La política britànica i els extrems

Theresa May i Jeremy Corbyn es disputen el poder en les eleccions del dijous

Les eleccions britàniques d’aquest dijous són les més radicals i les més estranyes de les que en tinc record. Ha desaparegut el centre del camp i el joc es fa en els extrems. Theresa May guanyarà probablement i serà primera ministra. Però no són temps de prediccions i qualsevol resultat és possible. Les enquestes ballen i són contradictòries.

Fa dos anys David Cameron aconseguia una victòria rotunda en les eleccions i Gran Bretanya es presentava com l’enllaç natural entre la Unió Europea i els Estats Units. El Brexit canvià el panorama de forma inesperada. Guanyaren els partidaris de marxar d’Europa i Cameron presentava la dimissió. Theresa May, sis anys ministra del Interior, el substituïa. El referèndum escocès ja no era cap problema atès que els independentistes havien perdut la consulta. Alex Salmond dimitia i el seu lloc l’ocuparia Nicola Sturgeon. Els nacionalistes escocesos del SNP obtingueren 56 del 59 escons que Escòcia envia a Westminster. Salmon n’és el cap de files.

Però el resultat del Brexit ho destarotà tot. May activà l’article 50 per tal de separar-se de la Unió Europea i els primers problemes es començaren a dibuixar en un país que ha viscut totes les complicitats possibles amb Europa com espai per donar-li curs als seus interessos i amb Estats Units com un aliat inqüestionable.

Però May volia una legitimació personal a les urnes. Convocà les eleccions pel dia 8 de juny pensant que no hi hauria cap problema atès que els laboristes estaven a 20 punts dels conservadors i el seu líder, Jeremy Corbyn, era una versió aigualida de l’esquerra que representava Michael Foot als anys vuitanta.

La crisi, les condicions adverses del Brexit, el terrorisme gijadista que ha colpejat enguany tres vegades Gran Bretanya han canviat el paisatge polític. Corbyn seria un president desfasat amb idees del segle XX per gestionar el Brexit i el segle XXI. Però Theresa May és igualment fràgil per arrossegar el país cap l’aïllament en el que els brexiteers l’han volgut portar.

Hi ha una dada simptomàtica que consisteix en la majoria de joves que votaran pels laboristes. S’ha de veure si finalment voten, però a hores d’ara no cal descartar cap possibilitat. May i Corbyn no podrien diferir més en les seves posiciones ideològiques i polítiques. Però els temps no són racionals. Els britànics decidiren marxar d’Europa amb mentides gruixudes en la campanya i ara veuen que fou una decisió molt arriscada. Però no hi ha marxa enrere.

Gran Bretanya s’ha dividit i s’ha radicalitzat. El mateix passa als Estats Units. Un rampell populista s’ha fet un forat molt gran en les dues societats més liberals i més obertes del món democràtic. És el que vol la majoria, cert, i això és la clau de la democràcia. Però els pesos i contrapesos que tenen aquestes cultures anglosaxones fan pensar que s’esmenaran les polítiques populistes i xenòfobes que han guanyat a Washington i poden fer-ho a Londres demà passat.

El discurs de la centralitat ha desaparegut del centre polític en molts països democràtics. S’ha anat als extrems perquè les classes mitges han quedat engolides per una crisi econòmica, política i moral. S’han de refer moltes destrosses provocades pel liberalisme sense fre i pels qui pensen que han inventat la política des de posicions ultraesquerranes o ultradretanes.

8 comentarios

  8 comments for “La política britànica i els extrems

  1. TJoan martorell i barbera
    06/06/2017 at 18:07

    La,resposta és,EUROPA
    Quan, americans i anglesos,,suoerin la mentida,que els ha portat a,parir……….tornaraant a,bord,a,menjar,gallete

  2. Rosamaria
    06/06/2017 at 11:56

    Soposo que la gent estem molt cansats i decebuts de tot, empobrits injusta i descaradament per una crisi que era una estafa que ha enriquit uns quants i ens ha enfonsat a la resta en la miseria. Els rics ara són desmesuradament més rics , la classe mitjana ja no existeix o és mitjana baixa de ” qui dia passa , any empeny”, els pobres ja ho son de solemnitat i això deu provocar una reacció en contra de l’ “establisment” en forma de vots trencadors. França amb Macron, Anglaterra amb el Brexit, EEUU amb Trump…

    LLevat d’España, que continua votant al PP ranci i ultranacionalista conservador de dretes , els de les butxaques plenes i els sobres en B i els acomiadaments en “diferit”…..

    Espanya sempre será diferent.

  3. 06/06/2017 at 09:49

    Sr.Foix: “”El discurs de la centralitat ha desaparegut del centre polític en molts països democràtics. S’ha anat als extrems perquè les classes mitges han quedat engolides per una crisi econòmica, política i moral””…completamente de acuerdo…

  4. Francesc
    06/06/2017 at 01:34

    Hay una teoría que viene a decirnos que cualquier atentado terrorista beneficia en las elecciones al partido que ostenta el gobierno porque el electorado decide su voto de una manera conservadora hacía quién ofrece más seguridad que normalmente coincide con quién tiene las armas y gestiona la crisis. No obstante, si ese gobierno no se comporta como es debido o miente a los ciudadanos se puede producir un vuelco electoral.

    En cualquier caso, vale la pena constatar que las dos potencias que llevaron a cabo la revolución neo-conservadora en los ochenta y que más insistencia han tenido en el proceso de globalización económica hoy la rechazan al encontrarse con sus efectos más nocivos. Yo creo que hay algo de fondo que tiene que ver con lo que son los pueblos y su propio instinto de conservación, que el mejor de los casos defiende sus derechos y en el peor rechaza aquello que interpreta que le es ajeno. No es ningún tipo de moda pasajera. Pero vamos a ser prácticos como tienen fama los británicos. Esto no es nuevo: cuando el Imperio británico dominaba casi todo el orbe, defendiendo una política librecambista, frente a los bajos precios del textil indio que amenazaban a su propio textil patrio, no parpadeo ni un segundo para destruir la incipiente industria textil de la India, aunque esto supusiera una de las peores hambrunas de las que se recuerdan en el subcontinente.

    En cuanto a lo de Qatar hay que reconocer que Egipto, ¿un gobierno de Libia?, y el resto de monarquías del Golfo Pérsico con su decisión de romper de momento relaciones políticas -veremos si también son económicas- puede que sea por la financiación del terrorismo islámico -no me extrañaría nada porque esto no solo hay sospechas de que Qatar lo esté llevando a cabo y por lo tanto todos saben que algo puede haber- pero en mi opinión obedece más bien primero a su papel en las revueltas árabes y su apoyo de los Hermanos Musulmanes hoy proscritos en Egipto por los militares después de haber ganado unas elecciones democráticas, y segundo por su coqueteo con Irán y el polo de poder chiita, al cual combate directamente Arabia Saudita en el Yemen -desalentando así a su propia población de profesa esta confesión-, en un contexto de Guerra Fría regional.

    Saludos cordiales,
    Francesc

  5. dogbert
    06/06/2017 at 00:36

    Los dos personajes de la foto son de nivel muy bajo acorde con el nivel que esta “consiguiendo” el Reino Unido del desconcierto el brexit y el ridiculo.
    Acaban de dejar en libertad sin cargos a todos los detenidos por sospechosos de haber participado en el ultimo(?) atentado en Londres.

    Qatar es repudiado por sus “hermanos” por apoyar el terrorismo. Estoy a la espera de que el “mes que un club” haga algo al respecto de seguir llevando en el pecho de sus presuntos evasores fiscales la insignia de este estado.

    Tot plegat es un circo cinico e hipocrita al que nos obligan a asistir desde el gallinero. Cacareando y sin plumas

    • Àfrica
      06/06/2017 at 22:55

      Realmente,dogbert,no tienen mucho donde escoger….

  6. Albert
    05/06/2017 at 22:33

    Sr. Foix : La Democrácia es preferible a la dictadura, pero nos quejabamos de la dictadura, porque lo controlaba y lo mangoneaba todo, pero veo que desde que se instauró la democrácia en España, se han instalado mas de 900 mafias, con sus capos incluidos, procedentes de todo el mundo.

    Y la corruptosis campa por sus fueros, bien institucionalizada dentro del sistema.

    Pienso que lo que ha fallado es el CONTROL debido, a las entradas y salidas del dinero público, depositado en la caja recaudatoria del estado, Y PRINCIPALMENTE …sobre el controlador, que controla al controlador principal del Estado.

    Una democrácia que no controlase al controlador, que controla al controlador prinipal del estado, no sería una democrácia sino una CORRUPTOCRACIA.

    Donde los gansters yl Bankters camparían libremente.

    Al buen entendedor.

  7. José A. García
    05/06/2017 at 21:48

    La democracia no es perfecta y la mayoría no siempre tiene razón. Hay ejemplos claros en la historia. La democracia es un invento humano, el mejor sistema que se conoce para gobernarnos. De todos modos la naturaleza no atiende a la democracia, y su comportamiento aleatorio está enraizado en nuestro cerebro, mucho más emocional que racional. La ley de la gravedad no se puede modificar por votación popular, no depende de nosotros, tampoco el destino aunque creamos poderlo controlar.

Comments are closed.