El preu d’un soldat israelià

El primer ministre Netanyahu i el soldat alliberat Guilad Shalit

El món ha pogut seguir en directe l’alliberament del soldat israelià Guilad Shalit, captiu a Gaza durant cinc anys i ahir entregat a la seva família, que viu en un indret de Galilea, prop de la frontera amb el Líban. La llibertat del soldat Shalit ha estat gestionada per llargues negociacions entre el govern de Jerusalem i Hamàs. El preu del soldat hebreu ha estat l’entrega de 1.027 presoners palestins que viuen confinats en tres llocs israelians i que seran lliurats a Hamàs en els pròxims dies, començant pels 477 que ahir foren traslladats amb autobusos a Gaza. Uns 40 d’aquests presoners seran enviats fora dels territoris palestins. Són considerats massa perillosos. Els presoners palestins, segons la versió israeliana, han participat en accions violentes contra interessos i persones hebrees en el conflicte que dura, de fet, des de la guerra guanyada apoteòsicament el juny de 1967 i que encetà una confrontació entre Israel i els palestins, que quedaren dins del territori ocupat sense donar-los una sortida política.

El primer que sorprèn d’aquestes operacions d’intercanvi de soldats israelians i presoners palestins és la desproporció numèrica. Com pot valdre un soldat israelià l’alliberament de 1.027 palestins? Israel és un país que actualment té uns set milions d’habitants que han passat tots, homes i dones, pel servei militar obligatori. El servei a la seguretat nacional forma part principal de la ciutadania israeliana. Deixar un soldat en mans de l’enemic, viu o mort, no ho ha permès cap govern israelià. Les autoritats hebrees recorren al principi talmúdic de la redempció de captius que diu que s’ha d’alliberar qualsevol jueu que sigui fet presoner pels gentils. Al fundador de l’estat d’Israel modern, Ben Gurion, li feia una certa mandra referir-se a l’Estat fundat el 1948. Li agradava més la paraula kibutz, un conjunt d’explotacions agràries que formaven part de l’imaginari dels fundadors de l’Estat. D’alguna manera Ben Gurion representava una certa reencarnació del profeta bíblic que tenia amb els mil·lennis la familiaritat que nosaltres podem tenir amb les setmanes.

L’alliberament del soldat Shalit s’ha pactat entre el govern Netanyahu i Hamàs, malgrat les protestes de les víctimes de les accions violentes dels empresonats palestins, que tenien previst presentar una demanda al Tribunal Superior israelià per bloquejar l’intercanvi. El primer ministre va visitar els parents de les víctimes tot dient que el preu era molt alt per als que havien perdut familiars en la confrontació amb Hamàs durant els últims anys. Però Netanyahu digué que havia d’exercitar la responsabilitat del primer ministre d’Israel de fer tornar a casa tots els soldats enviats per protegir els ciutadans israelians. Els crítics a la decisió d’un intercanvi tan desproporcionat diuen que la concessió als terroristes farà que els palestins s’atreveixin a segrestar més soldats israelians si el preu és l’alliberament dels presos, que en aquests moments són uns 4.000. Entre els palestins alliberats hi ha els fundadors de la branca armada de Hamàs i els organitzadors d’incursions de suïcides que han causat la mort a israelians civils, com els atemptats en un restaurant de Jerusalem, en un club nocturn de Tel Aviv i en un hotel de Netanya. Aquest intercanvi no significa que s’acabi el conflicte ni tampoc que no hi haurà més violència, tant en territori israelià com a Gaza o Cisjordània, on l’exèrcit hebreu entra sovint en represàlies desmesurades per atemptats comesos per grups armats de Hamàs. Però el principi que preval en la difícil solució presa pel govern Netanyahu és que Israel no deixa abandonats els seus soldats, ja siguin captius o estiguin morts.

El problema no és la desproporció de l’intercanvi sinó la impossibilitat de trobar una sortida política a un conflicte que fa més de 40 anys que dura i que sembla irresoluble. El soldat Guilad Shalit ha estat rebut com un fill perdut en mans dels enemics d’Israel, mentre que els centenars de palestins que han tornat a Gaza han rebut els honors de patriotes que han defensat la pàtria i el seu poble. Molts han passat anys a les presons d’Israel i tornen amb l’amargor d’haver perdut la seva causa. Uns 4.000 palestins resten encara a les presons o camps de confinament israelians. L’intercanvi d’ahir no és el primer ni serà el darrer. El més nombrós es produí el 1983, quan Israel va alliberar 4.600 detinguts a canvi de sis soldats israelians capturats al Líban durant l’expedició frustrada dirigida per Ariel Sharon l’any anterior. L’any 1985, després de molts mesos de negociacions, s’intercanviaren tres soldats segrestats per un comando palestí per 1.150 presoners palestins. També el 2008 s’intercanviaren dos cadàvers de soldats israelians per cinc milicians de Hezbol·là.

Encara que les circumstàncies són radicalment diferents, aquesta decisió del govern d’Israel fent front a l’angoixa de les famílies de les víctimes contrasta amb el que està passant aquests dies al País Basc, on la possibilitat d’un final de la violència d’ETA s’ha convertit en una lluita política i electoral. El dolor de les víctimes hi és i mai s’esborrarà. Però el primer objectiu en tots dos casos hauria de ser la pau, el perdó, l’esperança d’un futur sense violència i sense odi. Ja sé que aquesta opció és la més difícil i la més dolorosa per a qui ha rebut les arpes del assassins que han matat utilitzant la violència política. Un Estat no pot admetre la violència política perquè té el monopoli de la violència per tal de protegir igualment tots els ciutadans. Però arriba sempre el moment en què precisament l’interès per garantir la llibertat de tots obliga l’Estat i les seves institucions a prendre determinacions que poden ser i semblar injustes però que, de fet, són imprescindibles per construir un futur pacífic i en convivència. S’està lluny d’això, però paga la pena començar pel que es pot.

Article publicat al diari ElPuntAvui el 19-10-2011

  6 comentarios por “El preu d’un soldat israelià

  1. Sr. Foix, els israelites i els ismaelites ( arabs ó palestins d’Israel) tots sabem que descendeixen d’un mateix tronc comú.

    Doncs tenen el mateix codic genétic a mes a mes.

    I no entenc pas perque uns germans es tenen de brallar a matar continuament.

    Si no es perque els dominadors actuals obren injustament.

    Espero que algún día es faci la pau i la justicia entre ells dos.

    Per aconseguir aixo, Israel tindrá d’afluixar. Perque es el germá mes fort, mes ben armat, el mes ben recolzat per els mes poderosos del mon ( els USA i Anglaterra, ect.).

    Pero tot aixo no els hi dona la rao absoluta.

    La solució potser sería que Israel i Palestina tornessin altre cop a les fronteres de avans del any 1967.

    I que l’estat d’Israel fos respectat per l’Estat de Palestina i vicecersa que l’Estat de Palestina respectes tambe l’Estat de Israel.

    Es a dir aconseguir el respecte mutu com a bons germans.

    • Amic Albert, Lo de volver a las fronteras anteriores a 1967 no lo veo. La declaracion Balfour esta redactada desde los parquets de la City y no tuvieron en cuenta para nada la orografia de la zona. Volver a aquel perimetro es volver a ponerse en diana desde los altos del Golan etc. Inviable.

      A proposito de orografias y varios les dejo una cita de Golda Meir:
      “Hay que ver: Cuarenta años vagando por el desierto y por fin nos asentamos en el unico enclave de la region que no tiene petroleo!”

  2. Sr.Foix: Conociendo la forma de actuar del Estado Judio imagino que lo más importante de este intercambio de prisioneros está por llegar…

  3. Es pot mirar sota un altre punt de vista: els palestins han alliberat el 100% dels presoners, mentre que els israelians només n’han alliberat el 20%…

  4. Efectivamente Sr. Foix, comparar el tema vasco con el corpus de su articulo no ha lugar.
    Me quedo y me adhiero a sus palabras de paz, perdon, esperanza para un futuro de paz y sin odio.
    Para Israel la vida de un solo ciudadano vale lo que haga falta. Asi ha sido tambien esta vez. Es una cuestion de raiz y de consecuencia con razones que van mas alla de cualquier coyuntura y que se remontan y soportan en una fe milenaria.
    Esperemos que estos gestos, estas negociaciones y estas “primaveras” en la zona de conflicto aceleren un acuerdo estable y serio, en el que todos tendran que ceder.
    Son tiempos de ordenar las cosas y sin animos expansionistas. En definitiva tiempos “de fer dissabte”. Lo del dissabte en Israel es de obligado cumplimiento.
    Otros tendran que hacer “divendres”, y otros “diumenges”.
    Shalom

Comentarios cerrados.