge ric, encisador, popular i tan natural com el mateix motiu que el domina. Un relantiment que, ajudat per aquest llenguatge precís, permet tot de passada interioritzar el paisatge. A crear-te un imaginari tan proper com ens ho puguin semblar els arbres dels que tots en tenim un, o els ocells dels que ja no en sabem distingir ni el nom ni el cant, o els colors que permeten al narrador contrastar-los amb els dels parcs i boscos d’indrets també viscuts i sovint visitats, o les feines dels hortolans dedicades a conrear els horts: “un gran rebost a l’aire lliure… el jardí del pagès, el lloc on passa moltes hores mentre avança cap a la vellesa… per què a l’hort s’hi arriba a la maduresa de la vida, quan el futur és més curt que el passat, quan la contemplació del creixement de les hortalisses s’observa amb la paciència de qui ho espera tot del cicle de les estacions. L’hort, és l’aproximació més directe a la natura”, sentencia en Lluís Foix, en aquest llibre ple de reflexions convertides en aforismes que faran fortuna, n’estic segur. Per què aquí és on en Lluís sintetitza el seu coneixement, el resultat de les seves moltes i llargues vivències, però sobretot de les seves moltes i llargues lectures. Les cites literàries són tantes com ben situades en una narració senzilla, gens distant. I aquesta és també la grandesa del llibre. Fer fàcil allò que no ho és. Simple en l’expressió allò que és difícil de resumir si abans no has begut de moltes fonts i t’has assadollat del millor de cada una. Goethe, Shakespeare, la Bíblia, Verdaguer, Proust, Costa i Llobera, Homer, Keats, Sagarra, brollant al barri de Hampstead de Londres, a les vinyes de Sud-Àfrica, l’Argentina, Xile, Califòrnia i Austràlia.

Les terres hel·lèniques i babilòniques, russes o escandinaves. Països visitats, ciutats viscudes, paisatges patejats per en Lluís Foix que, amb aquest llibre manté viva la tradició dels grans periodistes internacionals capaços primer d’allunyar-se de l’actualitat més rigorosa un cop ja l’han descrita per invitar-nos desprès a reflexionar sobre allò que ells mateixos ens han explicat. I més tard, assaborir els seus coneixements un cop destil·lats a través dels filtres que donen l’edat i l’experiència.

Llegint “El que la terra m’ha donat” m’ha semblat tornar a submergir-me en les millors pàgines de Pla. Del Pla que aquests dies torna a ser noticia per què aviat en podrem llegir un recull de notes inèdites sota el títol “Fer-se totes les il·lusions”. Una mostra del seu caràcter caricaturitzat fins el punt que ell el desmenteix contestant que no és un cínic com es vol fer creure, sinó un ingenu empedreït. En qualsevol cas, un arquetip d’un país en el que, com diu l’escriptor de l’Empordà, “amb una ploma a la mà és molt difícil arribar a ser un cínic”.

Valgui també aquest frase per aplicar-li an Lluís. No per què algú el pugui tenir per cínic, que no ho he sentit mai, si no per què demostra que davant del teclat de l’ordinador deixa brollar els impactes emocionals de la seva vida, que vol dir la seva terra i permet fluir uns pensaments que a l’hora són una reivindicació. Unes reflexions que a l’hora són un homenatge. Unes observacions que a l’hora són una glossa a la natura a través de les 4 estacions que “constitueixen, cosmogràficament, l’estructura de l’any” i de les que el mateix Pla deia que “hi hauria moltes coses a dir. Moltes coses que jo estic segur que comprendrien de seguida les persones que vivim en aquest clima tan inestable, dominat per un factor decisiu”. I allà on en Pla descrivia la lluita eterna dels 4 punts cardinals a l’Empordà, en Lluís ho fa a la Vall del Corb, principalment a Rocafort de Vallbona, i ho amplia a la Segarra: “Un país d’estalviadors i de conreadors de terres eixutes que sense pluges excessives ha garantit la farina imprescindible a tot el territori”.

Per tot això, li hem, li he de donar les gràcies. Lluís. Amb aquest llibre has arribat al cim d’una carrera professional impressionant, inqüestionable i envejable, deixa’m-ho dir. Aquell moment on pots recollir tot el que has sembrat, si em permets la metàfora coincident amb l’argument literari del llibre. I, en repartir-ho amb tots nosaltres, ens fas partícips d’una riquesa periodística, literària i humana digne del millor elogi. Mentrestant i, gràcies a l’acumulació de tantes pàgines viscudes i escrites, pots concloure perfectament i coincident amb la teoria de la propina d’en Pla. Aquella que diu: “Hom ha hagut d’escriure una quantitat desorbitada de papers i encara és possible fer la viu-viu. Propina. I noti’s això: la propina no té pas una existència real i tangible. La propina és la frustració de la catàstrofe”. Canviem la tendència resignada d’en Pla per la constància positiva d’en Foix i tindrem el que ell resumeix com “un conjunt de reflexions que he compartit des de ben petit amb molta gent que ha mantingut una finíssima sensibilitat amb la terra que ha conreat, estimat i contemplat”. Per què ell, com l’Espriu, “ha mirat aquesta terra!

Moltes gràcies.

Josep Cuní

5 comentarios

  5 comments for “Presentació del llibre “El que la terra m’ha donat” per Josep Cuní

  1. Joan Forrellat Morera
    24/11/2017 at 10:32

    Jo també he llegit el llibre i felicito de nou al Lluis i també en Josep Cuní per la
    seva presentació que comparteixo plenament. Enhorabona a tots dos !

  2. Albert
    24/11/2017 at 04:58

    Sr. Foix, en BartoloméC ha sapigut definir, en pocas paraules i de una forma elegant i real a l’homa i la seva personalitat, el periodista intel-ligent, corresponsal audaz, tertuliá de relleu i un escritor notable, que afageig que ha fet posible tota la resta…incluida la existencia d’aquest Blog…tambe l’hi donc la meva enhorabona.

    Gracias Lluis Foix per la seva bonhomia talentuda i gracies BartoloméC. Gracies tambe a en Josep Cuni per la seva personalitat tant talentuda, erudita i similar a la d’en LLuis Foix.

    • 24/11/2017 at 11:41

      Gracias a ti también Albert…

  3. Roberto Martín
    23/11/2017 at 20:55

    Fue una espléndida presentación, libro fantástico, excelente autor. Muy recomendable. Exito seguro. Que vendas muchos libros Lluís.

  4. 23/11/2017 at 18:55

    Sr.Foix: unos pensaban que Vd era un periodista inteligente, otros que era un corresponsal audaz, algunos que era un tertuliano de relieve…ahora muchos hemos descubierto que lo que se escondía realmente detrás de todas esas personalidades es un escritor notable y ese escritor es el que hacia posible todo lo demás…incluida la existencia de este Blog…enhorabuena !!!

Comments are closed.