Racons despoblats però autèntics

Església de Sant Romà, al poble de Perles, més de nou segles d’història.

Hi ha racons inesperats que només coneixen els boletaires, els caçadors i els que han mantingut la valentia o la necessitat de quedar-se en terres buides, despoblades, aparentment desconegudes per la cartografia turística massiva. També hi han els nouvinguts que hi porten trenta o quaranta anys malgrat ser de territoris urbans. Són gent que, simplement, han trobat un espai tranquil que els hi proporciona una certa plenitud interior, lluny de la cridòria ambiental.

Trencant pel pont d’Espia, en la carretera de Lleida a la Seu, s’entra en un territori boscós, ric en tota mena de vegetació i poblat per persones que han aconseguit un contacte íntim i directe amb la terra, s’han familiaritzat amb la riquesa de la natura i han fet de la solitud i el silenci una manera de viure, potser superior humanament a la dels que viuen i volten per les urbs.

Les temperatures superen els trenta graus. Les fulles de les alzines, els pollancres i els pins gairebé no es belluguen. Les ombres de les figueres o els noguers projecten una frescor indescriptible, potser perquè les fulles són com paraigües d’una verdor impenetrable pel sol vertical que rosteix l’ambient.

En trencar cap a Perles, una església romànica del segle XI, et dona la benvinguda des d’un campanar que s’aguanta, esvelt i modest, des de fa segles. Està tancada i barrada però es pot donar un tomb per anar a trobar el xiprer que fa guàrdia en un cementiri primitiu, sense tombes, però esbarriat de creus i de cavallons que testifiquen l’existència de persones que han tornat a la terra i que descansen en pau de forma desordenada, anònima, però autèntica.

Estem a la part baixa de l’Urgellet, una comarca antiga que forma part de l’Alt Urgell, una vegetació desbordada per les pluges d’enguany que han fet brollar aigua de pous i fonts naturals. Cases de pedra una mica deixades però robustes i ombrívoles en aquest migdia d’agost.

De sobte, es veu el Sisco abandonant un hort autènticament artesanal. Hi ha de tot i ben cuidat. El sol calenta massa i busca l’ombra. Diu que les albergínies són maques enguany perquè ha fet força calor. Les mongetes són de varies classes. També les tomaques. Les carbasses i els carbassons surten en totes les mides i coloraines. L’aigua del poble ve d’una font a dalt de la muntanya. M’ha semblat un hort paradisíac.

Les fulles del cirerers comencen a estar pansides perquè ja han descarregat el fruit. Alguna figuera borda fa ombra però res més. Una bústia de Correos encara està incrustada a la pared. El Sisco ja no deu enviar cartes perquè en aquest petit indret en el que hi ha dues cases obertes durant l’any les comunicacions es fan per Internet. Hi ha wifi des de fa un temps. La civilització més antiga i les possibilitats de connectar-se amb el món més modern.

La veu d’unes cabretes dintre d’un tancat amb fil ferros es confonen amb les de les ovelles. Es mouen tot esperant, suposo, la visita del seu amo amb algun tipus de menjar. L’església de Sant Romà ens diu adéu des del silenci.

La carretera arriba a Alinyà, parada inexcusable per visitar la Rectoria i menjar a Cal Celso, la fonda més antiga de la zona on la cuina és tan senzilla com confortable. Tres generacions han mantingut la qualitat, l’acollida i el bon sabor d’una gastronomia que no ha passat mai de moda. Ganes de tornar-hi.

La Rectoria és un punt de referència en el replà de l’entrada de l’església. Dues persones molt identificades amb la Muntanya d’Alinyà mantenen una agrobotiga on s’explica el que han estat aquestes terres abans tan allunyades i ara tan properes. El més prudent es seguir les explicacions orals i escrites dels que s’han dedicat a mantenir i difondre la riquesa històrica, ambiental i humana del que sembla un espai abandonat. I no ho és.

Entre la serra del Cadí, el Port del Compte i la vall del riu Segre, la Muntanya d’Alinyà és la finca privada més gran de Catalunya. Les seves més de cinc mil hectàrees, entre els 500 i els 2.380 metres d’altitud, conformen una diversitat d’ambients indescriptibles.

Estem en el Prepirineu català, l’única regió d’Europa on nidifiquen i s’observen amb facilitat les quatre espècies de voltors que viuen al continent europeu: el voltor comú, el trencalòs, el voltor negre i l’aufrany. La riquesa de la fauna és immensa. Els porcs senglars són objecte de batudes regulars per la seva ràpida reproducció i pel mal que poden fer.

Aquesta havia estat terra de bandolers, de crims sòrdids i de refugi de carlins quan la situació anava mal dada. Molt gent va marxar, però no tothom, en la fugida massiva de l’agricultura i ramaderia a partir dels anys cinquanta del segle passat. Però l’essencial ha quedat. Molts tornen, s’arreglen les cases, venen els caps de setmana o es queden a viure tot l’any. Penso que els llocs on es podrà fomentar més la creativitat serà precisament en aquests indrets on la natura actua sense les destrosses humanes que han estat perpetrades als llocs de concentració massiva de persones.

En aquests dies d’estiu calorosos i tòrrids tot es veu possible. Però l’hivern és molt llarg i les nits semblen eternes. L’antídot a aquesta solitud real és el fil de la comunicació que ens connecta amb el món més sofisticat i modern. Des de l’aïllament i el silenci, amb la natura com a companya, es veuen les coses més clares.

 

6 comentarios

  6 comments for “Racons despoblats però autèntics

  1. J. González
    08/08/2018 at 22:51

    fabuloso……….gracias a todos

  2. Albert
    07/08/2018 at 08:38

    Sr.Foix : Fins hi tot el vocabulari del camp i de la muntanya es extremadament mes abundant i mes variat, en cuan a que dona i conserva els noms de les coses i de les plantes, herbes, arbres, animals, insectes, ect els rius, els rierols, ect. noms de les montanyes, ect. Resumin tenen i teniu un nom per cada una de les coses, personas, animals, vegetals, insectes, ect. que us envolta.

    En cambi a la gran ciutat industrial, fabril i comercial moderna, informatitzada e internetitzada, hem perdut totalment tots els noms reals, que la natura te, per definir tot el seu esplendor i realitat.

    I penso que hi ha algo que falla amb tanta ciencia ficció, aon les maquines responen de paraula, al telèfon ó decideixen una acció important, en lloc del esser huma.

    De fet es molt bonic que les maquines facin moltes de les feines que abans es necessiten moltes personas, ect.

    Pero tambe recordem que cuan erem petits, hi havia en el mon un s 2.500.000.000 ó 3.000.000.000 de personas en el mon i ara som 7.500.000.000 de personas actualment.

    Em pregunto que …¡ S’han de crear llocs de treball, pero la realitat es que ens van substituint a nosaltres les personas, per maquinas que fan la mateixa feina i moltíssimes mes !

    Amb un agraban, doncs les maquines no cotitzan i tampoc consumeixen. I si no cotitzen i no consumeixen , s’ha acabat crear llocs de treball.

    Nomes nes quedar el negoci de la guerra, les drogues i el comerç de la nova esclavitud d’esser humans ó de treballadors que cobran sous d’esclavitud amb horaris icondicions idem de idem.

    • Albert
      07/08/2018 at 08:55

      P.D. He oblidat citar la fabricació i venda d’armes a gran escala, el negoci fabulos de les pel·lícules i videos pornofrafics. El Super negoci de la prostitució, que tambe comporta,moltes vegades l’inhuma i criminal comerç de la tracte de dones i els seus criminals segrestos i consecuent esclavitut, drogades i apallissades tambe.

      Tampoc hem de deixar de bande el negoci del transport de immigrants que pateixen necessitats i fam, pero que els hi cobran grans cuantitats de diners, en euros ó dolars.

      En fi, tenim que uns humans fan terrorisme fanàtic i els altres humans fan bombardejos tipo terremoto amb maquines de ciencia ficció. ect.

      Algo falla en la nostre societat humana de ciencia ficció….

      • Albert
        08/08/2018 at 10:52

        P.D, Tambe oblidaba el negoci de les inversions del capital corrupte nacional e internacional, que adquireix fincas senceres i es dedica a fer fora de la vivenda a els antics llogaters, fent servir tota clase d’actuacions i fets ilegals, pero que les lleis de la democracia, encara no hi poden.

        Criticabem a la dictadura, pero oblidem que va crear vivendas de renta i lloguers limitats.

        Ara en cambi estem en plena bombolla de auments del preu dels lloguers i dels preus de la compra de vivienda nova ó vella.

        En aquest moment la democracia está dormin, doncs permet que pasi.

  3. xavier
    05/08/2018 at 16:20

    Modestament. Perdonar forma part de la grandesa del esser humà.

  4. Joan Forrellat Morera
    05/08/2018 at 11:08

    No et perdonaría si aquest escrit no estés dins un capítol del teu proper llibre, Lluís !

Comments are closed.