El crit de la terra

La cabana del troç a la Bassa de Comallonga, terme de Verdú, és un vestigi del que queda d’una família, la dels Cos, que es passsaren tres segles (1720-2020) fent cases a Nalec, Verdú i rodalies de la Segarra.

L’atracció dels humans per la terra és possiblement una de les més profundes de tots els temps. Tots tenim una relació propera o llunyana amb una masia, un poble, una comarca o un territori que ha preservat la fesomia al llarg dels segles veient passar generacions d’homes i dones que han anat configurant el que anomenem la vida de pagès, de poble o del món rural. La terra és l’element permanent, immòbil i actiu, que crida silenciosament a tots els que l’hem trepitjada, olorada, contemplada i estimada.

Potser perquè en paraules de Màrius Torres en La ciutat llunyana, «la terra no sabrà mai mentir», ens refiem d’ella, veiem arbres sempre al mateix lloc, pedres que marquen fites i partions, delimiten la divisió de les petites o grans propietats, feixes que s’estenen envoltant turons, marges que aguanten el desnivell dels tossals o fondalades, camins que no estan en cap mapa però porten fins als llocs més apartats dels termes.

Hi ha una cultura de poble i també una cultura dels termes on els avantpassats hi han passat més hores desllomant-se fent un clot, llaurant de sol a sol, aguantant els freds, les calors, els vents i les tempestes.

La terra espera en silenci la tornada dels seus fills que s’han esbarriat arreu del món cercant nous horitzons de vida i sumant-se al progrés, a la ciència i a la cultura que han estat desenvolupades amb més mitjans a les universitats i a les grans ciutats modernes. Els fills tornen presencialment o, si més no, mantenen el lligam que els ha mantingut sentimentalment units amb la terra de la que provenen, sempre la millor i la més important, la pròpia i sempre estimada encara que el seu record es perdi en la nit dels temps.

No conec la família dels Cos i els Artigas que són objecte d’aquesta exhaustiva historia que arrenca ja fa uns quants segles però que en tenim notícia de la seva presència a les terres de la Segarra i l’Urgell a partir de l’any 1720, poc després de la guerra de successió a la corona espanyola i del domini borbònic de Catalunya com a conseqüència de la victòria de les tropes de Felip V a partir de 1714 amb la consegüent eliminació dels furs i els drets particulars amb els quals els catalans ens havíem governat històricament.

Els Cos es mouen en l’àmbit geogràfic de la Segarra i l’Urgell, terres de secà, treballades quasi artesanalment, delimitades per les divisòries dels termes de pobles i poblets, conreades per generacions de pagesos que coneixien les limitacions d’una feina que depenia en bona part del què passava mirant cap amunt, cap als núvols, observant la direcció dels vents i, en definitiva, si les pluges eren abundants o no.

Aquesta part de Catalunya ha viscut assedegada gairebé sempre. Els Cos es mouen en el triangle de la Guàrdia Lada, Nalec i Verdú, amb l’extensió dels Artigas que venen de Vilanova i la Geltrú. Han estat les sequeres periòdiques les que han expulsat a molta gent gran i de mitjana edat de les terres que no produïen els fruits imprescindibles per poder viure amb una certa dignitat, malgrat ser conreades amb la cura dels hortolans més primmirats.

La Segarra i l’Urgell són dues comarques veïnes i cosines. M’atreveixo a dir que l’una és continuació de l’altra i que quan Pau Vila establí la divisió territorial de Catalunya creant les comarques l’any 1936, ho va fer amb criteris administratius i no pas amb plantejaments culturals i històrics. El fet és que molts ens sentim urgellencs però sabem que els nostres trets diferencials son segarretes, eixuts, estalviadors, malfiats, abandonats a la generositat i als capricis de la natura.

El rerefons de tot plegat és un esperit d’esforç i de suades inacabables per tractar la terra amb respecte i tendresa en un diàleg íntim i silenciós, agraït i alhora queixós. D’ella n’hem viscut des dels temps en els que els romans ens ensenyaren les nocions rutinàries del dret i del sentit de la propietat que ens identifica en trossos que venen dels avantpassats o han estat afegits a les petites o grans hisendes de les cases pairals.

Els Cos apareixen documentalment a la Guàrdia Lada uns anys després que el duc de Medinaceli, resident habitual al castell-palau d’Arbeca, portés de Palestina la variant arbequina de les olives que produeixen un dels olis més refinats del món. Va prometre un ral de billó per cada oliver plantat impulsant el cultiu de les arbequines arreu de la comarca de l’Urgell i les Garrigues. Això, al menys, és el que diu la llegenda que, per cert, afegeix que el noble de procedència castellana mai va pagar el ral promès per oliver plantat.

L’oliver és un dels arbres més resistents i més conreats a la Mediterrània des dels temps de la Bíblia. Ho aguanta tot. Pot estar en terres ermes durant generacions, pot ser envoltat pels pins o les alzines d’un bosc, pot ser assecat per glaçades siberianes o pot ser cremat per un foc inesperat. Sí, però sempre revifa amb tot el vigor si se’l conrea i es deixa que de la soca en surtin els llucs que tornaran a ser arbres centenaris. L’oliver evoca molt adequadament el caràcter de les comarques on està o ha estat implantat majoritàriament.

Quan els Cos van des la Guàrdia Lada cap a Nalec i cap a Verdú no es dediquen a conrear terres sinó a ser mestres de cases, a tractar la pedra, a construir tota mena d’habitatges, cabanes, corrals o estables de mules i cavalls. La seva presència al territori coincideix amb la creació de la Universitat de Cervera, que promourà tota una generació d’artesans que sorgiren al voltant del nou centre universitari i que tingué una extensió molt notable en l’arquitectura de les esglésies del territori, els ajuntaments, els cementiris i també en les cases benestants dels pobles de les comarques del voltant.

És un fet comprovable en molts indrets de les terres de Ponent les dates que consten als llindars de les cases pairals que es construïren en el període de la segona part del segle XVIII, mol especialment en el regnat de Carles III, vingut de Nàpols i Sicília, el més innovador dels Borbons. Molts cops m’he entretingut a repassar la data que consta a les portalades de pedra de Rocafort, el meu poble, amb arc de mig punt, que havien estat considerades «cases bones», benestants, amb mosso i amb un parell de mules per conrear. Gairebé totes són de la segona part del segle XVIII.

Els Cos, com d’altres famílies de les comarques secaneres, es van fer mestres de cases, paletes se’n diuen vulgarment, que tractaren la pedra amb una perícia extraordinària. Treballen amb la pedra seca i la pedra dolça, saben el seu llenguatge, la seva ductilitat, el dringar diferenciat de cada classe de pedra, l’ús adequat del martell i l’escarpa, el covi i la maceta, el fil que aguanta el plom rectilini i tot el que cal perquè les cases aguantin tota mena de tempestes, riuades i els suaus moviments sísmics que de tant en tant fan tremolar les terres.

D’aquells artesans de la nissaga dels Cos que visqueren a Nalec i a Verdú n’han sortit aparelladors, arquitectes i empresaris de la construcció que encara avui tracten la pedra i els materials moderns als indrets urbans on més s’ha construït en els últims cinquanta anys.

L’autor del llibre, Miquel Sánchez, ha volgut estudiar la nissaga dels Cos de la que forma part des de que es casà amb una descendent dels que han viscut més de dos segles a l’Urgell i la Segarra. Amb criteri d’enginyer i amb l’esperit i la curiositat d’historiador ha buscat les fonts als arxius de les esglésies de les comarques i principalment al fons documental de l’arquebisbat de Tarragona. Un treball més dels molts que s’han escrit en els darrers anys en multitud de pobles i viles de tota Catalunya. Només conservant la memòria del que hem sigut podrem comprendre millor el present i projectar el futur.

La família Cos té una cabana al tros d’olivers que manté a la bassa de Comallonga un nom que sona a llegenda medieval. Aquest tros, diu l’autor d’aquest llibre, constitueix les arrels per les quals tots els Cos, encara que siguin barcelonins o urbanites, conserven la crida de la terra, tal com escrivia el poeta Joan Vinyoli, i els situa dins de l’espai de la seva procedència.

La cabana de volta aguanta els arcs, la menjadora de pedra d’una peça, i un munt de terra produït pels conills que fan caus al interior i que busquen recer en la vella construcció de pedra.

A la Bassa de Comallonga hi ha una cabana de volta que ha desafiat el pas del temps, de l’abandó i de les temptacions d’aplanar trossos per facilitar la lliure circulació de la moderna maquinària agrícola.

Als fons de la finca hi ha la cabana de pedra seca, amb una llinda plana que marca la portalada, una pared interior de volta que és el més semblant als arcs de les catedrals medievals. De fet, el marges que encara es mantenen en aquesta part del territori, les cabanes de volta, les lloses que cobreixen les entrades de les cases pairals es podrien ben bé anomenar les catedrals dels pobres. Els picapedrers o mestres de cases que construïren aquestes parets perfectes tenien les mateixes facultats dels que aixecaren els constructors de les esglésies i edificis civils que son el patrimoni de les ciutats.

El moviment cultural per salvar les cabanes de volta dels termes demostra la gran sensibilitat que hi ha per conservar els trets més emblemàtics dels termes amb abundància de pedra seca o pedra dolça. Hi ha tota mena de cabanes. Normalment, la seva grandària indicava la importància del propietari. Hi ha un racó per fer foc a terra, un forat al sostre que servia de xemeneia, una menjadora per les mules, una o dues estaques per fermar els animals de tota mena i una sobrietat ambiental pròpia dels llocs de culte. Moltes estan cobertes per un gruix de terra que representa la teulada. Molt sovint hi creixen lliris o matolls que fan més segura la joia arquitectònica, amagada a la mirada dels vianants, silenciosa i resistent al pas de les hores i dels segles.

He passat molts cops prop de la Bassa de Comallonga i he vist al fons la cabana que la família Cos considera com l’últim vestigi que els hi queda de la llarga petjada artesanal que han deixat en aquestes terres que visiten freqüentment. L’enhorabona per haver refet la història d’una de tantes famílies que han aguantat el país malgrat les dificultats que la història ens ha plantejat en tants moments decisius.

Pròleg publicat al llibre “Els Cos, Una vida fent cases” (1720-2020). Una mateixa família dedicada a la construcció de cases a La Guardia Lada, Nalec i Verdú.

 

 

  4 comentarios por “El crit de la terra

  1. Bon dia Lluis : Tot i saber que avui no celebres aquest sant Lluis, ja saps que els teus amics sempre ens equivoquem i et felicitem : moltes felicitats,donç, poeta de l’Urgell i de la Segarra !

  2. L’arbequina, després de la exposició de Nova York, (1888?) es vá portar als EEUU a Texas per Emili Forto. Alli es diu Arbekin.

Comentarios cerrados.