La sega solitària, deshumanitzada

La gran màquina recol·lectora fa la feina de famílies senceres que s'ocupaven del segar i el batre durant dos mesos.

La gran màquina recol·lectora fa la feina de famílies senceres que s’ocupaven del segar i el batre durant dos mesos.

La polseguera s’aixeca seca i constant. És el batre modern, molt ràpid, silenciós, tranquil. Ahir estava a Londres veient en directe com els britànics prenien una decisió històrica. Pluja i cares llargues en saber-se els resultats i la victòria del Brexit. La vida transcorria amb la monotonia i seriositat de la gent que es movia per la mítica Fleet Stret, un carrer que vaig transitar durant vuit anys, ple de diaris i de periodistes, de xafarderies i d’alcohol, bohèmia i intrigues.

Els britànics volen marxar. Així ho han decidit. Bon viatge tot i que Londres seguirà sent durant molt temps la gran metròpoli, inigualable, d’Europa. En poques hores em trobo observant la sega d’una immensa màquina que fa net de manera definitiva. Els sembrats esmorteïts pel calor i per la fi del seu cicle vital estan secs, recargolats, torrats per aquests dies de sols implacables.

Les espigues són engolides per la poderosa màquina. S’estalvien les dalles, les màquines de segar que s’implantaren els anys trenta del segle passat, les garberes, el transportar les garbes amb aquells carros d’estaquirots que serien un dels símbols de la Revolució Francesa, estendre l’era, les tandes donant voltes i voltes rodant per l’era amb rodets i curres, els trills, els rampills, les forques, els tirassos, el destriar el gra de la palla, el boll i finalment el munt de blat o d’ordi ja net a punt d’ensacar-se.

Tot això ho fa aquesta poderosa i sofisticada màquina amb poques hores. El segar s’ha modernitzat però s’ha deshumanitzat. Avui, mentre la màquina anava segant sense parar s’han concentrat tres cotxes, dos tractors, una dotzena de persones, familiars i curiosos, que anàvem a veure la sega ràpida i expeditiva.

En una mitja hora ens ho hem dit tot. Uns han portat l’ordi al lloc de venda, als Omells o a Ciutadilla, altres han fet torn perquè la màquina pogués avocar el fruit a la carreta, tres criatures han anat a buscar una ombra, altres hem entrat en una cabana fresca plena de teranyines i dels efectes devastadors de les rates sellardes.

Les rates sellardes hivernen no se sap exactament on. Amb el bon temps surten i rosseguen tot allò que troben. Un animalet amb orelles grans, ulls sortints, i una llarga cua recoberta de pels. Em diuen els que ho saben que entren per forats molt estrets. Diuen que l’activitat més destructiva de la rata sellarda és al voltant de mitjanit. Hem discutit si tenien dues o quatre peus. És igual.

He vist com el vencill lligat a la galleda per treure aigua de la cisterna estava destruït de forma artesanal. És com un rap penat que no vola. Una rata sellarda, o vàries, se l’han menjat. No es pot treure aigua avui.

La màquina recol·lectora segueix imparable. Cobra per hores treballades. Per això el propietari està a l’aguait, no per desconfiança sinó per realisme. Alguna bestiola salta del rem que va produint rostolls de forma prodigiosa. Res és igual quan passa la màquina recol·lectora. El paisatge canvia el groc potent dels sembrats en una pàtina més ocre i més transitable. No s’aconsella transitar sobre els sembrats. Però caminar damunt dels rostolls és una gran sensació aromàtica i de colors transformats. Les rengleres de palla indiquen la potència de la collita. Enguany són bastant gruixudes.

Al fons es veu la serralada dels Cantins on fa uns dies un incendi cremà un centenar d’hectàrees. Va fer mal el foc, sempre en fa quan crema sense esma. Em diuen que l’incendi es va contenir perquè, sorprenentment, la marinada es va aturar de matinada i les flames quedaren una mica estancades. Si hagués bufat fins a ple dia, segurament la sega d’avui hauria estat innecessària per l’espai rostit i malmès pel foc.

9 comentarios

  9 comments for “La sega solitària, deshumanitzada

  1. 27/06/2016 at 16:27
    • Àfrica
      28/06/2016 at 21:50

      Es muy bueno,Bartolomé.

  2. Joan Forrellat Morera
    26/06/2016 at 12:13

    He llegit amb ganes la teva crònica, per que temia que el foc hagués arribat prop de casa teva i ens hauriem quedat tots amb un gran disgust…

    Quedo alleugerit, «soulagé» diria en francès, i content i feliç de llegir-te de nou.

  3. 26/06/2016 at 12:11

    Sr.Foix: como siempre me deja sin palabras…pero a este paso que vamos de deshumanización, las cosechadoras acabarán votando en los referéndum…al tiempo….

  4. Àfrica
    26/06/2016 at 11:20

    Sr Foix: en poca estona camp segat, en poca estona de Londres a Rocafort,a la Vall del Corb.Ràpid,ràpid,tot depressa…..no,tot no, els camps es prenen el seu temps per a fer crèixer les llavors sembrades.
    La natura, sortosament, va al seu aire….
    Que tinguem sort!

  5. Doctor
    26/06/2016 at 10:58

    Lluís,
    S’ha de reconèixer que t’estas guanyant a pols el títol de cronista del món rural i de tot allò que fa que les persones —siguin de camp o de ciutat— sentin que la natura és quelcom que els pertany i com casa seva.
    Fas més de bé tu amb els teus escrits que els de Greenpeace, i ho fas amb el pès de les veritats i sense anar contra ningú.
    Enhorabona, poeta!

  6. Eduard
    26/06/2016 at 09:21

    La deshumanització del treball és un fet. I ara encara ara podem veure amagada una persona dins la recol.lectora. Aquest reportatge de la CBS, mostra que ja existeix una màquina autònoma per anar fent sense cap humà que la condueixi. Ara és a Iowa però es contagiarà a la Segarra aviat.

    http://www.cbsnews.com/videos/farmers-reap-benefits-of-driverless-tractor-tech

  7. Jesús González
    26/06/2016 at 00:58

    Sr. Foix, me apasionan sus escritos. Este, en particular me afecta más. Hace 55 años yo tenía 21 y fui inmigrante en La Francia central. Grandes campos de trigo, una máquina que llamaban la «mosenosa batosa» y cuya traducción al español nunca supe, entonces ni me interesaba, sólo me preocupaba que el día pasara cuanto antes, poder descansar y volver al día siguiente a continuar amontonando los grupos de espigas bien amarrados que la máquina escupía ya sin el grano. Era mi trabajo, duro, cansino y mal pagado y reservado para los de fuera. Acabó pronto, un buen día llegaron los gendarmes y me largaron a Irún, yo sin papeles,»Vaya a Irún y desde allí consiga un contrato de trabajo y podrá trabajar y vivir en Francia».
    Y así fue que en Irún los funcionarios de la Oficina Española correspondiente me recomendaron que cogiera un barco para emigrantes que saldría para Australia en dos días. No fui, ¿cobarde?, nunca lo admití.
    Le agradezco de corazón la poesía que respira este artículo: me hace recordar, entre otras cosas, el olor y colores de la siega, fantástico.
    Ya hace tiempo que no me pierdo ninguno de sus artículos, aquí y en la prensa escrita, y es porque sé que me llegan al alma. Que Dios le bendiga.

  8. Joan Rico
    25/06/2016 at 23:21

    Sr. Foix: Moltes gràcies per les seves vivències; son una experiència de la vida a Pagès… Si us plau, sigui generós amb les seves sensibilitats de la vida al camp, de la vida amb la natura.. Molt agraït…

Comments are closed.