Escòcia i Anglaterra debaten el divorci

Alex Salmond i David Cameron signant a Edinburg l'acord per la celebració del referèndum

Alex Salmond i David Cameron signant a Edinburg l’acord per la celebració del referèndum l’octubre de 2012

La creació de la Gran Bretanya data del primer de maig de 1707 i és el resultat de la unió política dels regnes d’Anglaterra i d’Escòcia en un tractat que es conegut com el Tractat de la Unió que fou negociat l’any anterior i ratificat separadament pels parlaments de Londres i Edimburg.

Anglaterra guanyava seguretat en evitar els atacs que li podien venir dels països continentals aliats amb Escòcia i els escocesos podien fer ús d’un imperi que s’anava consolidant després de la victòria ja feia més d’un segle sobre l’Armada espanyola enviada per Felip II el 1588. Havia començat una certa mística imperial que s’escamparia arreu del món durant més de dos segles i que l’emperadriu Victòria i el primer ministre conservador, Benjamí Disraeli, la convertirien en una realitat universal.

Eren unions d’interessos i de monarquies en un temps en els que a tota Europa es lluitava en una llarga guerra sobre la successió a la Corona d’Espanya, ambicionada pels Borbons encapçalats per Lluís XIV i la Casa d’Àustria. Amb el Tractat d’Utrecht de 1714, la Gran Bretanya esdevenia senyora dels mars i aconseguia fer-se forta a la política continental europea i en el món que havia nascut amb la Revolució Industrial.

Tot i que en resultà un sol regne, el sistema jurídic i l’educació dels dos vells països es mantingueren separats sota el mantell eclesiàstic de l’Església Presbiteriana d’Escòcia i l’Església Anglicana d’Anglaterra. La Unió fou un acte de conveniències mútues respectant les particularitats de cada una de les parts i permetent als escocesos el manteniment de la seva personalitat que ha estat protegida per tots els monarques britànics que posseeixen castells, terres i palaus reials arreu d’Escòcia.

Es ben sabut que el desmembrament del imperi britànic es produí de forma explícita a la fi de la Segona Guerra Mundial que es guanyà amb les paraules i la valentia de Winston Churchill però que convertí la primera potència europea en vençuda de les guerres guanyades. La Índia marxà el 1947 després de les negociacions entre lord Mountbatten, assassinat per l’IRA els anys 70, i el pacifista Gandhi. Els anglesos són el poble que més independències ha pactat i atorgat en els últims cent anys. La primera esberla imperial començà gradualment a partir del segle XIX quan Irlanda, despoblada per l’emigració i per la misèria, plantà cara a Londres i s’enfrontà militarment pels carrers de Dublín contra la metròpoli els dies de Pasqua de 1916.

La revolta fou esclafada per l’exèrcit britànic, molts dels amotinats foren condemnats a mort i executats però el procés de secessió ja fou imparable. Vingué la guerra civil entre irlandesos, la partició de l’illa entre els sis dels nous comptats dels Ulster i la República d’Irlanda que es convertí en estat independent a començaments dels anys vint.

L’acord irlandès fou precedit per caigudes de governs a Londres, per una militarització de l’illa i, finalment, per la segregació d’Irlanda del Nord on la majoria protestant seguiria hegemònica en detriment de la minoria catòlica que va continuar en la seva lluita per obtenir una igualtat social i política.

Abans, per tant, de desprendre’s de les immenses possessiones ultramarines, és Irlanda la que comença a caure del Imperi. No participa en la Primera Guerra Mundial i es considera maltractada per l’Anglaterra victoriana. La secessió es produí amb violència com totes les independències que s’atorguen des de Londres a partir dels anys seixanta del segle XX.

La descentralització britànica s’ha anat imposant gradualment des de que els anys setanta del segle passat es començà a negociar la “devolution” per Gales i Escòcia que enfortiria l’autogovern d’aquestes dues nacions que tenen una història i personalitat pròpies. Escòcia té una trajectòria cultural, científica i econòmica diferenciada del Regne Unit.

Edimburg és l’Atenes del nord i Glasgow és una ciutat obrera i empobrida que ha rebut centenars de milers d’immigrants irlandesos de procedència catòlica. Escòcia ha estat tradicionalment un pou de diputats laboristes que han deixat una forta petjada en el socialisme britànic. L’últim primer ministre laborista, Gordon Brown, és escocès.

Però en els últims anys la representació escocesa a la Cambra dels Comuns s’ha dividit entre els laboristes i els nacionalistes escocesos, agrupats en el Scottish National Party, dirigit per Alex Salmond, que s’ha convertit en el partit de la centralitat fins al punt que en les darreres eleccions ha aconseguit proclamar-se primer ministre d’Escòcia. Els conservadors gairebé no tenen representació de diputats a Westminster.

El Scottish Natsional Party fou fundat el 1934 i fins l’any 1967 no tingué una representació a la Cambra dels Comuns de Londres. Quan el 1999 es formà el primer parlament escocès com a conseqüència de la “devolution”, el SNP fou la segona força política fins que, el 2007 obtingué una majoria insuficient i formà un govern en solitari. A les eleccions de 2011 el partit d’Alex Salmond guanyà per majoria absoluta amb la promesa de convocar un referèndum per la independència d’Escòcia.

El sentiment independentista a Escòcia es tan antic com la mateixa nació. Però mai com ara, des del Tractat de la Unió, s’havia produït un moviment per tal d’assolir la independència.

El primer ministre britànic, David Cameron, i el seu col·lega escocès, Alex Salmond, signaren l’octubre de 2012 un històric acord per celebrar un referèndum sobre si Escòcia vol esdevenir un país independent de Gran Bretanya en la consulta que es celebrarà al mes d’octubre de 2014. La consulta es celebrarà per la decisió del govern britànic d’atorgar aquest dret a Escòcia.

Cameron i Salmond saben que no poden ni volen repetir una confrontació dialèctica o de força. Han optat per jugar la partida des de la legalitat, cedint cada part punts substancials i establint una pregunta clara que sigui vinculant i que acabi les discussions per una temporada.

Cameron volia que el referèndum fos immediat i Salmond que s’allargués el més possible. El primer perquè creia que els escocesos votarien en contra i el segon perquè vol guanyar temps i convèncer als seus votants dels avantatges de la independència que, avui per avui, no té una majoria clara, segons afirmen les enquestes.

Joc net i democràtic, molt allunyat de la retòrica dels governants espanyols respecte a la petició de Catalunya de convocar una consulta per si es vol o no ser independent. Les comparacions entre el procés català i l’escocès son ben diferents. Els escocesos tenen una hostilitat vers el govern de Londres i tot el que sigui anglès, una gran rivalitat en el futbol, celebració de les grans derrotes militars com a festes nacionals. Per contra els escocesos no tenen una llengua pròpia parlada majoritàriament, la seva cultura no té la força i la personalitat de la catalana, hi ha una divisió entre catòlics i protestants i també que el SNP no és un nacionalisme de caire conservador sinó més socialdemòcrata.

Cameron, per raons històriques o per sentit pràctic i democràtic, no té inconvenient en anar a Edimburg per signar l’acord amb Salmond. I el primer ministre escocès accepta formar part de la Commonwealth de 16 nacions que tenen a la Reina d’Anglaterra com cap d’estat virtual, sentimental i ornamental.

Sobiranistes i unionistes interpreten les dades econòmiques de manera diferent per tal de convèncer als indecisos en el referèndum de l’any vinent. Els nacionalistes escocesos afirmen que la independència serà un alliberament del liberalisme radical de Londres i la creació de riquesa equilibrada amb els paràmetres socialdemòcrates.

La viabilitat econòmica d’una Escòcia independent es basa en el petroli del Mar del Nord, les energies renovables, el turisme, el whisky amb els seus derivats i una població dinàmica i preparada tecnològicament.

Els independentistes s’emmirallen amb de Noruega i Singapur i el primer ministre Salmond insisteix en que l’obsessió per l’austeritat limita la capacitat de creixement i desenvolupament dels ciutadans i dels pobles.

Els detalls sobre com serà el referèndum han estat debatuts fins les més petites qüestions. La lliura continuaria sent la moneda oficial escocesa encar aque sigui amb bitllets emesos pel Bank of Scotland, tal com ha estat des de fa molts anys.

Anglaterra no pot retenir una nació per la força si els escocesos votessin per la independència. Ja han tingut massa experiències doloroses com el país amb més colònies dels dos últims segles, per apartar-se del diàleg i les vies democràtiques. Això no vol dir que Londres no actuï sense defensar el manteniment d’Escòcia i que els nacionalistes escocesos no intentin convèncer una majoria de compatriotes per aconseguir la independència.

El govern Cameron va divulgar a començaments de 2013 un dossier sobre els aspectes legals d’un nou estat a Europa dient que Escòcia tindria una situació semblant a la de Sudan del Sud quan va aconseguir la seva independència. S’haurien de tornar a aprovar uns milers de noves lleis i reformular totes les relacions amb Europa i la resta de països del món canviant uns 14.000 tractats internacionals. És un informe duríssim sobre les conseqüències negatives d’una Escòcia independent que deixaria de formar part de la Unió Europea,k de l’OTAN, de les Nacions Unides i de l’Organització Internacional del Comerç. Una mica exagerat tot plegat.

Els nacionalistes escocesos responen que és el començament d’una campanya d’intimidació per part dels anglesos que responen amb arguments econòmics, culturals i polítics. Salmond ha respost dient que una Escòcia independent seguiria automàticament en totes les institucions internacionals amb les que es renegociarien les relacions com a conseqüència del divorci polític amb Anglaterra. Els sobiranistes són conscients que Gran Bretanya deixaria d’existir tal com és avui i en resultarien dos estats successors en situació d’igualtat.

El debat no s’atura. Totes les parts hi aporten arguments i dades per tal de que la decisió sigui una conseqüència del coneixement del que comporten les dues opcions. La majoria dels votants anglesos volen que Escòcia tingui una plena sobirania fiscal i si no es possible, prefereixen la independència al statu quo. Diuen que l’estat aporta 10.778 euros a cada escoès i només 8.921 a cada anglès. El nord d’Anglaterra, més pobre que el sud, es considera una injustícia que Escòcia tingui millor serveix socials que la resta del Regne Unit.

Pel que diuen les enquestes, els primers que cal convèncer són els mateixos escocesos. Els sondejos es mouen amunt i avall segons els arguments de la campanya. Hi haurà fair play però cada part, dintre d’Escòcia i a tota Anglaterra, jugarà la seva carta amb duresa i intel·ligència.

Publicat a la Revista de Catalunya

 

 

Lluís Foix

Setembre de 2013

14 comentarios

  14 comments for “Escòcia i Anglaterra debaten el divorci

  1. david g
    16/12/2013 at 18:37

    declarar unilateralmente la independencia me parece mucho más honesto que esta farsa de referéndum disfrazado de «democracia».

    pregunta (intencionadamente) confusa, múltiples respuestas y varias interpretaciones, para que así los políticos, que son artistas y magos en el arte de interpretar resultados, siempre ganen salga lo que salga.

    este proceso con estas preguntas de democrático no tiene nada, está demasiado teledirigido.

    se podía haber preguntado bien, como en escocia (y en cualquier otra parte del mundo mundial), corto y claro, pero no se ha querido.

    que se quiten la careta (de demócratas) y declaren unilateralmente ya la independencia, nos ahorraremos el ridículo y el desgaste que va a traer esta pregunta múltiple sin pies ni cabeza.

    • Pere Ramoneda
      16/12/2013 at 20:34

      Apreciado David,
      anhelar un status político o legislativo no contemplado en la ordenación vigente, no es en si mismo antidemocrático y convendrá conmigo que sin esas transgresiones ningún avance sociopolítico se habría alcanzado hasta llegar al punto donde nos encontramos hoy y que obviamente no es ninguna meta.
      También estará de acuerdo en que esas transgresiones se han realizado siempre en la historia forzando cerraduras, porque no decirlo casi siempre con sangre.
      Afortunadamente «els catalans no estem gaire per Hòsties» lo que minimiza el riesgo de que el forzado de cerraduras se salga de las argucias dialécticas o los atajos legislativos.
      Esto da una clara oportunidad para estadistas inteligentes que desde tarimas poco testosterónicas y muy neuronales que como proponia hoy el Financial Times sean capaces negociar un nuevo marco juridico que dé cabida a todos .
      Creer en una capacidad definitiva de teledirección del contrario implica no tener fe en la capacidad de motivación del mensaje propio.
      Volvemos pues a la necesidad de un diálogo verdadero y empático bastante más laborioso y fatigante, que entrar en confrontación ruda y dura.
      Le agradezco las reflexiones que me ha suscitado.

      • david g
        16/12/2013 at 23:04

        apreciado pere,
        gracias por tu comentario. ya había leído con anterioridad tu post de más abajo con la metáfora del matrimonio mal avenido, el cual apuntaba sugerencias muy sensatas.
        la necesidad del diálogo empático (que mencionas arriba) se enfrenta a la realidad del diálogo egoísta en boca de los políticos. cada uno defiende la suya sin el más mínimo asomo de ponerse por un momento en la piel del otro (empatía) para ceder un poquito en algo. lo que al principio es legítimo (defender las ideas propias) degenera en un despropósito cuando los principios de cada cual se interpretan como verdaderos e inamovibles.
        esto servirá para la táctica política pero va a terminar fracturando la sociedad civil.

  2. Pere Ramoneda
    16/12/2013 at 11:08

    Apreciado Mestre Foix. Gracias por este artículo. En tiempos de visceralidad una opinada aunque al tiempo sólida, documentada, concisa y rigurosa exposición del proceso escocés se recibe como una “Master Class” ahora tan a la moda hasta para pedalear.
    Sería de agradecer que todo el debate político y soberanista se ejerciera sobre marcos de referencia claros y no sobre las posiciones sentimentales que cada parte esgrime y cultiva y que no pueden más que conducirnos al “yo me voy! – Tú te quedas por mis…”
    Como comentario a su Entrada “Demasiados Golpes de Constitución” le escribía mi percepción del proceso soberanista como el pre-divorcio entre una esposa “hasta el moño” y un marido incapaz de aceptar que el hastío de su esposa tuviera fundamentos sólidos.
    A partir de ahí manifesté mis posiciones, que se centran en tres puntos: a) mi convicción de que “No hay aproximación posible a la resolución de un conflicto si una de las partes se cree en superioridad moral e intelectual e interpreta la decisión la otra parte como capricho o enajenación transitoria” b) “que es necesaria la reflexión sobre si alguna vez creyeron (las partes) en el proyecto común, qué y cuando puso en marcha los sentimientos de desafección, si creen posible encontrar las fuerzas para reconstruir la relación y qué deberían hacer para ello” , así como c) que la aceptación del referéndum, con independencia del resultado era la única forma que desde la España Constitucionalista se le diga a Cataluña “Respeto tus decisiones. Respeto tu situación de incomodidad interna. Y cuando nos sentemos será para trabajar honestamente por la reconstrucción.”
    En este sentido, las partes deben de estar dispuestas a escuchar los reproches de la otra.
    Nuestra esposa “hasta el moño” ha de poder decir lo que le corroe desde el día cero, también el marido incrédulo.
    Así entiendo el congreso de historiadores, y bien haría Madrid en leer sus conclusiones para empezar a entender y como no.. , a argumentar en vez de dudar de la calidad académica de los ponentes, insultar a los organizadores y ponerse en guardia sólo por el título.
    Cierto es que si nuestra pareja inicia sus reproches maldiciendo a la suegra, difícilmente los argumentos serán escuchados en vez de oídos. Francamente, buscar notoriedad, portadas o morbo con un título tan desafortunado no contribuye a alcanzar ese diálogo que sí alcanzaron Mr Cameron y Mr Salmond y que me temo podemos estar envidiando en el congreso de historiadores a celebra en 2080.

    Pere Ramoneda Salas

    • Àfrica
      16/12/2013 at 19:10

      Chapeau !

  3. Ramon Rovira
    15/12/2013 at 15:22

    Parla de Mountbatten, Churchill, Gandhi, …. Qui tenim a l’Altra costat per negociar?

    • Rosamaria
      16/12/2013 at 14:47

      Molt bona aquesta pregunta !!!…
      Ja s’ha vist i dit per activa i per passiva, que no hi ha interlocutor…
      Res a veure amb el procés entre Anglaterra i Escocia.
      Aquí encara som «SUBDITS»

  4. Albert
    15/12/2013 at 10:10

    Sr. Foix: Un article excel·lent. Hem quedo amb tot l’article, però en especial també amb els dos últims paràgrafs.

    També prenc nota de les respostes de Jordi P. i de francis black.

    En resum: Aqui la gobernanza central segueix el refrany chino que diu: » El secret de la perfecta felicitat es : » No veure, no sentir, no parlar. » .

    Aixis anem. De cap al tsunami dels desemparats per l’atur, els desahucis i la desesperança total.

    » El que manda, manda, aunque mande mal. » Cecs, sords i muts, però mànan.

    Spain is different.

    • Albert
      15/12/2013 at 10:15

      P.D. També adjunto la resposta de BartoloméC. Sens dubte.

  5. 15/12/2013 at 09:54

    Sr.Foix. sondeos y encuestas, encuestas y sondeos, se mueven según sopla el viento que las paga y buscan sumar indecisos que saben que se suman siempre al sol que más calienta…un dinero malgastado que se podría sumar a la recaudación de la Marató y que a buen seguro ayudaría a solucionar alguno de los muchos problemas que nos asolan…pero claro, esos son problemas sobre los que no interesa hacer sondeos…ni encuestas…

  6. Jordi P.
    14/12/2013 at 23:27

    L’imperialisme anglès ha après a dialogar. L’imperialisme castellà és obtús i cregut de si mateix, molt poc inteligent i per tant incapaç de dialogar. No hi cap altra solució amb aquesta gent que marxar. No hi ha diàleg possible. No hi ha més solució que el «sí-sí».

  7. francis black
    14/12/2013 at 23:01

    Son dos mundos, alli la pregunta es normal y la respuesta vinculante, aquí la pregunta es rara los otros no te la permiten y no es vinculante.En España no se puede hablar de todo ese es el principal problema, independietemente de las tacticas partidistas de cada uno, que se ven de lejos.

    Buen artículo.

Comments are closed.