Una cimera amb Jaime Arias a Ginebra

El novembre de 1985, Ronald Reagan i Mijail Gorbachov es reunien a Ginebra per celebrar la cimera que acceleraria la caiguda del règim i la desintegració de la Unió Soviètica. La darrera cimera s’havia celebrat feia sis anys i la guerra freda estava estancada en un rearmament mutu que no conduïa enlloc.

Vull parlar de com ha canviat el periodisme respecte a aquestes reunions entre les dues potències. Sortirem de Barcelona en tren fins a Ginebra. L’equip de La Vanguardia estava format per Jaime Arias i jo mateix. Més de deu hores de viatge amb l’amic Arias en una conversa amena, culta, entretinguda. Carregats de diaris comprats a Barcelona i els que ens anaven distribuint pel viatge. Parlàvem del paisatge, de la França que tan bé coneixia Jaime, de política, història i literatura.

Arias tenia posades sempre les llums llargues però sabia el que passava davant seu. Tenia la curiositat dels periodistes de raça que havien conegut les maldats del nazisme i el comunisme. Sabia que la democràcia perdura perquè reconeix les seves imperfeccions i sempre s’esforça en superar-se.

En arribar en tren a l’estació de Ginebra, meta d’exiliats, filòsofs i milionaris, ens instal·làrem en un hotel del barri antic, prop del llac. A continuació al centre de premsa on hi havia centenars de periodistes de tot el món. Acreditacions i dossiers de premsa del Kremlin i la Casa Blanca. Informar d’una cimera on hi ha centenars de periodistes és un exercici d’imaginació perquè la informació que subministren els reunits és escasa i, en tot cas, esbiaixada.

Reagan i Gorbachov eren els protagonistes d’un canvi de rasant en la política internacional. El president americà congenià ràpidament amb el secretari general del PCUS i decidiren caminar una bona estona, tots dos sols, en companyia d’un intèrpret. Desprès s’assegueren al voltant d’una llarg de foc parlant com si fossin dos ancians en una nit d’hivern en un poble de Sibèria. Començà a nevar i el termòmetre baixava sota zero.

Mentrestant, els centenars de periodistes, amb màquina d’escriure o amb càmeres de televisió, no paraven d’escriure i d’emetre informacions en temps reals sobre el que no sabien. L’art del periodisme, deia Montanelli sarcàsticament, consisteix en explicar als lectors el que molt sovint el mateix periodista no sap. Es podia anar cap als detalls o bé agafar la història i parlar del paper de Suïssa en la diplomàcia internacional.

Mentre Gorbachov i Reagan intercanviaven les seves confidències els equips americans i soviètics treballaven amb desfici en sales de negociació. Tot allò no tenia massa importància. El que comptava era el tarannà de la conversa entre els dos màxims líders. Després hem sabut que en aquelles trobades «íntimes» Gorbachov li va dir a Reagan que la perestroika i la glassnost anaven seriosament i l’americà li comunicà que estava preparant el «paraigües nuclear» que faria que els Estats Units rebutjarien qualsevol atac nuclear de l’exterior. Res d’això va ser veritat.

La novetat va ser la convocatòria d’una roda de premsa de Gorbachov per explicar els canvis que tenia previstos fer al seu país. Els organitzadors assignaren els periodistes que podrien assistir a la trobada amb el secretari general. A mí em tocà un lloc entre els quaranta periodistes que participarien a la roda de premsa. Era un fet històric.

Gorbachov es va treure la pinta de la butxaca pentinant-se els escassos cabells que solcaven la seva calvície declarada. Dues hores durà la sessió admetent tota mena de preguntes. Ens deia que canviaria el règim soviètic sense abandonar el comunisme. Faria el que els xinesos varen fer amb més fortuna aquells anys. Un partit comunista fort amb una obertura econòmica de tipus capitalista controlat però eficient.

Estava assistint a un canvi que tindria moltes conseqüències en el que quedava de segle i en el futur del món. La guerra freda no tenia sentit i el rearme mutu tampoc. Passaren cinc anys fins que aquelles converses a cau d’orella entre Reagan i Gorbachev es traduïren en fets irreversibles.

En Jaime Arias estava a la sala gran dels periodistes escrivint les seves reflexions sobre el que es palpava en l’ambient. Jo vaig escriure la meva crònica d’aquell fet inesperat. La història passava per davant però no sabíem interpretar-la. És el que ens passa molt sovint als periodistes que fabriquem escenaris de futur sabent que poden ser pures fabulacions. Però aquestes impressions són necessàries per bastir el relat que la història anirà teixint en el futur.

Recordo la conversa amb Arias al costat del llac ginebrí tot tornant a l’hotel. El que deia Jaime era tan o més important que el que deien els grans líders perquè era un home obert, demòcrata, possibilista i amb una visió positiva de la vida.

El viatge de tornada en tren a Barcelona fou una continuació dels quatre dies de converses, reflexions i confidències sobre les coses més inversemblants. Aquell periodisme ha desaparegut. L’actual pot ser millor, o pitjor, però era molt diferent.