Els partits no haurien d’acusar-se muuament de corrupció quan el seu historial està carregat històricament de taques corruptes.
En un món inundat d’informacions irrellevants, la claredat és el poder. Els discursos d’aquest cap de setmana no tenen credibilitat. Ni els de Pedro Sánchez ni els de Núñez Feijóo. Del líder socialista no s’esperen grans veritats. Acostuma a fer el contrari del què ha dit si així s’assegura presidir el govern. Els exemples de falta de paraula del president estan a les hemeroteques i a les xarxes socials. Son nombrosos. Però com d’això se’n diu ara canvi d’opinió, doncs endavant que fa baixada. Pot esgotar la legislatura però no depèn de les seves forces sinó de les crosses manllevades d’aliats circumstancials que el poden mantenir encara que sigui en respiració assistida.
Núñez Feijóo ha guanyat el Congrés del PP però encara no és president. Ni sembla que ho pugui ser sense l’ajut incòmode i feixuc de la dreta extrema de Vox ni sense el suport dels partits nacionalistes bascos i catalans. Ha fet un discurs buscant la centralitat advertint que el més probable és que quedi fermat per les exigències de Santiago Abascal que ja condiciona els governs populars a varies comunitats autònomes, per exemple València, Extremadura, Múrcia i Aragó.
Si hi ha un fil que uneixi els dos grans partits és la corrupció que molts consideren sistèmica. El fet que José Luis Ábalos, ex ministre i ex secretari d’organització del PSOE, fos l’encarregat de fer el discurs de la moció de censura que va fer fora Mariano Rajoy de La Moncloa és un sarcasme. Parlava d’expulsar la corrupció del nou govern quan estava carregat de taques corruptes que l’han obligat a deixar el grup parlamentari socialista i està imputat per corrupció. En tot cas, el govern no caurà ni pels jutges ni pels periodistes. Seran els fets els que se n’encarreguin. Quan li preguntaren al primer ministre Harold Macmillan què és el que més por li feia en política va contestar lacònicament: «Els fets».
El Partit Popular ha de passar comptes amb la justícia pel cas Gürtel, el cas Lezo, l’operació Púnica, cas Elecnor i d’altres. Per molt que s’acusin mútuament de corruptes, els dos grans partits han estat embrutats per escàndols personals i corporatius en els últims quaranta anys.
Per molt que des de Sumar i en boca de Yolanda Díaz i Ernest Urtasun es proclami que la corrupció zero és possible, ningú s’ho creu. Hi poden haver graus de corrupció però no és qüestió només de diners o contractacions. L’esquerra de l’esquerra hauria de ser més humil i fer un recorregut per la seva llarga història. La perfecció no existeix ni en política ni en res.
De qui fiar-se, doncs? De tots i de ningú. Hi ha un concepte que no està de moda que és el que en el món anglosaxó té un nom molt concret: accountability. Significa retre comptes i exercitar la responsabilitat política, legal o moral davant d’una institució o davant la societat. És un principi clau de qualsevol sistema democràtic que implica que els servidors públics han de justificar les seves accions, decisions i l’ús dels recursos assumint les conseqüències si incompleixen la llei o els principis ètics.
Hi havia un polític que em parlava molt sovint de valors fins que un dia li vaig dir: valors, sí, però acompanyats de les conductes.
Molt d’acord amb l’article encara que corrupció no només n’hi ha als dos grans partits i a l’esquerra, podríem nomenar també aquí a Catalunya que també n’hi ha hagut i potser n’hi ha encara. Perque amiguisme, i el 3%, etc… el cas Palau, és molt decepcionant tot, però lo de les prostitutes del PSOE ja es massa groller… i a sobre es blinden amb sous vitalicis alguns. Quina vergonya i repeteixo aquí també «más de lo mismo».
Sensacional article mestre!
Si Vd. quiere felicitar a Carlos Godo y/o a Javier Godo, en LVD no podra, porque la noticia no admite comentarios.
Le ruego al Sr. Foix lo haga en mi nombre. Gracias.
Callejon sin salida para una sociead pagana (de no creer en nada y de pagar el gasto : valen las dos acepciones)
Ninguno de los dos «stars» de este finde es fiable y los dos estan mas quemados que la carbonilla dentro de una partitocracia carcamal, corrupta y decadente.
En nada llegaremos a la operacion salida del verano, los tatoos se pondran al sol, una demostracion mas de que vamos que nos vamos. A Atapuerca, pero aixo si, cantan el meu avi i sense la homilia del Arguello.
y el siete de julio….
Feliz semana!