Islam i democràcia

Mohamed Mursi, nou president d'Egipte

Les eleccions egípcies de diumenge tanquen una etapa de les revolucions de la primavera àrab, que sorprengueren el món en veure’s com la immolació d’un estudiant que venia queviures al carrer d’una petita ciutat de Tunísia provocà la caiguda concatenada de les dictadures de Tunísia, Egipte i Líbia. Totes les repúbliques i monarquies del Magrib i del Golf quedaren sacsejades per la pressió de les seves respectives societats. Les revoltes populars no s’encapçalaven amb crits contra els Estats Units, Israel o el capitalisme occidental. Eren crits contra la corrupció, l’autoritarisme, la manca de llibertats de societats joves, sense res a perdre i disposades a fer caure els dictadors. Tampoc brandien exemplars de l’Alcorà ni portaven pancartes amb expressions religioses. Les revoltes tenien un caire cívic, democràtic, de canvi i transformació de països encarcarats per dictadures podrides.

Algunes novetats es desprenen de la victòria de Muhammad Mursi com a nou president d’Egipte. Es tracta d’un personatge que representa els Germans Musulmans, una organització fundada l’any 1928 i que ha estat en contra dels diferents governs militars que han governat el país. Ha fet ús de la violència i s’ha ajustat a les regles polítiques de moltes etapes, des de la clandestinitat o a cara descoberta. El general Nasser els tenia sota control perquè l’any 1954 el van intentar assassinar i Anwar al-Sadat n’alliberà centenars de la presó en accedir a la presidència l’any 1970. Sadat fou assassinat el 1981 per radicals islàmics, i no pels Germans Musulmans, després d’haver signat l’acord de pau amb Israel. En la llarga presidència de Hosni Mubàrak, els Germans Musulmans foren perseguits i tolerats depenent dels interessos concrets de la dictadura en cada moment. No van organitzar la revolució de l’any passat, tot i que aprovaren la caiguda d’un règim controlat pels militars amb què històricament havien estat enfrontats.

Un altre aspecte rellevant és que un president egipci no és militar, per primera vegada en la història. Muhammad Mursi estudià enginyeria a la Universitat del Caire i posteriorment es doctorà en la University of Southern California. En tornar a Egipte continuà la seva carrera acadèmica i s’afilià als Germans Musulmans, fou diputat durant el règim de Mubàrak i diumenge guanyava la presidència per un percentatge del 52% dels vots. És una majoria exigua, certament, i explica el fet que el nou president parlés de la necessària unitat nacional perquè gairebé la meitat dels vots anaren al candidat Ahmed Shafiq, un excomandant de les forces aèries i que fou l’últim primer ministre del destituït i processat general Mubàrak.

El que queda després de les eleccions són dues forces imponents a Egipte. Els militars manen molt i fa uns mesos s’atreviren a dissoldre el Parlament, que amenaçava els privilegis que els militars han tingut sempre en les institucions i en l’economia del país. I, per altra banda, hi ha el nou president Mursi, que representa els Germans Musulmans i que comporta un canvi cultural de fons en la política i el sistema de vida del país. Per què un partit islàmic ha aconseguit el poder a Egipte? Per moltes raons. Una és que ha estat molt prop de la gent en les qüestions que afectaven les persones. La nova direcció dels Germans Musulmans es va declarar fa uns anys partidària de la reforma islàmica de la societat, el sistema democràtic i el manteniment de la xarxa d’atenció social tal com va ser quan es fundà l’organització. La direcció ha anat identificant-se cada cop més amb posicions moderades i amb estratègies executades al carrer, prop de la gent, tant dels joves com de la gent gran necessitada.

La gran pregunta que cal formular-se després de les revoltes àrabs és si és compatible un sistema democràtic amb un règim presidit per un partit islamista. Hem vist en els darrers mesos com els partits islamistes guanyaven eleccions al Marroc, Tunísia, i segurament ho faran a Líbia el proper 7 de juliol. Ara tenen un president islamista a Egipte que, com diuen tots els presidents, haurà de governar per a tots. Una meitat de la societat no l’ha votat. Són els que encara estan darrere els militars, també els cristians de ritus copte i els que han viscut dels beneficis dels anteriors règims. Els Germans Musulmans i els militars no poden viure d’esquena si volen que el país tiri endavant amb drets iguals per a tothom, amb el pluralisme d’una societat molt antiga i amb l’oferta d’oportunitats per a tots. Egipte és un dels països més importants de la regió, junt amb Turquia, l’Iran i Israel. El nou president té tot el camí per córrer si vol donar resposta a les ambicions d’un poble que ha fet caure una dictadura i ara vol construir un futur més digne per a tothom.

El president Mursi es pot convertir en un líder regional de primer ordre si sap respectar els acords internacionals adquirits, bàsicament amb Israel sense trencar el fil humanitari i d’identitat que l’uneix amb els palestins, si busca una relació estable amb la resta de països del Magrib, si troba una fórmula per establir relacions cordials amb l’Iran. Si un país musulmà pot ser un país democràtic, és a les mans del president Mursi i dels militars que han perdut les eleccions. L’exemple de Turquia és positiu en aquest sentit. El primer ministre Erdogan és d’un partit islamista i ha anat avançant cap un sistema democràtic en una societat d’arrels i de majoria musulmana. Ha trucat a la porta d’Europa i a Brussel·les no tenen pressa perquè prèviament ha d’arreglar alguns problemes. El de la situació dels kurds, el paper dels militars a la política institucional turca i el conflicte amb Grècia arran de la divisió de l’illa de Xipre. La democràcia a Egipte, en tot cas, dependrà dels mateixos egipcis i de les institucions que s’aniran formant sobre les despulles d’una llarga dictadura militar.

Publicat al diari ElPuntAvui el 27-6-2012

17 comentarios

  17 comments for “Islam i democràcia

  1. sip
    28/06/2012 at 00:28

    Si esperamos que venga un salvador vamos en el camino equivocado. Más bien deberíamos mirar hacia nosotros mismos y preguntarnos , qué hacemos en realidad, qué hacemos en la práctica para enderezar esto? Lo de Teresa Forcades y otros no es nuevo . Hay mucha gente que lleva proponiendo alternativas a la situación actual desde hace tiempo. pero….hasta que punto estamos dispuestos a comprometernos? De ese compromiso, estoy segura, de ese compromiso asumido por una buena parte de la población surgiría un camino distinto que seguramente sería mejor pero que en cualquier caso terminaría con la inercia de lo establecido y con la idea de que esto no hay quien lo arregle. Es decir, que volvería a revivificar la democracia tal y como se define en teoría. SI consideramos que no estamos representados, ni por los políticos ni por los sindicatos, esto es un paripé que solo nos hunde más en la inactividad y en la queja crónica y estéril.

  2. Jesús
    27/06/2012 at 22:16

    EL TRIUNFO DE LOS MEDIOCRES

    PERIODISTA: E. Forgés

    (Diario «EL PAÍS» – Madrid-ESPAÑA – Mayo 2012)

    Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros, la prima de riesgo o los medios de comunicación contrarios al gobierno de turno.

    Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general.

    Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre. Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana.

    Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan.
    Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
    Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra –principalmente- basura.

    Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.

    Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo.

    Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.

    Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 100 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
    Mediocre es un país con una cuarta parte de su población desempleada, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los periodistas de un país vecino bromean sobre sus deportistas.

    Mediocre es un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.

    Mediocre es un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, ó bailar por sueño, ó soñar por un baile ó por cualquier otro tipo de imbecilidad “popular” dicha por pseudo políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
    Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.

    • Jordi P
      28/06/2012 at 10:05

      Totalment d’acord amb el Jesús. S’ha de començar des de l’escola primària a formar líders, gent amb valors. El materialisme ens ha envaït, ens ha fet esclaus de la utilitat immediata.
      Hem de començar de nou!

  3. Jaume CiB
    27/06/2012 at 19:40

    Democràcia i Islam són incompatibles, no n’hi ha cap país de majoria islàmica que sigui una democràcia. També és un oximoron parlar d’islamistes moderats.

  4. dogbert
    27/06/2012 at 16:58

    Yendo mas cerquita, o sea aqui, en donde el patio necesita un baldeo general de padre y muy señor mio y para empezar, no esta de mas tener muy en cuenta lo que ayer la monja benedictina Teresa Forcades proponia en el Singulars de Jaume Barbera en el 33:
    Una huelga general indefinida y una asamblea constituyente.
    Para hacer boca me parece fenomenal. Por donde se empieza?.
    Insisto en el comentario que he hecho en la cola de esta zona de comentarios, yo creo que el Sr. Foix nos ira guiando. A que si!

  5. francis black
    27/06/2012 at 15:47

    La democracia es un sistema bueno para tenerlo tu pero si quieres mangonear en otros paises prefieres que ellos sean una dictadura.
    http://www.youtube.com/watch?v=D1kxNVusvLA

    • 27/06/2012 at 16:03

      Libia, una dictadura controlada por las multinacionales…por cierto Francis, dónde han ido a parar los miles de millones que estos dictadores tenían en los bancos mundiales…?

      • francis black
        27/06/2012 at 16:33

        Pal rescate !!!!! los piratas nunca rescatan con dinero propio.

      • Àfrica
        29/06/2012 at 08:52

        A mi cuenta no…

  6. 27/06/2012 at 15:36

    Sr.Foix: En el caso de la revolución de los paises árabes, que Vd nos comenta hoy,tengo la percepción de que ha sido algo perfectamente orquestado y dirigido exteriormente, han ido cayendo paises de forma secuenciada y controlada, pero una vez llegados a Siria la cosa ha quedado enquistada por el conflicto de intereses con Rusía y China, que han dicho » hasta aquí llegó la marea»…La democracia que me preocupa verdaderamente es la nuestra, que se encuentra en franco retroceso, si los prespuestos generales de un estado pueden ser y van a ser controlados desde Bruselas, entonces no hará falta que nos convoquen para votar qué tipo de gobierno queremos, dará igual…

  7. Santiago Casán Cava
    27/06/2012 at 10:39

    Mentre l’islamisme tingui bases teocràtiques i es fonamenti en la interpretació literal de l’Alcorà, un llibre del segle VII que pretén regular tota la vida dels fidels i que considera enemics a extingir als que no pensin com ells, serà incompatible amb la democràcia occidental.
    Altra cosa serà que a Egipte (com durant molts anys a Turquia) els polítics islamistes estiguin «tutelats» per l’Exèrcit i aquest (encara que només sigui per propi interès) no els deixi aplicar la sharia en tot el seu abast.

  8. 27/06/2012 at 09:48

    Sr. Foix:
    Malauradament aquelles primaveres àrabs es convertiran en molts casos en tardors i hiverns islamistes.
    En el cas d´Egipte està per veure que li deixa fer l´exèrcit a el nou president.
    Segons com vagi tot els Germans Musulmans faran bo fins i tot a Hosni Mubàrak.

  9. Jordi P
    27/06/2012 at 09:44

    Tot i la importància d’abast universal del magnífic article (com sempre) del Sr. Lluís Foix, em quedo per avui amb el seu inici que vull aplicar a Espanya. Diu el senyor Foix: «Totes les repúbliques i monarquies del Magrib i del Golf quedaren sacsejades per la pressió de les seves respectives societats».
    No és capaç la nostra societat de posar pressió sobre el Govern espanyol i sobre els tribunals de justícia i sacsejar als que remenen les cireres perquè es faci justícia en el cas Bankia i tants altres bancs i societats mangonejades per persones que s’aprofiten de la gran majoria de gent normal que l’únic que sabem fer és treballar i pagar els impostos?
    Es urgent que surti algú amb el carisma suficient que pugui liderar a totes les persones cansades de tanta injustícia. No ho faran els partits polítics, ni els sindicats, ni els tribunals de justícia, ni els capitalistes, . . perquè a aquests ja els hi està bé el silenci i la falta de justícia, doncs són els que han mamat del robatori i estan instal·lats en el sistema.
    No hi haurà ningú que pugui aglutinar aquesta gran majoria que sofreix les conseqüències del desgavell d’uns pocs? És de justícia que tots retornin el que han robat, també els sindicats (els grans «defensors del poble»).

    • Rosamariapo
      27/06/2012 at 10:19

      Estic amb tu Jordi P !! al 100 %…..

      • dogbert
        27/06/2012 at 16:31

        El comentario de Jordi P es de nota. Yo tambien lo suscribo ciento por ciento tal cual lo hace Rosamariapo.
        El asunto es: y por donde se empieza (?)
        El dia menos pensado el Sr. Foix nos indicara por donde. No creen?

        • J.Maria
          27/06/2012 at 18:42

          Empiezo a tener dudas de que alguien nos indique el camino serio para acabar con todo ello.

    • sip
      28/06/2012 at 00:29

      Mi comentario debería ir aquí. Asumo la torpeza de haberlo incluído en el general donde no tiene demasiado sentido.

Comments are closed.