No creo que Mariano Rajoy tuviera en mente a un exprimer ministro conservador británico, Harold Macmillan, cuando a una pregunta de una periodista sobre qué era lo que más temía en política, le contestó que «los hechos, señorita, los hechos». Rajoy dijo en una entrevista publicada en cuatro medios europeos el domingo que «la realidad me ha impedido cumplir mi programa electoral».
El president Mas tras el discurso de investidura
La realidad siempre frustra los deseos, los programas y las fantasías de personas y pueblos. No siempre en sentido negativo si las expectativas eran razonables, estudiadas, objetivamente alcanzables. El futuro se inventa siempre y no se construye sobre predicciones sino sobre hechos concretos. Los periodistas nos vemos obligados con frecuencia a cambiar nuestros puntos de vista porque los parámetros de la realidad han cambiado. Goethe y Beethoven, por ejemplo, tuvieron que corregir su rendida admiración por Napoleón al contemplar cómo el emperador pasaba por Prusia y los condados alemanes destruyendo lo que encontraba a su paso hacia Rusia.
Rajoy dice que no puede cumplir su programa electoral porque la realidad se lo ha impedido. También la realidad obligó a Zapatero a dar un giro radical en su política social en el 2010 al recibir una advertencia amenazante del Banco Central Europeo sino ejecutaba los recortes que se le exigían.
La política tropieza siempre con los hechos y debe adaptarse a ellos intentando salvar los muebles y la vajilla. Al president Mas también le arrastra la realidad, no porque no pueda cumplir su programa electoral sino por haber puesto en marcha una corriente que empezaba con el pacto fiscal y que ahora ha derivado en una gran manifestación sobre la independencia que desbordará Barcelona el martes.
Todo empezó en el discurso de investidura cuando Artur Mas introdujo el concepto de construcción nacional de Catalunya enterrando la transición para ir hacia el derecho a decidir. La realidad, en este caso, no le impide cumplir el programa sino que va mucho más allá de lo que se presentó ante los electores en el 2010.
El catalanismo, para cada vez mayor número de catalanes, ya no tiene suficiente con más autogobierno ni tampoco con el pacto fiscal, ni con todas las concesiones que puedan venir del Estado. Sólo la independencia colmará las ambiciones de muchos participantes en la manifestación del Onze de Setembre. Pero la política que perdura no se hace en la calle ni con manifestaciones. Se hace con propuestas que se debaten y se presentan al electorado para que las sancione con sus votos. Si hay que ir hacia la independencia, es necesario que el concepto figure en el programa electoral de los partidos. Luego habrá que proceder a un proceso constituyente y finalmente, un referéndum. Sin atajos y sin prisas. El romanticismo político acabó trágicamente a la mitad del siglo XX.
Publicado en La Vanguardia el 6-09-2012
Veo la foto del gran evento que anuncia el president de la generalitat. Va acompañado de un conseller ya entrado en años, por un trilero de chapeau como Enric Bañueños que timo a media Valencia e inicio el desplome de las empresas basadas en el ladrillo a destajo, y por fin a Isidre Faine de La Caixa (parlem) que es de los mas listos de todos pero esta en un sector que ha propiciado el estado actual de tot plegat.
Todos juntitos estan para lo del Barcelona World que va a ser lo que no esta escrito.
A todo ello el Sr. Mas me parece «la minyona» dicho ya sin ningun respeto y con toda acritud.
La Caixa se pondra las botas, Bañuelos sacara tajada, Mas Colell pedira el ingreso en una residencia y el molt honorable sacara menton pero nadie se lo pondra en su sitio.
Estamos rodeados.
L’Independencia personal nomes la dona el tenir lloc de trevall i ingressos fixes. La persona que no te tot aixo no es pas independent.
El nostre teló d’Aquiles es que no estem ni actuem pas units.
Ens sentim mes individualistes que independentistes.
Un altre cosa es que els gobernants que dirigeixen el gobern central d’Espanya passin de nosaltres i de respectar la nostra dignitat, la nostra llengua i la nostra mentalitat i manera de veure i tractar les coses i els temes de le convivencia.
El mal ve de nosaltres mateixos. Doncs el gran capital catalá actua junt amb el de Madrid.
Aquest es el quit i el problema principal de la cuestió. I que no te pas cap solució. El problema el tenim a dintre de casa.
I els de Madrid fan trampa perque trevallan servinse de la proximitat i l’avantatge de viure junt amb els Ministeris mes influents en la Política, las Lleis i en les decissions.
En realitat nomes som la mamella d’Espanya. 4 Barres 4 mamelles. Aixo som per alguns d’ells.
El 11S sera de lo mas sonado, asi lo parece por todo el entourage que va calentando la cosa a todo el personal que ya va calentito de hace tiempo.
Pero el tema esta en el dia despues y el trece, y el catorce… y suma y sigue.
Habran sesudos analisis, habra guerra de cifras, habra de todo lo que no sirve para solucionar el dia a dia de las personas.
Las tarjetas de credito fundidas, la vuelta al cole de alivio, los suministros mas caros, el combustible, el transporte, todo todito por las nubes.
Y los bancos de alimentos y Caritas que no dan abasto con la gente que pasa hambre al ladito nuestro.
el 11S, tambien el de este año no servira para nada.
Hasta que no vea a algun politico y a algun banquero sentado en el banquillo, entrando en la trena, devolviendo lo que han robado, no me creere nada.
Sr.Foix: La realidad indica que las decisiones hay que tomarlas en frio, de las que tomamos en caliente solemos arrepentirnos…
Hay muchos riesgos , incertidumbre, complejidad para dejar la economia, las decisiones politicas solo en manos de los politicos…
La realidad es dificil de asumir Esp esta Q y Catalunya esta Q
y si no recuerdas el nombre y se enfadan.
Crec que la paciència de molts catalans s’ha esgotat. Crec que som molts, però molts, els que creiem que ja no podem esperar res bo d’Espanya. Creiem que no ens podem refiar d’autonomies, federalisme, ni cap altre mena de lligam polític que ens mantingui dins i sotmesos a Espanya.
Ara la pilota la tenen els polítics, o es posen al costat del sentiments del poble, o estan condemnats a ser marginats. Alguns sembla que encara no es decideixen, segueixen gaudint de moltes prebendes, però ja poden començar a pensar que si no es mouen ara, després no hi seran a temps. Em sembla que venen grans canvis i que molts polítics no ho han percebut encara.
Quan tot anava be, era difícil que prosperes la proposta d’independència, tothom pensava que si anem be, perquè hem de canviar?. La crisi ha obert els ulls a la gent i els hi ha fet veure les mancances i les injustícies del sistema actual. A més, podem afegir la campanya contra Catalunya engegada pel PP des de fa uns deu anys, que el PSOE ha admès i en la que ha col·laborat, que ha creta una animadversió clara contra els catalans a Espanya, i que ha estat clarament percebuda pels catalans.
Tot això ens ha portat a molts a decidir que ja n’estem farts i que serem el que tinguem que ser, rics o pobres, però al menys serem el que nosaltres decidim i no el que ens imposin des de Madrid, una colla de polítics que han demostrat ser uns incompetents totals quan no uns corruptes, apart de no tenir-nos en compte.
Crec que aquest es el sentiment de molts i molts catalans.
El panorama politic és cada cop més complex. Declarar la independència no és un tema senzill, però això no ens ha de fer enrera. El discurs amb Espanya està absolutament agotat, o sigui que, no tenim cap més alternativa. No veig cap altra sortida , si volem que el nostre païs sigui prosper.
Caldria definir un full de ruta i saber on anem i com hi anem .
La consulta popular és inel.ludible i obligatoria però abans ens cal informació dels «pros» i dels «contres» per tal de poder opinar amb coneixement de causa. Ens cal saber a què ens enfrontem i de quins instruments disposem per assolir l’èxit.
Rosamaria,
Penso que no s’ha d’arribar a convocar un referèndum, ja que hi haurà una massa important que aniria en contra. Hauríem de fer com a Andorra on cada Parròquia (municipi) te el mateix pes en el govern de la nació: 4 consellers per Parròquia, sigui mes o menys poblada. A Catalunya s’hauria de fer igual: cada ajuntament, un vot.
Els ajuntaments han estat elegits democràticament i per tant tenen la representació del poble.
Finalment ha de ser el Parlament, que es sobirà per elecció democràtica, qui determini la resolució final sobre la independència.
Però consulta popular, mai, perquè falsejaria la realitat del país.
Benvolgut Jordi, la realitat del país és la que és. Els nostres avantpassats van lluitar molts anys per aconseguir el principi de «una persona = un vot». Fer-ho diferent és falsejar. I no vull pas dir que no desitgi la independència,però s’ha d’aconseguir per mitjans democràtics, no per mitjans medievals.
Penso que en el cas de determinar el futur d’un país es mes democràtic: cada poble un vot!, ja que estem parlant d’un territori i aquest territori està format per pobles. Per què ha de tenir mes pes Barcelona que 1000 municipis equivalents en habitants però amb un territori 300 vegades mes gran?
Totalment d’acord, Rosa Maria: s’ha d’informara la població que la independència suposa deixar la Unió Europea (perquè Catalunya no ha signat els Tractats de Roma, Maastricht i Lisboa) i posar-se de nou a la cua dels països que demanen entrar-hi; segurament, sortir de l’euro; saber que seguirem devent 42.000 milions d’euros a l’Estat Espanyol (potser una mica menys, si s’accepta que tenim un 8% de dèficit fiscal), però que cap Banc es fia dels nostres «bons basura»(ara mateix, l’únic «Banc» que ens financia és el Tresor espanyol, segons Mas-Colell); que a Catalunya hi ha un 21% de pensionistes i a la resta d’Espanya, un 18%, o sigui que els treballadors catalans hauran de cotitzar més que ara per a mantenir als seus pensionistes; que haurem de crear un exèrcit; que el Barça haurà de jugar la Lliga catalana enlloc de la espanyola; que seguirem tenint els mateixos polítics que ara, amb l’única avantatge que algun dia llunyà hauran de deixar de dir que la culpa és de Madrid. Si sabent tot això i alguna cosa més que ara no se m’acut, es convoca un referéndum sobre el principi de «una persona, un vot» i guanya el «sí» a la independència, jo no tindré res a dir. Però que la gent sàpiga el que vota i el que pot passar desprès, perquè serà irreversible.
Penso que la manifestació del 11 s, és una forma d’expressió del poble i en aquest sentit té molt de valor i dóna suport real (no sentimental ni romàntic) a la decisió que ha de prendre un govern o els partits polítics. La independència ha de venir des de molts llocs diferents: la manifestació del poble, la pressió dels ens culturals, la decisió dels ajuntaments i finalment la del Parlament de Catalunya.
Convé que totes aquestes accions siguin coordinades per augmentar la responsabilitat de la majoria del poble català i arribar així a la independència.
Para lograr cosas hay que forzar un poco, si consigues meter a 2 millones de personas en la calle el día once luego puedes pedir con más facilidad. Tengo curiosidad por la cifra que se dirá, ahora 1 millón ya parece poco, cifra demasiado utilizada. Esto son picos de entusiasmo, si alguien monta una floristería con el día de Sant Jordi como referente tiene un futuro negro.
O una librería…