La grandesa de Verdú

Els responsables de la revista Xercavins de Verdú em demanaren un pròleg a un llibre d’una gran importància. Es tracta d’un recull formidable de fotografies de la vila des de l’any 1887 al 2012. Una obra que perdurarà en el temps, un testimoni gràfic de la vida quotidiana de moltes generacions. Aquest és el meu pròleg sobre una vila d’una personalitat històrica inconfusible. 

Llibre de més d’un segle de història gràfica de Verdú

Les primeres impressions i records llunyans del Verdú de la postguerra els tinc associats amb la fira del 15 d’abril. La Fira de Verdú, amb més de sis segles d’història, significava el canvi de rasant entre l’hivern i la primavera que ja feia més de tres setmanes que constava oficialment en el calendari. Era una data clau per la pagesia de la comarca. La muralla hivernenca encara no havia caigut. Mentre els vents de serè i les glaçades tardanes dominaven l’atmosfera no es podia estar segur de l’arribada de la primavera. Quantes matinades de blancor aparentment suau deixaven pansides les brocades incipients per una gelada inesperada.

La Fira de Verdú era el punt exacte del canvi, una vegada superada la incerta glòria d’un dia d’abril, com deia William Shakespeare. A peu fèiem el trajecte des de Rocafort passant pel vell camí que unia les planes de la Segarra amb la Conca de Barberà. Les vinyes ja s’arrengleraven, les sarments creixien una mica cada dia, les garses picotejaven terra tendra i rames per fer els nius. La naturalesa explotava.

Verdú era la vila antiga, històrica, el lloc on els comerciants s’hi trobaven quan el sol acariciava tota la faç de la terra. M’impressionava de Verdú l’amplitud dels seus carrers, els grans estables plens de mules, cavalls, someres i altres animals de peu rodó. Els ramblers portaven una brusa gris, a manera de túnica amb mànegues de llargària variable, un bastó llarg que agafaven amb el puny, dominant els ramats que havien portat a la fira. Sempre coberts amb gorra i gairebé tots amb espardenyes. Una casa amb un gran estable era sempre senyal de posseir una hisenda forta.

L’esperit de la fira era universal. En el llenguatge, en els gestos i en els tipus de negoci que es feien sempre amb la paraula donada. Els grans tractes es tancaven en un racó xiuxiuejant i amb moviments de cap afirmatius o negatius. La compra d’una mula anava acompanyada d’uns rituals inexcusables. La gent que anava a fira de Verdú es malfiava dels desconeguts. Molt sovint es mentia sobre l’edat d’un animal i la comprovació mirant la dentadura no era del tot exacta. És propi dels tractants fer negoci com sigui. I si, alhora, es podia confondre al venedor o comprador, molt millor encara.

Verdú era una vila que arrossegava amb gran dignitat la grandesa de temps passats. Encara la llueix avui malgrat les transformacions econòmiques i socials que s’han produït. Verdú té una gran personalitat que no l’esborra el pas de les generacions i dels temps. En èpoques medievals era un dels centres més emblemàtics del comerç de la corona d’Aragó. Sant Pere Claver, venerat amb devoció popular a Cartagena d’Índies, nasqué a Verdú. Josep Maria de Sagarra, un dels prosistes principals del segle XX en llengua catalana, procedia de Verdú i també el general Joan Prim i Prats que fou l’únic català que arribà a ser president del govern espanyol i que caigué assassinat el dia abans que arribés a Madrid el monarca de la casa de Savoia que ell havia convençut que vingués a Espanya.

Verdú és una vila amb històriques inquietuds culturals i humanistes en tots els temps, règims i situacions polítiques. Es un poble d’artesans en la ceràmica i en la indústria dels càntirs. He vist com es tracta el fang per obtenir els cèlebres càntirs negres que han exportat el nom i la marca de Verdú arreu del país i del món. Uns càntirs que mantenen la frescor de l’aigua en els llargs i tòrrids dies d’estiu.

Sempre he valorat la professionalitat dels pagesos de Verdú que han conreat les terres amb una extrema precisió. Terra de vins, d’olivers i de cereals. Una cultura que es veu en les cabanes preservades de la destrucció natural del pas del temps, en les creus de terme que s’aixequen en indrets emblemàtics dels camins que entren i surten del poble.

La personalitat individual i col·lectiva de Verdú ressalta en la immensa plana que va des de les serralades que guaiten a la Conca del Francolí fins a les majestuoses muntanyes del massís del Montsec. El Castell, l’església, la plaça porticada han vist transitar milers de verdunins i de catalans que cercaven fer negoci, comprar cereals, oli o vi, contemplar l’espectacle d’unes fires que cada mes d’abril mostraven l’ebullició humana de persones que venien de tots els punts del país.

Es un esdeveniment principal el fet que es publiqui aquest impressionant volum de la història gràfica de Verdú. Des de 1887 fins a 2012. Cent vint-i-cinc anys d’història plàstica de les persones, de les cases senyorials, de les fires, de les festes, de les tradicions i costums que s’han construït al llarg dels segles i que ara queden molt ben retratats en aquesta obra en la que s’ha treballat durant més de tres anys. Es la història gràfica de l’evolució d’una societat que ha conegut els canvis més espectaculars que s’han produït en tota la història.

Penso que l’Associació Cultural Xercavins ha reblat el clau d’una llarga tasca cultural que la revista Xercavins ha anat lliurant als ciutadans de Verdú. Passaran les persones d’avui, els infants i els grans, la fesomia de la vila anirà agafant noves formes, vindran sequeres i anys d’abundància, però els fets que surten recollits en les fotografies d’aquest llibre perduraran per sempre més.

Una obra d’aquesta magnitud no es podria realitzar sense la participació desinteressada de molts verdunins, de famílies i institucions que han aportat el valuós material d’aquest llibre. Moltes de les fotografies que il·lustren el pas dels temps i de les persones han estat colgades segurament al fons d’una capsa de sabates, malendreçades en alguna calaixera o perdudes en mig de llibres vells. La història d’una societat no s’ordena a mesura que els esdeveniments van ocorrent. Hi ha més coses, més sentiments i més situacions que es perden per sempre més. Però n’hi ha que han dormit les nits fredes i silencioses de les cases on aquestes fotografies esgrogueïdes s’han preservat i que molts han tingut la generositat de posar-les a disposició dels autors del llibre perquè mai més quedin sepultades en els baguls de l’oblit.

No és un volum literari sinó un ampli recull de records plàstics, gràfics, de vivències dels últims 125 anys. Ha de ser un motiu d’orgull per tots els verdunins furgar en la història de la vila reconeguen persones, fesomies, vestimentes tradicionals i avantpassats que mantingueren viva la flama de la personalitat d’un poble amb arrels que es perden en les nits dels temps. L’enhorabona a tots els que han fet possible aquesta mostra de la memòria individual i col·lectiva d’una part petita però substancial d’aquest país nostre.

 

  4 comentarios por “La grandesa de Verdú

  1. Com a fill de mare verdunina, li agraeixo aquestes paraules a la vila de Verdú, on vaig passar molts estius jugant pels seus carrers.

  2. Bon dia Sr Foix… es un plaer enviarli una resposta… ha estat una agradable sorpresa rebre aquest escrit a través del meu nebot i fiol, en Josep Mª Vilalta VERDU…..
    es cert que el poble té molta historia encara que sigui poc coneguda.
    en soc un enamorat i l hi he de dir que tota la familia VERDU ,VA ORGANITZAR UNA VISITA OFICIAL EN UN BUS ESPECIAL, AMB CARTELLS i PANCARTES…. ens va rebre la alcaldesa del poble i varem disfrutar d una jornada increible…. ara he sapigut que el Museu de la Joguina será tancat…. NO ES POT FER RES PER TAL DE EVITAR HO?
    Gracies per el bon moment al llegir el seu article…té molt bona pluma
    Enric Verdú

  3. Sr.Foix: Hace muchos años tuve ocasión de comprar un botijo de cerámica negra de Verdú, los famosos sillons, la paradoja es que lo compré en Madrid, en un viejo local del Madrid de los Austria…

Comentarios cerrados.