La penúltima cruïlla

En els últims dos mesos he estat convidat a parlar del moment polític i social que viu Catalunya a viles tan diverses com Puig-reig, Vilanova i la Geltrú, Molins de Rei i l’Escala. En tots aquests indrets he detectat un gran interès i una participació activa en els debats posteriors a la meva intervenció. El país en el seu conjunt està mobilitzat i atent a tots els esdeveniments. El públic és variat i respectuós. És conscient del salt que s’ha fet al país amb el president encapçalant la política que se centra en el dret a decidir, en un referèndum o consulta i, en definitiva, en si els catalans volem separar-nos i marxar d’Espanya.

Catalunya pintada amb la senyera

Els deia que no sé com serà Catalunya d’aquí a cinc o vint anys. Tot passa a tanta velocitat que és inútil fer prediccions sobre el futur més immediat. Hem entrat en un procés accelerat de canvis socials, econòmics i polítics que estan alterant la fesomia del país. No només del nostre, sinó també d’Espanya i de tot Europa.

La resposta que el president Artur Mas donà a Madrid, dos dies després de la manifestació de l’Onze de Setembre, quan li preguntaren en quin president li agradaria emmirallar-se si pogués triar fou que es trobaria còmode en una combinació d’Enric Prat de la Riba i Francesc Macià. Si ho vaig entendre bé, es quedaria amb el sentit pràctic i realista de Prat de la Riba i amb la figura popular, fantasiosa i propera a la gent de Macià.

Sigui quina sigui la formulació política que assoleixi Catalunya en el futur immediat o a mitjà termini, pagaria molt la pena recuperar l’esperit de Prat de la Riba i tornar a construir un país modern, de qualitat, en el qual el treball i l’esforç siguin els instruments principals per arribar a una Catalunya en plenitud en la qual tots ens trobéssim a gust, independentment del que pensem, d’on som o de la posició social de cadascú.

Si som independents i no millorem substancialment la qualitat de l’educació i la recerca, no arribarem molt lluny. Catalunya ha de recuperar la seva capacitat d’organització jurídica, que la va fer molt gran segles enrere i que sempre ha estat un tret definitori del país. Un país de notaris com ara Lluís Figa Faura, Josep Maria Puig Salellas, Lluís Roca-Sastre, Ramon Faus Esteve, Ramon Noguera i d’altres juristes que han donat contingut formal i diferenciat a l’aplicació del dret català. El també notari Juan José López Burniol no es cansa de repetir que el dret és tan imprescindible com l’aire que respirem. Els catalans som més hereus de Roma que d’Atenes. Un país independent i de qualitat també ha de produir idees que afavoreixin les persones i els seus interessos contraposats. Caldrà que ens preguntem si l’actual sistema de partits, amb la llei electoral no escrita però vigent en absència d’una de pròpia, és el més idoni per fer el salt cap al futur que es pretén fer. No cal dir que tot el que es faci per fomentar i enriquir la llengua catalana és absolutament imprescindible, començant des de l’escola fins a arribar a tots els àmbits de decisió polítics i socials.

Per ser un país de qualitat i ser percebut com a tal, caldrà que es garanteixin els contrapesos necessaris entre els tres poders clàssics, l’executiu, el legislatiu i el judicial, imprescindibles per a les llibertats individuals i col·lectives. No és una mostra de qualitat democràtica que casos judicials que directament o indirectament afecten els poders públics s’entortolliguin indefinidament en els tribunals. És una manera massa barroera per encobrir casos de corrupció o delictes en què hi ha molts interessos en joc. Una Catalunya lliure ha de combatre la corrupció per garantir la seva llibertat i supervivència.

Ja s’han celebrat les eleccions, ja hi ha govern i ja s’ha aprovat per majoria un document que declara Catalunya subjecte polític i jurídic sobirà. La votació ha estat certament històrica però el resultat és massa just per poder-lo exhibir davant l’Estat i Europa com un document que reflecteixi la unitat política dels catalans en un tema de tanta transcendència. La decisió fonamental és si es vol tirar pel dret o bé encara hi ha possibilitats d’entesa amb Espanya. El govern Mas i l’Esquerra Republicana de Junqueras semblen tenir-ho clar, tot i que saben que una declaració unilateral, un referèndum al marge de la Constitució, té riscos molt alts.

Mai tants catalans havien considerat probable la independència d’Espanya. Per motius econòmics, pel tracte injust de l’Estat que va tenir el seu punt més inacceptable amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i per raons sentimentals i emotives que es visualitzaren en la gran manifestació de l’Onze de Setembre. Deia també a tots els que m’han escoltat en les quatre viles catalanes que el debat nacional no es pot separar del debat social. Sense una Catalunya que tingui feina, que faci recerca, que estigui a l’altura dels nous eixos de coneixement que mouen el món, que creï riquesa per tal de poder-la repartir, que no pensi que nosaltres sols ho podem fer tot, que miri a Europa com a referent principal però que no marxi de sobte i amb un cop de porta d’Espanya, sense aquests i altres requisits, l’any 2013 se’ns pot fer molt feixuc.

L’Estat té molts instruments per reaccionar. De fet, fa molts mesos que està acampat a Catalunya per tal d’evitar que el procés tiri endavant. Penso que el dret a decidir el tenen tots els pobles. Però caldria que es concretés més i que es parlés del dret d’autodeterminació i de la independència per tal que tothom ho entengués. Es tracta del dret democràtic per expressar la voluntat d’un poble. Quina seria la pregunta, què comportaria, com es combatrien els arguments de l’Estat que no permetrà que Catalunya se’n vagi.

En cas de xoc, acostuma a ser el més feble el que rep més. La ruptura no es podrà fer contra Espanya ni sense Europa. La pregunta de la qual no sé la resposta és si Catalunya té la força suficient i la valentia necessària per assumir les conseqüències d’una ruptura no pactada amb Madrid i amb Europa. Puig Salellas deia que som a la penúltima cruïlla. O potser a l’última?

Publicat al diari El Punt Avui el 30-1-2013

30 comentarios

  30 comments for “La penúltima cruïlla

  1. Ramón
    31/01/2013 at 00:57

    El laberinto….la espiral…el caso Japon, recesion de balance ? O el desapalancamiento bancario ? Este es el problema de Cat y no España…http://www.tv3.cat/videos/4441651/Jordi-Molins-Testimoni-duna-crisi-anunciada

    • Ramón
      31/01/2013 at 00:58

      Si se sigue pensando que el problema es Esp…es que aun hemos leído poco

      • Ramón
        31/01/2013 at 01:31

        Remarco…Cuando hablo con pequeños y medianos empresarios en España, siempre me cuentan el mismo problema. Tienen grandes ideas para desarrollar el turismo, las infraestructuras, energías renovables, la innovación tecnológica, la rehabilitación de inmuebles con instalaciones de eficiencia energética… Ideas buenísimas que generarían empleo inmediatamente, pero no tienen crédito porque los bancos no se lo dan y las entidades extranjeras no vienen

        Leer más: http://www.lavanguardia.com/economia/20130129/54363203860/martin-schulz-europa-presidente-parlamento-europeo.html#ixzz2JVaxHlxA

        • dogbert
          31/01/2013 at 02:28

          Entiendo Ramon que hoy has visto el Singulars de Jaume Barbera. Jordi Molins ha aseverado por tres veces que a la banca ni se la ve ni se la espera. Pues ya esta, sin financiacion el paramo industrial y productivo cada vez quedara mas seco. Todos los recursos son para que la banca extranjera recupere con creces lo suyo al tiempo que paradojicamente el pais no se desendeudara en decadas.
          Insisto ante todo esto, hablar de soberanismos e independencias, mientras nos vamos malvendiendo hasta las pestañas raya el sarcasmo. Saludos

          • Ramón
            31/01/2013 at 10:13

            Pero no se quieren enterar, que la mas grande burbuja del mundo ha sido en Esp. Que tenemos dependencia energetica independientes o no. Y que dependemos del credito exterior y que el goteo de cierres por falta de financiamiento, y por competencia pecios paises emergentes, por no hablar del 55 % paro juvenil, no se ningun pais de OCDE que tenga estos indicadores, ni Mexico.

      • Rosamaria
        31/01/2013 at 09:02

        Benvolgut Ramón, Abans de fer afirmacions d’ aquest calibre, mira’t el programa «Singulars» d’ ahir nit.

        • Rosamaria
          31/01/2013 at 09:17

          És possible que tots rebem la mateixa informació ( Singulars d’ ahir) i que cadascú la interpreti diferent ??..o sóc jo que encara penso en sistema binari fins que no toquin les 12 ??

        • Ramón
          31/01/2013 at 10:07

          Precisament comento desapalancament bancari, despres de veure el pgm de singulars, i es presumia el 2003, Europa va enviar avisos sobre el nostre ruinos model de creixement economic….

        • Ramón
          31/01/2013 at 10:15

          Estic molt tranquil amb les meves afirmacions, son les mateixas que en el 2006,2007…,

  2. dogbert
    31/01/2013 at 00:55

    Tener al Sr. Foix de ponente es todo un lujo y por tanto es logico que a sus conferencias y mesas redondas por toda Catalunya asista mucha ciudadania. El Sr. Foix hace una labor encomiable y pedagogica que si aqui en su blog ya es notable, en vivo y en directo (ojo: radio y television aparte) la cosa debe ser (es) muy interesante.

    En la columna de ahora mismo, escrita para el Punt Avui y para su publico el Sr. Foix dice que no sabe como sera Catalunya en cinco o veinte años. Yo tampoco. Pero desde luego muchas esencias anheladas por el lector del Punt Avui y de los auditorios de las ciudades y pueblos que nuestro anfitrion visita, esperan, habran quedado asi como testimoniales o de museo. Me refiero concretamente al hecho de una Catalunya independiente.

    Ir hacia la independencia es una actitud que debe ir acompañada de elementos tangibles y materiales que esten tambien a favor de esta opcion. Yo ni les veo ni los espero aunque pudiera ser que me gustara que fuera asi.

    Cuando veo a la guardia civil (de las españas) actuar en LLoret contra comportamientos presuntamente delictivos de extranjeros con la connivencia de baratillo de gent nostrada, me quedo esceptico.
    Cuando veo laxar la ley del juego y casinos por parte de la Generalitat para favorecer a un sector un poquito difuso (por decirlo suave) crece mi escepticismo. Y cuando veo que los chinos se quedan con el Puerto de Barcelona, como ya lo han hecho con el puerto del Pireo en Grecia y con las electricas portuguesas, mi escepticismo ya llega a niveles altos. Luego bajo a ras y me cuentan que van a taladrar Collserola para indagar si hay materiales minerales para utilizar como componentes en la industria… y que el litoral catalan sera sistematicamente afeado por plataformas de sondeo en busca de gas y petroleos por corporaciones extranjeras en uno y otro caso, mi escepticismo ya desborda definitivamente.

    Por tanto estas labores de apostolado por el territorio pueden ser mas o menos esteticas y gratificantes, pero se quedan en esto. La penultima cruilla tambien esta llena de mercaderes que estan trocando lo que de potable aun queda en el pais, y que por cierto esta a precio de saldo. Y nosotros, la gran mayoria, tiesos como la mojama, pero aixo si em barretina i amb il-lusio.

    • Rosamaria
      31/01/2013 at 09:07

      És evident que tu si que vas veure el programa «Singulars» d’ ahir nit, benvolgut dogbert, però sembla que obvies la informació essencial que sortia justament en un cartell en majúscules: EUROPA ÉS LA SOLUCIÓ; ESPAÑA ÉS EL PROBLEMA.

  3. Rosamaria
    30/01/2013 at 19:13

    Bon dia, miri, venia al banc perquè he vist que m’han cobrat, erròniament, 200 €.

    – Banquer: Ah, no! No és cap error, és la seva hipoteca Espanya.

    – Client: Però si jo no l’he demanada!

    – Banquer: No, no cal demanar-la. Us l’assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.
    – Client: Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs?

    – Banquer: Ui, moltes! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidària. Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d’autopista als propietaris d’un compte Castella.

    – Client: Però…si jo no en tinc, d’ordinador! I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo! I, per a mi, què hi haurà?
    – Banquer: «Per a mi, per a mi…» au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 200 € al mes!
    – Client: Que no em ve, a mi, de…però… Això vol dir que ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills?
    – Banquer: Sí, sí, és clar, tots els titulars.
    – Client: Però això són més de 800 € cada mes! És una vergonya!

    – Banquer: Miri, amb franquesa, entre vostè i jo…sí, és un escàndol, però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així.
    – Client: Doncs, miri, sap què li dic? Que, a la que pugui, canviaré de banc!!! O bé hauré de marxar a un altre estat… Au, que tingui bon dia, senyor…!!!

    – Banquer: Té vostè una solució molt bona: Es trasllada a viure a Sevilla, s’apunta al PER, és passa el dia gratant-se els collons, prenent un «fino de Montilla con tapas y… a vivíl que zon dor dia….heyyyy Macarena» i així s’estalviarà la hipoteca i els seus fills tindran els ordinadors gratuïts, podrà circular sense pagar peatges, etc…

    NOTA ACLARATÒRIA

    La hipoteca “Espanya” és exactament l’aplicació del dèficit fiscal de Catalunya: 17.000 milions de euros, dividit per 7 milions de catalans (inclosos els nadons). Si voleu comprovar-ho, feu la divisió.
    PEL NOSTRE PROPI INTERÈS, FEU-HO CÓRRER, ÉS IMPORTANT QUE TOTHOM HO SÀPIGA!!!

    UN DE MOLT EMPRENYAT

    • 30/01/2013 at 21:19

      Y además no nos regalan ni una mísera sarten…

      • dogbert
        31/01/2013 at 02:31

        Y si te la regalan (que va a ser que no) te la daran sin mango. Y sin mango amigo mio no se va a ninguna parte.

    • dogbert
      31/01/2013 at 02:44

      Este entremes tiene un toque Joan Capri aderezado con un poco de auca del senyor Esteve. Al final de la historia se entiende que la banca esta a la contra y luego queda un cierto tufo Duran i LLeida por lo de Sevilla y demas. Tampoco es para premiar la cosa en els Jocs Florals pero tiene su punto. Anotame Rosamaria, como otro emprenyat.

      • dogbert
        31/01/2013 at 02:54

        Me voy de tour unos dias mas bien largos. Espero Rosamaria que lo puedas soportar. Se buena.

        • Rosamaria
          31/01/2013 at 09:09

          Et trobarem a faltar !! Torna aviat !!

  4. francis black
    30/01/2013 at 18:09

    Nos podemos pasar la vida con el tema. Paciencia.

    Bonita versión:

    http://www.youtube.com/watch?v=BjBG9KVW3qM

    • 30/01/2013 at 18:40

      Pregunta…¿El hijo o la hija de la justicia, quien será?… a la cual responde su interlocutor, La libertad… Lógico…pero la Libertad es lo que tenemos en peligro ahora Francis…

      • francis black
        30/01/2013 at 19:10

        Los países estado ya no son capaces de garantizar la libertad y la justicia, han sido superados, pero mucha gente los sigue viendo como la única estructura para ser representado.
        Hay que buscar otro interlocutor que de voz y voto al ciudadano medio delante de unos poderes invisibles, este es el reto, yo lo veo difícil, mientras podemos ir parcheando el mundo con países y creer que el nuestro funcionara aunque el de al lado sea un desastre, bueno es una ilusión como otra cualquiera.
        Es lo de siempre, hay que pensar y nadie está por la labor, nos puede el día a día , la urgencia.

        • dogbert
          31/01/2013 at 02:47

          Ahora toca darle un toque cool a la cosa y a estas horas AM del jueves, procede una cita de Krishnamurti «La libertad primera y ultima empieza y termina en uno mismo»

    • Ramón
      31/01/2013 at 14:19

      Curioso las personas ingenuas tratan a las demas personas como ingenuas e ignorantes

  5. Rosamaria
    30/01/2013 at 17:27

    Si em diguessin que «la Penúltima Cruïlla», és el titol de l’ última pel.licula de l’ Alfred Hitchcoock, mestre del suspens, m’ho creuria, però és el titol de l’ últim article del Sr. Foix.

    Un article excel.lent, que respira un aire inquietant, de suspens remarcable, que fa que et quedis amb les ganes d’un segon capitol on es resolgui,…si el maten o no.

    Al marge de judicis d’ intencions i acceptant que les premises que exposa el Sr Foix són certes, sempre se m’obre el mateix interrogant: «Com es negocía amb qui no vol negociar? …Com es pacta amb qui no vol pactar?….Com es conviu amb qui nega la identitat de l’ altre i s’imposa per raó del seu poder i no del diàleg i la equitat?…

    El dret a l’autodeterminació dels pobles , és quelcom innegable. Ningú és propietari de ningú. Sempre la Legitimitat va per davant de la Legalitat. Sempre.

    De tota manera, dilluns passat (28 de gener), vaig llegir un article a EL PAIS, «EL DILEMA DEL PRISIONERO CATALÁN», que em va fer pensar molt.Si no l’heu llegit, us el recomano.

    • 30/01/2013 at 17:40

      Efectivament Rosamaria, ningú ès propietari de ningú i tots som propietaris i responsables del nostre destí…

  6. Joan Martorell i barberà
    30/01/2013 at 13:40

    29 de Gener 2013
    PEDAGOGIA A TRE BANDES
    Està vist que si Madrid no cambia de  «chip·» el camí cap a la plenitut de Catalunya com a Nació esterà ple de mals de cap per tots plegats, per Madrid també, i, potser, tant o més que per nasaltres.
    Devant d’aquest paissatge plé de turbulencies  crec que és urgent fer una padagogia a tres bandes: Madrid, Catalunya i Europa

    Madrid hauria d’entendre que Espanya és el que és, un pais uniformitzat a partir de Felip V; peró que tant amb els Reis Catòlics (els de «tanto monta» : Isabel (Castella) i Ferran II (Aragó)) fins els grans Austrias , Espanya fou una nació de nacións.  Per tant segur que hi ha un camí per on podriem avançar plegats.  Difícil oi? Sí que ho és peró cal intentar-ho . Europa podria ser l’árbritre: Per aixó crec que es urgent de fer també pedagogia als forums europeus.

    I  nosaltres , els catalans, hauriem  de ser alliçonats amb objectivitat i no amb sentimentalismes que porten a la rauxa, sinó amb dades fefaents,que n’hi han i moltes sobre com seria el nostre pais, quan logrés la seva plenitut de nació sobirana : l’economia i la cultura.
    JOAN MARTORELL I BARBERÀ
    Carretera de Terrassa, 30
    08230 MATADEPERA
    Tel937870535
    DNI39054045E
                                                                                                                                 l                         

      

    • dogbert
      31/01/2013 at 02:50

      Pedagogia…? Si no hay una actitud adecuada por las partes, es como predicar en el desierto. No se si tenemos claro que lo que esta reemergiendo con todo descaro y sin ningun disimulo es la españa mas rancia, casposa y ultramontana posible.

      • Rosamaria
        31/01/2013 at 09:11

        SI SENYOR !!,…per això m’ exaspera quan el Sr. Foix predica a tort i a dret….el diàleg i l’ entesa amb España. És clar que aquesta seria la sol.lució, però no s’adona que és impossible…???

  7. 30/01/2013 at 10:04

    Sr.Foix: La roca sempre acostuma a trencarse per la part mès feble…i això vol dir que cal ser sempre la part mès forte…

Comments are closed.