L’escola de la muntanya

Fa 25 anys que la bandera catalana s’enlairà per primera vegada al cim del Everest. Conrad Blanch dirigia l’expedició i Òscar Cadiach, Carles Vallès i el traspassat Antoni Sors coronaren la muntanya més alta de la terra. Ho feren sense oxigen i foren els primers occidentals en arribar al sostre del món per la vessant nord. També clavaren la bandera de la Barcelona Olímpica, un any abans que la capital de Catalunya fos declarada oficialment seu dels Jocs de 1992.

Everest

Darrera d’aquella gesta èpica que cada nació ha celebrat amb entusiasme quan algú dels seus ha fet per primer cop el cim del Everest, hi ha una llarga història d’esforços, patiments, intents frustrats o reeixits, que tenen molt a veure amb la llarga tradició excursionista i coneixement de la natura a Catalunya.

Quan el juny de 1953 arribava un telegrama a Londres informant que Edmund Hillary era la primera persona en la història que havia conquerit l’Everest, les celebracions de la coronació de la reina Isabel II tingueren potser l’últim moment de glòria imperial, essent primer ministre per segona vegada Winston Churchill.

Conrad Blanch era en aquells dies president del Centre Excursionista de Catalunya, una entitat no lucrativa més que centenària, es fundà l’any 1876, que ha demostrat com des de la iniciativa privada es pot assolir la excel•lència cultural, esportiva, social i patriòtica.

El CEC naixia amb el moviment del Modernisme i tenia com objectiu promoure sortides per tal d’estudiar les riqueses de Catalunya des dels vessants científics, literaris i culturals. Gairebé en el mateix període es fundava a Madrid la Institución Libre de Enseñanza que impulsaria l’apropament acadèmic i popular a la natura i de la que en formarien part molts intel•lectuals que serien actors principals en la caiguda de la Monarquia i l’arribada de la II República l’any 1931.

Va ser des del CEC que es fundà l’Institut d’Estudis Catalans i on es va celebrà el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana l’any 1906. Entre els seus socis més il•lustres hi figuren personatges que deixaren una forta petjada transversal en la història del país. Es pot fer esment, entre molts d’altres, de Valentí Almirall, Pompeu Fabra, Jacint Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner i Joan Amades.

Tot va començar amb el contacte amb la natura, les excursions, la topografia, la construcció d’albergs, la pràctica dels esports de neu, el marcar camins per tot els Pirineus, l’edició d’aquella magnífica col•lecció de mapes de l’Alpina que dibuixaven tots els recorreguts transitables per les muntanyes catalanes.

Catalunya s’ha fet també a la muntanya. Si més no, molts personatges que han tingut una rellevància al país han conegut la seva terra, les comarques, les valls pirinenques, les fonts i els naixements i curs dels rius, els racons del massís del Montseny, la gran serralada del Montsec o les muntanyes rocoses del Montsant, Montserrat o els ports de Beseit on arranca el Matarranya.

Els que venim de les planes de la Segarra i l’Urgell hem descobert també la importància que les muntanyes han tingut i tenen a Catalunya. Recordo les primeres excursions als Cingles del Bertí o la pujada a les Agudes i Turó de l’Home quan l’atansament a aquests indrets s’havia de fer en tren, el mateix tren que avui circula a la mateixa velocitat que fa més de quaranta anys.

Més tard descobriria els Pirineus de Girona, la travessa d’Ull de Ter a Núria, el Pic de l’Infern, el Gra de Fajol, els Bastiments, el Nou Fonts, el Puigmal, el Pic del Segre… També faria els pics dels Pirineus de Lleida, des del Basiero fins al cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats, que mossèn Cinto coronaria des de Franca, amb sotana i una cartera, tal com ell mateix explica en uns relats poètics i emotius fins que arribà a Andorra.

No puc comptar cap vuit mil ni tampoc cap quatre mil en el meu historial muntanyenc. Ernest Udina m’animava sovint a que fes amb ell el Mont Blanc. Ell el va fer però no arribà al refugi i la notícia de la seva accidentada mort ens colpí de veritat a tots els que ens consideràvem amics seus. Però sí que he trepitjat gairebé tots els tres mil del Pirineus, des dels Possets fins al Vignemale. Puc dir que la muntanya m’ha donat pau, visió distanciada de les tensions urbanes, sentit d’orientació, càlcul del risc, generositat dels que m’han acompanyat i familiaritat amb situacions inesperades.

No disposo d’estadístiques vigents però tinc la sensació que el nombre d’excursionistes, especialment joves, ha minvat considerablement en els darrers anys. N’he vist alguns aquest estiu a les muntanyes de Núria, al sempre perillós indret de la Coma de Vaca, en el trajecte que talla pel mig als dos Torreneules, al cim del Balandrau. Però ni tan sols a dalt del Taga, el més assequible des de Ribes de Fresser, hi havia la gent de fa només quinze anys en un dia clar i seré, sense cap núvol, del mes d’agost.

Si, tal com em temo, l’excursionisme de muntanya és el reducte de grups de joves cada vegada més minoritaris que prefereixen trepitjar i conèixer els indrets més inassequibles del territori en comptes d’anar a matar nits en les diversions massives, haurem perdut una llarga tradició i també una forma d’enriquiment cultural de primera magnitud.

He aprés moltes coses a la muntanya. En primer lloc, a respectar-la i no saltar-me les inexorables regles de joc que no estableixen els excursionistes sinó que s’endevinen pels signes dels núvols, dels vents, de les boires i dels freds. Respectar també les fites i senyals que altres muntanyencs hi han col•locat. Els codis d’un excursionista són o haurien de ser tan exigents com els que s’observen en una gran ciutat. Si respectes la muntanya, de ben segur que la muntanya et respectarà a tu. És una gran escola.

Article publicat al diari Avui

7 comentarios

  7 comments for “L’escola de la muntanya

  1. Africa
    27/08/2010 at 18:18

    Sr Foix:Hem de reconèixer que tampoc teníem les oportunitats de fer altres coses com tenen ara els joves.Anar a la muntanya, a part de tot el que molt bé ha descrit, ens suposava sortir de ciutat i d la grisor en què estàvem.A part de la sensació de llibertat que et dona la natura, també s’ hi respirava una altra llibertat que ens era negada en el dia a dia de cadascú.

  2. 24/08/2010 at 22:51

    El seu article d’avui m’ha fet reviure a càmera ràpida una bona part de la meva vida. Trepitjar les muntanyes de Catalunya, amb la brúixola i el mapa e l’Alpina, era una forma, gaire bé mística, de sentir-se «més bon minyó i més català». I era, per descomptat, una via d’aprenentatge de convivència i civisme. No sé si ara trobaríem més o menys gent dalt dels cims que fa vint-i-cinc anys (avui ja es puja al Turó de l’Home en cotxe i potser demà s’hi pujarà al Puigmal), però del que no hi ha dubte es de que aquell esperit s’ha perdut irremissiblement i per sempre.

  3. Alex
    24/08/2010 at 20:41

    Ir a la montaña para que te llamen kamako no es mi ilusión, para que se rian de mi me quedo en casa y me tomo una cerveza. Lo de los cooperantes hay que analizarlo despacio, ir a esos paises a la buenaventura y sin precauciones es algo increible, una frivolidad total.

  4. 24/08/2010 at 16:31

    Sr.Foix: Estic veient que agrada molt mès rodar per el mon i tornar al Born….

  5. Enric
    24/08/2010 at 12:42

    Pongo este artículo de Salvador Sostres.

    Son unos niñatos
    Sería un enorme error no sacar las conclusiones adecuadas del secuestro y de la liberación de Albert Vilalta y Roque Pascual. Un rapto completamente evitable y una liberación que, según parece, nos ha costado siete millones de euros y la liberación de un terrorista como intercambio.

    Pertenecer al mundo libre, a la parte afortunada del planeta, además de unos jugosos privilegios, implica aunque sólo sea la responsabilidad de ser consciente de tu suerte y de no ponerla en peligro. Todo el mundo sabe que la ayuda humanitaria llega a todos los rincones del mundo a través de los cauces habituales y que no hace falta viajar con ella. También lo sabían los tripulantes de la Flotilla de la Libertad, terroristas incluidos, que naturalmente no tenían ningún objetivo caritativo y sólo buscaban desafiar a Israel y hacer propaganda de los asesinos de Hamas.

    Ni Albert ni Roque son unos héroes. Son unos niñatos. No son médicos de Médicos sin Fronteras, cuya presencia en el territorio afectado sí que es indispensable, ni soldados americanos yendo a derrocar una dictadura o a pacificar un territorio. No son monjas misioneras dejándose la piel y la vida construyendo escuelas y hospitales. Son hijos progres de familias acomodadas, aventureros de pacotilla. Sería un insulto a tanta gente que trabaja en serio para aliviar el sufrimiento de los más desfavorecidos que Albert y Roque pasaran por valientes cuando no son más que unos fantasmas.

    Con el hambre ajena como cínico pretexto se bajaron al moro a hacer el turista solidario, a fer el mec -como decimos en catalán para describir al que se pavonea-. Ni su carga humanitaria era en modo alguno consignable, ni hacía falta que la bajaran ellos. Tampoco hacía falta el demencial espectáculo de publicar por internet cada movimiento de la llamada caravana solidaria. Me alegro de que su secuestro se haya acabado. Sobre todo por sus familias. Pero era completamente evitable.

    Espero que tanto uno como otro hayan aprendido el valor de la libertad y de lo absurdo que resulta despreciarla. Que en el mundo hay buenos y hay malos, y que los buenos son los que les han ido a rescatar y los malos los que les secuestraron. Buenos y malos. Secuestradores y asesinos de Al Qaeda, y el mundo libre al otro lado. Espero que no les quede ya ninguna duda. Y si les queda alguna que lo digan, que les volveremos a mandar con los que «sólo tienen piedras».

    También sería deseable que reflexionaran sobre lo que su secuestro nos ha costado -siete millones de euros y liberar a un terrorista-, y que se dieran cuenta de que no sólo su excursión no sirvió para nada sino que nos ha salido muy cara. Un terrorista más anda suelto por el mundo y Al Qaeda sentirá a partir de ahora una predilección especial para secuestrar a españoles, que son de los que pagan.

    Sería un error no aprovechar estos sucesos tan lamentables para hacer pensar a tanto joven peludo y desorientado que, creyéndose salvar el mundo por organizar expediciones alocadas, acaba convirtiéndose en cebo del terror, en carnaza de la maldad organizada.

    Albert y Roque, bienvenidos a casa. Espero que como buenos solidarios trabajéis duro para pagarnos lo que nos ha costado rescataros.

  6. Enric
    24/08/2010 at 11:16

    Hoy los jóvenes huyen del más mínimo esfuerzo, eso de subir montañas queda para los que no tienen coche ni moto.

Comments are closed.