És cert que hi ha qui diu que s’hauria d’arxivar la idea de defensar l’actual Estatut, que amb Espanya no hi ha res a fer i que el millor és proclamar bon vent i barca nova mirant cap a un Estat propi, sobirà i independent. No sé si aquesta alternativa serà viable algun dia però ara com ara no hi ha una majoria social que li doni suport.
La independència és possible sempre que la majoria de catalans hi estiguin d’acord. Em sembla molt pertinent que per reivindicar l’Estatut de Catalunya es faci per la via del dret i la persuasió, encara que sembli que és picar pedra endebades. Si els catalans ens presentem units per defensar una llei orgànica de l’Estat no veig com l’Estat s’hi pot girar en contra. Ja sé que em diran que sóc un beneit, després de tot el que el país ha viscut i patit des que el catalanisme començà a estar present en la política peninsular.
Els corrents catalanistes s’han anat modificant des que Catalunya lluitava pel proteccionisme econòmic, el federalisme polític, el tradicionalisme de Balmes, Mañé i Flaquer, Torras i Bages i Duran i Bas, fins al renaixement cultural basat en la llengua. Catalunya ha influït moltíssim en l’Espanya dels últims cent cinquanta anys, encara que mai no hagi pogut rebre ni una part del que els catalans hem aportat a l’Estat des del vessant econòmic i de la modernització.
Deia Enric Prat de la Riba en el famós llibre La nacionalitat catalana “que el nacionalisme català mai no ha estat separatista, que sempre ha sentit intensament la unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de l’organització federativa, és aspiració enlairada d’un poble que, amb consciència del seu dret i de la seva força, marxa, amb pas segur, pel camí dels grans ideals progressius de la humanitat”.
La decisió majoritària de les forces polítiques catalanes per evitar que el Tribunal Constitucional torni a pronunciar-se en contra de l’Estatut posa a prova la indiferència amb què els espanyols acostumen a tractar les aspiracions d’un poble que no és hostil a ningú però vol que es respecti la seva singularitat i la seva cultura.
Jordi Pujol escriu en el segon volum de les seves memòries que “jo sóc un nacionalista català que no vol ser castellà i que si per ser espanyol ha de ser castellà, no vol ser espanyol”. És una definició recargolada però explica el sentiment de molts catalans que ens volem sentir còmodes dintre d’Espanya, sense renunciar a res del que ens és propi.
Catalunya és un país de marca i de pacte que sempre ha ressorgit quan l’han esmicolat. Si es presenta amb aquestes credencials, o l’escolten o es produeix una crisi de grans dimensions. Amadeu Hurtado recorda en el seu llibre Quaranta anys d’advocat, tot recordant l’historiador francès Chastenet, que els “polítics espanyols només es preocupen de les coses públiques per una crisi de l’Estat; és més que una frase perquè responen a una veritat que el polític de la nostra terra no pot oblidar. Quan Companys es va decidir a fer el gest espectacular de la nit del 6 d’octubre, es va adonar tot seguit que havia obert una d’aquelles crisis emocionals que estimulen les nostres multituds a sentir el gust de l’agitació pels problemes permanents de la nostra vida pública”. És recomanable la lectura del dietari d’Hurtado unes setmanes abans del 6 d’octubre de 1934, quan es posa en relleu que el conflicte entre la Generalitat de Companys i el govern de la República estava pràcticament resolt i que en dir-li al president que vindrien uns representants del govern de Madrid per tal d’arreglar el problema, Companys li digué que si vénen “els rebré a tiros”.
Afortunadament, no estem en aquelles circumstàncies que acabaren amb l’actuació de l’Estat davant del cop de Companys, i que van enviar a la presó tot el govern de Catalunya, que no fou alliberat fins després de les eleccions que guanyà el Front Popular el 16 de febrer de 1936, pocs mesos abans d’esclatar la Guerra Civil.
Deia Josep Pla en l’homenot dedicat a Josep Ferrater Mora que “mentre el castellà només pot veure Espanya a través de l’Estat, en funció de l’Estat, el català és per definició, i en aquests últims anys per amargor, un antiestadista complet i total”. Serà difícil que aquestes dues visions acabin reconciliant-se. El que provoca que el nacionalisme espanyolista tingui per principal enemic el catalanisme polític és que defensa una idea alternativa d’Espanya. Aquest és el problema que no s’ha resolt fins ara. Val la pena intentar-ho novament? Penso que sí, perquè és innecessària una nova frustració.
Senyor Foix,
Vostè ha citat un paràgraf certament evocador del llibre «La Nacionalitat catalana» d’Enric Prat de la Riba. Certament, el caràcter dels catalans «mai ha estat separatista» sinó obert i integrador.
Ara bé, permeti que li citi alguns dels fragments del llibre immediatament anteriors al paràgraf que vostè cita en el seu article:
– «Sent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un sentir, un pensar, i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la facultat d’acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir el seu estat.» pàg 102
– «A cada nació, un estat: aquesta és la forma sintètica del nacionalisme polític» pàg 104
– «Conseqüència de tota la doctrina aquí exposada és la reivindicació d’un estat català, en unió federativa amb els estats de les altres nacionalitats d’Espanya.» pàg 111
Per tant, senyor Foix, queda clar que l’esperit mai separatista del poble català és perfectament armonitzable amb la consecució de l’estat propi. Així ho reivindicava el mateix Prat de la Riba.
Amb els deguts respectes, vostè utilitza una citació parcial de Prat de la Riba per tal d’oposar-se a un argument -el de l’estat propi- que és precisament allò que l’autor reclama i defensa obertament al llarg de l’obra «La Nacionalitat Catalana»
Hace falta un cambio radical, hay que limpiar el panorama político de un tipo de políticos que sólo viven de la política y para la política.
Occidente esta en quiebra , no nos engañemos y no puede sostener el elefantiasico Estado que ha creado , le paso igual al sistema sovietico , esperemos que nuestra caida no sea tan brutal . De 1990 a 1995 el PIB de Rusia se redujo a la mitad ,y todavia les fue peor a otras republicas exsovieticas .
¿ Sera Zapatero nuestro Gorbachov ?
El negocio de los políticos es dividirnos, malmeternos unos contra otros, recordarnos la guerra y los muertos, las diferencias, ese es su negocio y de eso viven, de eso y de nuestros impuestos, que administran de pena y malgastan como si fueran suyos.
Es muy curioso que en la vida normal las personas nos dedicamos a entendernos , entras en un bar esperando conocer personas o vas a una cena y procuras llevarte bien con la gente que te presentan , buscar los puntos en comun , a nivel laboral igual quieres llegar a un entendimiento para que los negocios se cierren y vayan bien y esto es lo habitual dar facilidades para que todo el mundo salga beneficiado , sino nunca cierras nada , bien pues en politica funciona al reves y es raro pues en principio son nuestros representantes.
A mi es que ZP me pone de los nervios, cada vez que le veo juntar las manitas esas diminutas que tiene me da algo. ZP es aquel que dijo que aprobaré el estatut que salga del parlament, con las manitas abiertas.
Sigo,
Companys fue un iluminado que estaba com un llum. Pla si que tocaba y tocaba muy bien.
Esta claro que si nos van dando la matraca desde el Manzanares, quiza si que nos haran volver mas independentistas o quiza nos hagan actuar pelin mas a la vasca.
Siempre dialogando, pero de vez en cuando hay que dar algun «clatallot», porque aixo ja fot pena. Y ya toca ponerse a lo que de verdad interesa.
Cuando el Sr. Foix le da en el Avui la cosa coge una «asenyerament» que em possa la pell de pollastre. En fin.
Companys fue un iluminado, q
Vinc de llegir l’article del President Montilla a El País i he de dir que, en general, estic d’acord amb el que diu, Sr. Foix. Tot i que no es sant de la meva devoció subscriuria les paraules que cita de Pujol, excepció feta que jo no soc nacionalista. La Catalunya d’avui és la que és, molt diferent de la de Companys, i la historia no admet rebobinats enrere. Hem de partir, per tant, del la realitat actual: una Catalunya que en els últims cent anys ha més que triplicat la seva població, sobre tot gràcies a la immigració interestatal primer i internacional després, no pot continuar pensant-se a sí mateixa amb els mateixos termes i paràmetres amb que ho feien Valentí Almirall, Prat de la Riba o Macià.
El que vull dir és que avui per avui, la idea de la independència es utòpica, per no dir suïcida; d’ací cent anys ja en parlarem. (Vull dir que ja en parlaran, es clar). Ara la única via possible és la de anant-se carregant de raons i no cansar-nos de proposar, de d’avançar, de fer pedagogia i de avançar cap a l’Estat Federal. Haurien d’anar molt malament les coses perquè una majoria qualificada d’aquesta població tant heterogènia que forma la Catalunya d’avui, arribes a preferir la independència a l’entesa amb la reste d’Espanya. I quan dic «malament» vull dir malament; no soc dels ximples que pensen que quan pitjor, millor.
Hola Sr. Foix. Un article que exposa la veritat d’Espanya. Tot sabem que la unitat d’Espanya es un invent catalá. Terra de pactes unitaris. Que primer ens varem unir amb el reine d’Arago i mes tard amb el Reine de Castella. Pero conservant cada cual la seva llengua i nacionalitat. Teniem els nostres fueros, ect. Sabem doncs que ens els va suprimir el rei bourbon Felip V. La solució sería que un altre Rei Borbon ó sigui el nostre Rei Joan Carles ens els retorn’hi. I seguir dintre de la unitat d’Espanya. Com cuan l’epoca dels reis Catolics. Pero respectant tots els nostres drets que no son altres que el dret a la dignitat humana. Com cualsevol altre habitant d’Espanya.
Sr.Foix: Molt abans del catalanisme polític ja hi havia el catalanisme cultural, un catalanisme basat en el romanticisme, en contraposició al liberalisme que volia un estat centralitzat i unitari. Avui tenim un catalanisme que comença a tocar de peus a terra, un catalanisme per la recuperació de la llengua i els senyals d’identitat catalans. Ara per ara tenim un catalanisme laic, democràtic i d’esquerres, un catalanisme conservador i eclesiàstic, un catalanisme conservador, un catalanisme republica i federal. tenim avui tots el corrents del catalanisme. El que no tenim es lo més important, l’acceptació per part de l’Estat espanyol de la identitat catalana.