Les eleccions de diumenge ens mostraran el nou mapa polític català i qui tindrà la capacitat per governar el país durant els propers quatre anys. Les enquestes avancen que no hi haurà un tercer tripartit per diverses raons. La primera i més decisiva és que els tres partits que han governat conjuntament des del 2006 no obtindrien una majoria suficient. El fet que el president José Montilla hagi dit que no hi haurà un tercer tripartit no té cap importància.
El més probable, per tant, és que el nou president de la Generalitat sigui Artur Mas. Només resta saber si ho serà amb les pròpies forces o bé si necessitarà l’ajut implícit o explícit d’altres formacions; i en aquest cas, a quines portes haurà de trucar per assegurar-se la investidura.
Mentre tot aquest procés es debatrà a bastament a partir de dilluns, no s’ha de perdre de vista que Europa viu un intranquil debat sobre si la crisi financera i política es limitarà a Irlanda o bé arrossegarà altres estats com Portugal, Espanya i també Itàlia, si les xifres demostren que el deute adquirit pels estats meridionals de la zona euro es poden pagar sense el rescat del Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional. I, més encara, quin és el futur de l’euro si Alemanya es cansa de garantir amb els seus recursos l’estabilitat de la moneda única.
La qüestió, en primer terme, és de caràcter financer, però les raons de fons són econòmiques i, sobretot, polítiques. Quan es va fer evident que la malaltia de Grècia es podia curar amb una injecció multimilionària amb la finalitat de no deixar caure un país de l’espai euro, tothom va quedar tranquil. Alemanya havia exercit el seu compromís moral de garantir la cohesió europea suposant que amb aquella mesura excepcional s’aturarien les invectives dels mercats sobre la moneda comuna.
Però el cas grec no ha estat l’únic, tal com demostra la crisi provocada a Irlanda, que també ha demanat el rescat de les institucions financeres europees i de l’FMI, que s’han ofert al govern de Dublín per evitar la fallida d’un país que fins fa ben poc era posat com a exemple de modernitat, creixement i prosperitat. El problema és que el cas irlandès tampoc no està aturant aquesta mena de gangrena que afecta països rics i pobres de l’Europa de l’euro.
El comportament dels mercats en aquests dies indica que la crisi s’enfila també contra l’estabilitat portuguesa i espanyola, sense deixar gaire marge als governs estatals i a la mateixa Unió Europea per posar fi a les especulacions que provoquen pànic social i polític arreu del continent. El debat decisiu es lliura a Alemanya, on el Tribunal Constitucional de Karlsruhe ha de dictaminar si aquests rescats que vénen principalment de les arques alemanyes són o no constitucionals. Segons remarca el setmanari Der Spiegel, s’està produint una divisió gairebé irreconciliable a Europa sobre com afrontar aquesta nova crisi d’inestabilitat. Per una banda, la cancellera, Angela Merkel, encapçala el criteri compartit pels estats nòrdics i que consisteix a defensar la cultura de l’estabilitat que era pròpia quan el marc alemany era una divisa forta i estable. L’objectiu seria prevenir que la unió monetària es convertís en una mena d’organisme de transaccions nacionals, amb Alemanya com a pagana de les disfuncions produïdes en alguns estats membres.
L’altre corrent és el mantingut pels països que han acumulat un deute excessiu en els darrers temps i que ara demanen ajut. Volen el que Merkel no està disposada a fer, o dit altrament, pretenen que els més poderosos ajudin els més febles. Aquestes dues visions són debatudes aquests dies pels governs, que intenten maniobrar per trobar una sortida viable entre les dues posicions.
A mitjan octubre, Merkel i Sarkozy, al marge de la resta de membres de la zona euro, decidiren un pacte estricte d’estabilitat que comportaria sancions als països que trenquessin les regles del dèficit. També acordaren que en les crisis del futur es demanaria responsabilitat a les institucions creditícies, amb l’acceptació de la possibilitat de fallida d’un país insolvent. La realitat és que la principal responsabilitat recau en els governs, però poca cosa poden fer perquè els seus bancs se’n surtin tots sols.
Ens trobem, doncs, davant la paradoxa que no són els governs, els que dicten les polítiques, sinó que són els mercats, els que ho fan. I, a més, són els mercats, els que provocaren la crisi global, i els polítics, des del president Obama fins a l’últim dirigent europeu, no troben la manera de recuperar la iniciativa, que ha de ser necessàriament política si no volem que tot plegat se’n vagi escales avall.
Però per afrontar des de la política aquest gran repte calen polítics que estiguin a l’altura del moment. O no sabíem que un dia Alemanya diria prou davant la frivolitat de molts governs, com el de Rodríguez Zapatero, que fa només un any ens deia que el sistema bancari espanyol era el més sanejat d’Europa? I aquelles negatives sobre l’existència de la crisi? I la generositat de distribuir gratuïtament 400 euros a tots els assalariats per demostrar les conviccions socials d’un govern d’esquerres?
El factor humà també està directament relacionat amb la política, que és la que ha d’arbitrar els interessos contraposats en la societat. Tinc la confiança que d’aquesta crisi tan forta Europa també se’n sortirà. Però cal una regeneració cívica i moral de la societat, començant pels que la dirigeixen i baixant tots els esglaons fins a arribar a tots els que des de fora de la política han saltat les mínimes regles de l’ètica. Edmund Burke, fa dos segles, escrivia que “l’hora és gran, però els homes són petits”.
Article publicat al diari Avui el 24 de novembre de 2010
Los inversores saltan de pais en pais, donde creen que encontaran rentabilidad, cuando eramos un pais de la champion league artifial y los engañabamos y venian aqui a invertir no nos quejabamos verdad ?
Si un inversor de Pismaravillas no lo ve claro que debe hacer invertir en este pais, y perderlo o irse Brathil ganar y volver a su pais e invertir lo ganado ?
Los politicos estan por encima de los mercados porque son quienes tienen la potestad de hacer las leyes que los controlan.
Ahora que los politicos, que los bancos estan poniendo las cosas en su sitio, que se esta reparando de las fallas anteriores es cuando se critica lo que hacen, cuando hace mas de tres años no se hacia nada, la prensa mutis, porque ?…..
aqui lo explican mejor:
http://evaeneuropa.blogspot.com/2010/11/ciudadanos-y-democracia-participativa.html
Hay que ir de forma contra ciclica, cuando lo nuestro era un modelo de mentira y la prensa internacional nos tenia en un pedestal, quien se hubiese atrevido a decirles que cambiaran el mensaje.?? …ahora que es el contrario que no estamos tan mal, y que la prensa nos tiene como diana, quien les convence de que cambien el mensaje ??..
Como se pierde la credibilidad …diciendo un dia una cosa y otro dia otra…aqui lo deja claro la culpa no es de los mercados.
Zapatero, en una rueda de prensa tras la ‘cumbre’ del G-20, también ha matizado que la situación en Irlanda —que se ha contagiado a Portugal y, en menor medida, a España e Italia— no se debe sólo a Merkel. Ni tampoco a los inversores privados, sino a los problemas económicos irlandeses. «Los mercados no son los que producen una situación, sino un país que tiene un déficit del 30% del PIB y una situación del sistema financiero grave», ha dicho.
El Gobierno irlandés presentó hoy el Plan de Recuperación Nacional para los próximos cuatro años, que prevé recortes de 3.000 millones de euros en las prestaciones sociales, el ahorro de 1.200 millones mediante la eliminación de 24.750 puestos funcionarios y una subida generalizada de los impuestos.
(A ver si tomamos nota)
El periódico norteamericano ‘The New York Times’ advierte de los riesgos que supondría para toda España un gobierno de CiU presidido por Artur Mas.
En una crónica de su corresponsal en España, Raphael Mincer, prevé que «el triunfo probable de un partido nacionalista catalán, Convergència i Unió, aumentaría las tensiones» dentro de España.
«Al igual que en otras naciones europeas, sobre todo Italia y Bélgica, hay un abismo entre las regiones del norte, como Cataluña, que encabezó la revolución industrial de España y sigue siendo el hogar de algunas de sus empresas más exitosas, y las zonas más pobres del sur, como Andalucía», certifica el artículo de el periódico ‘The New York Times’, recogido por Europa Press.
Por ello, la crónica advierte de que el próximo domingo, no únicamente se vota la composición del Parlment, sino «cómo España se mantiene unida».
Según el rotativo, la caída del tripartito que pronostican las encuestas será una «bofetada en la cara» para José Luis Rodríguez Zapatero, «un socialista cuya propia popularidad se ha desplomado junto con las fortunas económicas del país en la crisis financiera».
‘The New York Times’ define también las relaciones entre PSC y PSOE como «ambigua» ante el recorte del Tribunal Constitucional (TC) sobre el Estatut.
Advierte también de que hay varios partidos independentistas que compiten por un mismo espacio político, entre ellos Joan Laporta, el ex presidente del FC Barcelona, club que define como uno de los «más importantes del mundo».
He visto la lista de los 30 grandes que se van a reunir con ZP y he recordado una frase de Flaubert que cita Vila-Matas.
«Llegará un tiempo en que todo el mundo se habrá convertido en hombre de negocios (para entonces, gracias a Dios, ya habré muerto). Peor lo pasarán nuestros sobrinos. Las generaciones futuras serán de una tremenda grosería».
Francis, las personas que se levantan son más grandes que las que nunca se han caido, para levantar un país hacen falta personas que se hayan caido en la vida y sepan cómo levantarse.
Los hombres somos pequeños, pero algunos se hacen más pequeños en cuanto les das algo de poder.
Sr. Foix: Els politics que gobernen tenen la responsabilitat total e ineludible de preveure ó prevenir amb anticipació els cambis que es produiexen en la marcha de la economís y els negocis y comerç dún pais. I si no ho fan aixis, doncs tenen de plegar del carrec. Tant ell com tot el seu equip. I cuan mes aviat millor. Pel be de tots els ciutadans i de la Economía. Perque ara, estem perden el temps per redressar-nos. I tambe ens perden la confiança com a pais.
Aquí no dimite nadie, ni aunque le pilles con las manos en la masa.
Alex, je,je. ¡ Que razón tienes !
No se puede criticar todo lo que haga el señor Zapatero (reunion con grandes corporaciones), pero si se puede criticar la imagen que esta dando, porque parece no tener ni un plan A, menos un plan B y menos aun un plan C de salida de la crisis.
Las grandes empresas son la imagen del pais, por esto hace lo que hace.
-Los inversores no se fijan tanto si el deficit, o la deuda del pais es muy alta, se fijan en si la podran pagar.
-No se fijan en las declaracaiones de los politicos.
-Se fijan en el resultado de las empresas, por esto la tormenta 2 de noviembre, esta actual avisada se superara (el B de España acumulo reservas sabia que podia ocurrir), pero si los resultados de las empresas que veremos en Junio no son decentes, tendremos uan 3 tormenta y ya veremos que pasa con esta.
-Este es el margen 6 meses para enderezar la situación o para hacer todo lo que no se ha realizado en estos ultimos 3 años.
Sr.Foix: Els 400 euros van ser un «brindis al sol»…
Zapatero daría media vida por tener esos 400 euros ahora.
Regalar un dinero que no era suyo fue la primera señal que este hombre no estaba bien, la señal de que esto iba a terminar mal.