El gebre, el perill silenciós

El gebre és el pitjor enemic per l’oliver en hiverns  de freds i neus.

Un altre cap de setmana sense poder sortir de Barcelona. Enyoro la terra, poder trepitjar-la, olorar-la, sentir-la. També l’atmosfera humana dels que hi son, dels que no es veuen i dels que ja són sota cal Riba. La quietud d’aquest hivern està enfarinada per una nevada potent que ha emblanquinat molts olivers i arbres de fulla permanent.

El virus ha destarotat la vida de milions de persones, de la humanitat sencera. Tot està afectat per aquesta pandèmia que no té darrera exèrcits ni bombes ni estats majors. Simplement, la força per destruir les rutines i les seguretats de la gent. És un enemic invisible que es manifesta anònimament i destrossa vides i famílies.

Fa malbé la convivència i ens tanca a casa com si fos la pesta medieval. Ens comuniquem per qualsevol mitjà que tots tenim a l’abast però vivim allunyats.

Penso en el que afecta als que viuen en pobles petits, aïllats però connectats a les xarxes i al núvol, mirant la terra coberta d’un llençol blanc, encrostat en alguns casos, sòlid a les obagues, clarejant als solars, molt pendents que la boira gebradora no s’assegui a l’Urgell i la Segarra, pujant i baixant, tontejant, amb temperatures sota zero durant uns dies que poden acabar amb la tendror de les branques dels olivers encara inconscients del que passa. S’ha d’esperar unes setmanes per veure quin és l’abast del mal que el fred, la neu i les boires gebrades han pogut fer als arbres.

Que es trenquin les rames dels olivers o de qualsevol arbre de fulla permanent pel pes de la neu acumulada a les branques no té massa importància. La capacitat de regeneració d’un arbre quan arriba la primavera amb una bona saó és espectacular. El que compta és que el fred no hagi rostit les fulles, que les hagi assecat i mort. Això ho veurem en uns dies.

Mentrestant hi ha la seguretat que la saó és profunda. Potser més de dos pams amb el que s’hi afegirà la neu que encara cobreix els camps. És la millor inversió d’un hivern fred i nevat. Trobo en falta un tomb pels trossos d’olivers carregats de neu, esberlats en alguns casos, abatuts, quiets, tristos. No em preocupa la destroça del volum de la neu sobre les branques dels arbres.

M’inquieten les gelades que colpegen les matinades traïdores que acaben amb la tendror de les rames dels olivers. Ja veurem i ja direm quelcom quan es pugui transitar per territoris avui per avui barrats a la visita dels que vivim a ciutat.

 

 

 

  7 comentarios por “El gebre, el perill silenciós

  1. Descripció ben acurada d’un paisatge vist en xarxes.Que bonic el poble vestit de blanc,i els seus arbres pintats d’un blanc immaculat. No puc anar al poble però el somni de la nit em refresca el pas de dies d’infantessa; nevava tant i feia tant gel que l’aigua de les canonades rebentaben en el seu pas envoltads els tubs per paper de diari.
    Benvinguda la neu.” Año de nieves año de bienes”
    Que els pagesos trobin en la terra lo que la natura ajuda.
    ;

  2. Son rames o son branques Sr. Foix?
    En cualsevol cas ens descriu un paisatge lluny de una ciutat altra vegada intramurs.
    Q!ue lluny el RiuCorb, que lluny la antiga Egara amurallada tambe!

Comentarios cerrados.