Els reptes de Barak Obama

Mai l’elecció d’un president havia causat tanta expectació als Estats Units i al món. Recordo encara el dia següent de les eleccions quan la cua de gent a Washington envoltava l’edifici del Washington Post per tal d’aconseguir un exemplar d’aquell dia en el que el diari de la capital publicava la victòria de Barack Obama. El diari va fer una edició extra, només per vendre-la als vianants que s’atansaven al carrer 14 per obtenir una còpia com a record.

Barak Obama

S’havia fet realitat un pensament de John Maynard Keynes quan deia que “mai passa l’inevitable sinó l’imprevist”. A la Convenció Demòcrata de l’any 2004 ningú hagués apostat pel senador per Illinois que s’adreçà a l’auditori dient que “és un honor particular per mi perquè, diguem-ho clar, la meva presència en aquest escenari és del tot imprevista. El meu pare era un estudiant, nascut i educat en un petit poble de Kenya. Va créixer pasturant cabres i va anar a escola en una cabanya. El meu avi era cuiner i un servent domèstic dels britànics”.

El president Barak Obama va fer possible aquella dita de que qualsevol pot ser president dels Estats Units. Harry Truman va succeir Franklin Delano Roosevelt i és va presentar per ser elegit el 1948. Li deien que era un home vulgar, un “common man”, i ell va canviar el discurs tot dient què hi ha de dolent en ser un home normal. Ronald Reagan fou un actor mediocre i vuit anys governador de Califòrnia. Res feia pensar que serie president. I ho va ser deixant una forta petjada en la història dels Estats Units i del món. Per bé i per malament, segons es miri. Va contribuir a la caiguda de la Unió Soviètica i va posar en marxa la teoria de que el millor govern és el no govern.

L’elecció de Barak Obama trepitjava una línia continua que només fa uns anys semblava impossible. Un ciutadà negre, fill d’un keniata i d’una nord americana de Kansas, prenia possessió com a president dels Estats Units el 20 de gener de 2009. Aquesta circumstància del color racial no és menor en un país en el que fins l’any 1965 no s’abolí la discriminació racial amb la Llei de Drets Civils del president Johnson.

La porositat de la societat americana va fer possible el que un negre ocupés la Casa Blanca. Evidentment, el color no va decidir les eleccions que, més que en altres ocasions, les va perdre el partit que estava al govern. La política americana del segle XXI està marcada pels atemptats de l’onze de setembre de 2001 que colpiren els Estats Units i el món. El president Bush reaccionà amb força i contundència. Recull el suport internacional i fa caure el règim dels talibans d’Afganistan. Però canvia la política exterior i amb la National Patriotic Act llançant una ofensiva contra el terrorisme internacional que el portà a envair l’Iraq sense que hi hagués una causa justificada de guerra. Es prou sabut que Obama hereta dues guerres sense cap esperança de guanyar-les, una circumstància que en el món democràtic es paga molt car a les urnes.

La victòria d’Obama es produeix mentre esclata la gran crisi del capitalisme occidental. Una crisi que s’arrossega precisament des de la política dibuixada per Ronald Reagan i que encara avui és vigent en el món occidental. Cal recordar que en el període d’interinitat presidencial, el derrotat president Bush ha de convocar una reunió dels principals països del món per aturar la bancarrota del sistema.

Per tant, les guerres al exterior i la crisi del sistema econòmic al interior faciliten de forma decisiva la victòria del candidat demòcrata. Obama té dues dificultats que no pot superar. Anuncia la retirada d’Iraq i no aconsegueix frenar les conseqüències de la crisis econòmica.

Una altre factor que l’ajuda a guanyar és la seva capacitat oratòria pronunciant discursos clars i ben construïts que seran peces d’estudi acadèmic en el futur. S’hauria de remuntar a Kennedy i Roosevelt per trobar peces oratòries tan convincents com les del president Obama. La Vanguardia Dossier en publicà un recull interessant fa un any.

Dos anys després dels fastos inaugurals Obama no ha convençut als seus ni als seus adversaris. Ha tingut dos problemes principals. L’economia no ha millorat substancialment i la crisi segueix mantenint a l’atur un 9 per cent aproximadament de la població activa. És una xifra alta en els paràmetres nord americans. Les conseqüències són que el nombre de pobres als Estats Units, segons l’Oficina del Cens, és de 43.6 milions, 3.8 milions més que l’any 2008. Equivalen al 14.3 per cent de la població i són les estadístiques més negatives des de 1996. Segons les mateixes fons els sector més castigats per l’augment de la pobresa són els negres i els hispans. Cal tenir present una família es considerada pobra amb uns ingressos anuals inferiors a 22.000 dòlars.

Són dades que els republicans i les seves terminals mediàtiques, que també als Estats Units són molt fortes i influents, començaren a erosionar el glamour de la presidència Obama. Les estadístiques són les que són i afecten al govern nord americà i a tots els governs europeus. Obama ha repetit que gràcies a la llei de recuperació econòmica i altres mesures que donen suports fiscals a la renda de les famílies treballadores i especialment aquelles més necessitades, han quedat fora de la pobresa”.

La crisi financera que esclata als Estats Units abans de que prengués possessió no està resolta malgrat els centenars de milions de dòlars que el govern ha abocat a molts bancs i companyies d’assegurances que feren fallida a partir de la tardor de 2008. La incapacitat de fer cau i net netejant un sistema financer podrit ha afectat a la economia americana i a la resta de economies mundials.

És el mateix Obama que ha repetit que el capitalisme i el mercat són necessaris. Però necessiten una refundació basada en l’esforç, el treball i les dimensions ètiques. En això hi coincideix gairebé tothom. Però la crisi continua. No sabem què pasarà. El sistema financer està malalt. Obama diu que està en contra de la cultura de la cobdícia. Però de cobdícia n’hi ha molta. N’hi ha hagut sempre i sempre n’hi haurà. El sector de l’automòbil està en crisi. Però ningú s’hi atreveix. Amb tot és una dada interessant la que anunciava ahir la Reserva Federal en dir que el creixement de l’economia americana podria ser del 3.9 per cent aquest any 2011. El de la economia alemanya va ser l’any passat d’un 4 per cent. Dinamisme i competitivitat.

La reforma sanitària fou una de les promeses electorals més explícitament expressades durant la campanya. El projecte ha estat desvirtuat i escapçat en el Congrés. Malgrat tot, Obama mostra la seva confiança en el que la reforma aprovada suposi avenços en el percentatge de persones sense assegurança. Quan la reforma encara es debatia al Congrés el 2009, el nombre de persones sense cobertura mèdica va passar de 46.3 a 50.7 milions de ciutadans.

En un informe sobre despesa sanitària per persona, publicat per Wilkinson y Pickett, els Estats Units gasten grans xifres en sanitat però la seva esperança de vida és inferior a la de Bòsnia i només una mica millor que la d’Albània. Això no vol dir que no hi hagi parts significatives de la societat que tinguin l’esperança de vida tan alta com els països europeus i també com Japó que, segons l’estudi, és el lloc amb més alta esperança de vida.,

Obama ha fet el que ha pogut però s’ha trobat en que la llei, finalment, no dona cobertura gratuïta a tots els ciutadans. Si han seguit el debat sobre la sanitat hauran vist com els criteris d’Europa es distancien molt dels que tenen els americans. El Partit Demòcrata no és un partit d’esquerres seguint els barems europeus. Però molts nord americans pensen que és un partit socialista per la insistència constants de mitjans de comunicació que no defensen només la causa republicana sinó que fan d’avantguarda de la dreta més extrema.

Un creixement general de la riquesa agregada amaga disparitats distributives. Aquest és un problema prou conegut en el desenvolupament de les societats endarrerides: el creixement econòmic beneficia a tots, però serveis desproporcionadament a una petita minoria ben situada per explotar-lo, com passa a Xina i a Índia. Però que els Estats Units, una economia plenament desenvolupada, tingui un “índex de Gini” ( la mesura convencional de la distància que separa a rics i pobres) sigui casi idèntic al de Xina. És sorprenent.

Obama ha aconseguit l’aprovació del primer pressupost, ha autoritzat la recerca en les cèl·lules mare, el medi ambient, els drets dels treballadors i la seguretat nacional. Ha tingut els mateixos problemes dels presidents que han gaudit de la majoria a les dues càmeres. A la primera ocasió ha perdut la majoria a la Cambra de Representats i ara s’ha d’entendre amb un legislatiu que li discutirà tot. Ha dit que provarà coses i les tornarà a provar fins que funcionin. Diu que és el que va fer Roosevelt a partir de 1933.

Tots els presidents es presenten amb la promesa de que Washington tingui menys poder de decisió. Però acaben tenint els grans problemes a Washington, una ciutat amb molt poder, amb molts lobbies, molts interessos de tota mena. Moltes pressions.

Obama sap que si toca el mercat, el mercat patirà i es revoltarà. Els americans volen les mínimes regulacions, potser perquè el criteri de Reagan the better government is less government encara és prioritari a tots els nivells de la política i de la societat americana. Obama vol lluitar contra els abusos, mentides i disbarats de l’era Bush. Volia recuperar el prestigi moral perdut però la primera prova a les urnes el castiguen amb una certa severitat.

El fet és que malgrat el seu magnífic discurs de l’Estat de la Unió, Obama te adversaris forts i no tothom en el seu govern pensa de la mateixa manera. Les diferències amb la seva ex rival Hillary Clinton han aparegut subtilment en la crisi al nord d’Àfrica. Després de les eleccions legislatives del passat novembre un Obama diferent està intentat arribar al final del seu primer mandat amb una certa confiança.

Canvia la seva política. Obama abandona els seus plans per augmentar els impostos als més rics i continua la política fiscal de Bush de tal manera que les retallades d’impostos siguin lineals i afectin a tothom per igual. En el seu segon discurs sobre l’estat de la Nació va centrar la seva intervenció en tres objectius que els exposà de forma brillant com és habitual en ell.

Centrà la seva intervenció en tres objectius: innovació, educació i infraestructures. Es referia a que els sud coreans diuen que els mestres són els “constructors de la nació” i demanà que cent mil americans es dediquin a l’ensenyament secundari perquè el país els necessita. Va fer un exercici d’autoestima en dir que hi havia centenars de milers d’estudiants estrangers, ha inventat l’ordinador, Internet, Google, Facebook i totes les innovacions del que va descriure com la revolució digital. És el país amb la més pròspera i gran economia del món, el que entrega més patents a les empreses, el que té les millors universitats en la que ensenyen un centenar de premis Nobel, el que disposa de més de 1.500 orquestres simfòniques.

Obama aprofita la seva capacitat oratòria per engrescar un país que encara està asfixiat pel deute i per l’aparició de nous gegants econòmics en el món. Digué que quan els soviètics llançaren el Sputnik al espai la tecnologia espacial era pràcticament inexistent. Es creà la NASA i en una generació enviaren un home a la Lluna creant noves indústries i milions de llocs de treball.

El que més li preocupa no és que Xina vagi atansant-se a la potència nord americana. El que més l’inquieta és que l’any passat es llicenciaren 400.000 a Xina. Estem, digué, en la generació del Sputnik i hem de reinvertar-nos a nosaltres mateixos. Un milió de cotxes elèctrics circularan per les carreteres del país l’any 2015. No vol subvencionar l’energia del passat sinó la del futur. En definitiva, demanà més educació centrada en les matemàtiques i la ciència. No ho va dir explícitament però sí que va fer referència a la enginyeria financera i el diner fàcil que han de ser enterrats per poder competir en els llocs de treball i les noves industries.

Un discurs brillant que provocà molts aplaudiments al Congrés. Però va reconèixer que la seva reforma sanitària ha quedat tocada, que fan falta més tisores per reduir el dèficit i que les tropes d’Iraq i Afganistan tornaran aviat sense haver assolit els triomfalistes objectius del seu predecessor. L’amenaça terrorista encara hi és. Per fer front als reptes demanà un país unit, un objectiu que encara està molt lluny. Fou un discurs ple d’il·lusions en un país en el que la seva tradició es la seva joventut.

Una tragèdia nacional es convertí en un moment de satisfacció per Obama. Tot just després de que la Cambra de Representants passés la massa de la speaker de mans de Nancy Pelosi al republicà John Boehner, un pertorbat provocava una matança indiscriminada a Tucson, Arizona, matant a sis persones i ferint greument a la congressista demòcrata, Gabrielle Giffords. Obama demanà en la cerimònia fúnebre dels morts que els americans aparquessin les seves diferències per marxar tots units cap al futur. Els seus índexs de popularitat pujaren del 45 per cent al novembre fins al 50 a primers de febrer.

En la discussió del pressupost, l’objectiu d’Obama és preservar els guanys obtinguts en els seus dos primers anys. El que més valora és la reforma sanitària tot i que va sortir molt escapçada. Ell sap que perdurara sempre i quan sigui reelegit president el 2012. Si els republicans guanyessin la presidència les seves reformes serien apartades, al menys en la present forma.

Una altra prioritat es la de que el país no quedi enterrat en una muntanya de deutes i que la reducció del dèficit es imprescindible. El seu pla es reduir el dèficit a un 1.2 pere cent del PIB l’any 2020 i una reducció del deute a un 60 per cent del PIB utilitzant una combinació de retalls de la despesa i un augment d’impostos.

Com deia The Economist fa dues setmanes, Barack Obama no ha aconseguit fins ara que les seves paraules fossin reivindicades pels fets en qüestions fiscals. L’opinió pública valora molt bé la retòrica presidencial però valora encara més si els fets s’apropen a les paraules.

El que sí que es pot dir que una de les despeses intocables, la de defensa, ja no és un apartat sense límits. El pressupost de defensa es quedarà en uns 700 mil milions de dòlars, la despesa més alta des de temps de la guerra freda. En els passats deu anys el creixement de la despesa en defensa ha estat d’un 67 per cent. Efecte de la guerra internacional contra el terrorisme. El pressupost de defensa americà es superior al de la suma que dediquen les 20 potències que segueixen als Estats Units.

Finalment, penso que el que passa als Estats Units va més enllà de qui sigui el seu president. Han sortit nous competidors, Xina garanteix l’estabilitat monetària internacional, han sortit noves potències que poden arribar a amenaçar l’hegemonia americana. Potser ja no fa falta gastar tant en defensa en les formes tradicionals. El món viu uns canvis de fons molt grans que s’esdevenen a una velocitat sense control. Ho veiem al nord d’Àfrica i en altres lloc del món.

Hi ha moltes multinacionals de tota mena. Voldria acabar amb una cita de Churchill quan digué fa més de mig segle que la multinacional més important és la de l’intel·ligència. I als Estats Units hi ha una massa crítica de saber molt sòlida i molt innovadora. En tots els canvis. Malgrat els seus problemes interns, sempre hi ha problemes a les democràcies, no tindria pressa en desbancar als Estats Units del lideratge mundial, sigui qui sigui el president i per moltes dificultats que es presentin.

Conferència al Institut d’Estudis Nordamericans el 17-2-2011. També hi ha intervingut Xavier Batalla. La moderació ha estat conduïda per l’advocat Ramon Mullerat.

12 comentarios

  12 comments for “Els reptes de Barak Obama

  1. borntoday
    18/02/2011 at 14:37

    Que un lider carismàtic, i consequent com Obama sigui questionat en el seu país, em fa pensar sobre si l’avaluació dels polítics que fem els ciutadans és correcta. Si s’ajusta a la realitat o bé és conseqüència dels titulars de premsa que llegim, de vegades tendenciosos. En contra, més a prop, tenim liders autonòmics i europeus corruptes i matussers, que semblen perpetuar-se.

    • 18/02/2011 at 20:04

      Els tenim a prop, pero de liders res de res, son uns autentics paquets.

  2. Josep
    18/02/2011 at 10:50

    Amic Lluis: PAU i BÉ. La COMNFERENCIA m’ha agradat molt. La Trobo realista i clara. La frase de Churchill iluminadora: LA MULTINACIONAL MÉS IMPORTANT ÉS LA INTELIGÈNCIA. Cal que la fem servir en vé de tots. És un DO REBUT i un DEURE que hem de compartir-la. Bon cap de setmana. Josep

  3. Albert
    18/02/2011 at 09:02

    Sr. Foix: Bon texte de la conferencia. Clar, imparcial i lògic.

    Amb quedo amb la frase: » La opiniò pùblica valora molt bé la retòrica presidencial, pero valora encara nes, si els fets s’apropen a les paraules. »

    Tambe amb quedo amb la cita de Churchill : » … la multinacional més important és la de la intel-ligència. »

    En resum : La primera frase expresa el que el ciutadá desitja d’un president i de un gobern.

    I la segona cita expresa el que ens podrá salva de tots els mals provocats per la gran crisi econòmica mundial.

    • Ramón
      21/02/2011 at 03:00

      Si Obama falla, hay otras alternativas.
      Ron Paul un republicano moderado y sensato

      http://www.youtube.com/watch?v=L-KVBtRvVwU&feature=related

      Creo que Obama debe dar 100 pasos adelante, pero por la complejidad de la situación, veremos cuantos pasos podra dar, tengo aun esperanza en el…pero siempre hay un pero

  4. 18/02/2011 at 01:06

    Nuestro anfitrion el Sr. Foix no para. Conferencia en el «Norteamericano» y suma y sigue. Con el mestre Cuni, en el Avui, en La vanguardia, en el Mundo Deportivo y en tantos actos e instituciones que no salen en los medios.
    Del texto de la conferencia que ha impartido nada a decir, impecable y suscribible en su totalidad.
    Esta claro que con este ritmo lo debe de tener dificil para darle a su «Enciclopedia» de Memorias. Pero nos las sigue debiendo y creo que es un deber a la comunidad por su parte.

  5. 17/02/2011 at 23:37

    Impressionant anàlisi de la política d’Obama, Sr. Foix!
    Agraït, us saluda
    J. M. Caparrós Lera

  6. 17/02/2011 at 23:24

    Sr.Foix: El president Obama va produir una mena de deliri mondial, les altes espectatives que va crear és la causa del seu fracàs, governar vol dir prendre decisions i será molt difícil canviar la situació en només un mandat, fins i tot en dos.En poc més de set mesos tota la seva gestió ha passat de ser rebutjada per un 33% a un 42% dels ciutadans, el seu estil, diferent i tou, no sempre és efectiu, ni els seus resultats són immediats i ara per ara i més que mai cal tenir damunt la taula resultats.

    • Ramon
      18/02/2011 at 12:19

      Obama debe calcular bien los riesgos, la juventud no aguantara 10 años sin trabajo, no aguantara la falta de oportunidades, y menos aun la subida de los alimentos.
      …..
      «La irrupción de la juventud es en realidad la gran novedad política en el mundo árabe. Esta generación no pertenece a tradición alguna, nacionalista árabe o religiosa. Su cultura política no la han heredado del pasado, sino que proviene mecánicamente de la insoportable contradicción entre la libertad negada en la vida cotidiana y la libertad extrema de la que los jóvenes disfrutan en Internet, Facebook, Twitter, los SMS, etcétera. Esta es producto de la globalización -no la de la economía, sino la de los valores alternativos de ciudadanía y de democracia política-. Es la representación de otra forma de antiglobalización, típicamente relacionada con las condiciones específicas del mundo árabe. Nada hace prever que estos jóvenes vayan a dejar que los movimientos integristas aplasten bajo un nuevo manto de plomo su conquista democrática. A los egipcios, como a los tunecinos, no les queda otra posibilidad que aceptar ese reto y afrontar, de una vez por todas, la cuestión de la modernización cultural de sus sociedades.
      El seísmo tunecino ha tenido su primera réplica en Egipto. Le seguirán otros temblores. La idea falaz según la cual los regímenes autoritarios son los mejores garantes contra la amenaza islamista ha muerto en Túnez y en El Cairo. Lo que ha ocurrido estas últimas semanas demuestra que los pueblos, cuando quieren la libertad, saben no tenerle miedo a nadie, porque han superado el mismo miedo»

      Sami Naïr es profesor invitado de la Universidad Pablo de Olavide, Sevilla

      • 18/02/2011 at 16:45

        Ramón: La subida de precios de los alimentos, que está propiciando la escasez de los mismos en esos paises, es consecuencia directa de la demanda de los paises emergentes y con poderío económico, que están acaparando alimentos; los alimentos, como todo bien de consumo, van hacia los paises que más pagan por ellos, pasó con el trigo de la antigüa URSS, es un problema de muy difícil solución.

        • Ramón
          21/02/2011 at 03:26

          Hola Bartolome te dejo un enlace
          Sobre la escalada de precios de alimentos: Gonzalo Fanjul
          http://networkedblogs.com/eiR3j
          7 causas
          Uno: incremento suave pero imparable de la demanda asiática (China e India, muy especialmente). Las expectativas de crecimiento en las grandes economías emergentes continúan a buen ritmo, lo que significa que su clase media querrá cada vez más carne, pescado y frutas. Claudi Pérez publicaba en El País de este domingo un excelente resumen del estado de la cuestión.

          Dos: vaivenes de producción provocados por fenómenos naturales (sequías en Rusia y Australia; inundaciones en Pakistán). En este frente lo peor puede estar aún por venir, con importantes productores regionales como China asomándose al abismo de sequías prolongadas.

          Tres: medidas apresuradas de acopio de alimentos y restricción de las exportaciones en destacados productores, como Ucrania e India, y aceleradas por las alteraciones políticas en el Norte de África.

          Cuatro: los EEUU mirando al cielo y pisando el acelerador de su insensata política de biocombustibles (Europa también, no vayan a creer que han visto la luz; pero el efecto del bioetanol sobre el mercado de maíz es aún mucho más grave). No dejen de leer las excelentes piezas de Javier Blas en el Financial Times sobre estos asuntos.

          Cinco: un efecto tangible pero no cuantificado de la especulación financiera, nuevo mantra de Monsieur le Président (que, sin embargo, no ha encontrado un hueco para hablar de la responsabilidad de la política agraria europea en todo este jaleo). Duncan Green se refiere en esta entrada a la polémica sobre el papel de la especulación en la crisis.

          Seis: la volatilidad de los precios dispara el acaparamiento de tierras en regiones como África y América Latina. Si el asunto les interesa, asómense a la página farmlandgrab.org. Números que marean e incontables ejemplos en español, francés e inglés.

          Y siete: Esclerosis galopante de la comunidad internacional, incapaz de tomar medidas significativas en alguno de estos campos.
          (fuente 3)
          …..
          y mi solucion
          segmentar de forma temporal, la bolsa, le mercado de los alimentos en otra bolsa con otras normas para estos productos alimenticios
          una tasa para alimentos a paises pobres
          una tasa para alimentos destinado a combustible

          o bien un iva global diferente a cada uno

          • Enric
            21/02/2011 at 18:59

            Magnifica exposición.
            Impecable.

Comments are closed.