“Crec en el cor amagat de la neu.” J. Mª Nogueras Acabo d’apagar el televisor. Potser per alguna d’aquelles felices casualitats que fan que les coses convergeixin, els dos reportatges que he vist m’han dut de nou al llibre de Lluís Foix. Darrerament, l’arrossego a tot arreu, m’acompanya la seva veu reflexiva, aquesta seva actitud…
“Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estaran reservats…
“Dostoievski és el narrador de la vida ciutadana i, poques vegades intenta descriure un paisatge rural o campestre. L’infern de l’autor de “Crim i càstig” és la ciutat moderna i els personatges que es mouen en el subsòl d’aquell San Petersburg empastifat de passions irrefrenables”, escriu en Lluís Foix a la pàgina 102 del llibre…