Noves tecnologies i continguts

Sóc usuari gairebé compulsiu de les noves tecnologies. Vaig dirigir durant set anys la versió digital de La Vanguardia. He passat de ser un periodista dels temps de la Guerra Freda a columnista, tertulià i conversador de qüestions generals. Des de traductor fins a director, he treballat en tots els estadis d’un diari d’informació general. Han passat milers d’originals per la meva taula i m’he embrutat les mans de tinta de les llargues tires de teletips que arribaven a la redacció. Rodant pel món amb una màquina d’escriure, uns quants retalls de diari, el raspall de dents i la roba imprescindible encabida en una d’aquelles maletes que havies d’arrossegar pels aeroports, el primer que calia buscar és com s’enviaria la còpia a la redacció. He cridat molt per telèfon des de locutoris en hotels, pensions o benzineres. Trobar un teletip que funcionés era del tot imprescindible. Els corresponsals de l’època buscaven el fil telefònic que els comuniqués amb la seu del diari o de la ràdio per tal d’assegurar la seva feina. Ens preocupàvem pel com i no pel què.

Imatge de Facebook

Avui és tot ben diferent. La comunicació no té cap problema i el que cal trobar és el contingut d’una crònica que no sigui conegut des de fa hores pels que la rebran. Al corresponsal no se li tallava mai res perquè se li suposava que tenia un coneixement directe, veraç, de la realitat que trepitjava. Això ens obria un camp immens per a la creació, la fabulació i, per què no dir-ho, per a la imprecisió. Ni mòbils, ni Twitters, ni internet, ni televisió. Era un periodisme certament rudimentari però que tenia un punt d’autenticitat que avui s’ha perdut. Grans periodistes de casa nostra com Gaziel, Josep Pla, Eugeni Xammar i Augusto Assía publicaven impressions sobre el que veien sense que necessàriament coincidís amb el que després diria la història. Sabien història, escrivien bé, havien llegit a bastament i es podien passar una setmana sense enviar res perquè no en tenien ganes o simplement perquè perdien moltes hores i dies traslladant-se d’un lloc a l’altre. Mai sabrem si les aventures del periodista Winston Churchill a la guerra dels bòers a l’Àfrica austral estaven basades en la realitat. Tampoc si Evelyn Waugh o Joseph Conrad escrivien el que passava realment o es deixaven emportar pels seus instints literaris, que encara avui tenen una vigència remarcable.

Les noves tecnologies són instruments fantàstics i imprescindibles per a la comunicació d’avui. La massa crítica d’informació que circula per la xarxa és de tal magnitud que costa molt desxifrar-la. Se sap tot i a tota hora. El que passa és que molt sovint no sabem el que realment està passant si no es té el propi criteri que ens facilita la relació entre el passat i el present, entre la cultura acumulada i els fets que veiem. És cert que els cercadors d’internet ens faciliten la feina a l’instant i no cal ni aixecar-se de la cadira per consultar una enciclopèdia que es mort de fàstic als prestatges de casa o del despatx.

Però en el periodisme d’avui hi ha molta més epidermis que contingut profund. És piula pel Twitter amb frases curtes, fetes, titulars cridaners, impressions i notícies escrites en 140 caràcters. Jo mateix he entrat en aquest món i en dos mesos ja m’estan llegint uns dos mil seguidors que s’han apuntat al meu compte. N’estic molt agraït per poder enviar a tantes persones qualsevol acudit, pensament, informació o reflexió que pugui fer. És bastant evident que les revoltes als països àrabs han estat possibles en bona part gràcies a la facilitat de comunicar-se entre persones d’arreu del món i també entre els que es manifesten a la mateixa plaça o carrer d’Egipte, Tunísia o Líbia. Els conflictes de tota mena passen per la xarxa que és imprescindible per treballar, debatre, divertir-se, viatjar i també barallar-se. Per a gairebé tot.

Però hi ha un punt d’inseguretat en tot plegat. No per com es treballa o com s’envien continguts sinó per la fiabilitat del que circula per la xarxa, per la introducció de l’anonimat com a fet normal, pel risc de la superficialitat que ho pot acabar envaint tot. Alerta amb la frivolitat i amb veritats a mitges. Penso que els temps que corren no afavoreixen la reflexió per tal de tenir un criteri propi. Podem tenir vertigen a estar, per exemple, tot un dia allunyats del mòbil, dels Twitters, del Facebook o del correu electrònic. Tanta immediatesa ens pot fer perdre el sentit de la proporció i actuar com si partíssim de zero oblidant tot el que s’ha fet fins ara en els àmbits de la cultura i del progrés, entès com un avenç per tenir una societat més justa, més lliure i més humanista. Estem invertint molt en el com i no dediquem temps i energies a aprofundir en el què.

Els que hem intentat tenir una certa idea de les coses que diem, escrivim o pensem no ho hem fet amb les noves tecnologies sinó amb lectures, viatges, excursions i llargues converses i llargs silencis. Per a un periodista que aspiri a la solvència és imprescindible saber el que ha passat al país en els últims segles, especialment des de la desfeta que significà la Guerra de Successió de 1700 a 1714. Per aprendre i per no repetir els errors comesos per tal d’evitar noves frustracions.

Cadascú pot tenir les seves preferències. Però és del tot recomanable llegir Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, les Memòries de Josep Maria de Sagarra, Incerta glòria de Joan Sales, Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer, Salvador Espriu, Ferran Soldevila, Àngel Guimerà, Josep Pla. Cal eixamplar l’àmbit geogràfic i saber la història dels últims dos segles. El llibre de Carles Bonet, Españoles dentro de España, m’ha semblat interessantíssim. La biografia de Francesc Cambó, de Jesús Pabón, em va fer conèixer una visió de les relacions entre Catalunya i Espanya en temps molt convulsos. Per aspirar a moure’s amb certa normalitat per Europa és necessari conèixer la seva història, la seva literatura, els seus personatges que han deixat una gran petjada en el decurs de les crisis i avenços científics de la modernitat. Tot això no ho donen les noves tecnologies, que són una mena de cove que només serà útil si s’omple de continguts d’excel·lència.

Article publicat al diari Avui el 2-3-2011

  15 comentarios por “Noves tecnologies i continguts

  1. La ineptitud de la que viene haciendo gala el Gobierno de Rodríguez Zapatero desde que estalló la crisis, unida a la orgía de improvisación, está llevando el país a la ruina y a los españoles al paro. Ayer se daba a conocer que el número de personas sin trabajo registradas en las Oficinas de los Servicios Públicos de Empleo al finalizar el mes de febrero se ha incrementado en 68.260 personas en relación con el mes anterior, y en 168.638 (4,08%), en los últimos 12 meses. De este modo, el número total de parados se sitúa ya en 4.299.263 según datos de Trabajo, mientras que estaría en casi 4,8 millones con las cifras de la Encuesta de Población Activa (EPA). Un dato malo para los responsables del ministerio, pero no para Zapatero, para quien la cifra “no modifica la evolución que esperamos en los próximos meses. La economía debe generar empleo en el segundo semestre y las expectativas económicas van en la línea prevista”. ¿A qué línea se refiere? Porque lo único que hemos visto es crecer el paro.

  2. Important article de l’Avui, amic LLuís. Estic plenament d’acord que el que importa més és el contingut que no pas la pressa en comunicar. S’ha de tenir coneixement de la història, de cada cosa, país o persona. El felicito i l’encomano a Santa Clara Patrona de la Televisió i a Santa TECLA….per lo dels Ordinadors. Que tinguem un bon dia de Sant Medir. Endavant amb la Correcte Comunicació. Una abraçada Josep

  3. Sr Foix:També m’ apunto a Dogbert, com tenim les memòries?va que les estem esperant!Em va fer gràcia l’ altre dia un periodista passant la seva crònica per la ràdio i els deia als companys que probablement estaven millor informats que no pas ell.On era no hi havia connexió a Internet i el pobre semblava força perdut.També és veritat que s’els demana informació a cada moment i potser això els fa perdre el temps per no aprofundir en la notícia.Ai les audiències!

  4. El periodismo y las nuevas tecnologías obligan al periodista a aprender y poner en práctica tareas, herramientas y conocimientos pertenecientes a los distintos ámbitos de la profesión periodística en Internet, es decir, obtener una visión crítica del estado de la cuestión y dominar todas aquellas nuevas habilidades que un periodista necesita para desarrollar su trabajo con rapidez, eficacia y buen oficio.

    Y como de oficio se trata, el periodismo especializado en nuevas tecnologías exige que los profesionales aprendan a elaborar noticias multimedia, uso extensivo del ordenador, las telecomunicaciones y las nuevas tecnologías como: Internet, video, CD-ROM y otros periféricos, así mismo de integrar a su quehacer diario el uso de herramientas a fin de que desarrolle habilidades para el correo interno y externo, salas de reuniones, videoconferencias y el Chat.

    Las distintas especialidades del periodismo responden a la urgencia que tienen los lectores, los radioyentes y los telespectadores de asimilar los cambios culturales, científicos, económicos, sociales y políticos que trae el siglo XXI. Se encuentran en todos los medios, pero el sector estrella de la especialización es Internet.

    Es un tópico decir que Internet es el futuro. En verdad, creo que ya es el presente. Con Internet, son tantas las posibilidades de acceso a información documentada y a fuentes especializadas -acceso directo y gratuito- que el periodismo especializado y el periodismo de investigación se va a enfocar por ahí. Pero, hasta ahora los países en vías de desarrollo todavía van a tardar algunos años a poder utilizar esta nueva herramienta de manera habitual y cotidiana señala Josep María Blanco.

    El periodista al usar Internet debe tener la capacidad de recopilar, analizar y procesar la información, con el fin de transmitirla a los lectores bajo la categoría de «Información con valor de uso», es decir, que no sea un dato más que ya se conoce o que ya recibió por otro medio.

    Producir para Internet se precisa del conocimiento y uso de tecnologías específicas. Herramientas de diseño, uso de programas de composición y edición multimedia, completan el abanico de capacidades con las que un periodista concebirá la Red como un medio natural para desarrollar su trabajo.

    Para lograr lo anterior es necesario el empleo de diversas técnicas de investigación y el cruce de información es la mejor fórmula de erosionar el monopolio de la información. Entre las técnicas empleadas se encuentra el análisis de contenido. El análisis económico, como es saber interpretar los datos fríos de la balanza de pagos, los estados financieros de las empresas entre otros más, para ello los periodistas deben ser especializados, además, a través de Internet pueden llegar a la información que los funcionarios públicos buscan ocultar.

    Otras técnicas empleadas para analizar la información son mediante el uso de hojas de cálculo, administradores de bases de datos o fuentes electrónicas.

    En esta era de la abundancia de la información el periodista debe ser un experto piloto y guía informativo si no quiere ser irrelevante. Es necesario conocer las rutas y los mapas de la información mejor que los lectores para orientarlos y guiarlos hacia el conocimiento. Esa es la base de las teorías de la gestión del conocimiento y uno de los pilares de la supervivencia del periodismo en la era del ciberespacio.

    Hacer uso de manera óptima de las bases de datos disponibles en la red y cruzar los datos obtenidos, de tal manera que se obtiene información secundaria, donde la mayoría de las veces se transforman en inesperados golpes noticiosos, a medida que la información se traslada del papel al formato electrónico, los computadores se convierten en algo más que máquinas de escribir sofisticadas. Cambian su forma de recoger y analizar información. En ciertos casos son indispensables para obtener una información.

    Cabe señalar que en Estados Unidos más de doce mil profesionales de la información se han especializado en los últimos años en el periodismo asistido por ordenador, lo que representa otra especialidad.

  5. “Decir que existe un oficio en el mundo que es mejor o superior, en muchos aspectos, a los demás es muy aventurado, pero viviéndolo desde las raíces creo que es un superlativo muy acertado.

    De mi poca experiencia en este fascinante mundo, puedo decir que para ser un periodista de, por lo menos, mediana calidad es necesaria la instrucción y el conocimiento de la mayor cantidad posible de ciencias, artes, acontecimientos de actualidad, historia, entre otras para un mejor desenvolvimiento en el ámbito profesional.

    Para esto se hace imprescindible la lectura incansable, la curiosidad insaciable y la astucia necesaria para conseguir la información útil para informar a la sociedad. Además, asumir que la sociedad o mejor dicho nuestros lectores son nuestros reales y únicos jefes, es tan o más importante que cumplir las reglas del medio para el que uno trabaja o de la profesión en general, ya que el éxito verdadero está en satisfacer la necesidades de información y conocimiento de ellos.

    Sin duda alguna, la vocación y el gusto por esta labor son esenciales para comprometerse y encontrarle “la razón de ser” a la profesión. Para descubrir si es que nos estamos dirigiendo por el camino correcto es necesario que tengamos la capacidad de desenvolvernos por nuestros propios medios y no temerle a muchas cosas que gran parte de la gente no haría.

    Ser más astuto y arriesgar mucho, pero nunca retroceder y vibrar, apasionarse y sentir todo a flor de piel es fundamental para sentir como propio todo el trabajo y el esfuerzo sin dejar que este se vuelva cotidiano e intrascendente y que uno le pierda el gusto.

    También, es importante para el real periodista no perder la capacidad de sorprenderse y menos autoconvencerse de que después de ver tantas historias y acontecimientos uno lo ha visto y lo sabe todo, ya que es imprescindible dejarse galantear y seducir por lo nuevo o por lo antiguo pero que no tiene aun su verdadero lugar en el tiempo y el espacio.

    Por todas estas razones que detallé anteriormente pienso que el periodismo sí es el mejor oficio del mundo y me siento muy orgullosa y satisfecha de haber escogido esta profesión y estar dentro del mundo del MEJOR OFICIO DEL MUNDO… “

    Esto lo decía Gabriel García Marquez y tengo que decir que debiera ser lectura obligada para todo aspirante a periodista ¿no crees?

  6. Esta claro que el Sr. Foix es un gran periodista, con una amplisima cultura, con un curriculum de tres pares y una gran persona. Una persona ordenada y trabajadora que se multiplica por muchos medios y siempre es un referente. Le va la marcha y trabaja y bien en lo que le gusta. Ademas esta al loro de lo penultimo, lo ultimo y lo que esta por venir.
    Como cogne hay que decirle a nuestro querido anfitrion el Sr. Foix, que de una vez por todas nos anuncie que esta ya trabajando en sus memorias, en su biografia. No puede ser que no lo haga.
    Se que soy muy cansino con esto, pero tambien se que hay mucha gente que esta esperando sus «obras completas» o como quiera llamarle.
    Creo que es de obligado cumplimiento que se ponga en harina y con la jornada de 28 horas al que es tan adicto, ni hara falta que deje de estar en la pomada diaria.
    Amenazo con montarle un pollo con cresta por tierra mar y aire si no nos anuncia que esta en ello.

    • Erem al any mil nou-cents seixanta-vuit,quan vaig coneixer al nostre volgut amic Lluis Foix,només per la impaciencia i la passió que desprenía quan parlaba de la seva professió.I els perills que va viure aquella temps per coneixer de prop la invassió dels soviètics a Txecoeslovàquia, es podía veure que la seva vida no sería foc d’encenalls, mes aviat es notava l’essencia que duia dins i aixó feia preveure el s’ha esdevingut. No ens deixis sense poder llegir les teves memories.
      Antonio.

  7. Déu n’hi do el repàs que ha fet en un moment. És cert que les tecnologies han canviat força, i els tempos encara més, però crec que sempre podrem distingir entre bons i mals periodistes; entre reporters i fabuladors. Si abans es podien valdre de la seva imaginació, en la certesa de que era molt difícil comprovar el que relataven, avui es poden valdre dels mitjans tècnics i explicar-nos una guerra des d’un despatx amb aire condicionat.

  8. Sr. Foix, com sempre un molt bon i esclaridor article.

    De fet no ha cambiat pas tant les idees, les coses i els problemes de la convivencia humana i de la comunicacio real de la manera de transcorre uns fets determinats.

    Com altres vegades ja he dit: ¡ Molte informática, molt de Internet, molte Televisió, molts robots que ho fant cuasi tot. Pero el pa encara l’hem de suar !

    Evidenment que moltes coses han cambiat. Pero la convivencia, les necessitats i les esperances i les lluites dels sers humans per a la seva supervivencia i dignitat, encara permaneixen iguals com sempre.

    La vida en si no ha cambiat pas tant. Potser ha cambiat la velocitat i la comunicació. Pero ara necessitem tenir mes criteri que mai. I es el mes dificil de trobar.

  9. Sr.Foix: Mariano José de Larra va escriure fa gairebé dos-cents anys alguns dels millors articles i retrats de la seva societat, de les seves inquietuds, de les seves mentides. Avui per avui el punt de vista dels grans narradors dels diaris actuals s’escapa moltes vegades de l’essència del periodisme de Larra, dels barris, de la gent, dels problemes socials.

    • Es preciso aclarar que Internet exige conocer y dominar nuevas tareas, hasta tal punto que se configura un nuevo perfil periodístico. Requiere de un profesional versátil y preparado en un campo multidisciplinar tanto para desarrollar su actividad con autonomía como para integrarse rapidez en el equipo de trabajo, que desarrolle un proyecto digital.

  10. Bon dia Sr.Foix,com sempre n’ha passat, quan le escoltat i ara llegit i seguit al twitter hem resukta un plaer.Molt bon article i moltes gracies per les referencies per les referencies literaries de les quals prenc nota.

Comentarios cerrados.