La Vanguardia en català, un fet cultural

Intervenció en l’acte de la presentació de La Vanguardia en català a Sant Feliu de Llobregat.

És una gran satisfacció participar avui en un acte de La Vanguardia a Sant Feliu de Llobregat. Aquesta vila de la Catalunya vella, sempre vigilant el curs del riu Llobregat, és molt propera per als que arribant de les terres de Ponent ens atansàvem a Barcelona. Veníem amb l’Alsina Graells que acompanyava el riu des de Martorell fins a Sant Feliu després de travessar el vell pont de Molins que fou emportat per una de les riades dels anys seixanta. Recordo el caràcter industrial de Sant Feliu, la pujada que ens portava a la via del tren per arribar finalment a Sant Just, Cornellà i finalment la Diagonal.

Sant Feliu és una vila antiga per la que hi han passat tants personatges que venien des de terres peninsulars. Penso en Felip II, en Miguel de Cervantes, en tants polítics i literats que baixaven de les muntanyes del Bruc per anar a trobar el mar. L’he conegut fa cinquanta anys i la visito amb una certa freqüència en les llargues excursions en bicicleta els caps de setmana que m’han fet veure la gran transformació d’aquesta i d’altres ciutats de l’entorn del riu.

El meu amic, ja traspassat, José Luís de Vilallonga, que va escriure a La Vanguardia durant molts anys, em parlava de la seva joventut passada a can Falguera, la casa dels marquesos de Castellbell, de les passejades en cavall fins al confí de les seves propietats que arribaven fins al riu. Avui, el vell palau és propietat de l’Ajuntament i dona bo passejar-se pels seus jardins i visitar la gran casa restaurada, on encara he vist la carrossa dels marquesos conservada en les cavallerisses.

Els felicito, ens hem de felicitar tots, que hagin modernitzar de manera tan remarcable aquesta vila. Però jo he vingut aquí en un acte solemne de la presentació de l’edició en català de La Vanguardia que estarà a tots els punts de venda ben aviat.

He tingut el privilegi de treballar a La Vanguardia des de l’estiu de 1969 fins avui. Ho he fet com a traductor del New York Times, redactor, corresponsal, sots director, director adjunt i director. També he dirigit durant set anys la seva edició digital. I ara també com a jubilat, que segueixo publicant regularment al diari. Un cicle que no s’ha tancat encara però que n’hi a més de fet que per fer.

A La Vanguardia i al comte de Godó els hi dec tot el que professionalment he fet en el periodisme. Carles Godó Valls i el seu fill Javier Godó Muntanyola, actual comte de Godó, em feren confiança al llarg dels anys i els retro públicament el meu agraïment.

La Vanguardia és com aquells vaixells que baixen pel Rhin carregats de productes diversos transportant-los cap al mar o des del mar per tota Europa central. De tant en tant fan sonar un clàxon greu i rotund avisant que passen. Sempre van pel mig del corrent.

La Vanguardia ha baixat pel riu central de Catalunya des de fa 130 anys. Ha transportat totes les mercaderies que venien d’Espanya i anaven cap a Espanya, d’Europa i cap Europa, de Catalunya cap al món i del món cap a Catalunya. Ha estat la veu més constant, més representativa, més tranquil·la, de la centralitat d’un país que ha passat per moltes turbulències des de que el primer de febrer de 1881 els germans Godó, que venien d’Igualada, fundaren el diari.

He tingut el privilegi de signar cròniques i escrits des de 84 països del món, de tots els continents, de diferents cultures i de multitud de llengües. Des de Londres a Washington, des de Bagdad a Nairobi o des de Reijavik a Pekin o Moscou. He rodat el món com a periodista que intenta explicar el què passa. Ho he fet en castellà perquè aquesta és la llengua utilitzada fins avui i que seguirà sent-ho encara que no de forma única.

L’edició en català de La Vanguardia es un fet cultural de gran importància i és un acte de valentia de la família Godó. El bilingüisme que és del tot normal al carrer ho serà també a La Vanguardia a partir d’ara. D’un diari català escrit en castellà és passarà a un diari que es podrà llegir indistintament en català i castellà, segons les preferències dels seus lectors que en moltíssims casos han estat d’una gran fidelitat generacional a aquesta idea de centralitat que ha volgut ocupar La Vanguardia. Vull recordar aquella presentació, mig en broma i mig en serio, que Fabián Estapé acostumava a fer dient: Fabián Estapè, subscriptor de La Vanguardia.

Catalunya és una realitat complexa, plural, contradictòria, amb un present que està construït sobre la nostra turbulenta història i un futur que està per fer. La Vanguardia no rebutja el passat perquè, com deia Ernest Lluch citant Beneditto Croce, la història és el passat que no passa, sempre està a l’aguait, sempre reclama la seva existència.

La Vanguardia posarà dues edicions al carrer a partir del mes de maig. La novetat és que una d’elles serà en català que és la llengua pròpia de Catalunya tot i que no li és estranya l’altra llengua en la que sempre s’ha expressat. L’objectiu més important és que La Vanguardia sigui sent el diari de referència a Catalunya i la seva veu a la resta de terres peninsulars, a Europa i al món.

El moment té una connotació històrica gens menyspreable. El que és normal al carrer i a la societat ho serà a partir d’ara també a La Vanguardia. El que pretén el diari de la família Godó es servir al país d’una manera més transversal, més global i més integradora. Espero que tots els seus lectors valorin aquest esforç de la propietat, de la direcció i la redacció d’un mitjà de comunicació que segueix pretenent entendre i analitzar Catalunya, Espanya, Europa i el món des del rigor i la professionalitat. En definitiva, des d’un millor servei als seus més de dos cents mil lectors que tenen, que tenim, una idea plural i oberta del país. A partir d’ara, també en català.

Sant Feliu de Llobregat, 16 de març de 2011