Una tasca col·lectiva

La primera multitudinària manifestació de la Diada l’any 2012

El 21 de setembre de 2010, l’alcalde Àngel Ros em va convidar a pronunciar una conferència a la Paeria de Lleida en ocasió de la Diada d’aquell any que es presentava tensa i reivindicativa arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. La podria repetir avui mateix llevat de les referències a l’actualitat d’aquells dies. Deia que Catalunya fou vençuda però no fou perdonada. Rellegint aquests dies La revolta dels catalans, de John Elliott, un estudi de la decadència d’Espanya de 1598 fins a la guerra dels Segadors de 1640, es fa palès que el contenciós entre Castella i Catalunya no arrenca amb els Borbons sinó que s’origina i s’incrementa amb els tres últims monarques de la Casa d’Àustria. El problema d’entesa ve de molt lluny i res fa pensar que es pugui resoldre en una o dues generacions. I mentre hi hagi polítics a la presó és impossible que s’avenci cap a la concòrdia entre catalans i, menys encara, entre catalans i espanyols. Hem arribat a un punt en què el diàleg és insuficient si no va precedit d’una voluntat d’entesa per les dues parts. Negociar és cedir, pactar, cercar un punt de trobada acceptat per tots. Els pactes són fets, transaccions, acords imperfectes que serveixen per sortir d’un conflicte.

El catalanisme polític neix en una Catalunya més pròspera i més lliure, més il·lustrada, que la resta de terres peninsulars. El poeta Joan Maragall escrivia l’any 1895: “El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.” Ha passat més d’un segle des que el poeta Maragall escrivia aquestes sentències radicals. Ni Espanya és una cosa morta ni Catalunya té prou unitat interna per tal d’emprendre la via unilateral confrontada amb Espanya i sense la complicitat política europea.

A Notícia de Catalunya, publicada el 1954, Jaume Vicens torna a assenyalar les dues solucions que es proposaren per tornar a plantejar la idea d’Espanya en els temps de la República i que avui semblen impossibles. Una era abstracta, jacobina, uniforme, la dels intel·lectuals castellans i andalusos. L’altra era “la real, historicista i pluralista dels pensadors del nord, des de Catalunya fins a la muntanya santanderina”. La primera és la que mantenia Ortega y Gasset quan deia que “hi havia raons per anar sospitant que només testes castellanes tenien òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral”. L’alternativa a aquesta fórmula estricta i tancada, Vicens la contraposa a l’aportació catalana del pacte bastint una comunitat moderna basada en el treball i en la creació de riquesa. Això s’aconseguí en bona part, fins al punt que Catalunya ha influït, per bé i per mal, en la política espanyola dels últims dos segles. L’aportació catalana a la Constitució de 1978 i la creació de l’Estat de les Autonomies és innegable. El que passa és que aquesta participació col·lectiva en els afers peninsulars és rebutjada avui per una Espanya que ha imposat l’article 155 quan Catalunya pren la decisió unilateral en declarar una república que vulnerava l’Estatut i la Constitució.

El govern de Pedro Sánchez té un tarannà diferent i voluntat d’arribar a acords. Però és del tot improbable que accepti les condicions que planteja Carles Puigdemont des de Bèlgica i que Quim Torra les explicita des de la presidència de la Generalitat. És arriscat tornar-se a equivocar o, per dir-ho altrament, no es pot alimentar una nova frustració deixant-nos emportar, i torno a citar Vicens, “per la desvetlla d’un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”.

Cada temps porta les seves exigències i comporta les seves regles polítiques i socials. Vicens convida a meditar sobre el “jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública”. Ara assistim a un cert esgotament de les elits catalanes que han portat el país fins ara. Cal, al meu entendre, una renovació que passa per posar al dia les institucions, públiques i privades, i per la integració efectiva dels nous sectors socials, l’anomenada primera i, ben aviat, la segona immigració, en aquesta tasca col·lectiva.

Publicat a El Punt Avui el 12 d’agost de 2018

5 comentarios

  5 comments for “Una tasca col·lectiva

  1. 20/08/2018 at 10:52

    Sr.Foix: el problema no es ya que nos mientan…el problema es que ya ni se molestan en disimularlo…

  2. RM
    16/08/2018 at 13:33

    Sinceramente, con los políticos actuales de aquí y de allí, los cuales no pasaran cuentas de sus errores con un coste económico, un coste de confianza, de credibilidad y de notoriedad para el pais, NO creo que se pueda hacer nada hasta que entre una nueva generación de políticos, mas tecnocratas y pragmáticos.

  3. Albert
    15/08/2018 at 06:49

    Sr. Foix : Penso que tot sempre comensa amb la codicia y que …” el poder corrompe “. y que cuan els corruptes, que tenen i ostentan el poder de gobernar, l’han de deixar, venen els problemas i les males voluntats, perquè no volen de cap manera dialogar i negociars sobre els beneficis i perjudicis econòmics que han d’esser compartits per tothom i pels partits polítics que ara pretenguin gobernar.

    No oblidem a la inmensisima majoria de governats ó ciutadans cotitzants a la caixa fiscal del Estat i a la Seguretat social, que son els que paguem i som esquilmats al màxim, cuan el poder corromput disposa pelseu benefici propi dels diners de la caixa fiscal recaudatoria del propi estat. Que actualment está en números bermellisims i en quiebra.

    El sistema de la Economía inproductiva i subvencionan ha tirat tan de beta de la caixa recaudatoria fiscal del estat, umplenada per les cotitzacions fiscals de la aportació que ha vingut fent la Economia productiva, que ara ha deixat a l’Estat pelat i sense recursos econòmics ó sigui en quiebra.

    Nomes tenen els diners els corromputs de ” el poder corrompe “. Que ja els tenen ben guardats i amagats, situats en paradisos fiscals. I que no han cotitzat mai a la caixa fiscal recaudatoria del Estat.

    El meu parer, aquest es el vertader problema d’Espanya, Cataluña incluida. I no pas la independecia ó la pseudo Republica.

  4. david g
    13/08/2018 at 13:59

    hemos pasado del “amigos para siempre” del 92 al “-fascista tú! -yo no, fascista tú”.

    entiendo que hemos entrado en una espiral política y social (auto)destructiva y decadente y no sé cómo saldremos de esta.

    • José A. García
      13/08/2018 at 19:59

      Probablemente con muchos problemas. La confusión aumenta, y lo que se teje y planea está oculto (lo que cuenta claro) a los ciudadanos . Las ideologías se han difuminado en los objetivos superiores; pero en Europa el nacionalismo de estado y la ultraderecha siguen su avance. La pregunta podría ser: ¿Quién pilota la nave? y ¿Hacia dónde?

Comments are closed.