Polítics d’abans i d’avui

És una convicció força estesa que els polítics d’abans eren millors, sabien el que feien i tenien una talla inqüestionable. Certament, ja no tenen el desgast de la gestió política diària i només són objecte de l’escrutini distant i sever de la història. Les memòries que escriuen són eines imprescindibles per a l’estudi de la seva vida personal i política però la valoració es modifica quan apareixen noves dades que aporten llum als seus mandats.

Francesc Cambó

Francesc Cambó va escriure les seves Memòries, que es publicaren després de la seva mort a Buenos Aires l’any 1947. El líder de la Lliga va escriure el que considerà més rellevant en la seva vida i es va aturar l’any 1936, en que va abandonar el país. Molt sovint, les memòries de personalitats públiques són tan importants pel que silencien com que pel que diuen. Tant es així que avui encara surten estudis sobre el que Cambó no deia. Borja de Riquer ha publicat dos llibres en aquest sentit.

He llegit amb molt interès els tres volums de les memòries de Jordi Pujol. La feina feta per l’amic Manuel Cuyàs té un valor excepcional en transcriure i donar forma a les vivències de l’expresident que seran un material imprescindible per emmarcar degudament el personatge que ha governat Catalunya més temps, en democràcia, progrés i pau social en la història del país. Però els historiadors del futur es fixaran també en els silencis, en alguns casos sorprenents, que es troben en unes memòries d’un polític de l’envergadura de Pujol.

Jordi Pujol

Es podrien treure moltes conseqüències del llibre de Jaume Vicens Vives que acaba de publicar Quaderns Crema. És un recull de textos i observacions fetes per a una editorial italiana el 1952 i que ara queden recollits en Espanya contemporània (1814-1953). Trobo les seves reflexions d’un gran interès per entendre el que ha passat i el que ens passa. Una de les seves afirmacions en explicar el deteriorament de la Restauració, que s’estavellà el 1917 davant la doble pressió de les Juntes de Defensa i de l’Assemblea de Parlamentaris, és l’absència de figures polítiques de relleu que fan impossible sortir de la deriva a què el caciquisme, els militars i la corrupció havien portat el país. El fet és que entre 1917 i l’arribada de la primera dictadura de Primo de Rivera el 1923, Espanya va conèixer tretze crisis governamentals totals i trenta crisis parcials.

Hi havia bons polítics a Espanya i a Catalunya en aquells temps tan turbulents? Sí que n’hi havia, però les circumstàncies del moment apagaven tots els intents de regeneració i de canvi perquè el bipartidisme i l’alternança que s’arrossegaven des de Cánovas i Sagasta simplement ja no eren útils, havien quedat superats pels canvis de fons promoguts per tres fets de màxima rellevància: la Gran Guerra, la Revolució d’Octubre a Petrograd i l’aparició de l’obrerisme format per les tongades d’immigrants del camp que havien arribat a les grans ciutats. Vicens Vives ens diu que els resultats concrets de la crisis de 1917 van ser els següents: la monarquia va trontollar; la Constitució del 1876 en va sortir esquinçada; l’exèrcit, totpoderós; el món obrer, abocat a solucions d’una violència tràgica.

Rodríguez Zapatero

No hi ha punts de comparació entre la situació de fa gairebé un segle i la que vivim avui. El progrés i la socialització del coneixement, la globalitat de l’economia, la inexistència d’un exèrcit amb capacitat d’influir en la vida política i la influència de les xarxes socials per formar estats d’opinió al marge del mitjans tradicionals fan que no es pugui establir un paral·lelisme entre les dues èpoques. Però hi ha un punt en comú del qual es poden extreure similituds. Em refereixo a la manca de possibilitats dels polítics de controlar la situació i donar als ciutadans una orientació que els permeti tenir una mica de confiança en la classe política. Arreu d’Europa, la política va darrere els esdeveniments i no pas davant. Es prenen decisions perquè algú ho diu i no perquè siguin conseqüència d’un estudi o d’unes conviccions ideològiques o programàtiques.

No és, per tant, que els polítics d’avui siguin pitjors que els de fa uns anys. El que passa és que avui la política no pot decidir per ella mateixa i ha de recórrer a instàncies superiors perquè li donin el vistiplau i en molts casos els diners per dur a bon port les seves decisions. Aquest és el gran drama del moment. He recordat moltes vegades aquell epitafi a la tomba del papa Adrià VI, a Santa Maria dell’Anima de Roma, que diu: “Quina pena, que els mèrits d’un home, també del millor, depenguin tant del temps en què li ha tocat viure.”

Mariano Rajoy

Per tant no estic del tot d’acord en l’afirmació que corre de boca en boca dient que els polítics d’avui són un desastre, que no saben el que es pesquen, que són corruptes i totes les barbaritats que es diuen. Els polítics d’avui i de sempre són i han estat criticats severament per les opinions públiques del moment. Forma part de la tradició democràtica arreu del món lliure. El que possiblement es retraurà als polítics d’avui és que no controlaven la situació que es decidia lluny dels seus àmbits territorials. La concatenació de cessió de competències cap amunt comporta aquestes contradiccions. Perquè Europa funcioni com una gran entitat política i monetària unitària fa falta entregar competències a les institucions europees.

El problema és que la Unió Europea és només un gran centre de competències cedides però no té la força suficient per imposar-se a les polítiques dels estats nació que fan com si donessin les seves competències quan en realitat les mantenen gairebé íntegres. El problema, per tant, no és que els polítics d’abans fossin millors sinó que abans tenien més responsabilitat directa per encertar o errar en les seves polítiques. Ara tots van desorientats, especialment els dels països petits, que no poden moure’s sense demanar permís a indeterminades instàncies superiors. Aquesta situació no podrà continuar durant gaire temps.

Publicat al diari El PuntAvui el 2-5-2012

9 comentarios

  9 comments for “Polítics d’abans i d’avui

  1. Àngel
    03/05/2012 at 10:30

    1. francis black
    El mundo nunca ha funcionado bien, la mayoría de los seres humanos que han pasado por la tierra han tenido una vida penosa.
    Gracies Sr. Black la seva frase m’ha inspirat quest article.
    En un moment de la nostra historia, l’ homo amb la idea de guanyar aliances entre les diferents clans va imposant l’exogàmia. Quan un conjunt de clans tenen relacions d’aliança, tant per motius d’alimentació com per motius matrimonials, s’estableix la tribu.
    L’aportació a la col•lectivitat dels membre de la tribu, fa la vida mes fàcil i permet el creixement demogràfic. L’home s’estén damunt la Terra. La fabricació d’eines per millorar la caça, el domini de l’agricultura, augmenta la seva productivitat i l’home es sedentaritzat. Es comença a domesticar els animals i es creen excedents.
    Fixem-nos be que el desenvolupament tecnològic crea formes d’organització mes complexes. Es el moment en que s’abandona la col•lectivització ,neix la propietat privada i com a conseqüència es formen les classes socials.
    Es formen grups de persones que decideixen la organització i distribució de les feines, l’organització de la vida de la comunitat i l’organització militar. Apareixen els caps.
    Aquests grups formen una classe social que lluita per mantenir els seus privilegis. Es desenvolupa el domini d’uns sobre altres.
    Aquesta lluita s’ha perllongat i es perllongarà a lo llarg de l’historia.
    Fixem-nos be que aquest patró es replica amb l’arribada de l’era Industrial. El fort avenç tecnològic desemboca en una forma d’organització mes complexa i un altra vegada comporta un gran creixement demogràfic. Al segle XVI la població humana a la terra arriba als 500 milions d’habitants i ha necessitat molt segles per duplicar-se. Desprès de 400anys, al 1900, som 1600 milions. Nomes 100 anys desprès ens multipliquem per 4 vegades.
    La pregunta que hem faig es : Estem ara amb la Globalització en un punt d’inflexió com els esmentats anteriorment?
    L’abandó de la col•lectivitat per la propietat privada va conduir a l’esclavisme. L’abandó del artesanat per la industrialització va conduir a un esclavisme mes sofisticat, suavitzat gracies als grans moviments de protesta socials, amb elevats costos de vida humana.
    Per tant la qüestió que el Sr. Foix plantejar i la que circula amb insistència en els mitjan de comunicació no hauria de ser si els politics son bons o dolents, sinó a quines classes socials defensen. No vull influir en la resposta. Analitzant la historia i veient els comportaments actuals, jo la tinc molt clara. Lo que no sabria dir es al grau que arribarem.
    Si volem incidí en el nostra destí es molt important saber qui som, de on venim i a on volem anar.

  2. dogbert
    02/05/2012 at 23:42

    Cuando Pep Guardiola aparece en las encuestas como el personaje publico al que la gran mayoria seguiria a ciegas ante cualquier empresa.
    Cuando la clase politica esta en el podio de problemas de la sociedad, tambien segun las encuestas.
    Cuando esto es asi y lo es, es que Guardiola es un lider y los politicos un estorbo.
    Los historiadores bucean sobre el pasado, muy loable, pero lo que interesa es el presente y el inmediato futuro y el futuro a largo plazo. Para estos tempos tenemos ahora mismo unos dirigentes incapaces.
    No acierto con una alternativa para estos tiempos cautivos de suprapoderes que no votamos y de focos de informacion absolutamente tendenciosos, manipulados y manipulables.
    Nos mantendremos a la espera.

  3. francis black
    02/05/2012 at 10:29

    El mundo nunca ha funcionado bien, la mayoría de los seres humanos que han pasado por la tierra han tenido una vida penosa.

    • 02/05/2012 at 11:24

      El mundo al revés Francis…

      http://www.youtube.com/watch?v=-7iN7PH6ADo

      • francis black
        02/05/2012 at 11:50

        Hay que replantear las cosas, no puede ser que vivir sea una desgracia.

        • sip
          03/05/2012 at 01:39

          Vivir tiene su gracia si por ejemplo lo aderezamos con la voz de Celentano, que acabo de oir gracias al enlace de arriba. Incluso aunque lo que cuente no sea un chiste, no?

  4. 02/05/2012 at 10:12

    Sr.Foix: Creo que uno de los problemas de hoy en día es que tenemos tanta información, tan directa y en tiempo real, que a los políticos no les da tiempo ni a respirar, tan pronto les ves en la cresta de la ola por una noticia, como con el agua al cuello por otra, con lo cual el que más y el que menos sabe, que nadar y guardar la ropa es lo mejor que pueden hacer si quiere sobrevivir y en política, hoy por hoy, de eso se trata si se quiere medrar, de sobrevivir…

Comments are closed.