Periodisme i llibertat

Conferència pronunciada a la Universitat de Lleida en ocasió de rebre la distinció de president honorífic de la Càtedra de Periodisme i Comunicació de la Universitat el 24 de maig de 2012.

Fa pocs dies llegia que el problema és que la premsa dona més importància a les institucions que als ciutadans. Robert Picard deia en una entrevista publicada al diari El País que sempre havia pensat que als periodistes no els hi agradava gaire la gent. Creuen que la seva missió és educar a les masses i s’adrecen als seus lectors amb un cert paternalisme.

Edifici central de la Universitat de Lleida

Diuen que el canceller Bismarck va dir que la gent no dormiria tranquil·la si sabés com es fan les hamburgueses i les lleis. També s’inquietaria si sabés com es fan les notícies en una redacció, en una emissora de ràdio o en la televisió. Si tots sabéssim com el que circula per les noves tecnologies pot canviar radicalment l’estat d’opinió sobre qualsevol cosa, persona o institució en qüestió d’hores o dies, també ens esgarrifariem.

Cada vegada som més lliures i parlem més poc de llibertat. I de poc parlar-ne podem arribar a desconèixer el seu significat. La llibertat és el que ens fa més persones. El bon salvatge de Rousseau, que tanta influència ha tingut en la història del món en els últims dos segles és una persona que, en el fons, nega la llibertat. L’home s’ha fet dolent perquè ha sortit de la seva original bondat. Penso, en tot cas, que la persona fa coses bones o dolentes perquè ha volgut.

Quan Fernando de los Rios va anar a veure Lenin els anys vint parlaren de les conquestes de la Revolució. En un moment determinat De los Rios li preguntà, i la llibertat?. Llibertat, per a què?, li respongué Lenin. Doncs llibertat per ser lliures, li reblà De los Rios.

Un món lliure es un món en el que la gent té la capacitat d’escollir, d’equivocar-se, d’encertar. S’és més lliure quan un sap el que decideix. Quan un més sap, té més responsabilitat perquè sap el mal que pot fer la ignorància, la injustícia, sap ponderar les alternatives, les diferents opcions, té més oportunitat per endevinar el perquè de les coses que passen.

L’oració fúnebre de Pericles, explicada per Tucídides en la seva història de la guerra del Peleponès, en el que diu que la felicitat és el fruit de la llibertat. Pericles creia en una Atenes lliure. I va cantar la llibertat de la polis en contra d’un concepte més rígid com el d’Esparta.

Les societats que més han progressat són les més democràtiques i les que han deixat més lliures als seus ciutadans. I això sempre ha passat per la literatura, el pensament, el coneixement i el pluralisme que a Occident s’ha concretat i divulgat en el periodisme en els últims dos segles.

El periodisme és un vehicle de la llibertat en les societats democràtiques fins al punt que sense una premsa lliure l’estat de dret no se sosté. Però la llibertat no se serveix en estat pur. No existeix perquè va carregada de subjectivitat i d’influències subtils però reals. A totes les redaccions dels diaris, en els estudis de ràdio i televisió pengen cartells invisibles, que no existeixen físicament però que el més novell dels periodistes sap de la seva existència. Són els cartells del políticament correcte, del que es pot o no es pot dir, els cartells de les conveniències de les empreses, dels directors, dels mateixos periodistes o de qualsevol altra procedència ideològica o cultural.

El periodista ha de saber que percep només una part de la veritat que de vegades s’amaga tota sencera en factors i en dades desconegudes. Per això penso que una de les qualitats més apreciades d’un informador o d’un creador d’opinió és la modèstia o humilitat que li fan conscient que transmet notícies o opinions tal com les veu en un moment determinat i que els ha de modificar sempre que apareguin nous elements que li obliguin a canviar el seu discurs.

Aquesta actitud, tant èticament com professionalment, és el que es podria definir com l’honestedat. William Rees-Mogg, que va ser director del The Times de Londres durant molts anys i al que vaig tenir ocasió de conversar en diverses ocasions deia que el periodista ha d’estar obert a tots els punts de vista el que no significa que sigui indiferent a totes les actituds.

La neutralitat no és possible en periodisme i una certa dosi de subjectivitat és imprescindible. Un periodista ha de ser fidel transmissor de fets, declaracions i comentaris. Però el periodisme és una mica molt més complex. Ha de saber posar tots els coneixements al seu abast al nivell de l’ètica professional i als codis de conducta que són norma general en qualsevol professió.

El periodisme és llibertat. Una llibertat que es mou en un món creatiu, fresc i modern que circula per la xarxa o queda impresa als diaris. No fan falta agents literaris ni pertànyer als cenacles intel·lectuals de moda. Es mou en un món en el qual el talent es manifesta sense demanar permís a ningú.

La llibertat en el periodisme passa per molts ensurts. Especialment quan la llibertat no va acompanyada d’un altre valor que és la responsabilitat que és assumir plenament les conseqüències de les pròpies decisions.

Ha de fugir el periodista del superficial i superar les declaracions, opinions i comentaris sobre el que ha succeït que amb freqüència acaba per quedar en un discret segon pla o fins i tot per desaparèixer. No és aconsellable fer periodisme sobre el periodisme, es a dir, sobre declaracions de declaracions, sense tenir en compte el fons de les qüestions, els fets i els comportaments dels protagonistes de la informació.

L’actitud del periodista, diu Ryszard Kapuscinski, es “estar, veure, sentir, compartir, pensar”. Fer apologia de la trampa, del mal, del terrorisme o de l’engany és un mal servei a la veritat, a la societat i a l’opinió pública. És tasca del periodista l’explicar i comentar el que passa, amb tots els ets i uts, però sabent que hi ha uns límits que no es poden traspassar. Un d’ells és la mentida o, el que és encara pitjor, les mitjanes veritats. Quantes opinions es formen partint de mitjanes veritats.

Deia Eugenio Xammar en unes cròniques esplèndides quan Hitler s’acabava d’apoderar del govern l’any 1933 que les dictadures són règims de rumor mentre que la democràcia és règim d’opinió. El periodista ha de combatre el rumor amb els fets.

El bon periodisme no ha de fer caure presidents ni canviar règims. S’ha de limitar a exercitar la seva llibertat explicant el que veu perquè així molt freqüentment millorarà la vida ordinària dels ciutadans, tant dels importants com dels quals no ho són tant.

És molt perillós per un periodista quan surt del seu àmbit d’observació i vol participar en els fets. És freqüent trobar-se amb professionals que volen que passi una cosa i fan el que enginyosament saben perquè acabi passant. Quants desenganys i quants errors no reconeguts.

És interessant rellegir la interessant novel·la d’Evelyn Waugh, Scoop, en la qual el personatge central és enviat a cobrir una guerra a la banya de l’Àfrica. S’adorm al tren i arriba on no hi ha conflicte però envia cròniques sobre batalles, morts i tragèdies inexistents. Un gran èxit a Londres a partir d’unes cròniques falses.

Els corresponsals de la competència que cobreixen la guerra de veritat són represos pels seus directors perquè no s’assabenten del que passa. I així diversos dies i setmanes. Finalment tot el cos de corresponsals es trasllada al lloc des d’on partien les cròniques del conflicte inexistent. I comproven que no passa res. Però els seus directors volen guerra tant sí com no perquè el principal diari de Londres així ho assegurava cada dia amb gran rotunditat. Envien relats esgarrifosos sobre una guerra virtual.

Però al final, un trist final, aconsegueixen que hi hagi guerra allà on abans hi havia pau. Penso que el periodista no pot provocar notícies. Les ha d’explicar amb claredat i amb tota l’objectivitat que sigui possible. Però, com deia, el periodista no pot oblidar els cartells ocults que pengen a les parets de la seva redacció. Ha de saber que el periodisme modern té molt a veure amb el negoci, amb el compte de resultats. La prioritat econòmica s’ha imposat al món democràtic i lliure. És el món del capitalisme desbocat que quan entra en el camp de la informació pot arribar a ser èticament deplorable.

Els mitjans han de ser rendibles. Sens dubte que sí. Però no a costa de disminuir la seva qualitat o el seu objectiu principal que ha de ser el de servir a la veritat per ajudar a formar una opinió pública contrastada.

El que va ser director del The Washington Post, Leonard Downie, explica en un lúcid llibre, “American Journalism in Peril”, que en el moment en què molts directors de diaris nord-americans van ser contractats amb la condició de millorar el compte d’explotació participant directament en els beneficis es va fer un salt molt perillós per a la llibertat de premsa als Estats Units. Per aconseguir més beneficis el més raonable hauria estat oferir un producte millor i guanyar més lectors.

Molts han recorregut a l’opció més fàcil que consisteix en retallar despeses i així millorar els resultats. I allà on es podia reduir més és en els sous de periodistes, normalment ben pagats, i en l’acomiadament d’aquells que més cobraven perquè tenien més experiència i eren més respectats per l’audiència. El resultat ha estat que molts productes s’han aprimat, ja no es viatja tant, ja no és precís contractar els millors si es pot reclutar becaris a preu baix pensant que l’audiència no ho notarà.

Aquest corrent nord-americà ha arribat també a Europa on s’han construït grans conglomerats de mitjans de comunicació que subministren notícies com en una fàbrica de producció en cadena.

A Espanya l’aglomeració de centres d’informació i d’opinió és a mans i són propietat de molt pocs grups que són perfectament coneguts. Són les grans fàbriques de l’opinió pública del país, els que poden inclinar cap a on vulguin el que hem de creure’ns i pensar en un moment determinat.

Convé tenir en compte que en el periodisme, com en la política i en els negocis, no hi ha mans innocents. La societat informada ha de saber que darrere, per exemple, dels anomenats programes de tele escombraries hi ha un afany de negoci, d’augmentar les audiències, de contra programacions que porten a tenir més anuncis i, per tant, més ingressos i beneficis.

Quan el món de la comunicació es limitava a diaris petits o grans, de partit o no, el públic anava escollint les capçaleres que més responien a les seves opcions ideològiques, econòmiques o polítiques. Els diaris servien als seus públics, tan diferents i plurals com la mateixa societat.

Aquesta hegemonia de la informació i de l’opinió a poques mans no pot tenir una vida llarga sense que surti espontàniament la competència. El fenomen més interessant és que les noves tecnologies han tret el monopoli de la informació i de l’opinió als grans mitjans que ja no són els únics que tenim el privilegi de decidir el que cal dir o el que cal callar-se.

Hi ha milions de ciutadans a tot el món que fan de periodistes perquè tenen els instruments per difondre informació i perquè tenen coses a dir. I les diuen.

L’aparició d’Internet ha estat més revolucionària que la invenció de la impremta per Guttenberg. La xarxa arriba a tota la humanitat en temps real i sense que l’espai sigui una frontera. Estem a l’era del periodisme global i, alhora, el periodisme personalitzat.

La nova societat explica amb milions de nous periodistes que no s’han graduat a la Universitat, que no coneixen les escoles de periodisme però que participen en els debats amb tanta autoritat i coneixement com els professionals de la informació.

Hi ha interactivitat, enquestes, fòrums, col·laboracions espontànies, discussions obertes sense necessitat de llegir el diari, escoltar la ràdio o veure la televisió. És interessant constatar la penetració dels confidencials que diuen coses que ningú no diu. Encara que no siguin del tot certes. Però les diuen. I els periodistes no podem prescindir d’aquests mitjans que actuen amb més llibertat que els que ens movem o ens hem mogut en les grans empreses de comunicació.

Internet ha suposat una esquerda per garantir la llibertat d’informació i d’opinió en uns temps en què la massa crítica dels continguts està controlada, dirigida i en alguns casos manipulada per uns quants grups empresarials que no tenen com a prioritat servir a la veritat i millorar la vida dels ciutadans sinó que abusen de la seva posició de monopoli per transmetre allò que els pot reportar més beneficis i no allò que espera la societat informada.

Quan els efectes de la globalització informativa vagin consolidant-se, quan s’aconsegueixi un sistema jurídic mundial que respecti el dret d’intimitat, de preservar la veritat o de garantir la llibertat, tornarem al periodisme de sempre. Ha de desaparèixer l’anonimat i l’insult gratuït.

Al periodisme basat en la cultura, en la situació dels temes en el seu context, al lliure exercici de la professió. La llibertat no és escollir una marca de camises o el lloc on es pensa anar de vacances. Ser lliure és assumir la llibertat de prendre decisions després de tenir tots els elements possibles per decidir. Ser lliure és ser transparent, és recuperar el sentit de la paraula, el dominar el llenguatge, el servir sense ser prepotent i sense dominar.

Ja hem conegut situacions com l’actual. Sempre s’han superat malgrat fer algun pas enrere. Bàsicament perquè la consciència occidental ha estat formada amb els elements imprescindibles de la llibertat i la veritat.

Quan falta la llibertat es va instal·lant sinuosament la por sectorial o col·lectiva. Els periodistes, que no som babaus, sabem que els empresaris són més sensibles al negoci que a l’informació. El periodisme ha d’explicar la política. No n’ha de fer de política perquè es trobarà en situacions en les que servirà més al que volen les empreses periodístiques que als seus lectors.

La llibertat només és llibertat si es gaudeix d’ella amb algun grau d’igualtat social. Estem molt lluny d’això. Estem creant la democràcia d’opinió que pot destruir la llibertat del individu. Però cal persistir en que la llibertat, la veritat, la justícia i la solidaritat no són conceptes aïllats sinó interrelacionats.

27 comentarios

  27 comments for “Periodisme i llibertat

  1. Roberto Martín
    28/05/2012 at 21:00

    Muchísimas felicidades amigo Lluis. Un abrazo.

  2. Evarist
    27/05/2012 at 09:49

    Sr. Foix, tota una lliçó de periodisme que hauria de ser de lectura obligada a tots els que tenen alguna relació amb el mitjans de comunicació, i també assignatura d’obligat compliment a tots els polítics, d’aquí i de allà. Cordialment

  3. Jesús
    26/05/2012 at 22:06

    La llibertat només és llibertat si es gaudeix d’ella amb algun grau d’igualtat social.

    Completament d´acord senyor Foix.

  4. Jaume
    26/05/2012 at 19:05

    Felcitacions a lluís foix per aquest nombrament.

  5. Jesús
    26/05/2012 at 15:44

    Moltes felicitats Senyor Foix.

  6. Albert
    26/05/2012 at 09:21

    Felicitats Sr.Luis Foix per la seva humiltat, talent, cultura, sencillesa, erudició, honradesa i ética, ect. Voste ens honra.
    Albert Peris.

    He llegit tambe amb atenció a tots els companys i companyes d’aquest blog. i preng nota.

    Hem quedo en especial la resposta humil, culte i sincera de Rosamariapo.

    Salutacions a tots i a totes.

    • Albert
      26/05/2012 at 09:34

      P.D. Penso que en el titol » Periodisme i llibertat» tambe i podriem afegir la paraule » ingressos «.
      I quedaría aixis: » Periodisme, llibertat i ingressos »

      Perque sense cap ingres dinerari tampoc hi ha vertadera Democracia ni Llibertat. Un factor a tenir en compte.

      Resum: Democracia, llibertat i ingressos dineraris necessaris per a viure amb dignitat, sencillesa, humiltat i honradesa. Per a no dependre de ningu que no sigui de nosaltres mateixos.

  7. Àngel
    26/05/2012 at 08:28

    Enhorabona, Sr. Foix.
    En aquestes societats que diuen que son democràtiques, però que redueixen la seva praxis a pocs segons cada quatre anys, en aquestes societats que diuen que prediquen la llibertat i tallen d’arrel la capacitat d’adquirir sentit crític, en questes societats que abanderen la igualtat però on el meu vot val dues-centes vegades menys que el del meu veí, en questes societats que eixamplen cada vegada mes les diferencies entre els essers humans i fan actes de contrició com el de la marató de la pobresa, en un intent de netejar les seves consciencies, però que l’endemà continuaran mostrant la seva hipocresia, eixamplant encara mes l’esvoranc, en aquestes societats s’agraeix disposar d’un espai com el seu blog, on poder practicar una mena de teràpia i refugiar-se de la gran manipulació que els mitjans periodístics exerceixen, sense cap escrúpol, sobre les masses.
    Enhorabona Sr. Foix.

    • Albert
      27/05/2012 at 07:02

      Exacte Angel, Teniu un bon talent i tambe un bon sentit critic.
      Salutacions.

      • Àngel
        27/05/2012 at 15:41

        Gracies Sr. Albert, li dic de tot cort, es un plaer compartir les pagines d’aquest blog amb persones com vostè.

  8. 25/05/2012 at 22:54

    Sóc testimoni que la conferència a la Universitat de Lleida (en una sala que va quedar força petita, val a dir) va satisfer el públic divers (estudiants, professors, periodistes, lleidatans i lleidatanes, en general) que la van seguir.
    Especialment per als futurs estudiants, les recomanacions de Lluís Foix (llegir, idiomes, coneixements històrics, capacitat per a l’analogia…) van ser molt interessants.
    Finalment, que Lluís Foix sigui el president d’honor de la Càtedra de Periodisme i Comunicació és un gest seu de generositat i un suport molt important per al futur de la CPC i dels estudis de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida.

  9. Rosamariapo
    25/05/2012 at 19:41

    Sr. Foix,
    Abans que res, rebi la meva sincera felicitació per aquest guardó sens dubte merescut.
    Felicitar-vos pel vostre periodisme erudit i intel.ligent, però sobretot perque mai perd de vista la senzillesa, la part humana del fet d’escriure. Massa vegades en l’ erudició i l’artifici del llenguatge, es perd el factor humà. Això a vostè no li passa. Traspua humanitat. Igual que el mestre Josep Pla. LLegir-lo, és entendre’l desseguida, amb una redacció culte i sàbia, però planera i propera.
    Per a mi llegir-lo, és com una alenada d’aire fresc que s’agraïeix moltissim, sobretot ara, que vivim temps agrasius i de molt soroll.
    Ben cordialment,
    Rosamaria Pujol

  10. francis black
    25/05/2012 at 18:42

    Felicitar a Sr. Foix por la distinción, el periodismo quizás pasa un mal momento pero también hay buenos periodistas, uno que me gusta mucho es Enric González, el problema son los focos de interés y los grupos de comunicación, son los grandes grupos los que crean los focos de interés es decir nos llega lo que les interesa. Pero luego hay una lista de periodistas que escriben bien sobre temas supuestamente menores, tipo Joan de Sagarra, los temas menores te alegran los días y la vida es una suma de días no ?

    En mi opinión hay damascada política en el periodismo ( algo totalmente intencionado por los grupos de presión), estamos raptados por la política cuando en realidad es solo un medio, una forma de organizarnos, ha ido ocupando tanto espacio que ahora parece que solo sea serio hablar de política. Política y Fútbol, un poco triste.

    • 25/05/2012 at 20:20

      Francis, este nombramiento del Sr.Foix indica que no es del todo cierto aquello de que nadie es profeta en su tierra…Hay que dar la enhorabuena no sólo al Sr.Foix, que es de ley, sino también a la Universitat de Lleida, que es de justicia…

      • Jesús
        26/05/2012 at 22:07

        Molt bé per la universitat de Lleida.

    • Julia
      25/05/2012 at 23:03

      Una abraçada forta para Lluís Foix.Se lo merece por permitirnos este espacio en su blog.

  11. 25/05/2012 at 17:25

    Hola Lluis!
    Enhorabona per la merescuda distinció. Estic segur de que tots els que vam disfrutar de la teva companya el any 68 ho celebrem.
    Personalment et dono les gràcies per ensenyarme a entendre millor les paraules escrites als llibres i altres.
    Novament feliçitats i reb una forta abraçada.
    Antoni.

  12. FAPE
    25/05/2012 at 16:23

    Manifiesto por la Libertad de Prensa

    Sin periodistas, no hay periodismo
    Sin periodismo, no hay democracia
    Las Naciones Unidas proclamaron en 1993 el 3 de mayo como el “DíaMundial de la Libertad de Prensa” con el reconocimiento de que unaprensa libre, pluralista e independiente es un componente esencial detoda sociedad democrática.La FAPE asume por completo estos principios y hace unllamamiento a los poderes e instituciones públicos y a la sociedadespañola en general para que defiendan y promuevan la libertad deprensa, como garantía imprescindible del régimen democrático que disfrutamos.La celebración de hoy se viste en nuestro país con el ropaje de la grave crisis que atraviesa el sector periodístico, que se ha traducido en
    los últimos cuatro años en la pérdida de alrededor de 6.000 empleos, elcierre de decenas de medios, el aumento del intrusismo, la precariedadlaboral generalizada y el acoso de los poderes a nuestro trabajo.A
    nte esta situación, la FAPE, en representación de sus 48asociaciones de periodistas y de las 15 organizaciones vinculadas,hace la siguiente declaración bajo el lema “SIN PERIODISTAS, NO HAY PERIODISMO Y SIN PERIODISMO, NO HAY DEMOCRACIA”.
    MANIFESTAMOS

    Nuestro más firme compromiso con la defensa de la libertad deprensa, a la que consideramos un pilar fundamental de la democracia ymotor imprescindible de la convivencia, el diálogo y el debate cívico.-QUE la libertad de prensa es un valor supremo de las democracias queha de conjugarse con otros derechos individuales.-QUE la mejor manera de fortalecer la libertad de prensa es el ejercicio
    responsable del periodismo por los periodistas y los editores, basado enel estricto cumplimiento de las normas éticas y deontológicas y envalores como la integridad y el rigor profesional.-QUE la libertad de expresión se debilita cuando el periodismo seconvierte en una fuente de manipulación, de sensacionalismo, depromoción de odios y prejuicios y de defensa de intereses espurios.-QUE tenemos la ineludible exigencia de promover los más altosestándares éticos en el ejercicio diario de nuestra tarea, sea en el
    soporte que sea, en el entendimiento de que el periodismo debelealtad ante todo a los ciudadanos y a su derecho a la información.La libertad de prensa es una conquista de nuestra sociedaddemocrática, pero en los últimos tiempos comprobamos un alarmanteaumento de las restricciones, como son las ruedas de prensa sinpreguntas, los contenidos enlatados elaborados por los partidos, losbloques electorales y las iniciativas de distintas instituciones de limitar elderecho de información en las coberturas de sus actividades.Entre estas restricciones, DESTACAMOS:-La reducción de las redacciones, las rebajas salariales y la sustitución
    de periodistas experimentados por becarios y contratados a los que sepaga salarios indignos y que difícilmente podrán resistir las presiones delos poderes si su puesto de trabajo pende de un hilo.-La aplicación de normas penales desproporcionadas contra quienes,en el ejercicio legítimo de su derecho a la libertad de opinión yexpresión, informan sobre actividades presuntamente ilícitas dedeterminadas autoridades públicas.-La aprobación por parte de las instituciones de instrucciones y normasque cercenan la libertad de expresión y el derecho de información.-La existencia de contratos de trabajo leoninos, en los que se exige la
    cesión total de los derechos de autor, y las ofertas de empleo indignas,algunas de ellas procedentes de medios dirigidos por periodistas.

    La negativa de los gobernantes a asumir públicamente lasexplicaciones ante los ciudadanos, practicada reiteradamente con laconvocatoria de ruedas de prensa sin derecho a preguntas.-La utilización de las concesiones de publicidad institucional o laslicencias de radio y televisión para castigar o premiar a medios yperiodistas en relación con su línea editorial o la cobertura de unadeterminada información.-Los juicios paralelos, la compra de testimonios y la anulación de lapresunción de inocencia, uno de los pilares de nuestro sistema de justicia y una garantía contra los abusos del poder.La libertad de prensa, en definitiva, pierde su fuerza cuandoperiodistas y medios abandonan las normas éticas y deontológicas yrompen su compromiso con la sociedad de ejercer el control delfuncionamiento estatal, de la gestión pública y de la corrupción,esencial en todo sistema democrático.Terminamos rindiendo homenaje a los periodistas que hanpagado con su vida la defensa de la libertad de expresión, sobre todo en Latinoamérica, al mismo tiempo que exigimos a los Gobiernos quepersigan a los asesinos y terminen con el clima de intolerable impunidaden que desarrollan sus crímenes.*
    LaFAPEes la primera organización profesional de periodistasde España con48 asociacionesfederadas y 15 vinculadasque en conjunto representan a más de20.000 asociados.
    MARÍA DE MOLINA, 50. 2ª PLANTA – 28006 MADRID – TELS. 91 360 58 24 – FAX: 91 523 02 56– fape@fape.es

  13. dogbert
    25/05/2012 at 16:22

    La mas cordial enhorabuena al Sr. Foix, nuestro anfitrion, por esta distincion, sin duda merecida y que debe de apreciar mucho al venirle de la Universitat de la Terra Ferma. Felicitats!

  14. Santi
    25/05/2012 at 12:38

    Sensacional conferencia. Lluís Foix sí que es un maestro de periodistas. Hace periodismo para la gente, no para los políticos, ni para la banqueros, ni para las instituciones, ni para las empresas, ni para colectivos o agrupaciones, periodismo para los ciudadanos. Bravo!

    • Albert
      27/05/2012 at 07:04

      Exacto Santi.

  15. 25/05/2012 at 10:59

    Sr.Foix: Cada día tenemos más claro cómo se usa la información, sabemos más por lo que se calla que por lo que se dice, hay silencios de la prensa que son un clamor a gritos. Hoy por hoy los ciudadanos tenemos muy claro que una cosa es el periodismo y otra cosa el negocio de la información…

  16. 25/05/2012 at 10:36

    Enhorabona, Sr. Foix!
    Vostè és un dels millors periodistes del país, a més d’un gran intel·lectual, i mereix tot aquest reconeixement, també pel servei que està fent a l’opinió pública espanyola.
    Rebi la més cordial salutació del seu habitual lector

    Josep Maria Caparrós Lera
    Catedràtic d’Història Contemporània i Cinema
    Universitat de Barcelona

Comments are closed.