Europa, cent anys després

El libro de Margaret MacMillan sobre la Conferencia de Paraís de 1919

El llibre de Margaret MacMillan sobre la Conferència de París de 1919

Karl Rove va ser un dels principals assessors del president George W. Bush. Dibuixava l’estratègia política, electoral i militar de la Casa Blanca quan el 2003 es va decidir envair l’Iraq sense proves suficientment documentades. Un periodista li va preguntar si era conscient del que diria la història d’aquella arriscada decisió. Rove va contestar: “No ens preocupa la història perquè la història la fem nosaltres.” Però es va oblidar de dir que l’escriuen uns altres. Aquesta anècdota la va recordar Margaret MacMillan aquesta setmana a Barcelona en un interessantíssim repàs de la història del segle passat. El títol de la seva intervenció era Europa, cent anys després de 1914. Un dinar col·loqui moderat per Javier Solana i una llarga intervenció resumint dos dels seus llibres de referència sobre la Gran Guerra i la Conferència de París, que va acabar amb el Tractat de Versalles, signat el 28 de juny de 1919, just quatre anys després de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo.

Aquesta professora canadenca, directora del St. Anthony’s College d’Oxford, té una mirada penetrant sobre el segle XX, del qual parla seguint des de les anècdotes més banals fins als trets fonamentals que van marcar un període de progressos espectaculars però també de misèries humanes i de guerres amb desenes de milions de morts.

Res feia pensar l’estiu de 1914 que s’estava a les vigílies del primer gran cataclisme del segle. Les classes mitjanes començaven les vacances, els ferrocarrils creuaven Europa, la prosperitat es palpava arreu, s’enlairaven els primers avions i la ciència, la cultura i la modernitat passaven pels eixos de Viena, Berlín, París i Londres. Europa era el centre del món. Ja existia una globalització embrionària que unia Europa i Amèrica. Quatre ministres del govern britànic el 1914 havien estudiat en universitats alemanyes i les cases reials dels imperis que s’esmicolarien en quatre anys tenien un vincle molt directe amb la dinastia anglesa. La globalització no condueix necessàriament a l’harmonia global.

Un paral·lelisme entre 1914 i avui és que Gran Bretanya era la primera potència mundial però havia començat el seu declivi. Els Estats Units també són la més poderosa nació del món però ja no és el país imprescindible que ha estat durant cent anys i la seva hegemonia és discutible. Les baralles territorials entre la jove Alemanya unida, proclamada a la Sala dels Miralls del Palau de Versalles el 1871, i la França eterna han marcat els períodes de guerra i pau en els últims cent anys. Per qüestions ideològiques i polítiques. Cada guerra europea ha comportat modificació de fronteres. Alemanya es va rendir però no va acceptar els termes draconians imposats pels vencedors a Versalles. Woodrow Wilson, George Clemenceau i David Lloyd George van ser els tres actors principals d’aquella conferència que va durar sis mesos a París. Hi havia personatges com ara Arnold Toynbee, Franklin Delano Roosevelt i Maynard Keynes que assessoraven els governs a l’hora de dibuixar els nous mapes dels imperis derrotats.

Els alemanys van ser humiliats. Cada vegada que la delegació arribava a París el tren disminuïa la velocitat en passar pels camps de batalla on havien mort milions de soldats. Alemanya no va ser destruïda materialment com ho va ser França. Georges Clemenceau no va oblidar els danys causats al seu país pels alemanys des que van crear l’imperi el 1871. Hi va haver un armistici però no es va declarar la pau. Les noves fronteres van resultar interines. El nombre d’europeus en desplaçament es va elevar a trenta milions. Hongaresos, eslovacs, ucraïnesos, txecs, polonesos i alemanys van quedar tancats dintre de fronteres que no eren les seves.

Tot aquell conjunt d’interinitats va desfermar el sentiment nacionalista alemany. La pau de Versalles havia traçat les fronteres però no es compliren les condicions imposades pels vencedors. La pau fràgil de 1919 va crear les condicions perquè només vint després anys esclatés un nou conflicte que seria el més sagnant i terrible de la història. La Segona Guerra Mundial va destruir Alemanya més enllà del que era raonable. Molts bombardejos quan Hitler estava aniquilat no calien. La pau que va venir la van dictar els vencedors. Alemanya la va acceptar i des de la seva destrucció i el sentit de culpa es va començar a construir l’Europa que tenim avui.

No es pot descartar res en un futur arran de la crisi global que està envoltada de progrés i d’una globalització sense control que menysté el dret de pobles i individus. Hi ha potències que exigeixen el seu protagonisme. Rússia, la Xina i l’Índia són actors principals. Corea del Nord, Estat Islàmic i l’Orient Mitjà són amenaces serioses. Però la força no és la solució. La seguretat col·lectiva mitjançant el diàleg ens pot salvar de noves tragèdies planetàries.

Publicat a El Punt Avui el 24 de maig de 2015

12 comentarios

  12 comments for “Europa, cent anys després

  1. José A. García
    25/05/2015 at 13:20

    Crec que ja ho he comentat abans: Herodoto va dir que la història era una successió de venjances. I així sembla que és en la major part dels casos. També la història la escriuen els vencedors, encara que amb el pas del tems es pot tenir una visió més acurada per historiadors professionals i que busquin en la historiografia els fets. La primera guerra mundial fou terrorífica, en cert sentit més que la segona. Alemanya, que dir que ja no s’hagi dit… Ara, estem en una situació més propera del que sembla a una situació equivalent al 1914. El Sud d’ Europa i la Gran Bretanya estan prenent vies que Alemanya no sap com gestionar, o això és el que sembla: ha volgut aplicar la seva visió econòmica a tot el continent amb una sèrie d’aliats que estan a la seva òrbita (centre i est d’ Europa). El Sud està en una mena de revolució tova i el BCE no pot fer de Reserva Federal, Europa com a entitat política no existeix.

  2. francis black
    24/05/2015 at 23:26

    A ciu Barcelona les ha durado cuatro años. Esperomos que Colau tenga buena gente dentro pues ella no me parece muy brillante.

    • 25/05/2015 at 11:26

      Los electores ven con ojos distintos a cada uno de sus líderes…

      • francis black
        25/05/2015 at 12:01

        Si pero la veo muy poco sólida, la de Madrid es más potente. ¿Aquí nadie quiere hacer política? ¿En una Cataluña independiente tendríamos que fichar políticos de fuera?

    • José A. García
      25/05/2015 at 13:26

      És més complicat del que sembla. La Sra. Colau ha guanyat, però per una diferència molt minsa. Això implica que Barcelona és una societat molt diversa i no es pot governar des d’una posició política exclusiva. Si es fa serà una ruïna per a Barcelona. Un problema és que CiU no va gaire pels barris perifèrics i per altra banda no ha tingut en compte la sensibilitat i els problemes dels mateixos. A Badia del Vallés, el poble més pobre de Catalunya,estan esperant uns diners de la Generalitat des de fa varis anys, no sé les causes del retard (no hi ha diners, suposo, però si per altres activitats…) A l’anomenat cinturó vermell de Barcelona el PSC resisteix, i això ens mostra el paper fonamental del PSC en la recuperació de la identitat catalana; encara que ara no se’l vulgui reconèixer.

      • francis black
        25/05/2015 at 13:31

        Lo han de pactar casi todo, eso es bueno.

        • José A. García
          25/05/2015 at 16:39

          Estoy de acuerdo.

          • david g
            25/05/2015 at 17:34

            y yo. pero ya veremos, en andalucía también tienen que pactar y todavía no se salen ni para formar gobierno. hay poca política de pacto en este país y demasiadas trincheras.

          • 25/05/2015 at 18:14

            Por ahora todos los partidos que han ido en coalición han acabado como el rosario de la aurora…

          • francis black
            26/05/2015 at 08:51

            Con menos de 200.000 votos eres alcaldes. Eso quiere decir que tienes a la mayoría de ciudadanos en contra.

  3. 24/05/2015 at 16:25

    Sr.Foix: confiemos que estos desastres no se vuelvan a repetir jamás…

  4. francis black
    24/05/2015 at 15:02

    El Odio – Wisława Szymborska

    Ved cuan activo está
    y qué bien se conserva
    el odio en nuestro siglo.
    Con qué ligereza salva obstáculos,
    y qué fácil le resulta saltar sobre su presa.

    No es como los otros sentimientos.
    Más viejo y, a la vez, más joven.
    Por sí mismo genera la causa
    de su despertar a la vida.
    Duerme a veces, pero jamás con un sueño eterno.
    Y el insomnio no le resta fuerzas, se las da.

    Buenas son las religiones,
    con tal de estar en la línea de salida.
    Buenas son las patrias,
    con tal de lanzarse a la carrera.
    Al principio, incluso la justicia funciona.
    Después correrá solo.
    El odio. El odio.
    La faz se le retuerce en una mueca
    de amoroso éxtasis.

    ¡Qué anemia y apatía
    la de los otros sentimientos!
    ¿Desde cuándo la fraternidad
    arrastra multitudes?
    ¿Ha llegado alguna vez la compasión
    primera a la meta?
    ¿A cuántos voluntarios seduce la duda?
    El odio sí seduce, ¡y cómo!, es perro viejo.

    Avispado, listo, trabajador.
    ¡Cuántos cantares ha compuesto!
    ¡Cuántas páginas de la historia ha numerado!
    ¡Cuántas alfombras humanas ha desplegado,
    en cuántas plazas, en cuántos estadios!

    No nos engañemos:
    sabe crear belleza.
    Espléndidos son sus incendios en la negra noche.
    Soberbias las humaredas de sus explosiones al alba.
    Imposible negar el patetismo de sus ruinas
    ni el humor chabacano
    de la única columna que queda en pie.

    Es maestro del contraste
    entre silencio y estruendo,
    entre sangre roja y nieve blanca.
    Y nunca jamás se cansa
    del leitmotiv del verdugo pulcro
    sobre la inmunda víctima.

    Siempre dispuesto a nuevas tareas.
    Si es necesario esperar, espera.
    Dicen que es ciego. ¿Ciego?
    Tiene los ojos de lince del francotirador
    y mira el futuro con denuedo.
    Él, sólo él.

    De: Fin y principio, 1993.
    Traducción de María Miseska

Comments are closed.