Les pedres, el paisatge i el caràcter

Paisatge de la Vallsanta, a la Vall del Corb, prop de Guimerà

Paisatge de la Vallsanta, a la Vall del Corb, prop de Guimerà

Dies de febrer abruptes, poc amables, pluges ocasionals i les primeres garses exhibint la panxa blanca i volant trajectes curts. Els nius es fabriquen en mig de les branques despullades dels arbres. És l’època millor de l’any per estudiar els nius artesanals, fets amb el bec i les potes de les aus que transporten les canyes i petits bastons per construir el que serà la casa fins a la tardor.

El fang saben on és. Al peu d’un marge o vora una sequia. També en treuen d’una becada de les humitats dels sembrats. Allí hi van i van donant forma al niu que en unes setmanes serà perfectament dissimulat per les fulles que arribaran amb una puntualitat inexorable.

El paisatge es belluga sense que es vegi cap símptoma que empenyi. Els ametllers mostren la vermellor dels brots de les rames però encara no s’atreveixen a sorprendre’ns amb aquelles flors primerenques, frívoles i presumides. El dia s’allarga i el sol penja una llarga estona abans de perdre’s per ponent. En poques setmanes la natura no s’entendrà de feina, tot i tothom es posarà a treballar, i veurem la revolució més formidable i més puntual. S’encetarà el cicle més rutinari i més transformador, el que mai falla, el que contempla la historia, les persones i els pobles amb total indiferència.

Els dies i les tonalitats encara són tristos i ensopits. La verdor dels sembrats es com borrasses immenses que posen pedaços de vida en els paratges esmorteïts. Però s’albira l’activitat frenètica que es desfrenarà dintre d’un mes. És el temps de veure com tot desperta a la seva manera, com es freguen les lleganyes els fruiters i com s’empren la llarga caminada fins que els dies de tardor acabin enterrant aparentment la vida excitada de la primavera i l’estiu.

Ha transitat avui pels voltants de Guimerà, el poble medieval que és com un tapís de pedres immortals que pengen des de la torre del castell fins damunt la llera del riu Corb. La pedra marca el paisatge i el caràcter de la gent. Les pedres són bocins de vida inerta que desafien el pas dels segles. Es queden allà on són o bé allí on han estat depositades. No parlen però contemplen. Són els temples més genuïns d’aquesta part del territori, secà etern, eixut, inamovible.

He passat per la Vallsanta, les restes del que fou un monestir que avui s’està endreçant, poc a poc, amb il·lusió i amb l’estima per refer aquelles pedres que marquen el pas tranquil i innovador del romànic al gòtic. Bona feina de la gent de Guimerà que vetlla pel seu passat i el de tota la Vall del Corb.

Molta història i poca geografia. El passat hi és però ha quedat colgat per la incúria i la barbàrie de gent vivia en un racó del territori. El que es fa a tot el país per reconstruir la història amb rigor i amb professionalitat és molt remarcable. En Miquel Torres, autodidacta extraordinari, explica coses molt pensades i basades en fets i documents. Llegeix la història de les pedres amb una seguretat admirable. Ha pensat i ha fet recerques minucioses des de fa molts anys.

És deixeble de Joan Duch que un dia dels anys seixanta es va plantar a la Vallsanta i va impedir que s’emportessin les petites joies que encara queden. Els hi va dir en castellà si “le podían enseñar el permiso”. No en portaven. Van marxar i no tornaren més. Molt bé.

16 comentarios

  16 comments for “Les pedres, el paisatge i el caràcter

  1. 10/02/2014 at 16:33

    Un altre bonic capítol del teu nou llibre que espero poder llegir ben aviat…

  2. Àfrica
    09/02/2014 at 12:37

    Sr Foix: Avui no em vull enfadar amb les moltes coses que cada dia passen per aquest món.Em deixo dur per la poesia del seu escrit que m’ asserena l ‘ànim i em fa pensar que, malgrat tot i tothom, la natura ens acompanya sempre. Bon diumenge de Pau i Bé.

    • dogbert
      09/02/2014 at 19:40

      Que es poesia?
      dices mientras clavas en mi tu pupila azul
      que es poesia?
      y tu me lo preguntas?
      ….. …. .. (rellene Vd. mismo/misma la linea de puntos)
      Gustavo Adolfo

  3. dogbert
    09/02/2014 at 01:26

    Noticias de ultima hora nos ratifican que por el momento el juez Castro no ha sido detenido (aun).

    No se espera una retirada masiva de fondos el lunes de la «Caixa Nostra».

    La sonrisa de la in_fanta Im_putada a la salida del juzgado mientras saludaba a la plebe, ya esta considerado como uno de los mejores spots promocionales para el advenimiento de la III Republica.

    • Albert
      09/02/2014 at 10:04

      Se dice, dogbert,…que » todos somos iguales ante la ley » no se està diciendo la verdad. Porque unos/as entran sonriendo y salen sonriendo mucho más al salir.

      Cuando otros/as entran llorando desesperadamente y salen bramando mucho más desesperadamente.

      Todo depende de la cuna, de los privilegios y de la riqueza millonarios y de todas clases.

  4. dogbert
    09/02/2014 at 01:12

    Este año es el 23 de marzo cuando se celebra la (V) Caminada per la Vall del Corb (25 kms). Este año no fallare, sera mi tercera participacion, el año pasado coincido con la cursa del Corte Ingles y me decidi por mi decima consecutiva en esta urbana clasica (perdonen el autobombo).
    En definitiva que si alguien se apunta, lo diga y nos montamos un finde de cine con base en Bellpuig que es de donde sale la caminada. El ambiente y la gente es sensacional y ademas dan un papeo de lujo.

    http://www.cimbellpuig.cat/activitat/2014/5-marxa-pels-plans-de-la-vall-del-corb

    • 09/02/2014 at 08:17

      Yo te acompañaría con sumo gusto Dogbert, pero estoy preparando a fondo el mundial de Brasil y me debo a mi público…

      • dogbert
        09/02/2014 at 14:15

        Lo primero es antes.

    • Sinera
      09/02/2014 at 11:49

      Gracias por tu invitación. Correr cansa… A mi me gusta volar en parapente junto a los voltors (buitres, pero de los sanos) en el Montsec, más arriba, en Àger. Cuando quieras nos echamos una cana al aire en http://www.entrenuvols.com/. Pipa!

      • dogbert
        09/02/2014 at 14:16

        Un cuatro patas con bozal, ya me diras el cuadro montado en el parapente!

        • Sinera
          10/02/2014 at 07:10

          Un «cuatro patas con bozal»…? Un «cuadro montado»…? What do you mean?! Un papapente de dos quilos te permite volar horas… Hablaba en serio, amigo Dogbert! A 2.000 metros y volando con el viento… hablo de este deporte en lugar de tus caminatas…

  5. 08/02/2014 at 23:50

    Sr.Foix: mientras Vd nos describe de una forma poética y magnífica los paisajes de su querida Vall del Corb, algo que siempre se agradece…el paisaje nacional se nos derrumba y cae a pedazos, sin que nadie pueda escribir media frase que nos levante el ánimo o nos consigar evadir de la podredumbre que nos rodea…la sensación de fin de ciclo nos invade y los presagios no son precisamente halagüeños…

    • Jordi P.
      09/02/2014 at 00:16

      Bartolomé, España esta vieja i corrompida. Demasiados intereses creados, demasiados amiguetes y camarillas. Por qué no intentamos levantar un nuevo país, una nueva ilusión?, Catalunya. Al ser un país más pequeño, con unas personas trabajadoras i responsables quizás podamos entre todos construir una sociedad más participativa y solidaria.
      Intentémoslo!!!!

      • Sinera
        09/02/2014 at 11:55

        Quizá deberíamos empezar de nuevo a base de tribus. Que yendo todos juntos nos hundimos o nos hunden… seguro! Empezar con algo «disimulado» vaya… Y rehacernos como seres humanos sea en catalunya o en cualquier otra parte, que el terruño de aquí está ya demasiado jodido con tanta ave de rapiña.

        O quizás deberíamos renacer en otra parte del mundo. Qué más da donde… si llegan a todas partes.

      • 09/02/2014 at 14:28

        Estoy de acuerdo Jordi…La ilusión, bien entendida, empieza siempre por uno mismo…

Comments are closed.