Banderes blanques i cabanes caigudes

Cabana caiguda i abandonada

Ametllers florits, cabanes derruïdes, passejada per un capvespre inestable, plujós, fred i sobtadament fosc. Un dia maragallià que comença amb el record del seu cèlebre poema. “A mig aire de la serra veig un ametller florit: Déu te guard, bandera blanca, dies ha que t’he delit!”.

Sortim d’uns dies de sol de març, provocador, calent. És el sol que empeny les primeres flors dels arbres primerencs. Els ametllers mostren les seves vanitats cromàtiques. Matinen com si l’hivern no els hi hagués de donar una bufetada sobtada qualsevol nit inesperadament gèlida. Les abelles brugent incansablement picant les milers de flors blanques i rosades que vesteixen tots els ametllers. En treuen el nèctar que es transportat automàticament a les arnes properes. El treball de les abelles és frenètic, no coneixen el descans, sintonitzen una simfonia constant i perfecta que trenca el silenci tènue ambiental.

La sensualitat de l’olfacte queda plenament satisfeta per la plenitud de la floració blanca i neta. Els ametllons empenyen per fer caure les flors i demostrar que són ells els protagonistes del fruït que s’anirà engrossint fins arribar a la collita del mes de setembre. Tots plegats són insensibles als perills ocults que la naturalesa reserva a a tots aquells que volen trencar els seus ritmes inexorables.

Petit ametller florit

El sol pica sense que es noti massa. El sol de març rosteix els rostres amb tanta contundència com el que s’abat sobre les platges atapeïdes dels mesos d’estiu. És un sol que no avisa, que crema, que és el secret misteriós d’engegar tot el procés de despertar la terra adormida per un hivern trist i apagat. Els que saben d’aquesta força del sol de març ja comencen a cobrir-se el cap en surtir al camp. El sol i el vent parlen un llenguatge indescifrable.

La passejada per les Roges és la d’un dia d’hivern que espera impacient la primavera. Els sembrats verdegen apomats, espessos, ennegrits pel vigor la forta saó que han deixat les pluges recents. Els ocells surten esmaperduts, canten i volen a gran velocitat traçant cabrioles instantànies en la tarda dels últims dies de l’hivern. Anuncien el canvi d’estació.

Grans extensions de sembrats omplen aquests plans de Nalec. Les vinyes tornen de forma gradual. Són experiments ocasionals perquè el cereal ho domina tot i mostra aquella frescor verda que apunta una bona collita. No es veu gent. No n’hi ha avui transitant pels camins que només coneixen les rodes de cotxe i de tractor.

Les cabanes cauen de forma sistemàtica. Ja no són útils perquè no serveixen per protegir les persones o els animals. Ni tan sols s’han preservat els camins que ens portaven a les cabanes.

Primer s’arrancaren les portes. Després faltaren les piques que al voltant de les cabanes nodrien d’aigua a conills, perdius i ocells diversos. Caigué una teula. Després un altra. La cisterna s’assecà i ningú s’ocupà de que l’aigua de la teulada omplís aquella reserva d’aigua imprescindible en altre temps. L’ensorrament d’una biga fou la senyal definitiva de l’abandó i de l’entrada irreversible a les runes, un munt de pedres, fustes i canyissos que queden al mig d’una gran parada.

Un camí que travessa sembrats de cereals amb una cortina de pluja al fons

La passejada canvia radicalment en aparèixer un núvol negre i allargat a l’horitzó de ponent. Encara fa un bon sol però es veu com el núvol comença a desprendre una cortina formidable de pluja que cau a la llunyania. El sol s’apaga però no es fa fosc. La cortina de pluja s’atansa capriciosament. Es passeja pel cel fins que acaba arribant tot d’una a prop de la cabana derruïda.

Anem caminant tranquil·lament mentre un vent fresc i constant transforma el dia primaveral dels ametllers florits del matí en un capvespre d’hivern, humit i feréstec que escombra definitivament qualsevol rastre humà d’aquests termes solitaris en els que les màquines han foragitat la gent que no es movia de les petites o grans finques dels pobles.

Acabo amb Joan Maragall i amb aquell “adéu pàl·lid del sol a la carena”. El dia es esborrat per la nit.

 

 

  24 comentarios por “Banderes blanques i cabanes caigudes

  1. Es bueno, relaja, pacifica, leer articulos como este del Sr. Foix. Malos tiempos para la lirica pero la necesitamos.

    Necesitamos tambien, seamos creyentes o no, observar como los representantes de las grandes religiones se reunen para infundir esperanza, un futuro mejor y mas digno.

    Pues bien la ultima sesion antes del conclave catolico en Roma, los cardenales lo han dedicado a discutir sobre el estado de la banca vaticana.

    Sombrajos que se caen. Bandera blanca: Socorro!

  2. El PP propone acercarse a los ciudadanos. Qué horror! No por favor! Lo que me(nos) faltaba!

  3. Encara que no tingui res a veure amb el tema…..
    Us recomano molt i molt la pel.licula : UNA PISTOLA EN CADA MANO.

  4. Lluís,
    Certament els teus escrits que traspúen un sentiment tant arrelat als paisatges de la Vall del Corb, s’entenen molt millor desprès d’haver pogut gaudir d’ells tant recentment.
    Tornen al record les paraules del poeta: “M’he mirat aquesta terra…”

  5. FEBRER

    Els núvols són més blancs, el cel més pur.
    Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
    El món, altra vegada despert davant l’atzur,
    pressent càlidament que ha de tenir un futur
    –sempre el somni que precedeix la força!–

    Les branques d’ametller senten, sota l’escorça,
    un moviment suau i obscur.

    El trèvol ja verdeja a la ribera.
    Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
    Tremola cada cosa de no saber què espera.
    La neu assolellada llisca per la gelera
    Els torrents se’n nodreixen a poc a poc.

    Tot és tebi i frisós com davançant el foc
    De la pròxima primavera.

    Daurats migdies dels minvants d’hivern!
    Ara és temps de morir, que la vida comença.
    Com un foc invisible, meravellós, intern,
    sota la terra nua batega el crit etern
    de la larva, l’arrel i la semença.

    Així els antics, en gerres de rústega faiença,
    Guardaven el vi de Falern.

    Febrer del 1937

    MÀRIUS TORRES

  6. El periodista Rafael Jorba escriu el llibre de José Montilla
    LLUIS FOIX és l’autor del pròleg del volum, que es presentarà el 21 de març

    El periodista Rafael Jorba, antic subdirector de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, ha sigut l’encarregat d’escriure a José Montilla el llibre en el qual l’expresident de la Generalitat, i ara senador, repassa el seu mandat com a president de Catalunya. El pròleg de l’obra, que es titularà ‘Clar i Català. Testimoni de quatre anys de presidència’ (RBA), anirà a càrrec del també periodista LLUIS FOIX. El llibre serà presentat el proper 21 de març.
    ——————————————————————
    No cunda el panico.

    La noticia no tiene nada a ver con el libro de Edicions 62 que se presentara en La Casa del Libro de Rambla Catalunya en Barcelona el proximo 26 de marzo.

    • El llibre de Montilla es presenta el dia 13 de març, el proper dimecres, a RBA, prop de la torre Agbar. a les 20.00. El llibre ja està a les llibreries.
      ————————————————–
      Es una informacion de alcance que rectifica la fecha. Agendas al dia por favor. Disculpen las molestias.

      • Personalment, i sense voler menysprear res ni a ningú, els llibres escrits per politics no em desperten massa interés. El millor llegat que pot deixar escrit un politic , és la seva empremta com a tal, el seu exercici en actiu. El que pugui dir després……?¿?¿?

      • Ja surt al web de La Casa del Libro, la presentació del dia 26….”Sempre arriba la marinada….”. Tenies raó !!…..quin greu no poder baixar…!!! A veure si m’ho puc arreglar, però serà dificil !!

        • La marinada sempre arriba

          Autor: Lluís Foix
          Titol Original:Llibre de records
          Col·lecció: Clàssica [Núm 974 ]
          Núm edició: 1

          « Vivències de postguerra en un racó de la vall del Corb »

          És un recorregut pels records de la infantesa de l’autor, que va néixer i créixer en un poblet de la Vall del Corb. Durant la post guerra,els detalls quotidians de la vida rural són el fil conductor d’aquestes píndoles literàries. Un homenatge als orígens i a les arrels.

          Text de contraportada

          “El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia. Però l’arrelament a la terra, a la família, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna la vida des de ben jove, no s’oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i la trajectòria de tothom”.

Comentarios cerrados.