Palabras, hechos y pactos

Mariano Rajoy y Artur Mas en un encuentro reciente

El sentido de las palabras y su relación con los hechos es fundamental para un gobierno que pueda ser entendido por los gobernados. Sin dar el crédito preciso a las palabras es difícil convivir y aceptar las razones del otro que utiliza un mismo lenguaje pero no se refiere a lo mismo.

Estamos en una confrontación dialéctica entre el Gobierno de España y el de Catalunya. Las palabras pierden fuerza cuando no comportan consecuencias jurídicas y hechos concretos. Pierre Mendès France fue brevemente primer ministro de Francia y elaboró unas ideas que se resumían en que en política no es suficiente la comedia o las apariencias. También se requiere inteligencia, coraje y honestidad. Da la impresión de que los dos gobiernos no calibran suficientemente las consecuencias de las palabras que manejan. El Gobierno no es consciente del rechazo que las medidas que asfixian la política catalana producen en la población ni tampoco el Govern de Mas ha calculado hasta qué punto la confrontación con el Estado puede perjudicar a los intereses de la mayoría de los catalanes.

Nadie ha previsto las consecuencias de un choque real entre las administraciones central y autonómica. La burbuja retórica es propia de las alegrías con las que se empiezan todos los conflictos. Tras los primeros choques se rompen los puentes y ya sólo quedan unas pasarelas por las que todavía se puede transitar a pie y con una cierta inseguridad.

El fondo de las reivindicaciones que han salido de Catalunya no puede ignorarse con el argumento de que son fruto del movimiento independentista cuando, objetivamente, son consecuencia de una injusticia que se ha hecho más evidente con la crisis económica y los recortes draconianos que se exigen desde la troika.

Catalunya ha de reaccionar con inteligencia y con coraje. Pero también con sentido común, sabiendo que una confrontación con España no se producirá con la fuerza de los ejércitos sino con la reducción de los recursos. Los intereses de la mayoría de los catalanes tendrían que estar por encima de las emociones y la épica. Los instrumentos históricos que tenemos más al alcance de la mano son el pacto, el derecho y el diálogo. Las escaladas verbales desde portavoces de los dos gobiernos pueden ser irresponsables. Hay que tener cuidado con las palabras y poner más atención al diálogo y a los posibles pactos.

Publicado en La Vanguardia el 5-3-2013

  32 comentarios por “Palabras, hechos y pactos

  1. M’agradat el teu article per que ha estat capaç de generar el diàleg tant pretès entre demòcrates. Felicito els tertulians pel seu respecte .

  2. Et felicito Rosa Maria, el teu darrer comentari amb tots els ítems en litigi des de fa anys i panys son aclaridors i no cal que hi afegeixis res més. Hem d’acabar sent independents i no ajorna-ho més, no hi cap altra solució i hem de posar-nos les piles abans que ens neguin com a poble.

  3. Visto lo visto y siendo conscientes de la que nos viene, pienso que tanto la gobernancia como la oposición del gobierno central, incluyendo también los gobiernos autonomos, deberían actuar sin pérdida de tiempo de una manera más talentuda y con más sentido común de la realidad que vive toda la ciudadania.

    Solo para citar un ejemplo: El no reconocido problema de Cataluña no es otro que el del ahogo fiscal impositivo injusto por desconsiderado y desproporcionado a la realidad.

    Luego las no Inversiones y por el incumplimiento de las necesidades reales en las infraestructures básicas por tierra, mar y aire.

    Tanto en Cataluña como en Valencia es de vital importància la realización efectiva y real del tren de alta velocidad para los viajeros y las mercancias. Es vital para el comercio con Europa, España y el continente Africano y los paises Arabes.

    En fin, menos salvapatrias, más realismo y menos perder el tiempo.

    En realidad Cataluña no es separatista si no comerciante, pactista y dialogante. Los separadores son algunos de los ciudadanos españoles y catalanes que van de Bar y de Cenas, por ahí. Amasando millones a mansalva.

    Esto es lo que nos ha traido a la indignación y ahora ya a la irritación por tanta burla y tanta charla que solo nos conducte a perder el tiempo y con ello la ocasión de salvarnos.

  4. Sr.Foix: Los ciudadanos de Cataluña juntamente con los ciudadanos del resto de España sufren y padecen todas las visites al Bar y todas las Cenas, que de haberlos y haberlas hailas.

    De hecho en estos Bares y estas Cenas es donde reside el meollo del problema que nos asfixia a todos los catalanes y a todos los españoles.

  5. A todo esto desde Bruselas dicen que tenemos que subir el impuesto del IVA, retrasar la edad de jubilacion etc.
    El PP hace un mes que dijo que iba a empapelar a Barcenas y ahora dice que se debate entre empapelarlo por duplicado, pero ni asi.
    La ofensiva del gobierno central sobre Catalunya ya es descarada. Lo del fiscal general es una andanada de calibre.
    Poco se puede pactar de buena fe, sinceramente y con actitud de medio y largo plazo con estos mimbres.
    La palabreria es disparada a mansalva, pero es hueca, zafia y falsa por todas las partes.
    Nos queda actuar a partir de los hechos concretos que perpetren unos y otros y por fin producir nosotros hechos concretos y rotundos ya por fin de manera frontal porq

        • Gracias por tu condescencia Rosamaria, pero me parece que ya hace tiempo que ho vaig entenen, lo que sucede es que no se si ha sido primero la causa o el efecto, o dicho de otra manera no se si es peor el remedio o la enfermedad o a la tecera: pienso que si no teniamos bien calibrada la cosa mejor dejarlo como estaba y para mejor ocasion, porque ahora nos caen en la carita y de dos en dos.
          Te hago un plano?

          • Si un dia quedais yo traigo las flores, para que el resto no se pierda nada.

          • Francis, sera un centro de flores metodo3 supongo.
            Un dia adecuado puede ser el 26 de este mes en la Casa del Libro de Barcelona en Rambla de Catalunya, en la presentacion de un libro que nos va a interesar y gustar a todos. La hora aun esta por concretar. Para que se me identifique yo ire con una gardenia (para Rosamaria naturally) en el bozal.

          • Em sap greu espatllar la festa…!!! buf !! He rigut amb els vostres comentaris. La simpatia té un valor inestimable, però no podré pas baixar a Barcelona, és un dia feiner i quan es té canalla petita, la primera retallada es materialitza en la llibertat de moviments.

  6. Hace unos días La Vanguardia publicaba una encuesta en la que se dejaba claro que los catalanes se sentian perseguidos fiscalmente, vamos que nos hacian pasar por el aro, debe ser algo cierto por la cantidad de personas que votaron y la proporción que salía.

  7. El problema es que el PP tiene a un Estado detrás y Ciu no es capaz ni de contar con sus votantes, esto lo sabe Duran. A Mas lo van a machacar y eso favorece a Erc.

    Pero todo esto es política de pasillos.

  8. Sr.Foix: vamos dejando cadáveres en las cunetas, pasamos de un tema a otro sin solución de continuidad…vuelves la vista atrás y no ves que ninguno de los problemas planteados se resuelvan ni haya visos de intentar solucionarlos…al mismo tiempo se plantean problemas y situaciones nuevas, cual si un guionista de Hollywood estuviera todo el día planificandolos…todo menos afrontar la centralidad del problema, sin entrar en el meollo de la cuestión…cómo salir de la crisis…???

    • Però Bartolomé, amic meu, que no sens que diu Europa ?
      No t’equivoquis, no et deixis enganyar. No escoltis a RAJOY , ni a cap dels seus ministres. Escolta Europa i sabràs de primera mà el que ens espera.

  9. Sr. Foix:
    Pactar i diàleg això seria el normal en un país civilitzat i demòcrata.

    Però veient l’actuació de l’Estat a Catalunya (informes, espies CNI, destitució d’un fiscal perquè viu aquí i capta la realitat i l´expresa…)

    La relació PSC-PSOE és una mostra que a l’altre costat de l’Ebre no hi ha interlocutors.
    González Pons del PP aquest cap de setmana instant a que el PSOE trenqui amb el PSC.

    Almenys a dia d’avui, no veig ponts construïts per al pacte i el diàleg sincer amb respecte mutu.

  10. Sr. Foix, entenc que continui insistint en la necessitat del diàleg, però, s’ha d’admetre que si un no vol, dos no parlen.

    I què dir dels últims esdeveniments amb el Fiscal General…???

    Deixem-los que ells mateixos es facin la seva propia fotografia davant el món, això no farà altra cosa que carregar-nos de raons en la nostra defensa, perque un dia si i un altre també, tots els moviments del govern cenral están encaminats a fer-nos callar. GRANS DEMÒCRATES !!!….

    Insisteixo en remarcar, que em sembla lloable, la seva insistencia en el diàleg, com a home de bé que és, però la realiat s’imposa i cal saber qui tens davant i sobretot quina és la capacitat de diàleg i de negociació, si no vols caure en una actitut ridicula, com el Quixot, lluitant contra els molins de vent.

    • dos no hablan si uno no quiere, evidentemente. pero mucho menos si ninguno de los dos quiere. intuyo que defiendes (no solo tú, sino muchos, claro) una postura proindependencia, que me parece legítima, rosamaria. pero también entiendo que el diálogo ya no te sirve porque así resulta más justificado ir hacia la independencia cuanto antes y de forma unilateral. es una opción. lo puedo entender desde el punto de vista egoista, que tenemos todos, de perseguir nuestros objetivos en la vida… y ahí nace la política, el arte de conjugar esa infinidad de intereses diversos que existen en la sociedad. pero admitamos que hay ganas, y muchas, en las dos orillas (también aquí) de dinamitar los puentes, porque si no caemos en maniqueísmos ingenuos cuando atribuyes pecados única, repetida y exclusivamente a españa de falta de diálogo.

      • Portem trenta anys intentant arribar a un acord. Què et sembla ? ho intentem trenta anys més ? i despres uns altres trenta ??….ens hi podem passar la vida sencera i la vida dels nostres fills i la dels nostres nets.

        Pots donar-te cops de cap a la paret, David, però una parella no lliga, si un no vol,però els impossibles s’han de poder assimilar com a tals.

        La independencia de Catalunya és quelcom inevitable i necessari si volem fer alguna cosa. No ens arribaran les sol.lucions de l’ altre costat de l’ Ebre.

        La independencia de Catalunya serà , si la majoria del poble català ho vol, per això s’ha de fer una consulta, i del que sorti de la consulta…..es farà.

        La veu l’ha de tenir sempre el poble i sembla que el poble català, cada cop s’adona més de la mena de gent que tenim com a interlocutors.

        • mi mensaje, rosamaria, es que no hace falta que estés echando continuamente la culpa a los españoles para justificar la independencia: es tu sentimiento y punto, es legitimo, es loable, es respetable, y, en todo caso, lo único que hay que considerar es que ese sentimiento ha de encontrar el equilibrio entre las otras sensibilidades e intereses que también habitan en catalunya.

          los 30 años de los que hablas son igualmente el fracaso de los propios catalanes. si no somos capaces de hacer esa autocritica y ver qué errores se han cometido para llegar hasta esta situación, la independencia no resolverá nada. eso sí, estaremos muy entretenidos, aunque problemas reales de la gente no se resolverá ni uno.

          • No, David, no dono tota la culpa al Govern Central ( que no als españols que no en tenen cap culpa). Sovint les culpes sempre van repartides. No tampoc excloc a la resta de sensibilitats que puguin tenir els catalnas, per això dic, que la sol.lució és una consulta, on totes les sensibilitats ho estaràn recollides. Ara bé, que la meva opció és la indepencència?, si ! Que la defenso sempre que puc?, si !perque penso és la millor opció? si !!perque tot el que sigui eliminar trabes, haber de demanar permisos, haber de buscar consensos, en favor de decidir en plena llibertat quins mobles compro per casa meva….sempre serà una opció millor.

            Això vol dir que el govern català ho ha fet tot bé ? NO !!, però no hi ha res més efímer que un politic. Són de “quita y pon” i evidentment, haurem de fer net i renovar-los.

  11. ASSAMBLEA NACIONAL CATALANA

    La realitat ens dóna la raó!

    Espanya està limitant fortament les possibilitats de creixement i desenvolupament de les persones que vivim a Catalunya a nivell col·lectiu i individual. Intentarem sintetitzar els punts més destacats que han provocat i segueixen alimentant aquesta situació:

    Dèficit fiscal: Es diu que un territori pateix dèficit fiscal quan els impostos que recapta aquest territori són superiors a les inversions que rep per part de l’Estat.
    Des de 1986, Catalunya ha patit un dèficit fiscal de 286.000 milions €. És a dir, que ha lliurat a l’Estat aquesta xifra sense rebre res a canvi. Per tant, les empreses i treballadors catalans tenen menys ocupació i poder adquisitiu, es genera menys riquesa i s’és menys competitiu. Diversos estudis econòmics calculen que, si l’Estat invertís el que ens toca, es generarien més de 300.000 llocs de treball, que ara vanfora.

    Corredor Mediterrani: Connecta per tren Andalusia-Múrcia-València i Catalunya amb Europa. Aquestes regions generen el 40% de la riquesa i de població de l’Estat.
    Aquest corredor suposarà que el cost del transport de les mercaderies disminuiran el cost considerablement i també en temps i energia, representarà la sortida ràpida a Europa de les nostres Empreses i Productes i suposarà un increment de la competitivitat i en possibilitarà a més, la generació d’altres de noves. Els diferents governs espanyols, en lloc d’invertir en infraestructures han prioritzat la construcció d’autovies i AVE, insostenibles pel seu baix rendiment econòmic. A més, el govern
    central, en contra de la visió de la UE, vol que aquest corredor passi per Madrid i connecti amb Europa mitjançant un túnel gegant pel centre dels Pirineus. L’estratègia és clara: deixar Catalunya aïllada de les principals xarxes de transport europees.

    Aeroport de Barcelona: Les empreses multinacionals i celebracions de congressos mundials, trien els seus emplaçaments per la facilitat de connexió. Barcelona, ha reclamat insistentment que el seu aeroport pugui esdevenir un hub internacional de connexions per atreure inversió estrangera, turisme i tota classe ‘esdeveniments Tots els governs espanyols han impedit sempre, que mai pugui competir Barcelona amb Madrid. Gràcies a aquests ajuts, Madrid ha anat acaparant cada vegada més noves
    empreses estrangeres (85% el 2011). Catalunya va quedant aïllada de les rutes aèries intercontinentals restant-li atractiu de cara als inversors, que vol dir menys ocupació.

    El Port de Barcelona: és de capital importància pel desenvolupament i creixement econòmic de Catalunya, juntament amb les altres vies de comunicació com poden ser l’aeroport, autopistes i sistema ferroviari. La Generalitat ha invertit molt esforços perquè sigui la porta d’Europa del trànsit marítim provinent d’Àsia. Però els impediments en les autoritzacions i permisos i, en general, la manca de voluntat manifesta de l’execució de l’obra ha provocat que la inversió per part de l’Estat encara avui no s’hagi dut a terme. L’estratègia és clara i manifesta, potenciar el port de València com entrada-sortida al mar de Madrid, i menyscabar el potencial de Barcelona. Des de l’any 2006 es van comprometre a invertir en els accessos al port,
    però encara avui no ho han fet. A part, les entrades-sortides del port de Barcelona estan gravades amb una taxa x kg que cap altre port espanyol té, dificultant més encara la competitivitat de les nostres empreses.

    AENA – Spanair: Model aeroportuari centralitzat per fer de Madrid la capital econòmica d’Espanya. Relegar l’aeroport de Barcelona com senzill alimentador de Madrid. Només Espanya i Romania mantenen aquest règim centralitzat de vols,mentre els principals aeroports mundials tenen autonomia de gestió. L’Estat espanyol
    ha boicotejat la posada en marxa de la companyia Spanair, evitant que Barcelona es transformi en un centre de vols internacionals i pugui competir amb Madrid. El 2011,900 mil viatgers han estat forçats a passar per Madrid per arribar a Barcelona. A Madrid ja li diuen el port sec.

    Autopistes: Des de la seva construcció, Catalunya i els seus habitants no han deixat de pagar peatge. La successió d’allargaments a la concessió no té fi. L’extensió de la
    concessió aprovada per llei el 2012 ha servit per finançar les autopistes gratuïtes de l’estat i, darrerament, ha servit per eixugar les pèrdues de les autopistes de Madrid en més de 200 milions €, que es pagaran perllongant més encara les concessions de
    Catalunya. La construcció d’autopistes i autovies gratuïtes per tot el territori espanyol no ha deixat de créixer. A Catalunya s’hi han construït 20 quilòmetres als últims anys, a Madrid més de 600.

    Rodalies Barcelona: Es va signar l’acord per millorar el sistema de catenàries,mesures de seguretat, andanes, etc, per Madrid i Barcelona. Els pressupostos respectius eren de 6.000 i 4.500 milions €. Madrid té una execució del 100% sobre el previst, Barcelona només del 15%. Barcelona, contínuament té incidències de
    fallades en els frens, retards en les línies, accidents de recorregut, etc, no els fa res posar en risc als viatgers catalans. Mentre que a Madrid, el 2013 la línia del tren d’alta
    velocitat arribarà a la T-4, Aeroport de Madrid, al de Barcelona li neguen la connexió.
    Segueix la construcció de la milionària línea TGV Madrid-Galícia i Madrid-frontera de Portugal (Portugal ha dit que no) valorada en 28.000 milions €.
    N-II Girona: la carretera de la Mort (15-20 morts anuals). A l’any 2006 es va aprovar el seu desdoblament, i que absorbeix 30.000 vehicles / dia. Encara avui no s’han acabat els treballs. El govern del PP ha anul·lat el desdoblament recentment. Els propietaris dels terrenys encara no han cobrat les indemnitzacions. Això sí, Espanya plena d’autovies gratuïtes, però a Girona cada dia s’hi juguen la vida. Gràcies Espanya.

    Infraestructures: Disposició Addicional 3a bis. Els governs d’Espanya i Catalunya van acordar que la Inversió de l’Estat en Infraestructures a Catalunya, hauria de ser almenys igual al pes del PIB generat. Però l’execució solament arriba al 67% de
    mitjana, mentre que Madrid sempre supera el 110%. Es a dir, cada tres anys en perdem un d’inversió i l’Estat se n’estalvia un. A l’any 2011 només es va executar el 35%. del pressupost. Aquesta disminució d’inversions perjudiquen greument a les nostres empreses i condemna la nostra economia a ser menys competitiva.

    Beques Estudiants: Catalunya representa el 16% de la població. Els estudiants catalans reben només el 8% de les beques del Ministeri d’Educació. Madrid rep el 58% del totes de beques. És just incidir en les possibilitats de desenvolupament de la joventut en funció del lloc de naixement?

    Inversió Estrangera: Les empreses amb seu social a Madrid capten el 85% de les subvencions oficials. Mentre que les que tenen la seu social a Catalunya només en reben el 5% del total. Sense comentaris. És un altre espoli fiscal cap a Catalunya que
    cal afegir.

    Constitució Art. 8è: A cap de les democràcies del món occidental, el poder polític està tutelat per les forces armades, excepte a Espanya on la Constitució espanyola ho admet. Aquest article suposa una amenaça latent per tot poble democràtic.
    Sentència de l’Estatut: Com pot un tribunal anul·lar o modificar una llei orgànica si és el poble el que prèn l’acord? Aquest Tribunal automàticament es configura com a força política per damunt dels ciutadans. Aquest Tribunal polititzat no és competent
    per anul·lar o modificar cap llei aprovada i votada per tot un poble en referèndum.
    Frenar les ambicions de Catalunya va ser el seu únic anhel. Hem perdut la confiança,no generen confiança. No són garants de res, només ho són del poder central.

    Balances Fiscals: Des de Catalunya s’ha insistit fins a la sacietat en l’obligació d’informar a tots els espanyols del repartiment dels impostos pagats per tots.
    Finalment l’any 2005 es van publicar. El dèficit (1986-2009) ha estat de 286.000 milions €, que hem pagat els catalans a canvi de res. Des de l’any 2005 no s’han publicat mai més, a pesar del fet què es va aprovar una llei que obligava a publicar-les.

    Cas Endesa,Tots recordem les frases, enganys i falsedats llançades pel centralisme madrileny contra l’oferta de compra de Gas Natural. El poder central va mobilitzar tota la seva maquinària per evitar que Endesa caigués en mans d’una empresa catalana.
    La frase passarà a la història “abans alemanya que catalana” finalment es va quedar a Italià, però la seu central està situada a Madrid. El 60% dels seus clients són catalans (Fecsa). Estar a Espanya tampoc suposa cap avantatge especial.

    ETA: Els diferents governs espanyols argumentaven que per poder negociar hi havia d’haver un entorn democràtic i no amb les armes damunt la taula. Ara que el 83% dels catalans volem celebrar un referèndum, ens diuen que és il·legal. Sempre hi haurà una excusa o interpretació en contra nostra, malgrat què, de legal ho és, perquè l’Art. 92 de la Constitució espanyola assenyala els passos a seguir. El convoca el Rei,a proposta del President del govern, prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats.

    Així tenen la majoria silenciosa que tant els agrada.. Visca la democràcia.!

    Les Proves són aquí, ningú no les pot amagar. Els diferents governs centralistes espanyols volen que Catalunya sigui esclava del centralisme, deixant el port, aeroport i comunicacions fèrries sense connexions internacionals i competitives per ofegar la
    seva economia i sotmetre-la al seu poder. Catalunya és el seu enemic. És una amenaça. Volen als catalans aïllats dels grans centres de comunicació de mercaderies, persones i del coneixement. Inverteixen indiscriminadament on els sembla amb l’únic objectiu de captar vots que els perpetuïn en el poder. Les amenaces
    són l`únic argument que poden esgrimir per fer front a la demanda democràtica del poble català. La majoria dels conciutadans de Catalunya han dit prou. Ja no ens queda una altra sortida que no sigui emprendre el nostre seu propi camí si no volem veure
    frustrat el nostre futur individual i col·lectiu. La seva estratègia és ben clara,potenciar Madrid en detriment de Catalunya, treure primer el seu pes econòmic per disminuir el seu pes polític. Els governs espanyols han tingut a les seves mans
    tots els instruments, polítics, econòmics, financers i legals per modernitzar el país. Han estat incapaços i han mostrat la seva ineptitud per fer-ho. Els seus models han fracassat sempre. La Marca Espanya NO la vol ningú. Més de 5 milions d’aturats,
    milers d’empreses en situació de fallida, milers de famílies han perdut la casa,endeutats fins al clatell, retallades de l’estat del benestar, els seus joves han de cercar treball fora del seu país, les pensions estan en perill, etc El positiu del cas és que
    aquestes xifres no les poden manipular ni amagar. Espanya és sinònim d’atur, tothom ho sap. De sempre les seves llistes d’atur són les més elevades. La realitat és dura,per desgràcia.
    Els constants i reiterats incompliments i manipulacions dels acords signats han acabat amb la paciència de molta gent que ha arribat a la conclusió que només existeix una sortida, i aquesta és la independència.

    Volem la Independència per construir un país modern, pròsper, més just i ple d’oportunitats per tots els que hi vivim. No és un Projecte per únicament tenir més diners, és un projecte de futur col·lectiu. !

    • Sobre el tema de autopistas i, las tropelías de las grandes empresas y bancos y cajas y políticos son totalmente autóctono

Comentarios cerrados.