Una figuera carregada de fruit al costat d’una cabana i d’olivers i ametllers
Setembre és plenitud, temps de recollir, de tastar els fruits que entreguen les terres conreades des de la primavera. No hi ha gent als camps. Aquelles colles que es replegaven per veremar durant molts dies han estat substituïdes per silencioses màquines que en unes hores enllesteixen finques senceres. No es canta ni s’assaboreix el gust de les mans embrutades de most que deixaven una pell finíssima només amb un raig d’aigua.
No sé si és millor ara que abans. És diferent. Ja no es camina pels termes sinó que es transita amb cotxes o furgonetes d’un lloc a l’altre. El camp s’ha deshumanitzat en el sentit que el contacte directe, personal, íntim, amb la terra s’ha mecanitzat. Quan temps fa que no sento cantar pel terme. Quan s’aixequi la veda s’escoltarà algun tret llunyà dels caçadors que disparen contra conills i perdius. Molts cartutxos es gasten contra aus menors com els tudons o els pardals.
La gran producció agrícola té un toc industrial. Poca gent, maquinària sofisticada, tractors amb la cabina climatitzada, wifi i tot el dial radiofònic a l’abast. He vist aquests dies un tractor que costa 180.000 euros, un aparell gairebé monstruós, que distribueix els purins arran de terra amb un rem de deu metres. No fa pudor ni deixa cap flaire. I avença per les grans parades sense fer cap soroll.
Cada cop se separarà més l’agricultura a l’engròs i la feina dels hortolans o dels que els caps de setmana mantenen un arbre aquí, un altre allà, els conreen setmanalment des de la distància del món urbà però fent actes de presència en els moments determinants: esporgar, podar, regar, emparrar, treure les pampes o els cavalls, arrencar les males herbes d’uns quants metres quadrats i calcular finalment quan és el moment adequat per collir-ne el fruit.
Ja no queda molt temps per omplir un cistell de raïms perquè a la que et descuides ha passat la màquina i ho ha deixat tot net. Però fins i tot en aquests temps maquinitzats sempre hi ha algú que verema aquell cep de moscatell o de macabeu especialment dolç.
Des de fa setmanes visitem les quatre figueres que hem plantat en els últims anys. Aquest arbre és d’una gran generositat. No maduren totes en uns dies. Entreguen les figues, blanques o negres, amb un calendari espaiós que es pot perllongar cinc o sis setmanes. No s’omple sempre tot el cistell però sí el suficient pels postres d’uns quants dies i per donar-ne a amics, parents i coneguts. La característica important d’aquests fruits és que no es cullen tant pel consum propi sinó per distribuir-los entre el personal.
El Josep ha plantat una sort gran de melons i síndries. És impossible consumir-les totes. I la satisfacció en que cada setmana distribueix els melons, les síndries i també les carbasses és tan gran com la que dels que en som els agraïts destinataris.
Hem collit les peres d’una perera al costat de la cabana que cada any es carrega de fruit. L’arbre queda alleugerit en descarregar totes les peres que han omplert dues caixes de fusta de dimensions considerables. Es una pera forta, compacta, dura, pera d’hivern en diuen que es fon dolça a la boca ara o al mes de gener.
Són arbres que estan al cap d’un bancal, al costat d’una cabana o la vora d’un camí. No poden fer nosa. Però sempre es troba un racó perquè en creixi un. Tenim dos magraners que encara tardaran un parell de setmanes perquè les magranes s’esberlin i mostrin els grans d’un vermell intens i rabiós.
Potser la fruita escadussera més noble, més senyorial i més preuada és la nou. Són arbres que es fan molt grans i van eliminant qualsevol altre fruiter de la vora. El noguer fa una ombra espessa, fresca, protectora. Però no vol companyia i la seva independència la manifesta corsecant, per exemple, els codonyers o les pomeres. Les nous començaran a obrir-se dintre d’uns dies. L’olor de la pell verda de la nou quan encara no ha madurat del tot és inconfusible. Fa l’efecte de les herbes aromàtiques i curadores.
Tot aquest festival de fruits es clourà en acabar l’any quan les olives tanquin la temporada. Tampoc el collir olives congrega avui a famílies senceres, cantant, dinant al tros, xerrant tot el dia i passant fred i trepitjant les herbes humides. Tot es farà en pocs dies, amb màquines cada cop més preparades i pràctiques, que en un sol dia colliran el mateix fruit del que quatre o cinc persones feien caure amb la raspa durant moltes setmanes. No era millor sinó diferent.
Sr. Foix.
Com molts cops, torno a escriure un comentari que no lligue amb el seu escrit.
El meu pare i també el sogre ja eren suscriptors o compradors de La Vanguardia. Els seus colaboradors publiquen articles sempre interesants i ben estructurats. A mes ni ha de tots colors i tendencies socials, polítiques, cientifiques….. que fan que La Vanguardia sigui el gran Diari que es.
Peró ni ha un que al meu entendre grinyole per tots costats. No se pas a qui li pot agradar.
Firme Joaquin Luna. Aquet senyor es quelcom mes que divorciat i un reprimit sexual?.
No entenc com pot tenir una columna fixa.
Sr. Luna, vosté que critica tantes coses li prego acepti la meva crítica, si es que arriba a llegir aquet blog.
Salvador de Lleida…
¿Li serveix d’alguna cosa saber que Joaquín Luna és un amant activista a favor de les corrides de toros i de la boxa? En una corrida es tracta d’atormentar i matar un animal digne de respecte. En un combat de boxa es tracta de fer mal a l’adversari i d’aconseguir el KO. Aquestes claus defineixen a una persona, també a algú que escriu en un diari
Item mas.
Oriol Domingo
Has de saber que Lleida es la única capital de provincia espanyola que no te plaça de toros.
SILENCI… DELS PERSEGUITS
1. Manca silenci. Arreu. Massa soroll. Excés de xerrameca… oral o escrita… sobretot contra el discrepant. Inflació de paraules buides, sense sentit. Excés d’insults i desqualificacions. Un sol insult i una sola desqualificació ja és excessiu.
2. Silenci íntim… a la gran ciutat i al petit poble. Silenci comunicatiu, creador. Silenci amb petjades d’un mateix, dels altres, potser de Déu.
3. Silenci imposat als empresonats, exiliats, perseguits. Silenci que es un clam de llibertat.
4. Creients i agnòstics poden fer-se seves aquestes paraules del Papa Francesc: “L’experiència de Jesús a la creu és profundament reveladora de la situació de l’home que prega i del cim de la pregària. Després d’haver escoltat i reconegut la Paraula de Déu, cal considerar també el silenci de Déu, expressió important de la mateixa Paraula divina”.
Llegint les teves notes ès com si anéssim passejant al teu costat…gràcies, Lluis !
Sr. Foix : Anyoro aquest mon que citeu, que a la ciutat s’ha perdut del tot.
Inclus el vocabulari ha cambiat totalment.
No es millor, es diferent. …… Pero avans hi había mes germanor i convivencia humana.
Ara tot es industrial i maquinal. Per exemple : Vaig a un Super de la alimentació, i cuan baixo al sotano comercial, usan l’ascensor, … la gent entra i surt del ASCENSOR, sencer dir ni piu, ni bondía, ni res de res. Doncs es creuen que están a n’el Metro.
En cambi simultaniament, a dintre del ascensor, s’escolta una veu, que va dient … Suviendo planta principal …ó altre informació, ect. Mentres a dintre del ascensor, els essers humans estan callats ó no es dirigeixen la paraula.
De fet, ens estem desumanitsant, mentres les maquines informatitzades, prenent el relleu i desideixen per nosaltres, els humans.
No comment ¿ ………………………………………………………….?
Observo que la terra i les plantes, ens humanitsant animicament i espiritualment, mentres que els minerals ens mecanitsen cientificament animicament.
Sr.Foix: «»No era millor sinó diferent»»…
Es un privilegi sortir de la ciutat i viure unes hores al camp
Estat am el poble amb vos i la seva gent que ajuden a sentir amb fruïció el moment autèntic de amistad generosa de persones que accepten al pintor que ahir pintà sense els pinzells capficat en els detalls que sorgeixen un darrere altre.. sentir la immensitat de l’espai silenciós i tranquil, la amabilitat i proximitat de la teva família. i gaudir junt amb collir fruites de un color i formes boniques i pictòriques.
Aquella visita al retaule que segueix viu i que marca el temps amb la llum del sol que juga senyalant amb respecte el seu propi calendari.
Com un cançó silenciosa del vitrall de la façana que entre per el cor de l’església com fer l’orgue.
Fer un recorregut per la pinacoteca te semblança amb el que observa els fruits que maduren i es sorprèn al veure’ls en el moment i lloc adequat.
Gràcies per l’acollida continuada.;Moments que els anys han madurat com la natura ens alliçona quant n`estem enamorats