Albert Manent, una obsessió per la cultura

Albert Manent, a casa seva

Albert Manent, a casa seva

Ha mort un dels catalans que més ha fet per la cultura, pel país i per la recuperació de petites històries que impulsava anant per Catalunya i sembrant llavors que després es convertirien en llibres escrits per altres persones. Ha treballat fins l’últim alè.

Ho aprofitava tot. Es fixava en els petits detalls. Feia llibres sobre retrats de personatges petits o grans i de la història de la guerra i la postguerra, de la persecució d’uns i d’altres, de costums locals o dels vents que bufen a diverses comarques de Catalunya.

El recordo entrant a la vella redacció de La Vanguardia del carrer Pelai. Venia a llegir Le Monde, a parlar amb Santiago i Carlos Nadal, a treure i portar informació. Era un neguit. Tenia una obsessió constructiva per conservar la llengua. En aquelles converses que observava de jove es calculava quan cauria Franco o si els monàrquics arribarien a fer govern. Fou Manent, junt amb Josep Benet, qui montà l’entrevista de l’abat Escarré amb Le Monde. El periodista fou José Antonio Novais, que vivia a Madrid, però Manent facilità els detalls i la intendència gairebé secreta de la trobada.

També escrivia cartes al director. En guardo un nombre considerable de les que escrivia a la jerarquia catòlica catalana i espanyola. El dia que es publiquin seran un document interessant, potser explosiu.

El llibre que dona una dimensió política és la seva Crònica Política del Departament de Cultura (1980-1988). Va servir quatre consellers de Cultura pujolistes, tots diferent, des del germànic Max Cahner fins a Joan Guitart. S’hi troben visions particulars, detalls, anècdotes i la valoració dels principals personatges que van ésser en primera línia en aquells primers vuit anys del Departmaent de Cultura.

Una de les seves últimes aportacions és un gegantí diccionari de pseudònims a la premsa i la literatura catalana. Era un pou d’informació. L’administrava amb prudència però mai en tenia prou. Estava al corrent de tot. També del que passa ara. No estava molt entusiasmat perquè pensava que potser s’anava massa de pressa. Així m’ho digué en les converses que en els últims dos anys he mantingut a casa seva, a mitja tarda, envoltat de llibres i curiositat permanent. Era potser l’últim noucentista.

Sota els estels de ca l’Herbolari són les seves memòries d’infància a la casa pairal de Viladrau on es va refugiar la seva família durant la guerra. Estava intentant publicar un volum amb tots els retrats de personatges catalans que estan disseminats en moltes publicacions.

És la meva aportació personal a una figura important de la cultura catalana en assabentar-me fa una hora del seu traspàs.

  4 comentarios por “Albert Manent, una obsessió per la cultura

  1. En el 33 han pasado dentro del programa “Mestres de Mestres” una esplendida entrevista de Vinyoli a nuestro anfitrion el Sr. Foix.

    Ahora toca hacer un apunte de Albert Manent, q.e.p.d que nuestro anfitrion hace con los referentes de respeto y reconocimiento al otro.

    Solo con esta actitud podemos avanzar todos juntos.

Comentarios cerrados.