Salvador Espriu, el seu temps i el nostre temps

Conferència pronunciada a Santa Coloma de Queralt el 17 d’octubre de 2010 i que reprodueixo perquè penso que és de gran actualitat.

Salvador Espriu

El títol de la conferència, Espriu i el seu temps, és tan ample que em permet donar una visió personal i per tant molt subjectiva sobre Espriu i el seu temps. Sé que em quedaré curt perquè l’abast d’un poeta nacional i el seu temps, tan complex i tan privat de llibertats, tan sotmès, tan llunyà dels nostres dies, és molt complicat.

Vaig conèixer Salvador Espriu quan treballava en un despatx de notari al Passeig de Gràcia. Hi vaig parlar un parell de vegades i guardo dues cartes seves, escrites meticulosament, amb una lletra petita i clara, sobre temes que havien aparegut a La Vanguardia. Era una persona d’una extremada correcció, educada, adusta i senzilla. Era un poeta d’una gran sensibilitat humana i espiritual.

En aquella època en que molts escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria impossible rebre cap mena de reconeixement literari. Es va decantar per la poesia com a mètode d’expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. Era fill de notari i va néixer a Santa Coloma de Farners l’any 1913 i morí a Barcelona el 1985.

Tenia 10 anys quan el general Primo de Rivera donà un cop d’Estat a Capitania de Barcelona l’any 1923. Visqué la proclamació de la República, l’anunci frustrat de Lluís Companys en declarar la República Catalana el 6 d’octubre de 1934, la Guerra Civil, la derrota de la República i l’arribada de la Dictadura, tot el franquisme i el començament de l’etapa democràtica en la que avui ens trobem.

Una vida personal i col·lectiva accidentada i tràgica per a totes les generacions de catalans del segle passat. Un segle marcat per canvis de tota mena, per violència, per revolucions, cops d’estat, guerres i dictadures. També per un llarg període democràtic que Salvador Espriu només en va conèixer uns quants anys.

El 1946, en plena desfeta política, econòmica i moral del país, Espriu publica el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el que crea el mite de Sinera referint-se a les seves arrels familiars d’Arenys i on avui descansa en el seu cementiri. El llibre explica l’entorn en què es va criar de petit per recordar moments agradables de la seva infantesa, moments que mai no tornaran. Perdudes totes les il·lusions, només l’espera la mort, aquell moment final i definitiu al que Espriu i torna una i altra vegada.

L’any 1948 va escriure la peça teatral Primera Història d’Esther , amb un llenguatge immensament ric demostrant el que es perdria si el català desapareixeria. L’obra és una adaptació del relat bíblic que el fa transcorre com una representació de titelles en el mític jardí dels cinc arbres a la seva casa d’Arenys establint un subtil paral·lelisme entre les tribus jueves que l’heroïna salva de la tirania i la situació que vivia el poble català.

Com els hi passa als grans poetes, les seves obres han estat musicades de moltes maneres. Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer, Martí Pol, Màrius Torres en són exemples de tots coneguts. A Espriu l’han cantat Raimon i altres joglars en el gran moment que representà La Nova Cançó. Núria Espert li va pregar i tot que escrivís Una Altra Fedra, si us plau. Hi ho va fer.

De tota la seva producció literària hi ha dues obres que tenen una singularitat especial perquè van molt més enllà del aspecte literari. La primera és Antígona que parla de la lluita entre germans, prenent com a referent la tragèdia que escriví Sófocles fa més de vint segles, i que Espriu compara amb la que havia passat, una vegada més, entre Espanya i Catalunya. Desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social entre Espanya i Catalunya.

És molt recomanable l’edició crítica de la Pell de Brau publicada per l’Arquer, amb pròleg de Josep Maria Castellet i amb anàlisis de comentaristes de molt renom. En el pròleg a l’edició de 1968 Espriu diu que desitja que molts vulguin comportar la seva preocupació mentre llegeixin com un home de la perifèria ibèrica va intentar de comprendre temps enrera el complex enigma peninsular.

I en el seu últim pròleg de 1977 escriu que em proposava de demostrar, enfront d’unes paraules d’Ortega, que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d’entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancada i entranbancosa convivència ibèrica. “Tan sols em permetré d’assegurar, perquè és l’estricta veritat, que en la realització, fallida o no, de la Pell de Brau vaig imposar-me la més absoluta honestedat intel·lectual, la màxima exigència en la forma i el mateix rigor, sense concessions de cap mena, que a la resta dels meus escrits. Si aquests no són més bons, o menys dolents, és que no en sé més.

Espriu és una persona honesta intel·lectualment i personalment.

No esperis mai

deixar record,

car ets tant sols,

el més humil

dels servidors.

Dues referències més i molt contundents:

Escolta Sepharad: els homes no poden ser

Si no son lliures,

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures

I cridi la veu de tot el poble: Amén.

Una referència implícita al dictador Franco:

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

És d’una perenne actualitat. És el debat de sempre. Es possible influir des de la perifèria en la gestió de les coses castellanes? És un llibre escrit en plena nit del franquisme implorant la reconciliació hispànica. Ho diu amb dolor i amb una certa desesperança. Però ho diu.

Se n’adona del que ha escrit. I veu que es pot interpretar com una crida a la convivència ibèrica. Però com ell mateix adverteix, La Pell de Brau s’ha de llegir tenint ben present que tot seguit publica el Llibre de Sinera, d’una desolada, assumida, del tot desesperançada soledat personal i col·lectiva.

Malgrat la desfeta cultural i política catalana, des de la perifèria s’intenten reconstruir els ponts trencats. Com diu Manuel Cuyàs en el llibre esmentat els ponts han resultat de ser de mitja galta, d’una sola direcció, de Catalunya a Espanya, i no d’Espanya a Catalunya. Es podria dir que els ponts que la dictadura va construir els ha destruït la democràcia. Potser perquè devia arribar a conclusions desesperançades semblants a les de Joan Fuster perquè després de l’excursió per Sepharad retorna a la petita pàtria de Sinera per quedar-s’hi fins al final dels seus dies.

Malgrat un infinit amor a la seva llengua i a la seva pàtria, mai no propugna un enfrontament demanant, com Antígona, “una almoina recíproca de perdó i tolerància”.

Espriu llença un crit de convivència que, paradoxalment, era més escoltat en els anys de la dictadura que avui. El catalanisme polític ha tingut sempre dues potes: més autogovern per Catalunya i influir en la modernització d’Espanya. Hem tingut més autogovern però Espanya s’ha modernitzat en una direcció que no contempla el fet nacional de Catalunya.

Espriu coneix la història del catalanisme polític que neix en una Catalunya més pròspera i més lliure, més il·lustrada, que la resta de terres peninsulars. El poeta Joan Maragall escrivia l’any 1895 que el “pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”.

Des de que Valentí Almirall escriví Lo Catalanisme i Enric Prat de la Riba publicava La Nacionalitat Catalana s’han omplert més pàgines en dir com hauria de ser Espanya que com es Catalunya. Hem perdut tantes energies en voler canviar Espanya que, si ens descuidem, els que podem ser canviats som nosaltres.

L’ambient cultural i polític en els temps en que Espriu publica la Pell de Brau hi ha un gran moviment subterrani de resistència. Salvador Espriu dedica el llibrer a Carles Riba, mort el 1959. El 1957 s’havia produït a Espanya el canvi de govern que impulsaria, el 1959, el Pla d’Estabilització obrint el pas al desarrollismo tecnocràtic dels seixanta. Es parla d’obertura econòmica. La televisió es comença a estendre per tot el país, el cotxe Seat 600 és el símbol de l’època.

Fraga publica la llei de premsa que és un reconeixement implícit de la manca de llibertats del règim. L’oposició al franquisme no és ni massiva ni visible. Però hi és i es manifesta en els claustres de la Universitat, en el enfortiment del PSUC que fa una tasca intel·ligent de confrontació amb el règim, en una certa Església que serveix paraigües a moltes activitats cíviques. És en aquells anys quan es publica l’entrevista de l’abat de Montserrat, Aureli Escarré, a Le Monde i que comporta finalment el seu exili a Itàlia.

Espriu es converteix en un referent pel catalanisme culte i compromès políticament. El 1954 es publica Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives del que enguany celebrem el seixantè aniversari del seu traspàs que es produí a l’edat de 50 anys. És un fet interessant que tant ell com Prat de la Riba moriren abans de complir 50 anys.

Jaume Vicens fou una referència per la classe política catalana que va fer la transició. En Notícia de Catalunya, publicada l’any 1954, Vicens torna a assenyalar les dues solucions que es proposaren per tornar a plantejar la idea d’Espanya en els temps de la República i que avui segueixen vigents tot i que cada vegada de forma més complexa.

Una era una idea abstracta, jacobina, uniforme, la dels intel·lectuals castellans i andalusos. L’altra era la “real, historicista i pluralista dels pensadors del nord, des de Catalunya fins a la muntanya santanderina”. La primera era la que mantenia Ortega en dir que “hi havia raons per anar sospitant que només testes castellanes tenien òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral”. Aquesta visió de la conllevancia orteguiana ha fracassat del tot si tenim present que avui encara no s’ha trobat el desllorigador per aquesta convivència política i pacífica entre els pobles peninsulars.

L’alternativa a aquesta fórmula estricta i tancada, Vicens la contraposa a l’aportació catalana del pacte bastint una comunitat basada en el treball i en la creació de riquesa. Ressalta la tasca dels catalans del segle XIX per afalconar Espanya a imatge d’Europa.

Això s’aconseguí en bona part, fins al punt que Catalunya ha influït, per bé i per mal, en la política espanyola dels últims dos segles. L’aportació catalana a la Constitució de 1978 i la creació de l’Estat de les Autonomies és innegable. Aquesta influència segueix vigent avui encara que només sigui per demanar una singularitat que mai se’ns atorga i tenint que empassar-nos la grotesca situació creada per un president del govern que per tal de mantenir-se un any més en el poder dona als bascos el que a Catalunya se’ns nega des de gairebé totes les institucions de l’Estat.

El que passa és que aquesta participació col·lectiva en els afers peninsulars es rebutjada avui per una Espanya que diu prou a donar més competències, més responsabilitats, més protagonisme i més capacitat d’autogovern a Catalunya, com es fa palès amb les traves grotesques de les institucions de l’Estat, des del Tribunal Constitucional fins a la totalitat del Partit Popular i alguns sectors amb influència del socialisme espanyol, passant per la maquinària de mitjans de comunicació madrilenys que no accepten altra pluralitat que la que ells determinin.

Vicens Vives estudia el pactisme dels catalans, el seny i la rauxa, els moments gloriosos i les etapes miserables dels catalans al llarg de la història. La vida dels catalans, diu, és un acte d’afirmació continuada: es el Sí afirmatiu i no el SI condicional. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència com en els italians; o la mística com en els castellans. A Catalunya, afegeix, el mòbil primari és la voluntat d’ésser.

Penso que ens cal buscar un nou paradigma per al catalanisme del segle XXI, concretar una certa idea de Catalunya, vàlida per a les properes generacions, que vagi més enllà del debat electoral que aquests dies està posant damunt la taula proposant sortides a una situació que, si més no, ha creat un cert desànim en l’opinió, els sentiments, les ambicions i els interessos d’una bona part de catalans.

No ens podem tornar a equivocar o, per dir-ho altrament, no podem alimentar una nova frustració deixant-nos emportar, i torno a citar Vicens, “per la desvetlla d’un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”.

Cada temps porta les seves exigències i comporta les seves regles polítiques i socials. Vicens convida a meditar sobre el “jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública.”

Com podrem abordar, per exemple, la complexitat que planteja la nova immigració si no hem resolt les velles disputes inter hispàniques? Espriu i Vicens arriben a conclusions semblants partint de paradigmes diferents.

Tornant als temps d’Espriu cal fer esment en els intents reconciliadors entre Catalunya i Espanya. Hi hagueren trobades d’intel·lectuals a Catalunya i a Castella. Barcelona era el centre més emblemàtic del moviment literari que conreava amb aquella sornegueria pagesa Josep Pla, desconfiat i descregut, dedicat a escriure passejant-se pel món gràcies a la cobertura de l’editor Vergés. Baltasar Porcel feia entrevistes i publicava els seus primers llibres. Vargas Llosa i Garcia Márquez sembraven la llavor d’un moviment literari que ha donat Premis Nobel de la mà de Carles Barral, Josep Maria Castellet, Jaime Gil de Biedma, els germans Goytisolo i un estol d’escriptors que es refugiaven en l’escriptura tot ignorant la censura i la vestimenta rígida de les lleis vigents.

La jove burgesia snob passava hores a Boccacio saltant-se les normes de conducta tradicional de la Catalunya conservadora que convivia amb el franquisme i participava de les seves polítiques per tal de mantenir la seva condició de classe dominant i que sempre s’ha deixat portar, ahir i avui, pel vent que bufa. La Fira de Barcelona era un lloc on s’exhibia cada any l’inici del progrés econòmic del país.

Però hi havien moltes maneres de viure a Catalunya al marge de les exigències del règim i la seva manca de llibertats. Recordo les primeres excursions que vaig fer aquells anys seixanta pel Pirineu català. Em sobtava veure pintades als llocs més inversemblants de les muntanyes que simplement deien Jordi Pujol, llibertat per Pujol o Visca Catalunya.

El moviment excursionista fou un refugi incontrolable per conrear una altra manera de fer país. Dos casos molt relacionats expliquen com el catalanisme seguia actiu i no claudicava. Em refereixo al cèlebre cas Galinsoga i als fets del Palau de la Música. Luís de Galinsoga fou un antecedent meu com a director de La Vanguardia , nomenat per Franco poc després de la guerra. Quan vaig entrar a treballar al diari s’explicaven anècdotes d’aquell personatge que va perdre la direcció del diari perquè un dia va dir en una missa de diumenge que es predicava en català a l’església de Sant Ildefons que “todos los catalanes son una mierda”. Era tal la seva seguretat que quan el rector de l’església li va escriure dient-li que una persona havia deixat la seva tarja a la sacristía després de pronunciar la cèlebre sentència i abandonar el temple. Galinsoga li va contestar que, efectivament, era ell sense sospitar que començaria la seva fi i l’aparició de Jordi Pujol que es posà al front de la campanya contra La Vanguardia repartint pamflets al Camp del Barça recentment estrenat, cremant vanguardies als carrers i fent una crida a que els anunciants retiressin la publicitat del diari.

El compte de Godó no va tenir més remei que demanar al govern que ordenés la substitució del director que fou reemplaçat per Manuel Aznar, avi del que anys més tard seria el president del govern que encara avui voldria que el fet diferencial català desaparegués del mapa i s’ajuntés al concepte unitari de l’Espanya jacobina i centralitzada.

Deien de Galinsoga que es passejava pels passadissos de La Vanguardia tot cridant que “estoy en territorio conquistado” i fent lloances desmesurades al dictador i al seu règim. S’explica també que era tal la seva resistència a abandonar el càrrec que el comte de Godó va ordenar tapiar la porta del seu despatx per impedir la seva entrada tot convidant-lo a no tornar més al carrer Pelai. Va ser la primera victòria clara i sonada contra el règim.

L’altre fet remarcable de l’any 1960 foren els fets del Palau que malgrat les advertències prèvies a un concert al que hi assistirien alguns ministres de Franco es va cantar el Cant de la Senyera. Jordi Pujol no hi era al Palau però n’era el principal instigador d’aquell desafiament al franquisme. Fou detingut, torturat, condemnat a presó que complí tres anys a Saragossa. Es pot tenir l’opinió que es vulgui dels molts anys de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. El que no es pot negar, però, és la seva valentia en fer una proclamació sense matisos de la seva catalanitat i del fet nacional de Catalunya davant del tribunal que el jutjava.

Darrere de Pujol hi havia moltes més persones que havien mostrat la seva oposició a l’espanyolització de Catalunya. Albert Manent, Joan Triadú, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Joan Reventós i tants altres feren una tasca que cal reconèixer amb orgull per defensar la llengua i la catalanitat. Després, cadascú tingué la seva pròpia trajectòria. Però en aquells moments tingueren una actitud que es pot qualificar d’exemplar o d’heroica.

Fou la mateixa generació de catalans que organitzaren la famosa vaga de tramvies de 1951 que era contra la pujada del preu del bitllet de tramvia però que va alertar el règim en veure com un moviment clandestí, organitzat, cívic, feia que cap barceloní pugés al tramvia fins que la companyia es va veure obligada a tornar a baixar els preus dels bitllets.

El món oficial anava per un cantó i la resistència tímida però clara anava per un altre.Hi havia concurrències. No tothom ho feia des de les mateixes posicions ni per motius semblants. El denominador comú era que Catalunya podia estar vençuda però no rendida ni entregada. Tornava a renéixer com ho han fet sempre.

A la Universitat el moviment contestatari estava difós però hi era. Recordo les classes a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona on, paradoxalment, el catedràtic granadí, Manuel Jiménez de Parga, era el sopluig d’un grup de gent com Jordi Solé Tura, Josep Maria Vallès i altres professors ajudants que explicaven Dret Polític amb una certa llibertat.

Eren els primers passos del Sindicat d’Estudiants de Catalunya que acabà tancant-se a l’Església dels Caputxins de Sarrià desafiant a les autoritats i a l’ordre establert. Era l’any 1967, vigílies del Maig Francès que tanta repercussió tingué a tota Europa.

El sindicalisme estava molt actiu i marxava en la mateixa direcció que desembocà en l’Assemblea de Catalunya que fou una rebel·lió política de la majoria de forces que lluitaven contra el franquisme i que contribuí també a acabar amb el règim.

La premsa estava molt controlada. Malgrat tot, el setmanari Destino era una escapatòria suau però digna d’oposició a la dictadura i a la manca de llibertats. El setmanari El Ciervo, avui encara miraculosament viu, donava una versió alternativa a l’església oficial tot recolzant el Concili Vaticà II que es debatia a Roma als començaments dels anys seixanta. Era un periodisme d’insinuació, de missatges entre línies, de provocacions des de molts indrets com aquell jove periodista del Tele Express que s’encarregava del temps i que va escriure que “reina un fresco general que procedente de Galicia se ha extendido por toda España”.

Ara es publicarà una selecció de cròniques d’Augusto Assia quan era corresponsal a Berlín fins que fou expulsat per Hitler l’any 1933 després d’una discussió amb Goebbels en una roda de premsa. Augusto Assia fou destinat a Londres i envià cròniques amb marcat sentit aliadòfil i donant una visió liberal i democràtica que no coincidia amb els paràmetres del règim. Era molt seguit pels lectors de La Vanguardia, malgrat que el seu director fos un personatge com Luís de Galinsoga.

Vostès en poden tenir moltes més vivències des de les afores de Barcelona. Es remarcable el que es va fer des de pobles i ciutats per recuperar la llengua i per contribuir a posar fi a la dictadura. També sabran que el país no estava majoritàriament en aquest moviment d’oposició al franquisme. Era qüestió de minories que serien les que després conformarien el futur polític del país.

Passats tants anys, després del període de democràcia més llarg de la nostra història, amb totes les seves llums i ombres, el problema que planteja Espriu en la Pell de Brau segueix viu. També l’anàlisi de Jaume Vicens Vives. Espanya no està acabada i Catalunya tampoc. I sembla que anem cap a un nou intent de trencadissa de conseqüències incertes.

Encara albiro la possibilitat de que no es trenquin tots els pons i que no arribi una confrontació que ens pugui dur a una nova frustració. Encara penso, amb Rafael Jorba, igualadí, que una nova oportunitat d’afrontar la reforma de l’Estat sense apriorismes i sense caure en pràctiques del tacticistes del passat. Es l’hora d’afirmar que si no som capaços d’articular la convivència entre “els pobles d’Espanya, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”, segons diu el preàmbul de la vigent Constitució, de tancar un debat que es remunta al segle XIX, difícilment estarem, uns i altres, en condicions de respondre als reptes del segle XXI.

¿Serem capaços de definir un nou catalanisme transversal que ens permeti d’encarar la complexitat del segle XXI? És important que recuperem una certa manera de fer les coses que tant bé retratava Josep Pla en l’Homenot que dedicà a Enric Prat de la Riba: En Prat hi ha sempre dos factors decisius: unes idees i un modus operandi. No tingué mai cap inconvenient, al contrari, a prendre com a col•laborador un home que pensés altrament que ell pensava. Acceptà totes les iniciatives útils encara que tinguessin una procedència diversa del seu propi ambient.

Ara assistim a un cert esgotament de les elits catalanes que han portat el país fins ara. Cal, al meu entendre, una renovació que passa per posar al dia les institucions, públiques i privades, i per la integració efectiva dels nous sectors socials, l’anomenada primera i, ben aviat, la segona immigració, en aquesta tasca col•lectiva. Fins quan serà sostenible socialment mantenir sense la plenitud de drets polítics a una immigració estrangera que representa més del 13 per cent de la població catalana? Un dels fenòmens més positius dels darrers deu anys ha estat el fet d’acollir tanta gent sense que hi hagués grans tensions socials. Això ha estat mèrit de la majoria dels nouvinguts però, sobre tot, ha estat un gran mèrit de la societat catalana que ha tingut la voluntat de integrar tanta gent en un període tan curt de temps. No hi altre camí més sensat que la integració, com ho deia ahir precisament la cancellera Merkel en sortí al pas dels debats a Alemanya sobre la situació creada per la immigració de cultures alienes a l’alemanya.

Hi ha hagut tensions. És cert. I més que n’hi haurà. No perquè siguem catalans sinó perquè les veiem en una Europa que viu els cops de la crisi encetant un debat que porta a un menyspreu a l’altre que arriba a enfrontar als mateixos caps de govern com hem vist en la darrera cimera de la Unió Europea.

Em pregunto sovint, on ets Europa? Què fas amb la gent que t’és estranya? Com permets els brots de racisme que veiem en tants indrets, també a casa nostra, com hem pogut comprovar a Badalona? Aquesta Europa no la reconec ni la trobo en la ment d’aquelles personalitats que després de la desfeta de la Guerra Mundial digueren prou a les endèmiques guerres continentals i projectaren una nova Europa en la que el humanisme barrés el pas al populisme que acostuma a ser l’avantsala del autoritarisme.

Un país ha de tenir elits que tirin endavant la societat en el seu conjunt. El problema es quan aquestes elits siguin només la reproducció de les elits del passat , com ho demostra el cas Millet, i no el resultat de la meritocràcia, l’afectiva igualtat d’oportunitats i, per què no, de l’excel•lència.

El meu parer és que no cal bastir el futur només sobre els drets passats, sinó fer-ho sobre els drets i deures futurs que volem exercir i compartir. I aquesta tasca no exigeix l’aïllament si no l’obertura amb un catalanisme que no vagi contra res ni contra ningú sinó que defensi lliurement, democràticament, els nostres interessos i la nostra voluntat de ser.

La gran pregunta que cal formular avui és si aquest camí el volem fer sols o bé tornar a obrir la caixa de les eines i veure si podem compartir el camí amb Espanya. L’hegemonia cultural del nacionalisme, el seu univers simbòlic, no ho aconsella. Es més, hi està molt en contra, fins al punt que un conegut actor va dir fa poc que “quan es giri la truita els que no son independentistes, seran considerats traïdors”. El llenguatge no m’agrada.

Salvador Cardús diu en el seu llibre sobre el Camí de la independència que molts catalans ja n’estem tips de l’anar tirant i que em comprovat que no porta enlloc. Parla del canvi de circumstàncies polítiques que expliquen el desvetllament nacional. Pren partit obertament, i reflexivament, a favor de la independència i suggereix uns criteris perquè la independència esdevingui la nostra propera destinació nacional, sense retards inútils. Adreça el seu discurs no als convençuts sinó als que no ho acaben de veure clar, als que diuen ja m’agradaria però no és possible. És cert que l’esgotament d’una Espanya que no ens comprèn ni ens vol comprendre ha fet forat entre molts catalans. Jo també n’estic una molt tip.

Jo sóc dels que no ho acaba de veure clar. Potser perquè he repassat amb atenció la nostra història i he vist com aquests moments d’entusiasme han estat sovint desvirtuats per fer les coses de pressa i una mica més amb el cor que amb el cap. La independència plantejada com una delimitació de fronteres geogràfiques és un concepte que ha portat a la creació de més de cent estats nous al segle XX. Si tants n’hi ha hagut, perquè Catalunya no en pot tenir un?

Acabaré fent esment al que vaig dir fa uns dies a la Paeria de Lleida el propassat 21 de setembre. Encara que sembli una quimera penso que encara hem de definir què volem fer junts amb els veïns espanyols que hem compartit tantes tragèdies col•lectives. I també amb els veïns del nord, amb França molt concretament. Res, diu el discurs del nacionalisme dominant que ha derivat darrerament en el sobiranisme i ara clarament a favor de la independència. Catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme i ara unionisme. Massa ismes en tan poc temps, massa sentiments i massa poca racionalitat, moltes abstraccions sense abans pensar la viabilitat de posar-les en pràctica. No tinc una resposta a com serà el catalanisme al segle XXI. La història sempre és una ciència que s’inventa i aporta situacions inesperades.

La clau de volta del segle XXI, més enllà del marc de sobiranies nacionals úniques en el qual ens movem avui majoritàriament, està en saber conrear l’exercici efectiu de les ciutadanies compartides, és a dir, aquells instruments que permeten ser alhora ciutadans de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Que ningú, aquí o allà, ens obligui a haver d’escollir, i que tothom pugui sentir-se allò que li doni la gana, però que actuï com a ciutadà, subjecte al mateix codi de drets i de deures, entre els quals n’hi ha un de molt important que és el lligat a la residència. Un nou paradigma del catalanisme del segle XXI pot ser reivindicar els testimoniatges i actituds d’aquell primer nou-cents que comportava la voluntat de ser, el modus operandi, el foment de la igualtat d’oportunitats i la meritocràcia. Les idees força ja les podem aplicar des d’ara. Es mouran en els àmbits de la transversalitat, el mestissatge, la cohesió social, la convivència, la civilitat, la renovació de les elits i , no ho oblidéssim pas, la necessitat de construir una societat més justa.

Perquè això sigui així cal que Catalunya pugui seguir sent Catalunya, amb més reconeixement institucional, més competències i, sobre tot, un finançament més just respecte al que els catalans aportem a Espanya. En tot cas, sóc partidari que els catalans decidim per nosaltres mateixos i en el temps més raonable possible se’ns convoqui a un referèndum vinculant o bé orientatiu. Sabríem on som cosa que ara ens movem a palpentes sota els efectes de la demoscòpica i de la cultura dels tertulians.

Les propostes centrals de les properes eleccions dels tres corrents principals que estan en joc no podran ser realitzades la propera legislatura, guanyi qui guanyi. La independència no serà en els propers quatre anys. El federalisme és molt difícil pel sol fet que no hi ha cultura federal, ni a la dreta, i per suposat, tampoc a l’esquerra. El concert econòmic el veig tan lluny com les altres dues fórmules.

Què ens queda? A mi em sembla que defensar el que tenim, millorar-ho, mentre cerquem noves fórmules que ens garanteixin la nostra voluntat de ser. Abans de caure en una nova frustració, val més que ens hi pensem una mica, preparem, en tot cas, el país per arribar, si es donen les circumstàncies, a tenir un independència no tutelada per Espanya.

Hem viscut ja tants canvis, la majoria molt positius, que res em sorprendrà. El que reivindico és que la nova arquitectura política només serà possible si som un poble lliure en el que ningú es pugui sentir marginat per les seves idees, les seves conviccions i la seva procedència cultural o ètnica.

Potser he projectat massa el títol de la conferència, Espriu i el seu temps, a la realitat d’avui. Però em sembla inevitable perquè els problemes que planteja el poeta d’Arenys, de Sinera, segueix vigent i no està resolt.

Santa Coloma de Queralt, 17 d’octubre de 2010

17 comentarios

  17 comments for “Salvador Espriu, el seu temps i el nostre temps

  1. Albert
    09/10/2012 at 07:25

    Sr. Foix: Molt bona, histórica i documentada conferencia. Tambe molt bones, assenyades i plenes de sentit comu les opinions sobre Catalunya i Espanya que hi dona.

    Tambe prenc bona nota de les respostes d’en Ramón. Aixi com de les seves opinions tambe molt assenyades i plenes de sentit comú de la realitat.

    El problema dels Catalans i de Catalunya es que es veritat que tenim un talent molt despert, creatiu i emprenedor, pero som molt individualistes i pòques vegades fent pinya tots junbt per Catalunya. En una paraula estem i actuem desunits. Aquest es el nostre taló d’Aquiles.

    Som un pais de pas i per tant tambe som un gressol de races i som actualment un pais de molt mestissatge cuasi total.

    Una part molt important d’espanyols no ens enten, ens humilla i ens insulta. Oblidan de que la Catalunya actual es mes Espanya que la propia Espanya. Doncs aqui tenim gent inmigrant, procedent de tots els pobles de Espanya, casada i amb els d’aqui i amb fills.

    Catalunya d’una vegada per sempre ho ha de fer entendre a la resta d’espanyols, perque deixin de criticarnos de una vegada, sense fonament i sense sentit comú.

    Hem de deixar de lamentarnos per explicals-hi a ells i en idioma castellá. Para que nos entiendan todos y sin excusas.

    Cataluña es la ciudadania que más defiende a España. El ejemplo es la Roja del futbol.

    Pero dit aixo: » Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol » Tal com tambe ho dirian els castallans de Castella ó els Andalusos d’Andalucia.

    Es una cuestio de dignitat.

    • 08/10/2012 at 09:48

      Concido el diagnóstico de la enfermedad ahora falta aplicar la terápia Francis…y la pregunta del millón… ¿ quién le pone el cascabel al gato…?

      • francis black
        08/10/2012 at 11:13

        Faltan varias generaciones, esto no se arregla en diez años. En España, Cataluña incluida tenemos que interiorizar la democracia. Aquí montamos la casa de paja de los tres cerditos, muy mona, da el pego si no pasa nada, pero a la mínima….

        • Ramon
          08/10/2012 at 14:51

          el dia que nos pongamos a copiar a Finlandia,Escocia, Dinamarca,Suecia…avanzaremos

        • Ramon
          08/10/2012 at 14:57

          «Temo que la élite extractiva de los partidos, que generó las burbujas, nos saque del euro y nos argentinice..».los politicos con tal de no perder el sillón y no perder sus contactos nos pueden llevar a cualquier precipcio

  2. 08/10/2012 at 08:20

    «Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

    i mira de comprendre i estimar»…

  3. Jorge Luis Molist
    08/10/2012 at 01:13

    Sr. Foix:
    Seguro que no me recuerda, pero hace unos veinte años tuve que pedir disculpas a los lectores de La Vanguardia por un motivo que no quiero recordar, pero que cuya consecuencia tiene mucho que ver con la situación que vivimos actualmente en Cataluña. No cabe duda que, por entonces, mi denuncia tenía fundamento.
    El lector Ramón, acierta en sus escritos; la fórmula federal puede ser el camino propicio para solventar el malestar generalizado en España y de forma especial en nuestra comunidad, ateniéndonos a los crecientes ataques secesionistas que pueden convertir este país en un auténtico desastre y un descalabro económico.
    Desde estas líneas, le rogamos nos ayude a sosegar la situación actual propagando la conveniencia de dirigir nuestros pasos hacia el cambio constitucional que nos conduzca a la creación de un Estado federal, única vía a aplicar como remedio al insostenible modelo autonómico presente. Necesitamos expertos en la materia que aleccione a los ciudadanos de las ventajas del federalismo, en contrapartida a quienes de modo interesado fomentan un separatismo dañino no contemplado en nuestra Carta Magna.
    Un cordial saludo.

  4. Ramón
    08/10/2012 at 00:23

    Sr. Foix….El federalisme és molt difícil pel sol fet que no hi ha cultura federal, ni a la dreta, i per suposat, tampoc a l’esquerra. El concert econòmic el veig tan lluny com les altres

    Altres pensem que podria ser…si…
    https://www.facebook.com/pages/Reforma-Federal/285415581568875

    El federalismo implica un reparto de atribuciones garantizado entre el poder central y los poderes territoriales. Hace tiempo que está pendiente la evolución del modelo autonómico español hacia una estructura federal donde se precise la definición de los poderes del Gobierno central y de las comunidades autónomas. Este es el único camino para encontrar soluciones al problema planteado por las incomodidades y disfunciones del Estado de las autonomías que, tras haber cumplido un importante papel histórico, debería dejar paso a una estructura más parecida a la de otros modelos federales en Europa. El federalismo parece la única forma razonable de abordar una solución al problema planteado en Cataluña.

     No hay dos modelos federales iguales. Solo a través de los pactos, lograremos el entendimiento entre ciudadanos y territorios.

    ..
    En septiembre de 1929 Aristide Briand pronunció su célebre discurso ante la Sociedad de Naciones (SN) en el que defendió la idea de una federación europea basada en la solidaridad, la prosperidad económica y la cooperación política y social:

    “Entre los pueblos que están geográficamente agrupados debe existir un vínculo federal; estos pueblos deben tener la posibilidad de entrar en contacto, de discutir
    sus intereses, de adoptar resoluciones comunes, de establecer entre ellos un lazo de solidaridad, que les permita hacer frente a las circunstancias graves.

    Evidentemente, esta asociación tendrá efecto sobre todo en el campo económico.” Este discurso fue bien recibido en Alemania. La SN encargó a Briand un memorando del proyecto, que Briand presentó en 1930 bajo el título, “Memorando sobre la organización de un sistema de Unión Federal Europea”. Sin embargo, la “Gran Depresión” y el acceso de los Nazis al poder en Alemania frenaron este tipo de iniciativas. (recordado por Esteban Cruz)
    …….

    «El federalismo global podria ser el unico diseño institucional capaz de responder a los retos que se enfrentan los gobiernos en la actualidad» A. Diazhttp://www.biblioteca.org.ar/libros/142250.pdf
    ..
    El federalismo y la calidad de las democracias plurinacionales. Déficits actuales y posibles mejoras
    R REQUEJO – Revista Española de Ciencia Política, 2000 – aecpa.es
    En este artículo se presentan algunos elementos de la revisión actual de la legitimidad
    liberal-democrática en contextos plurinacionales que son relevantes para el federalismo
    democrático.http://aecpa.es/uploads/files/recp/03/textos/02.pdf

    Federalismo fiscal asimétrico. Autonomía fiscal en Escocia

    Autores: Charlie Jeffery
    Localización: La reforma del sistema de financiación de las Comunidades Autónomas: perspectivas internacionales / Julio López Laborda (ed. lit.), Mario Kölling (ed. lit.), Felix Knüpling (ed. lit.), 2010, ISBN 978-84-259-1487-4, págs. 105-118Recoge los contenidos presentados a: Conferencia «La reforma del sistema de financiación de las Comunidades Autónomas. Perspectivas internacionales» (1. 2009. Zaragoza)
    http://brujulaeconomica.blogspot.com.es/2009/07/estados-federales.html

    …De Gaulle contra Adenauer, un excelente hombre de Estado, quien propuso la Europa de los Pueblos, tal y como la explica Pla. Mucho tiempo perdido por una decisión equivocada.(via Agate N.)

    En el proceso generado en los Estados Unidos de Norteamérica para la elaboración de su Constitución jugó un importantísimo papel los Federalist papers, una serie de escritos publicados en 1787 y 1788, firmados por Santiago Madison, Alexande
    r Hamilton y John Jay bajo el pseudónimo de Plubio, en los periódicos neoyorkinos Diario independiente, El correo de Nueva York y El anunciador cotidiano, en los cuales, de manera magistral describen la conformación de su propuesta federalista de cara al Confederalismo

    .http://www.antorcha.net/biblioteca_virtual/derecho/federalista/presentacion.html

    “el día después de la independencia, los catalanes tendrían los mismos problemas que el día antes”
    “Si no creamos un Estado europeo, nos dejarán sin bienestar: nos ganarán la batalla económica, y después, todas”.

    Daniel Cohn-Bendit
    http://articulosclaves.blogspot.com.es/2012/09/hasta-que-no-se-estudie-en-detalle-como.html

  5. Ramón
    08/10/2012 at 00:12

    Sentido comun, seguir los pasos adecuados, reforma federal, con 4-5 estados federales, coordinados, pactados con España y despues integrarlos a los futuros Estados Unidos de Europa, frente al frentismo, o ruptura irresponsable……remarco….
    La clau de volta del segle XXI, més enllà del marc de sobiranies nacionals úniques en el qual ens movem avui majoritàriament, està en saber conrear l’exercici efectiu de les ciutadanies compartides, és a dir, aquells instruments que permeten ser alhora ciutadans de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Que ningú, aquí o allà, ens obligui a haver d’escollir, i que tothom pugui sentir-se allò que li doni la gana, però que actuï com a ciutadà, subjecte al mateix codi de drets i de deures, entre els quals n’hi ha un de molt important que és el lligat a la residència. Un nou paradigma del catalanisme del segle XXI pot ser reivindicar els testimoniatges i actituds d’aquell primer nou-cents que comportava la voluntat de ser, el modus operandi, el foment de la igualtat d’oportunitats i la meritocràcia. Les idees força ja les podem aplicar des d’ara. Es mouran en els àmbits de la transversalitat, el mestissatge, la cohesió social, la convivència, la civilitat, la renovació de les elits i , no ho oblidéssim pas, la necessitat de construir una societat més justa.

    • Ramón
      08/10/2012 at 00:16

      La pregunta es ¿Porque no podemos conseguir una cultura federal o confederal? Y si ayudasen los catedraticos ? Y si ayudasen los medios de comunicación, los periodistas ?

      • Ramón
        08/10/2012 at 00:25

        La Europeización del Estado Autonómico

         http://www.upf.edu/dcpis/_pdf/fmorata.pdf

      • Ramón
        08/10/2012 at 00:31

        El prof.Juan Urrutia comentaba»
        Las dificultades para la implantación de un verdadero esquema confederal son muchas. De acuerdo pero sino empezamos a hablar de ello las dificultades serán mayores»…..
        ¿
        seran pues las universidades quienes vuelvan a analizar el tema con un debate mas profundo .?
        «Ramón, no confío mucho en que las universidades rompan su inercia y se lancen a un estudio transversal como el que ahora necesitaríamos. Pero si nos son ellas ¿quién lo hará?…» (ya quedan pocas posibilidades perodistas pocos que debatan bien el federalismo, politicos menos y universidades esta por ver….vamos pues apañados..)

      • 08/10/2012 at 10:48

        La cultura federal sólo ha interesado desde el punto de vista teórico Ramón, ese ha sido el problema…

  6. 07/10/2012 at 23:51

    Gran conferència, Sr. Foix, perfectament documentada i contextualitzada històricament!
    Amb agraïment, us saluda de bell nou

    J. M. Caparrós Lera
    Catedràtic d’Història Contemporània
    Universitat de Barcelona

Comments are closed.