Quan es dubta dels fets, les opinions perden importància

Entrevista a Lluís Foix publicada a 365d365e.com

 Text Oriol Rodríguez i fotografies Carles Rodríguez

El seu despatx està amagat dins d’una interminable muntanya de llibres. Un cau de saviesa en lletra impresa que contrasta radicalment amb el blanc nuclear del Mac, l’iPad i l’iPhone que descansen sobre la taula de feina. I a l’esquerra del pomer, un televisor connectat ininterrompudament al canal BBC World News. És aquí on el periodista Lluís Foix escriu les seves columnes, les entrades del seu bloc i… piula. I una hora més tard, quan la conversa ja s’ha acabat, sota el marc de la porta i a punt de marxar, ens encoratja a seguir endavant. “Perquè aquest és un ofici meravellós. I si podeu”, afegeix, “invertiu en llegir i viatjar”.

Quan era petit, què volia ser de gran?
 Traductor o camioner de grans rutes europees. Traductor sí que ho vaig ser durant una temporada. Com vaig estudiar idiomes, fins i tot abans que el batxillerat, i vaig viatjar molt, parlo bastant bé l’anglès i el francès. I anys enrere també em defensava en alemany.

Ha conduit camions?
 No! (riu). En realitat, a la vida he sigut el que he sigut perquè les professions ens les trobem. De fet, de jove mai no hagués pensat que acabaria sent periodista.

Idiomes, viatjar, expert en política internacional… La seva visió del món sempre ha estat molt àmplia i global.
 Sí. He viscut molt de temps fora, he vist situacions molt diverses en ambients molt diferents, i he pogut comprovar com el poder, ja sigui polític, econòmic o mediàtic, no és efímer però sí poc perdurable. He estat amb gent que anys enrere va ser molt important però que avui pocs recorden, com François Mitterrand o Mikhaïl Gorbatxov. La vida transcorre a un ritme tan frenètic i de rabiosa actualitat que esborra el passat.

Com es va trobar amb la professió de periodista?
 De jove tenia dues virtuts: escrivia molt ràpid a màquina i, com he explicat, sabia idiomes. Barrejant-t’ho tot i fent una simplificació una mica ridícula, vaig anar a topar amb el periodisme. En realitat sembla una tonteria, però escriure ràpid i parlar l’anglès són dos dels factors que més han condicionat la meva biografia professional. Especialment el tema de l’anglès. Si ens comparem amb Suècia, Holanda o Dinamarca crec que encara avui hi ha una gran deficiència d’idiomes al nostre país.

Potser tenim massa feina defensant el nostre.
 Al tema del català li dono molta importància, perquè sóc plenament conscient de la rellevància que tenen les llengües. Moltes de les coses que estan passant actualment em dolen d’una manera especial. Pensa que jo vaig haver d’aprendre a escriure el català quan ja tenia quaranta anys.

Hem parlat dels idiomes, però enyora escriure a màquina?
 És diferent, però jo no canvio l’ordinador per una màquina d’escriure. En tinc dues guardades que tenen un sentiment emocional molt elevat, però tenint l’ordinador, l’iPad i el mòbil, qui necessita una màquina d’escriure?

A finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta, quan vostè va ser corresponsal a Anglaterra i els Estats Units, i aleshores tota aquesta tecnologia devia ser material de novel·la de ciència-ficció.
 En aquells anys, quan anaves per aquests mons de Déu, el primer que havies de pensar era com transmeties la crònica. Esbrinar si hi havia tèlex o si els telèfons funcionaven… Per enviar el que en dèiem la còpia, t’hi podies passar tot un dia! En canvi avui, quan arribes a un lloc, del primer que t’has de preocupar és què dius. Estem vivint la irrupció del fenomen de la comunicació transversal i l’aparició d’un periodisme que no és el canònic. Els diaris, les ràdios o les televisions ja no marquen les fronteres, sinó que qualsevol pot explicar què està passant a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Aquest sí que és una gran canvi.

A millor?
 Jo penso que és molt positiu. Un periodisme que està desfent-se dels aspectes més fantasiosos per dirigir-se directament al cor de la notícia. Va haver un senador de Califòrnia al segle XIX que va dir que la primera víctima d’una guerra era la veritat. No cal arribar a una guerra però avui en dia tenim un problema d’objectivació dels fets. Dit d’una altra manera: l’opinió té més força que els fets. A la facultat sempre m’havien dit que els fets són sagrats i les opinions lliures. Avui en dia, i cada vegada més, les opinions són sagrades i els fets lliures. L’ofici necessita més que mai una forta dosi de solidesa sobre els fets, perquè quan es dubta dels fets les opinions perden importància.

Però tenir una opinió pròpia dels fets no hauria de ser forçosament negatiu. 
I això ens porta a un altre punt, com és que el periodisme d’avui en dia és molt poc políticament incorrecte. Quan el periodista pensa una cosa però la corrent d’opinió i l’univers simbòlic diu que allò no es pot dir, calla. D’altra banda, el periodisme és una professió de risc, perquè juga amb una cosa tan important com és la fabricació de l’opinió pública, i això ens pot fer caure en una certa prepotència. Quan el periodista vol que passin coses enlloc explicar les coses que passen, fa un mal servei a la societat. La gent necessita que li expliquin els fets i després tenir la llibertat per pensar, no que li expliquin d’una manera més o menys difosa els fets i que a la vegada li diguin què ha de pensar. Els diaris no són mans innocents. Sempre dic que a les redaccions, quan hi havia redaccions perquè avui en dia no sé què hi ha (riu), hi ha penjats els cartells de la censura. Cartells imaginaris que físicament no existeixen però que són allà i et diuen que d’aquell tema millor no parlar-ne.

Tots els diaris responen a interessos, ja siguin ideològics, econòmics o com vulguis anomenar-los. És per això que hi ha coses que no és diuen. Jo llegeixo set o vuit dels diaris que es publiquen aquí i segueixo per la xarxa els de fora. Abans d’obrir-los ja sé què dirà El Mundo, El País, La Vanguardia…

Com lectors no som molt poc crítics amb les nostres ideologies?
 Recordo una època en què va haver una forta crisi dins de Convergència i Unió. Va ser durant aquells dies que se’m va apropar una veïna, que pel que em va explicar devia ser votant de CIU, i em va explicar que ella comprava El Mundo perquè La Vanguardia no l’informava sobre aquella crisi. També és això.  Quan el periodista vol que passin coses enlloc d’explicar les coses que passen, fa un mal servei a la societat.

És possible ser subjectiu i alhora crític amb la mà que et dóna de menjar?
 L’important, com he dit abans, és tenir un criteri propi. Un periodista amic meu, director del Times durant molts anys, William Rees-Mogg, deia que els periodistes han d’estar oberts a tots els punts de vista però no han de ser neutrals amb les actituds. Ho comparteixo. Pots informar sobre CiU, el PSC, Iniciativa, CIU, Esquerra, PP, Ciutadans, Plataforma Per Catalunya, sobre qui vulguis, però no has de ser indiferent a algunes de les seves actituds.

Pensar és el més important?
 Sí. Hi ha una expressió en llatí que diu “sapere aude”, atreveix-te a ser savi. Doncs, efectivament, el gran repte és atrevir-se a pensar. Ara es vendran moltes còpies del nou llibre del Jaume Cabré, un escriptor excepcional, però a totes les llars catalanes hauria d’haver el Diccionari Etimològic de Joan Coromines, la Col·lecció Bernat Metge i el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Els hem de llegir tots? No. Però qualsevol cosa que vulguem saber ho trobarem en aquests llibres. Són saviesa.

Una vida, la seva, dedicada íntegrament al periodisme.
 He estat més de quaranta anys a La Vanguardia. Un diari on he fet gairebé de tot, des de traductor a director, passant per corresponsal i acabant per director de l’edició digital. I encara tinc vincles perquè hi continuo escrivint.

Com també ho fa al seu bloc, quan no piula a Twitter.
 M’omple molt i em dóna molta satisfacció, perquè em permet seguir estant viu periodísticament. El periodisme va per aquí. El paper no desapareixerà però ja té una funció diferent.

Quina?
 Ja no té l’hegemonia. T’ho explicaré amb una metàfora del tot exagerada que ja vaig fer servir parlant amb un altre company periodista que era molt entusiasta del paper. És la metàfora de la destral. I és que actualment els diaris som com les destrals, que continuen existint però que molt poca gent les fa servir. Avui en dia, per informar-se, la gent escolta la ràdio, mira la televisió i es connecta a les xarxes socials.

11 comentarios

  11 comments for “Quan es dubta dels fets, les opinions perden importància

  1. 10/09/2011 at 21:00

    Dues coses que m’haurien agradat: saber idiomes i ser més destre amb el teclat qwerty; sobre tot saber idiomes.

    Quan era nano el meu pare posava cada nit la emissió en espanyol de la BBC, i tots dos l’escoltàvem en silenci (i a voltes amb certa dificultat). D’aquella gent vaig aprendre, quasi sense adonar-me’n, el valor la objectivitat i la seriositat en la informació. Més endavant vaig aprendre conceptes com «judici de valor», la distinció entre opinió i informació, i altres formalitats, però la veritable lliçó me la havien donat de per vida aquells gentlemen del micròfon. En vostè, senyor Foix, retrobo aquesta espècie en perill de extinció que és el periodista rigorós que, al mateix temps, sap ser tertulià culte i amè.

  2. Julia
    10/09/2011 at 17:25

    Vaya, vaya que escondido que lo tenía señor Foix, lo de ser camionero es una sorpresa, seguro que queria viajar y era la mejor forma de hacerlo entonces, ya sabemos un poquito más de su vida y no deja de sorprenderme.

  3. Josep
    09/09/2011 at 22:41

    Amic LLUÍS felicitats per aquesta interessant entrevista. Així el puc conèixer una mica més i d’questa manera aprendre a viure observant el món que ens envolta. Moltes gràcies per aquesta bona lliçó. Bon cap de setmana i BONA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA. Josep

  4. francis black
    09/09/2011 at 22:17

    Buena entrevista, el periodismo esta muy condicionado por las presiones tanto políticas como de mercado pero a la larga el que aguanta es el que tiene un criterio propio, a mi me gusta mucho el periodista Xavier Bosch, tiene su ideología y no engaña a nadie pero siempre he tenido la sensación que nunca dejara de hace una pregunta que considera que hay que hacer y esto me da confianza y hace que sus opiniones personales las valore más, si un tío se censura delante de un político luego ya me puede explicar sus ideas que no me lo creo.

  5. Jesús
    09/09/2011 at 18:44

    A mi Foix me parece un periodista de otro planeta, de otro mundo y de otro tiempo.

  6. Albert
    09/09/2011 at 18:25

    Sr. Foix, voste m’agrada perque el veig sincer i humil en el seu comportament, les seves accions i lògic també en tots els seus articles. El compar-ho tambe amb en Pep Guardiola. Per molts anys poguem seguir disfrutan-l’ho.

    Albert

  7. Jaume
    09/09/2011 at 17:50

    Una vida dedicada íntegrament al periodisme y un altre vide dedicada al seu Blog, al nostre Blog, moltes gracies.

  8. 09/09/2011 at 17:18

    Sr.Foix: Siento que hayamos perdido un buen camionero, pero tenemos la felicidad de tener un buen periodista, que no es moco de pavo tal y como está el patio…

    http://www.youtube.com/watch?v=aTmtdhOB-Yo&feature=related

    • Jesús
      09/09/2011 at 18:49

      BartolomeC, a Foix se le ve feliz a pesar de no tener camión.

    • Julia
      10/09/2011 at 17:27

      Jajaja.
      Muy buen regalo la idea de la canción de Loquillo.

  9. 09/09/2011 at 17:05

    Benvolgut Sr. Foix,

    M’ha agradat molt aquesta interviú: n’és molt sincer i reflecteix força bé la seva personalitat i l’amor pel Periodisme què en té. Enhorabona!

    Us saluda ben cordialment

    Josep Maria Caparrós Lera
    Catedràtic d’Història Contemporània (UB)

Comments are closed.