Sempre a la vora del Riu Corb

El periodista Ivan Rodon presenta el llibre “El que la terra m’ha donat”, de Lluís Foix, a la llibreria Roca de Valls.

“Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estaran reservats a molts pocs. Penso que hi haurà un cert retorn humà al món rural per assolir qualitat en el viure, en el treballar i en el contemplar els aspectes més bàsics de l’existència.

S’estarà a prop del progrés, de la cultura, dels esdeveniments propers o llunyans, i alhora es tindrà un hort al costat, on es colliran tomaques, cebes, cols i enciams. Els que ho puguin viure seran els afortunats de qui Horaci afirma, en el Beatus ille, que seran feliços perquè hauran aconseguit deixar enrere les preocupacions urbanes conreant la terra dels seus avantpassats.”
Bona tarda. He volgut començar amb aquest paràgraf del llibre “El que la terra m’ha donat”, de Lluís Foix, publicat a Columna Edicions, perquè crec que sintetitza molt bé –per bé que això ho hauria de dir el seu autor– el desig íntim d’escriure aquesta obra. Perquè “El que la terra m’ha donat” és un viatge íntim i personal a través de les quatre estacions de l’any: la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern. Per aquest ordre. I també és un agraïment. Un agraïment sincer al que la terra dóna sense que molts, sovint, sapiguem apreciar-ho.

Si estimeu la terra. Si l’aprecieu. Si sou sensibles als diferents canvis que experimenta al llarg de l’any (olors, colors, música, vida…) “El que la terra m’ha donat” us emocionarà. Us tocarà la fibra perquè es tracta d’un llibre que, si més no en la meva persona, ha tingut la virtut de fer-me reconnectar amb records passats que creia oblidats, i m’ha provocat ganes de reconciliar-me amb ella, de valorar i agrair aquests “aspectes més bàsics de l’existència” dels què parla en Lluís Foix i que recordava a l’inici.

Nascut a Rocafort de Vallbona, poble agregat a Sant Martí de Riucorb (demarcació de Lleida) i que antigament havia format part de la Baronia del monestir de Vallbona de les Monges, Lluís Foix ultrapassa en aquest llibre les seves vivències i reflexions a la Vall de Riu Corb i s’endinsa en paisatges i terres de països dels cinc continents on ha viatjat com a periodista. Per tant, no és estrany que llegint-lo doneu salts de Rocafort a Washington o de Sibèria a Londres, per esmentar només quatre llocs.

Si avui entreu a Google, escriviu Rocafort de Vallbona i obriu el mapa us adonareu que, d’entrada, hi ha tres recomanacions que no us podeu perdre: l’església cristiana, “Lo Bar del Jose i la Trini”, i la casa o l’empresa d’en Vicent Franquesa i Segura, que en Lluís segur que coneix. Però la veritat és que hi ha molt més que aquests tres paratges geo-localitzats pel rei d’Internet. De fet, hi podeu trobar, entre les pàgines del llibre, tot un micro-univers connectat a la natura i arrelat a la terra.

L’obra, com a ‘Les quatre estacions’ de Vivaldi, comença amb la Primavera.

Una de les primeres coses que criden l’atenció del llibre és la gran quantitat de cites literàries que hi trobes, fins a més de seixanta, curosament deixades caure, com si fossin llavors llançades per les mans expertes del bon pagès.

Una curiositat, que segurament és buscada: l’obra comença i acaba amb Goethe. Però també parla de Cohèlet a l’Eclesiastès, quan ens adverteix, referint-se a la natura, que “allò que ha passat tornarà a passar; allò que s’ha fet, tornarà a fer-se; no hi ha res nou sota el sol. La novetat és la imprecisa i desorganitzada puntualitat”.

També hi ha espai per a clàssics com Horaci i Virgili, per a Shakespeare, Tolstoi, Thomas Mann, Dostoievski o Carles Cardó.

L’altre element constant del llibre són els pares d’en Lluís. I concretament, el pare, del qual evoca constants records i en revela una admiració profunda. Com per exemple aquest paratge:

“Ho vaig aprendre del meu pare. Mirar el cel abans d’anar a dormir és una rutina gairebé íntima. Llegir els signes dels núvols, de les estrelles, el silenci de la nit, és sempre recomanable. Ho he fet en tots els continents i en totes les estacions. A l’hemisferi nord i al sud. A Sibèria i a l’Àfrica Austral (…)”.

Per a Foix, mirar al cel “no és només la visió pagesa de la vida, tan rica i tan realista, tan espiritual i tan materialista, tan autèntica. És una aproximació als misteris de la Creació, als comportaments d’aquesta, inesperats i alhora tranquils.”

La primavera és una bona estació per parlar també de la fauna, especialment dels ocells –n’esmenta tants com cites literàries trobo!–, i la seva relació amb la natura, com quan evoca a les orenetes en aquest record:

“El moviment esvalotat d’aquests ocells casolans, simpàtics, inofensius, a primeres hores de la tarda, anuncia que la marinada està a punt d’arribar. Presagien el canvi de temps”.

Un capítol deliciós és el tercer de la Primavera, quan parla de que les vinyes “ploren”. “A finals de març els ceps comencen a treballar. Ja s’ha podat i de les brocades raja una humitat incipient. Ploren amb llàgrimes fosques. No se’ls pot inquietar en aquests moments, ni tampoc és aconsellable manipular-los si la lluna és vella. Els entesos diuen que hi ha el perill de dessagnar-los”.

Segons Foix, el pagès, l’home de camp, “projecta la seva personalitat en la manera de treballar i en l’aspecte que exhibeixen les seves finques durant tot l’any”.

Amb l’estiu arriba el que l’autor defineix com “La llum total”. Però si alguna cosa em crida l’atenció d’aquesta estació de l’any –suposo perquè mai m’he parat a pensar-ho– és la relació de les guspires bèl·liques coincidint amb l’estiu. Sabíeu que molts dels grans conflictes de guerra es van iniciar durant els períodes de més calor?

Els romans, per exemple, conquerien les noves terres coincidint amb l’estiu, i quan arribava el fred, acomiadaven els soldats que passaven l’hivern sense sou i es reincorporaven als exèrcits a la primavera. Com diu en Lluís, “Roma tenia un sentit pràctic de la vida constituïda en el dret”. I això –obro parèntesi i introdueixo una falca– ho podeu comprovar cada any a Tàrraco Viva, el millor festival internacional de reconstrucció històrica del món romà, que se celebra cada any a Tarragona, a principis de maig. –Tanco parèntesi–.

O quan a l’agost del 36 el seu pare es cridat a files:

“Estava netejant la vinya quan la padrina arribà corrents des de casa, gairebé una hora a peu, dient que havia arribat un paper que el cridava a incorporar-se a l’exèrcit republicà, al front d’Aragó. En pocs dies passà de la pagesia a la milícia, sense cap mena d’ensinistrament, ni cap entusiasme. Dos mesos després fou ferit amb resquills de metralla d’una bomba de mà i fou ingressat a l’hospital militar de Barcelona. Les cicatrius quedaren cosides per sempre al seu cos”.

Però n’hi ha més:

– La Revolució Francesa va esclatar, com sabeu, un 14 de juliol.

– La guspira de la Primera Guerra Mundial (la Gran Guerra), va ser el tret que va acabar amb la vida de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona d’Àustria, el 28 de juny de 1914.

– La guerra francoprussiana va declarar-se el juliol de 1870.

– A l’agost de 1945, el president Truman ordena el llançament de les primeres bombes atòmiques.

– La Guerra dels Sis Dies, que dona un tomb a la situació d’Israel com a estat modern i esquerda el somni dels jueus que buscaven una pàtria protectora entroncada amb la seva història bíblica, comença al juny de 1967.

– Un any després, els tancs soviètics entren a Txecoslovàquia on acaben amb la primavera de Praga.

– I el 5 d’agost de 1991, el president rus Mikhaïl Gorbatxov pateix un cop d’estat que acabarà desintegrant la Unió Soviètica.

Així que compte amb les foguerades de l’estiu, com també ens avisava l’Andrea Camilleri.

Recordo un dia a casa, a taula, que la meva filla petita ens va dir com si fos la cosa més normal del món:

“No em cal un calendari ni mirar el rellotge. Puc saber quin dia de la setmana és per la seva olor. Per què ho sabeu que els dies tenen olors, oi?”. Aquest record em ve a la memòria llegint l’últim capítol de la Primavera, “La sensualitat de les olors”, que repassa una sèrie de flaires i aromes d’aquesta estació de l’any.

No sé si l’encertaré, però diria que la tardor és l’estació d’en Lluís Foix, per la manera com relata els esdeveniments que se succeeixen en aquesta època en què “el dia té pressa”, emfatitza. I ens parla de la col·lecció de barrets del pare –el pare, un altre cop–, i dels colors ocres i groguencs del riu Potomac –que si se n’assabenta la Junta Electoral de Zona correm el risc que ens suspenguin de facto aquesta presentació–.

La frase amb que començava aquesta presentació també està extreta de la tardor.

Els bolets mereixen un capítol a part, i la introducció que en fa Lluís Foix és, és…genial:

“Els bolets –diu­– es busquen i es troben. No es cacen, com diuen a Girona i a TV3. Caçar és perseguir animals terrestres o volàtils per matar-los o agafar-los.”

I continua: “El silenci adquireix una importància estratègica. Quan s’entra al bosc es tanca pràcticament la boca. Si s’enraona és en veu baixa, en un xiuxiueig en clau conspirador, amb llargues estones entremig sense dir res. La cridòria dels urbanites que arriben a les onze del matí als boscos arran de les carreteres o camins encara força més el silenci dels boletaires de raça”.

I ho remata així: “Quan es troben bolets en abundància s’intenta dissimular i s’amaguen els cistells dintre del cotxe o es cobreixen amb un mocador de farcell. Si algú pregunta on s’han trobat o de quin indret vénen, la resposta acostuma a ser lacònica i confusa. “Lluny” és una forma elusiva perfecta com també “per allà dalt” o algun lloc prou genèric que no reveli res”.

A les acaballes de la tardor, l’autor ens ofereix un altre passatge deliciós, com quan parla de que el clima defineix el caràcter d’una persona, d’una comarca i d’un país. I ho defensa així: “Un personatge criat en una zona de rec és molt diferent del que ha crescut entre les precarietats del secà. L’un no és ni millor ni pitjor que l’altre, simplement són diferents per l’abundància o la mancança d’aigua.”

I recordeu la frase que citava fa un moment quan deia: “allò que ha passat tornarà a passar; allò que s’ha fet, tornarà a fer-se; no hi ha res nou sota el sol”? Doncs a veure si relacioneu el que diu en Foix amb un fet succeït a principis de tardor a Valls:

“Una bona llevantada aixeca el cabal de rius i rierols. Al meu país pot arribar a provocar una rovina que s’emporta tot el que troba al seu pas. Les rovines i les riuades fortes assenyalen que la tardor s’esllangueix. Són manifestacions de l’atmosfera carregada que buida amb ràbia tot el que ha acumulat durant les calors dels últims mesos”. La relacioneu?

Després de la tardor arriba l’hivern i els capvespres silenciosos, les nits inacabables, i els dies ombrosos i freds negres.

Per a Foix, els records de l’hivern són partides de botifarra, temps per rumiar, les olors d’un rebost ple. La verdura del vespre i l’olla bullint a tothora… I ell, que és de terres lleidatanes, l’hivern també és boira. No us perdeu les anècdotes i vivències que explica d’aquestes setmanes i mesos de poca o nul·la visibilitat. En aquest capítol parla també de Berlín, un país que diu haver visitat moltes vegades. I en puc donar fe. Si més no, l’única vegada que he visitat Berlín, vaig compartit avió a l’anada i a la tornada amb en Lluís, sense saber, llavors, que un dia estaríem asseguts en una taula aquí a Valls, tot parlant del que la terra li ha donat.

M’agrada el que diu que l’oliver és l’arbre més intel·ligent de la natura perquè “pot quedar abandonat, colgat per un bosc centenari, esborrat del mapa del conreu, que tant aviat com se’l va a buscar, se’l neteja, se l’esporga i se l’aïlla de les mates i els esbarzers que l’acaparaven, torna a viure en plenitud.

Voldria acabar aquesta presentació amb un darrer record d’en Lluís, just quan tenia setze anys i va haver de marxar del poble, de Rocafort. Ho explica en el context de l’èxode de moltes famílies dels nuclis rurals que havien habitat durant generacions, però amb la incertesa de si el que els esperava a capital els permetria quedar-se o tornar: “Vaig marxar a la ciutat sense saber si hauria de tornar al poble al cap d’uns mesos, perquè a Barcelona la vida tampoc era fàcil”.

Lluís Foix és un home viatjat, que ha recorregut els cinc continents i ha passat llargues temporades en diferents ciutats. Però en el fons, penso que mai ha marxat de Rocafort. Sempre s’ha mantingut a la vora del Riu Corb. I cada nit abans d’anar a dormir sempre mira cel amunt, tal com li va ensenyar el pare, per llegir els signes dels núvols, de les estrelles i reconfortar-se amb el silenci de la nit.

Moltes gràcies.

Presentació feta per Ivan Rodon a la llibreria Roca, de Valls, el 30 de novembre de 2017, amb l’hospitalitat de la llibretera Júlia Secall.

 

 

3 comentarios

  3 comments for “Sempre a la vora del Riu Corb

  1. Joan Forrellat Morera
    02/12/2017 at 11:37

    Esplèndida presentació ! Enhorabona i felicitacions pel Sr.Rodon de la LLibreria
    Roca.

  2. Salvador de Lleida
    02/12/2017 at 09:22

    A Lleida i a casa meva sempre em dit

    -Plegar caragols
    -Collir bolets

  3. Àfrica
    01/12/2017 at 17:49

    Sr Foix: pendent de llegir el llibre, de ben segur que no em decebrà!
    Referent als bolets: no es cacen( encara que es digui així)” s’ acacen”, en el sentit d’ arreplegar. La transmissió oral tendeix a desvirtuar el sentit….

Comments are closed.