L’home del rerepaís

Article publicat a Núvol per Susanna Farré el 11.12.17
Accés a l’article original 
Es pot dir que Lluís Foix, des de la seva feina com a cronista i corresponsal al diari La Vanguàrdia ha voltat per tot arreu. Però malgrat aquest pelegrinatge explícit, sembla ser que des de l’any 2013 sent la necessitat de plasmar en tinta les seves arrels i els seus instants d’aterratge a cada lloc visitat. Ho va fer rememorant els seus anys d’infantesa a La marinada sempre arriba(2013), en una acaronada bressolada dels seus records més llunyans a Rocafort de Vallbona; i ho feu també més tard amb la crònica dels anys dedicats a La Vanguàrdia a Aquella porta giratòria (2016), guardonat amb el Premi Josep Pla de Narrativa 2016.

Lluís Foix. Foto X.R. trigo

El que la terra m’ha donat (Columna, 2017), el seu tercer llibre, el Lluís Foix de les cròniques de política internacional es transforma i dirigeix la seva mirada cap al seu jo interior, el que pensa i pondera sobre la vida i el pas del temps. La seva reflexió s’encamina ara cap a la grandesa del món que ultrapassa el regne autoproclamat dels humans i que ell no considera com a nostre. El que la terra m‘ha donat és un llibre pausat, preciós, realitzat des de l’amor de l’autor cap a la natura. Lluís Foix relata en forma de cicle estacional el que sense dubte és un cant a la grandesa d’aquest món, a l’esdevenir incansable de tot el que coneixem.

Els orígens de pagès de Lluís Foix han propiciat que aquest amor estigui sempre present en els seus escrits personals. L’estima de les arrels lleidatanes no és l’única amb la que s’ha xopat al llarg dels seus dies i fins avui. Cada indret visitat ha captivat la seva atenció amb les seves pròpies particularitats. Es tracta de reposades reflexions que, com el raïm de les vinyes, es deixen collir i tractar per al seu descans posterior, que les convertirà en un vi de bona anyada.

Lluís Foix recorre la natura a través del cicle continu que supera l’existència humana amb els seus processos sempiterns: la sembra; el cultiu de les vinyes; la recollida dels bolets; la collita de les olives i tants altres… Foix parla amb l’èxtasi d’un romàntic davant d’aquells fenòmens naturals que admira i respecta per sobre de tot i ens crida a gaudir com ell de tota aquesta plenitud. “Arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura”, diu. La seva visió no és en absolut desesperançada. Tot i que la vida del pagès de fa mig segle ja fa anys que ha marxat, d’aquesta en queda el seu esperit. La nova maquinària ha facilitat molt els processos de cura dels camps, simplificant-los i millorant-los en temps i en esforç humà. Però el progrés ja ha arribat a unificar la vida al camp i la vida a la ciutat; la gran era tecnològica protagonitzada per Internet no ha fet més que permetre el gaudiment d’un entorn natural sense necessitat de fugir dels avantatges del gran coneixement que dona la metròpoli.

Els ocells venen i van, però mai desapareixen; els arbres sobreviuen al llarg de dècades; una vinya quan l’acaben de podar “plora amb llàgrimes fosques”… El lector és convidat a visitar aquest “rerepaís” com l’anomena Lluís Foix, la terra, la grandària de la natura en tota la seva bellesa. Les llargues passejades pels termes que fa l’autor poden ser una sortida a la realitat quotidiana que sovint ens carrega amb el seu vaivé ofegador. El que la terra m’ha donat és un llibre senzill però gran, que es gaudeix precisament pel que ens aporta com a parèntesi en les nostres vides. Una visita a allò durador i que ens és mostrat per a la seva fruïció. Tot això és el que som, el que tenim i el que sempre tindrem, el que la vida veritablement ens ha donat, per sempre més.

Lluís Foix. El que la terra m’ha donat. Editorial. Columna 2017. Podeu comprar aquest llibre al portal Llibreter Libelista.

 

1 comentario

  1 comment for “L’home del rerepaís

  1. Joan Forrellat Morera
    13/12/2017 at 10:54

    Excel.lent comentari que compateixo totalment.

Comments are closed.