Els estols d’estornells dibuixen una perfecta obra d’art en quan arriben del Nord per passar l’hivern a les terres del país.
El dia de Cap d’Any i el dia de Sant Joan, al matí, son els dos moments en els que les carreteres del país estan buides. La gent dorm i els pocs que circulem ho fem sorpresos pel trànsit distanciat i tranquil. La boira l’he trobat a la Panadella, el canvi de rasant entre la Catalunya urbana i les planes de Lleida que avui són el graner, el corral i la fruiteria del país. És la boira que puja i baixa del Segre, que s’atura, jau uns dies, o bé es retira sense pensar.
Fred suportable. Humitat i vent del nord, el serè. Anem a donar un tomb amb el Josep per veure l’estat dels olivers ja collits. Els arbres estan tristos, abatuts, descansats d’haver descarregat el fruit que ajupia les rames. El pas de la collidora ha trencat rames i branques. El Josep, que em sap molt, em diu que és la primera esporgada. Després ja vindran les tisores que tallin les rames fondes i que l’arbre no s’enfili cap al cel i s’obri per tal de que el sol pugui penetrar en les entranyes de l’oliver.
Els olivers se’ls ha de guiar, amputar, donar-los-hi forma. L’esporga és possiblement l’acció més sublim d’un pagès. També l’empeltar que equival a la cirurgia més delicada que transforma els arbres de famílies homogènies.
L’entrega de la collita ha posat la cara trista als olivers. Els que estan tendres segueixen mès o menys igual, descarregats, alleugerits, despullats de fruit. Els de secà agafen un color cendrós sense despertar fins que el dia s’allarga als voltants de Pasqua. Els olivars entren en un estat de quietud, ensopits, esperant que els freds no siguin massa rigorosos.
Però el que em vist amb el Josep, com cada any en aquestes dates, són els estols d’estornells que a centenars o milers repassen els arbres per si ha quedat alguna oliva. Són ocells insectívors, de la família dels estúrnids, d’aspecte semblant al tord, però de distinta coloració. L’Alcover-Moll ens diu que té les plomes negres amb reflexos verdosos i blavencs i amb moltes taquetes grogues o blanquinoses.
Sempre apareixen massivament en aquesta època del l’any, tot just després de collir les olives. Són aus emigrants que viatgen en manifestació dibuixant estranys trajectòries en el cel ensopit d’aquests dies curts de l’any. Són aus emigrants que venen del Nord d’Europa a grans esbarts a passar la tardor i l’hivern a les nostres terres. Afortunadament, arriben quan la collita ja està al sac i ben lligada. Però si troben una finca encara no collida la plomen en qüestió de minuts i a vegades segons. Són tants que s’ho poleixen tot en un tres i no res.
El més remarcable dels estornells és que és una de les mostres d’art més elaborades que es produeixen en l’espai de terres que dormen la nit hivernal. No conec estudis sobre l’aparició artística de milers d’aus que podrien desfilar en una parada militar. Sempre m’he preguntat qui mana en aquests estols de milers d’estornells que aporten un punt d’imaginació i de disciplina, d’art sincronitzat, en les cabrioles que tots dibuixen en una coordinació perfecta en els cels dels dies de Nadal i Cap d’Any.
S’ho cruspeixen tot. Tant les olives que han quedat a l’arbre com les que han caigut a terra. Van i venen. Repassen els plats. No deixen res. El Josep em diu que porten dues olives a cada pota. En aturar-se en un dels ajupiments col·lectius alguna se’ls hi escapa i van a parar al fons d’una roca en la que han fet una aturada. Em recorda que abans hi anaven els pagesos a recollir-les. Ara tot és diferent. El que compta són els sacs, les màquines, la producció. Sí, però els estornells són els de sempre i la seva visita és inevitable. Potser són les manifestacions més poderoses que es coneixen en els cels del país.
Albert Peris, con mucho respeto contestaré a su escrito.
1º Punto, un si a la respuesta.
2º Punto, gracias al CATALLANO parlante de Barcelona, ésta tiene cuatro millones de habitantes.
4º Punto, el orden de los factores no altera el producto, pero aquí si.
En otros puntos tampoco estoy de acuerdo, hay matices para comentar pero en una partida de ajedrez solamente hay un vencedor
Querido Luis! Muchas gracias por tu artículo. Evocador de tiempos pasados y gracias a Dios todavía presentes. Deseo que tengas muy feliz 2021. Te mando un fuerte abrazo
Sr. Lluis Foix : Desde que era infant i jove, que no llegia un catala tant pur i autentic, com el que vos, ens escriu en aquest el seu article ó altres artícles parlant de la naturalesa i el camp.
Actualment a Barcelona ciutat, es parla el CATALLANO.
Repassant la historia veiem que tot ja va comensar a partir de Felip V, cuan el 1714, amb el » Decreto de nueva planta… anul-lant els Furs de la Corona d’Aragó- ( Catalunya ).
Que desprès, cuan els que varen iniciar, provocar i vencer la Guerra incivil, provocada pels mateixos vencedors,… doncs varen prohivir parlar i escriure la llengua catalana a tots els llocs oficials & Cie. Avui día encara esta prohibit parlar en catalana a dintre del Congres i el Parlament d’España. En cambi, SI podem parlar en Anglès, per exemple.
En fi…» El poder corrompe » …i …la oligarquia es la oligarquía … i qui mana,… mana….i els ciutadans cotitzants a obeir i muts i a la gàbia. Com sempre.
Resum : Per cotitzar solidariament, a les arques del Estat…somos españoles, pero per rebrer de retorn el que ens toca, per part del Estat, a les hores, somos quejicas, insolidarios y separatistas.
Yes…Sir.
Tot parlant d’estornells.
Això és una cabriola !!!
Com sempre et vull dir que no poden caure en l’oblit aquestes cròniques teves i que cal deixar-les impreses, tant per nosaltres, com pels qui ens seguiràn en el temps.