Los discursos son frecuentes en los partidos y los políticos recurren a la palabra para comunicarse con la audiencia a través de todos los soportes posibles. Vivimos tiempos de mensajes constantes, impactantes, inapelables y cortos. Nunca habían existido tantos medios para transmitir ideas. Pero, como afirma Édouard Balladur en su libro Maquiavel en democràcia, «más que las ideas, lo que cuenta son las imágenes, con frecuencia simplistas, incluso caricaturescas».
A pesar de la masa crítica de ideas en todos los formatos, estamos seguramente ante el mayor vacío ideológico que se recuerda. Cuando una visión del mundo se desplomaba, otra aparecía para reemplazarla después de que lo viejo y lo nuevo pugnaran entre sí hasta encontrar fórmulas complementarias o totalmente diferentes. Nunca había habido tantos intelectuales marcando los signos de la política, tantos psicólogos influyentes, tantos tertulianos todo terreno y tantos economistas apocalípticos y contradictorios.
Se echan de menos relatos que se aparten de la corrección política y que introduzcan pequeñas o grandes dosis de esperanza, progreso, utopía y, sobre todo, humanismo. El encefalograma de ideas para hacer frente a los retos sociales es casi plano. La política y los políticos son imprescindibles, pero la relación con las personas parece distanciarse a pesar de todas las posibilidades de comunicarse.
Para gozar del favor popular ya no es suficiente fingir o tergiversar los mensajes. Antes y ahora, las sociedades juzgan mejor los actos que las intenciones y las realidades que los discursos. Este fin de semana, los socialistas han celebrado su conferencia, los populares se han reunido para tapar fugas de voto hacia el partido de Rosa Díez y el president Mas ha hablado en Israel de los desafíos de Catalunya, parecidos a las dificultades que los judíos sufrieron para establecer su Estado, que fue proclamado en mayo de 1948. No hace falta exagerar cuando la historia fija los hechos con mucha precisión al margen de lo que digan los políticos.
Se acercan periodos electorales y los políticos tendrán que hacer promesas basadas en ideas innovadoras y realizables. Rubalcaba ha dado un giro al discurso socialista que posiblemente no será liderado por él. Rajoy se refugia en el silencio confiando en que la situación mejore. En Catalunya es difícil hacer pronósticos.
Publicado en La Vanguardia el 12 de noviembre de 2013
Sr. Foix y compañeros/as del blog:
Pienso que es posible que esta falta de ideas, de los dirigentes de cada nación ó incluso de muchas persones principales de nuestras sociedades, seguramente es debida al panzacontentismo, frescura y tolerància que les proporcionan los ingressos millonarios propios de su estatus.
Es aquello de » la necesidad acucia la astúcia»
Y estos privilegiados, por su estatus, han perdido las ideas porque creen que ya no las necesitan, pues nadan en la abundància dineraria.
El problema en Cataluña es el mismo que en el resto de España.
La culpa la tenemos nosotros mismos porque toleramos el panzacontentismo, la frescura, la tolerància y la indolència de nuestra pròpia Sociedad.
No comment. Cada cual que saque sus propias conclusions. Y piense que sin unidad de criterio y de acción no hay solución possible.
Pues ganan por goleada los panzacontentos millonarios de su estatus y aumentan los 5.000.000 ó 6.000.000 de persones en el desemparo del paro.
Y tanto España como Cataluña permanecen estancados y sin ideas por culpa de la codicia y del panzacontentismo crónico propios.
Pero cuidadin ya que puede haber un rebenton debido al desespero y el hambre y los deshaucios de los millones de parados y desamparados.
P.D. También pienso que el principal problema de nuestra sociedad, no es la codicia y la corrupción, sinó principalments por el susodicho » Panzacontentismo, frescura, tolerància e indolència y falta de ideas «.
Por ejemplo: Vemos impassibles que poco a poco vamos siendo colonizados economicamente y realmente por los asiáticos, però no hacemos nada en absoluto y continuamos comprando casi todos los artículos de uso personal, Casero, industrial, oficina, ect. sin pensar las consecuencias. Que provocant la perdida del empleo, la perdida de consumidores y de cotizantes a la Seguridad Social, y al Estado.
No comment. Que cada cual saque sus conclusions e ideas ó pensamientos positivos.
Mientras van pasando los años y perdiendo la solución. Que si la hay.
VOLDRIA FER UNA NOTA ACLARATORIA I UNA PETICIÓ AL SR. FOIX EN L’ESPERANÇA DE QUE AQUESTA SI SIGUI ATESA, CREC QUE ATENDRE-LA ES UN ACTE DE CORTESIA, JA QUE ESTIC SEGUR QUEAL SR. FOIX NO LI AGRADARIA TROBAR-SE EN AQUESTA TESSITURA. Vaig començar a participar en aquest blog ara ja fa uns anys, per explicar que un dels problemes del PSC, en aquell moment quasi ningú en parlava, era la por de que el PSOE perpetres una ruptura amb els socialistes catalans conformant un partit propi a Catalunya. Aquesta amenaça que ha planat fantasmagòricament i perpètuament sobre el PSC, s’ha convertit avui en una noticia habitual, tan es així que en l’última conferencia ha estat necessària una escenificació entre els dos partits que al meu parer no deixarà de que aquesta espassa de democles, per mol que el Guru Felipe digui el contrari , continuí tenint una presencia amenaçadora sobre els socialistes catalans.
Ràpidament hem vaig sentir be entre participants del blog que ja eren habituals i que intercanviaven les seves opinions amb un respecta i una correcció que no es gaire habitual en altres blogs. Sempre amb una capacitat intel•lectual molt alta. Podria citar en BartolomeC, Albert, Dogbert, Rosamaria, Sip, Sinerestar i algú altra que em perdonarà que no l’anomeni. S’ha convertit en una costum i un interès seguir les seves opinions, tan es així que sense conèixer-les personalment han assolit una estima familiar en la meva vida.
El meu estat precari de salut ha espaiat les meves intervencions, però he procurat seguir-los amb atenció sempre que he pogut. PER AIXÓ HE VIST QUE EN L’ARTICLE DE DE LE SANDALIA DE FERNANDEZ ALGÚ HA SIGNAT AMB EL NOM Àngel incloent l’accent obert sobre la A que jo faig habitualment. Bé no soc jo. I la veritat que molesta que algú pugui expressar opinions totalment contraries al teu pensament utilitzant el mateix nom.
AQUESTA ES LA MEVA PETICIÓ AL SR. FOIX. SR. FOIX HI HA MULTITUD DE PAGINES WEB QUE IMPEDEIXEN QUE S’UTILITZIN NOMS IGUALS AVISANTE DE QUE AQUEST ESTÀ JA OCUPAT. PERQUÈ VOSTE NO FA IGUAL.
Com hem dic Àngel Moreno procuraré des d’ara signar les meves col•laboracions amb aquest nom. Però el problema que veig es que si vostè no hi posa remei qualsevol pot continuar usurpant la identetitat. Ara mateix qualsevol neonazi per posar un exemple podria utilitzar el meu nom o el de qualsevol company, que sempre hem demostrat un gran respecta democràtic que no vol dir que no puguem ser crítics amb la praxis d’aquesta forma de govern, i això hem sembla quelcom fastigós.
Vull saludar a tots els companys habituals del blog i espero que s’afegeixen a la meva demanda. SALUTACIONS A TOTS.
Te tota la rao, Àngel Moreno. Fa temps em va passar a mi mateix, de que un altre Albert també va escriure amb el seu nom d’Albert. I jo vaig escriure en aquest blog el que havia passat, per evitar confusions. Aleshores aquest Sr. Albert, es va comporta molt correctament, i cuan vatorna a escriure Albert, ho va fer escrivint » Albert 2 » crec. Perque ja no ha tornat a escriure mes. I espero que torni.
Salutacions cordials.
Albert
Estimado Àngel,este Blog siempre se ha significado por el buen rollo existente, podemos discrepar todo lo que queramos, pero procuramos mantener una correción mínima, algo que se agradece; lo de poner límites a que alguien escriba con tu nombre entra dentro de la ética más elemental, tu aclaración es importante que todos la tengamos en consideración…
Un saludo, BartoloméC.
Es interessant de visionar, per Internet es pot trobar, una gràfica del creixement de la població mundial des de 8000 a. C. fins l’any 2000 d. C. per constatar encara que sigui d’una manera aproximada com fa mil anys i amb dades de la ONU la població del planeta ratllava els 310 milions d’habitants i la gran lentitud del creixement demogràfic durant molts segles.. A partir del desenvolupament tecnològic i de la Química que varen donar un impuls extraordinari a la industrialització,amb forta necessitat de ma d’obra, en 200 anys la població s’ha multiplicat per set. De manera que s’enunciava fa poc temps que havíem arribat als 7,000 milions d’habitants. En el moment d’escriure l’últim paràgraf es contabilitza un creixement de la població en lo que va d’any de 70.637.222 habitants.
Es molt important emfatitzar el paral•lelisme entre l’ascens vertiginós de la població i el desenvolupament tecnològic ja esmentat perquè planteja una dicotomia important que te a veure amb l’article que ens ha proposat avui el Sr. Foix. Nomes seixanta anys endarrere al poble on vaig nàixer no hi havia cotxes i sortint al balcó de casa es podia veure com es ferraven les rodes de carro, que eren de fusta. Al col•legi el mestre renyava als alumnes perquè no havien fet servir la famosa prova del nou per comprovar que les sumes, restes, multiplicacions o divisions donessin un resultat bo. La prova del nou data dels pitagòrics del segle V a. C. .
I quina es la dicotomia que planteja avui la nostra societat. Que mentre la tecnologia i el coneixement científic avança a una velocitat supersònica i encara que ningú parli de l’ incidència que te sobre la nostra organització vital com a societat i en l’economia en te molta, les ciències socials que manen sobre la dita forma d’organització estan encallades en segles passats. Es el cas de l’economia predominant actualment del Neoliberalisme que professa una fe cega en les idees de Adam Smith nascut al 1723 i mort al 1790 per posar un exemple.
Per tan bàsicament estaria d’acord amb el fonament de l’article del Sr. Foix. Però discrepo totalment quan ens diu :” No hace falta exagerar cuando la historia fija los hechos con mucha precisión al margen de lo que digan los políticos”. Deixant a part lo d’exagerar que em sembla una opinió molt subjectiva, la historia es una ciència social, no una ciència exacta. Si jo dic que dos mes dos en base deu fan quatre, no te cap carga ideològica i es d’una transversalitat universal. Però no passa el mateix amb la historia. Podria fer esment de la historia de la guerra civil espanyola o de la guerra freda, plena de propaganda, per posar un exemple que no cal desenvolupar. I com serà l’historia de Catalunya actual si està escrita per un historiador com el Sr. Jonqueres o per en Cèsar Vidal per posar un exemple?.
NOTA: Sr. Foix Una cosa es el desig i altra el que es i no pot parlar com a tertulià d’Europa com a unió política perquè no existeix. Espero que fos un lapsus. I si no ho creu li prego que ens dediqui una explicació, encara que com diuen Sinerastar i en Dogbert o veig difícil.
Por cierto, el vacio de ideas que sugiere el Sr. Foix es evidente. Cuando Artur Mas equipara la hipotetica independencia de Catalunya a la fundacion del Estado de Israel, queda diafano que estamos gobernados por una mesnada de iletrados que ya han entrado en la imbecilidad. En este caso es de suponer que el molt honorable habra estado asistido (es un decir) por Pilar Rahola, una sionista de pati de col-legi.
La frivolidad de la comparacion es insultante.
Efectivamente Sinerastar, el Sr. Foix no te entrara al trapo ni al tuyo ni al de ninguno de los que pululamos por aqui, nuestro anfitrion ya lleva mucha mili y tiene mucha tela aun por cortar para gastar mas energia por aqui que la justa y necesaria, aunque puedo decirte y te digo, que no se pierde ni un comentario que recibe en tiempo real y que en algunos temas el raca raca de nosotros algo le ha influido en atender otros puntos de vista sobre algun tema aunque en lo basico sigue siendo hombre de orden, conservador aunque ultimamente tambien esta pelin cabreado por el estado general de tot plegat. En el ultimo tramo y ya sin posibilidad de recambio es jodidin ver que tot plegat no fot ni pena ni gloria, que todo es como un limbo inesperado, fruto tambien de nuestra alienacion, conformismo y «orden», la del Sr. Foix tambien.
Sabem prou bé que els comentaris dels qui els seguim mai obtenen cap rèplica per la seva part. I per això la meva pregunta no el posarà pas en cap compromís…
Amb el cor a la mà… negaria que en aquests moments la derrota de Catalunya no ha estat ja total i absoluta? Però amb un sí o amb un no. Els matissos, per després…! Doncs això. Cap compromís amb els seus lectors…
Diu: «Se echan de menos relatos que se aparten de la corrección política y que introduzcan pequeñas o grandes dosis de esperanza, progreso, utopía y, sobre todo, humanismo«. I quí millor que els grans comentaristes com vostè mateix per fer-ho? Tinc l’esperança que algun dia doni un bon cop de puny i, per uns instants, deixi de ser correcte… Com m’agradaria!
Per primera vegada tinc molt clares les coses :
Primer: No escoltar cap ni una de les campanyes electorals.
Segon: Posar un ciri a Santa Rita – patrona dels impossibles – per tal que poguem participar en una consulta sobre la independencia de Catalunya
Tercer : Posar un segon ciri a Santa Rita per tal que la consulta sigui favorable al SI per la independencia.
Quart: Posar mitja dotzena de ciris a Santa Rita, per tal que siguem capaços d’ aixecar aquest país nostre i construir un estat propi més just i prosper per a tothom i sense ningú que ens digui quina distribució hem de fer dels mobles del menjador de casa, ni ens digui com hem d’ ensenyar als nostres fills a les nostres escoles…..ni es quedi impunament amb gran part dels diners que hem guanyat treballant…
NOTA: Estic preparada per a entomar amb bon humor l’ envestida de comentaris frívols i/o burletes per part dels més descreguts d’aquest bloc pel que fa a aquest tema….que n’hi ha uns quants !!!
Vagi per davant el meu afecte per tots ells, començant pel Sr. Foix )
No, no, Rosamaria. Ni frívols ni burletes… Faltaria més!
Tots els auguris et són favorables:
1.- Hi haurà consulta (de barretina, és clar!).
2.- El SÍ serà aclaparador sigui quina sigui la pregunta(faci memòria…).
Iiiii…? Passarà quelcom realment transcedendent? Nooooo…
Ens seguiran robant des d’allà i potser encara més des d’aquí…
Estalviat el ciri, Rosamaria… La comèdia no s’ho val!
Ai, sí! Felicitats per haver arribat a tenir clares les coses… El món es veu diferent, oi?
Be, dona…tu també sembla que les tens bastant clares, però en sentit contrari.
Potser és que jo, necessito o prefereixo, creure en alguna cosa. Creure , al menys, en que les coses es poden millorar….és que si no…..la vida és buida.
Les actituts del » no hi ha res a fer», «tot serà igual», «ò en castellà » los mismos perros con distintos collares», no fan sino assegurar que no canvii res : l’inmobilisme.
I ara justament, és temps de reacció. Si davant d’una situació com la que patim, som incapaços de rebel.lar-nos-hi, quin futur ens espera ??…ells hauràn guanyat !!!
Rosamaria,
Si és que jo crec com tu que les coses poden millorar però no pas amb aquesta mena de gent, ni amb cap altre de qualsevol altre partit polític, sigui el … El problema és el propi sistema!
Rosamaria,
Si és que jo crec com tu que les coses poden millorar però no pas amb aquesta mena de gent, ni amb cap altre de qualsevol altre partit polític, sigui el que sigui… El problema és el propi sistema!
Quan al tema de la «famosa» independència: La «propaganda» només serveix per «vendre», en aquest cas, idees darrera de les quals només s’amaguen interessos partidistes, desitjos de poder inconfessables i de remenar més cireretes… i com més ens idiotitzen (és un bombardeig insofrible, Rosamaria!) més DEPENDENTS d’ells ens tornem.
Només la suma d’individus independents de ment i capaços de raonar per si (nosaltres) mateixos -que no la suma d’ovelles idiotitzades pel gran germà- ens podríen dur a algun lloc algun dia molt llunyà… El fum i la boira mai ens durà enlloc, Rosamaria. Mai!
Cuando el ministro Montoro dice que españa necesita a Catalunya para salir de la crisis y no sufre ningun accidente y todo sigue tal cual, te digo yo Rosamaria que el tema no tiene arreglo por mucha espelma que le plantifiques a Santa Rita. La cabaña ovina i el ruc dominan el panorama. Res a fer, tomate la valeriana Rosemarie.
Algú li hauria de dir al Sr.Montoro, que el cinisme no porta mai a l’ enteniment entre les persones.
Aprovechando el declinar del otoño quizàs lo màs prudente sea retirarse a los cuarteles de invierno.
Sr.Foix: lo realmente difícil hoy en día es hacer promesas que resulten creibles…estamos curados de espanto y ya no nos creemos nada…esperamos ver realidades, hechos, cosas tangibles…el libro de teorías y promesas lo tenemos a rebosar…
Y como diria David Guapo…. cuando te crees que ya lo has visto todo en television, va y te sale Eduard Punset anunciando pan de molde…
http://www.youtube.com/watch?v=Ato2d_Z_woQ
jajaja…muy bueno…dame pan y dime tonto…
No frivoliceis…se trata del doble horneado, poca broma !!