Mai passa res a Islàndia

El volcà Eyjafjallajökull ha vomitat foc, lava, pedres i un núvol de cendres gegantí amb una total indiferència mentre la vida i els interessos de milions d’humans eren trastocats arreu del món. Els que hem viscut l’inesperat fenomen a peu de terra, sense necessitat d’anar o tornar en avió per les rutes aèries europees, ens hem fet una certa idea del desori patit per centenars de milers de viatgers que han hagut de fer vida ordinària més d’un dia en els aeroports, que són per definició llocs de pas.

El volcà de les cendres

A Islàndia mai passa res llevat dels conflictes ocasionals amb Gran Bretanya per la pesca del bacallà o per la bombolla financera que fa uns mesos ha deixat en situació de fallida l’illa situada enmig del nord de l’Atlàntic. Hi vaig ser l’octubre de 1986 per cobrir informativament la cimera entre Reagan i Gorbatxov, un esdeveniment que representà el començament de la fi de la guerra freda i el desmantellament de la vella Unió Soviètica.

Eren dies curts, foscos i ennuvolats. Una volta ràpida per l’illa permetia veure l’estat volcànic de la seva geografia, erupcions petites, muntanyes enllumenades per brases de grans dimensions, aigua per tot arreu, cases aïllades i petits llogarets protegits contra el fred i la fúria dels volcans quan les seves entranyes decidien regirar-se.

Aquests dies he pensat en dues coses. La primera és la que ens deia el mestre d’escola fa molts anys quan ens recordava amb el dit que “Déu perdona sempre, els homes alguna vegada, la naturalesa mai”. Pensava llavors què li havíem fet els humans a la naturalesa perquè descarregués la seva fúria inesperadament en forma d’aiguats diluvials, vents huracanats, terratrèmols, freds i calors insuportables o tsunamis com els que hem vist darrerament a Indonèsia o a Xile.

La segona reflexió és la de l’efecte papallona, del qual vaig assabentar-me fa molt poc i que algun científic ha divulgat a partir de fenòmens que aparentment no tenen cap relació entre si però que poden arribar a tenir efectes sincronitzats i devastadors en les més variades situacions del planeta.

És interessant llegir aquests dies les peripècies dels perjudicats per l’exili volcànic, com l’anomena Gideon Rachman, columnista del Financial Times, que en el seu vol des de Tel Aviv a Londres no es creia el comandant de l’avió quan anunciava el retorn a l’aeroport Ben Gurion per causa de cendres volcàniques que s’estenien pels cels de mitja Europa. Por, ràbia, incredulitat i acceptació de la realitat.

És interessant observar com una distorsió en la vida de tants centenars de milers de persones no sigui responsabilitat de cap govern, partit polític o entitat financera. Ni tampoc dels periodistes. I encara és més estrany que la culpa no pugui caure sobre els meteoròlegs, que prediuen els fenòmens atmosfèrics amb força precisió.

La naturalesa, deia el romàntic Goethe, no està de bromes. Sempre és seriosa, veraç i severa. Menysté tot aquell que no està a la seva altura, és a dir, que s’atreveix a ignorar els seus secrets. No hi ha res inútil en la naturalesa, ni tan sols la seva aparent inutilitat.

És cert que hem anat esgarrapant secret darrere secret a la naturalesa. Les conquestes de la ciència són impressionants i fantàstiques. Els espais s’han eixamplat conquerint l’èter mitjançant un estol d’avions que cada dia solquen les alçades sobrevolant invisibles els països. La física i la química, la ciència i la tècnica han fet una mica menys misteriosa la naturalesa. Però sempre serà misteriosa i incomprensible en els seus reductes més amagats.

Podem i hem de fer un planeta més habitable corregint els canvis climàtics i evitant les destrosses que s’han perpetrat en nom del progrés i de l’acumulació de riquesa. Tot el que es pugui fer en aquesta direcció sempre serà poc i és lloable l’esforç de ciutadans, organitzacions i governs de tot el món per no inquietar més la terra en què vivim, tenint en compte que allò que es pren furtivament a la naturalesa, ella ens ho torna de manera inesperada i a vegades tràgica.

És tal el respecte que tenim pels capricis exagerats de la naturalesa que aquests dies hem vist com hem acceptat resignadament els efectes devastadors que han tingut en un espai aeri europeu pel qual cada dia s’enlairen i aterren uns 27.000 avions. Ningú no hauria pensat que un volcà desfermat en una illa perduda a l’Atlàntic hauria ocasionat tantes angoixes en els aeroports, pèrdues de 150 milions d’euros i la paralització de l’activitat econòmica, la interrupció de vacances o el transport de mercaderies.

Han aparegut els vulcanòlegs per explicar-nos l’origen i la vitalitat dels moviments incontrolats dintre la terra. Ens diuen que l’activitat volcànica és constant i que de tant en tant estripa els cims de les muntanyes per vomitar amb fúria tot el que s’agita en el seu interior.

Les autoritats aeroportuàries han paralitzat el trànsit aeri. No s’han atrevit a plantar cara a les cendres esbarriades pels espais europeus. Afortunadament, no hi ha hagut víctimes per no desafiar a una naturalesa enfurismada. Els governs han intervingut, però poc, i només quan s’ha comprovat que es podia volar amb una certa seguretat, ha retornat la normalitat. Que no ens vingui de nou la pròxima enrabiada de les forces ocultes de la naturalesa.

Article publicat al diari Avui el 21 d’abril de 2010

3 comentarios

  3 comments for “Mai passa res a Islàndia

  1. Albert
    22/04/2010 at 07:51

    Hola Sr. Foix. Bon article. Com sempre. A mi parecer la Naturaleza es más constructiva que destructiva. Pues hay que ver y pensar , solamente en lo que ha construido en millones de años. Las diferentes formas de animales y plantas,ect. ect. Colores, ect.

    El verdaderamente destructivo ha sido el ser humano. Y concretamente el hombre. Que ha destruido más naturaleza, fauna, flora, ect. en 50 años, que en millones de años la Naturaleza le ha costado crearlo y construirlo. Vease las 2ª Guerra Mundial con unos 50 millones de muertos y una destrucción masiva de todo. Y otras guerras, ect. Vease también la destrucción masiva y constante de la Selva del Brasil. Pulmón del oxigeno de nuestro Mundo., ect. ect. ect. También ha destruido muchas culturas y razas, ect. Sin importarle lo más minimo el esclavirzarlas ý humillarlas, ect.
    Decididamente el ser humano ha construido y creado e inventado muchas cosas. Pero en realidad también ha destruido y matado muchisimo más que la propia Naturaleza, de la que formamos parte todos.
    En resumen la Naturaleza es más creativa que destructiva. El ser humano no le llega ni a la millonesima parte en creatividad, pero si le supera, por mucho, en destrucción y muerte.

  2. Africa
    21/04/2010 at 16:50

    Sr Foix: El que m’ ha sorprès de tot aquest enrenou és que molt poques veus han parlat dels efectes(bons o dolents,no ho sé) que aquesta cendra pot tenir en el territori.De tota manera ha estat un fenòmen ben curiós! Salutacions

  3. Eduard
    21/04/2010 at 16:47

    Crec recordar que era el mateix Dalai Lama qui deia, mes o menys «..repectem als nostres enemics perquè són els que de veritat ens ajuden a millorar nostre la tolerancia, perquè són els que la posen a prova», i ho relaciono amb les paraules del vostre savi mestre (que era d’una escola pública, deia vosté a la radio aquest matí): …la naturalessa no perdona». Benvinguda la naturalessa que ens ajuda a situar-nos en la nostre dimensió humana i a treballar la tolerancia dels microscopics essers que sóm. Sospito que darrera de tots els inconvenients de la situació trovariem milers de petites històries de gran valor per l’oportunintat de sortir de la previsible rutina quotidiana. Gràcies Eyjafjallajökull (he fet copiar y pegar per esciriure’l , com tohom, i sospito.. i si el primer que ho ha escrit s’ha equivocat?? 🙂

Comments are closed.