Retallada ve, retallada va

La paraula del moment és retallar a tot arreu. El polític europeu ja no se’ns presenta com un personatge que vetlla per l’interès general sinó com algú que porta unes immenses tisores per fer quadrar els comptes a causa de la crisi sobrevinguda i que és incapaç de controlar. Retallant i retallant no es crearà riquesa. Això ho pot deduir fins i tot un periodista, que cada vegada més s’assembla a un economista en el sentit que ens dediquem a fer previsions sobre el que pot passar i després esmercem el mateix temps i esforços a explicar el que no ha succeït.

tisores per tot arreu

El professor Manuel Castells ha teoritzat amb lucidesa sobre els fluxos, aquests espais immaterials que s’han creat com a conseqüència de la globalització, i que han creat un divorci entre el poder, és a dir, la capacitat de fer coses, i la política. El poder s’ha emancipat de la política i ara es troba dins de l’espai global, els fluxos, de tal manera que la política ha quedat privada de poder en l’espai local. La cita de Castells consta en un dels últims llibres de Zygmunt Bauman, El tiempo apremia, on el catedràtic emèrit de la Universitat de Leeds diu que “els poders genuïns, els que decideixen el tipus d’opcions i d’oportunitats de vida de la majoria de nosaltres, s’han evaporat i han passat de l’Estat-nació a l’espai global, on floten lliurement, inassequibles al control polític: la política segueix sent tan local com sempre, i en conseqüència ja no aconsegueix arribar als poders globals ni de cap manera restringir-los o controlar-los”.

Vivim, doncs, en un gran casino universal que es mou amb opacitat i que no ha de donar explicacions a ningú. Les lleis vigilen de prop el que fan les persones i les institucions locals, però no poden saber com es bescanvien els actius monetaris globals, que són quasi cent vegades superiors als actius reals, que són els que afecten els ciutadans i els governs nacionals. La crisi té molts responsables però el resultat final és que estem veient una certa venjança de la superabundància que afecta persones, institucions, governs i mercaders de tota mena. És un fet que la crisi financera de 2008 ha provocat una crisi econòmica, seguida per una crisi política i una crisi social, com estem començant a veure a Catalunya en sectors tan bàsics com l’ensenyament i la sanitat. És un fet també que la responsabilitat dels banquers és gran. Però hem vist com la nacionalització de les pèrdues dels bancs ha caigut sobre les espatlles de les famílies que han d’afrontar retallades substancials, com no s’havia vist des de fa diverses generacions.

Ha arribat el moment en què la crisi afecta la gent i la resposta dels polítics locals no en garanteix una sortida mínimament satisfactòria. Comptar el nombre d’aturats és més que una estadística econòmica de víctimes accidentals de la lluita contra la inflació o de l’aturada d’una activitat productiva. Els aturats són persones, amb famílies, que veuen com les seves vides resulten afectades, per no dir devastades, per decisions que es prenen en indrets que escapen del control dels polítics electes. S’ha dit que els governs haurien de ser els gendarmes dels mercats, i no a l’inrevés. El problema és que la vida dels ciutadans està subjecta a mecanismes de regulació que ara per ara són inexistents i, en tot cas, queden fora del seu abast i del dels seus governs.

Adam Smith venia a dir en La Riquesa de les Nacions que els governs han d’evitar perjudicar en excés l’economia per tal que tot funcioni. Els humans som inventius i productius per naturalesa, sempre disposats a incrementar el nostre botí particular, de tal manera que si es deixa que tothom faci el que cregui oportú en resultarà beneficiada la societat en conjunt. Aquesta ha estat la fórmula màgica que ha fet del capitalisme el sistema que més ha reeixit en la història dels últims tres segles. Però calia i calen unes certes regles que evitin els abusos dels més espavilats.

El govern Mas, així com el govern Zapatero i els dels seus col·legues europeus, estan obligats a prendre mesures restrictives per fer que els pressupostos quadrin. D’allà on no n’hi ha no en raja. El cas de David Cameron és un dels més emblemàtics, atès que Anglaterra va inventar l’estat del benestar després de la guerra —seguint la idea de Bismarck a l’Alemanya unificada de 1870— i ara pretén deixar-lo atrotinat i destruït. La novetat és que els governs ja no actuen amb el bisturí, sinó amb la destral. Aquest és el problema dels governants d’arreu del món, que veuen la seva autoritat disminuïda perquè prenen decisions que els són dictades per forces alienes que no són responsables davant de ningú. No tot és responsabilitat dels governs. Abans de la crisi Espanya tenia un superàvit del dos per cent del producte interior brut (PIB) i érem l’enveja d’Europa, fins al punt que Zapatero va dir que ja havíem superat Itàlia i que aviat estaríem al davant de França. Quina eufòria tan demagògica. Però ningú no va parar esment en el fet que era la societat la que havia acumulat un deute privat gegantí que ara ha fet fallida. Quina persona o família no s’havia endeutat més enllà de les seves possibilitats de retornar els diners en una generació?

Dues reflexions finals. La primera, de caràcter global, l’exposa Bauman en dir que “l’actual crisi del crèdit no és una conseqüència de la crisi dels bancs sinó una conseqüència que ningú preveia, que és l’extraordinari èxit dels bancs en aconseguir transformar una àmplia majoria d’homes i dones, joves i vells, en una raça de deutors. Els bancs han aconseguit una classe d’eterns deutors”. La segona és de dimensions culturals: de l’hàbit de l’estalvi s’ha passat a la dependència del crèdit, de l’esforç a la facilitat de consumir sense produir; de viure, en definitiva, per damunt de les possibilitats. No es tracta només de fer front a les cícliques bombolles de l’economia sinó de produir més del que es gasta. Només així es podrà mantenir un estat del benestar tenint en compte el que va dir el canceller Erhard als anys seixanta a Alemanya: cap govern pot donar als ciutadans el que prèviament no ha rebut d’ells. El que podem demanar tots és com s’administren els tributs que paguem, molt alts per cert.

Article publicat al diari Avui el 13-4-2011

16 comentarios

  16 comments for “Retallada ve, retallada va

  1. Jaume
    14/04/2011 at 16:16

    El gobierno admite que ha metido la pata anunciando antes de que haya un acuerdo en firma, la inversión en las cajas del fondo soberano chino. Desde Singapur, la delegación que acompaña al presidente Zapatero matiza que no hay nada decidido, ni cantidades ni entidades de aquel país a pesar de que persiste el interés por invertir en nuestras entidades financieras.

    Una rectificación que se produce tras el desmentido del China Invesment Corporation que podría dar al traste con un negocio que supondría más la mitad de la recapitalización total que necesitan las cajas de ahorros.

    Hablar antes de tiempo nos puede costar 9.000 millones de euros. Se trata de la cifra que adelantó la delegación del gobierno que acompaña al presidente en su gira por Asia y que presuntamente, pretendían invertir tanto el fondo soberano chino como varias entidades privadas de aquel país.

    La filtración ha llevado al desmentido del CIC y a la posterior rectificación del gobierno que admite que se equivocó al vender el acuerdo antes de que se concretara. Un no que puede caer en nuestro sistema financiero como un jarro de agua fría.

  2. 14/04/2011 at 12:14

    ¡No te quedes en la butaca!

    !!El 15 de mayo toma la calle contra esta falsa democracia!!

  3. francis black
    14/04/2011 at 08:47

    Zapatero: «España es un poderoso transatlántico. Estad tranquilos»

    • 14/04/2011 at 08:52

      «Tranquilos es insumergible»…capitán Edward John Smith (Stoke-on-Trent, Inglaterra, 27 de enero de 1850 – Océano Atlántico, 15 de abril de 1912), capitán de la White Star Line y primer y único capitán del RMS Titanic.

      • francis black
        14/04/2011 at 09:50

        Jordi Pujol en el Teatro Unió de Sant Cugat. «Zapatero engaña sistemáticamente o es un frívolo que dice cosas que no puede cumplir, o ambas cosas».

  4. Albert
    13/04/2011 at 21:50

    Sr. Foix: Exacte.I em quedo amb la seva última frase:

    » El que podem demanar tots és com s’administren els tributs que paguem, molt alts per cert «.

    Observo que tenim una crisi económica mundial pero que la China pot fer prestecs a totes les nacions del mon. Incluits els Estats Units, ect.

    Pens-ho que segurament segueixen els concells que donaba la mare de Napoleo, cuan tota la familia granejaba en la abundancia de la riquesa i diners. Ella continuaba estalviaban i cuan l’hi preguntaben perque ho feia, els hi contestaba que potser algún día ho necessitarien.

    Supos-ho que es cuan estem vivim amb les vaques grasses es cuan hem de preveure que després vindrán les vaques magres.

    Tambe segurament hem d’aprendre dels Xinesos.

      • Albert
        14/04/2011 at 06:39

        BartoloméC: He visto y escuchado el video del Profesor Julián Pavon, que nos recomiendas.

        Y opino que está en lo cierto.

        Pero también opino que la culpa no es de China sino de nosostros mismos. Porque hemos caido en la trampa del tocomocho. Incluido Z.P. Y supongo que les ha vendido las Cajas y los Bancos.

        Pero sigo pensando que todo lo que hagan los chinos en España es toda la culpa nuestra.

        Que por la codicia y ambición de algunos personajes influyentes, hemos llegado a este extremo, de que nos tengan que financiar los chinos.

        La ciudadania también ha caido en la trampa del tocomocho. Recuerden la expansión de la burbuja inversora de la vivienda. Empleando prestamos hipotecarios a mansalva y sin control. Por parte de casi toda la ciudadanía.

        Y como no tenmos Estadistas pues hasta aquí hemos llegado.

        Con la solución, corta de vista, de corta va y corta viene. Por parte de la gobernancia.

    • RqueR
      14/04/2011 at 01:52

      Los chinos juegan en otra liga, con su modelo dual, con otras reglas de juego. Por otro lado USA juega con sus herramientas financieras. Mientras Europa entre dos frentes

  5. Ramon
    13/04/2011 at 19:42

    Como ha dicho Manuel Castells, «aquellos Gobiernos, o partidos, que no entiendan la nueva forma de hacer política y que se aferren a reflejos estatistas trasnochados serán simplemente superados por el poder de los flujos y borrados del mapa político por los ciudadanos tan pronto su ineficacia política y su parasitismo social sea puesto de manifiesto por la experiencia cotidiana».

    • 13/04/2011 at 22:25

      El panorama ya hace tiempo que esta tal cual lo pinta el profesor Castells, aun asi la ciudadania no borra nada de nada. La ciudadania esta(mos) absolutamente bloqueados.
      El profesor Castells que me parece una persona honrada, esta pelin pasado y ya en los tramos vitales en los que esta se ha pasado a conveniencia, perdon convergencia, a ver que regalia cae.

  6. dogbert
    13/04/2011 at 13:21

    Anar a votar serveix entre poc i res.
    Els que manen de veritat no son votats.
    Els que sobre el paper manen, el que fan, com el indocumentat de la moncloa es anar a vendre el pais a preu de ganga a la Xina, per encarrec del gran capital global.
    Efectivament els grans fons xinesos estan compran mes deute del reino de españa i volen entrar (entraran) al capital de les caixes, bancs i el que faigi falta.
    La Cristina Alonso en el seu comentari parla de revolucions sense violencia, no fotem! les garrotades son inevitables en qualsevol canvi, pero tambe crec que no es veu res en perspectiva ja que tots plegats estem sedats, acollonits i estupefactes.
    Intemperie absoluta.

  7. Francis Black
    13/04/2011 at 12:54

    Actualmente el ciudadano tiene mucha capacidad de informarse, comentar, estar atento a la actualidad y eso hace más evidente su poca incidencia en los acontecimientos fundamentales

    http://www.youtube.com/watch?v=xxYaxabKc0U

  8. 13/04/2011 at 12:41

    Sr. Foix,
    El seu article suggereix moltes reflexions (algunes tan sabudes com la insuportable inanitat del senyor ZP); deixi’m referir-me’n només a un parell.

    La primera, que la mà invisible de Adam Smith pressuposa un sistema de lliure concurrència en un marc obert de igualtat de oportunitats. Res a veure amb el sistema de oligopolis i monopolis de fet en que s’ha convertit el sistema financer internacional.

    La segona, i des de el nostre punt de vista més important, que la crisi espanyola (i per tant catalana) te una gravetat i una especificitat que invaliden qualsevulla comparació o anàlisi que es vulgui fer prenen com a base la crisi internacional. La ocasió perduda durant els últims 15 anys de prosperitat (en part subvencionada per la UE), de refer la economia sobre la base de la educació i el desenvolupament de una economia pròpia, no es tornarà a presentar en dècades i la pagaran les generacions a venir.

  9. cristina alonso
    13/04/2011 at 12:04

    Cal recuperar la democràcia autèntica. Per què votem? Total, desprès qui ens governen són organismes als quals no hem votat: FMI, agències de qualificació, bancs, mnercats, Directorio alemany, govern de comissaris europeus,…Crec que cada 100 o 200 anys cal que hi hagi una revolució i està arribant el moment, el problema és com poder tornar a aixecar la veu sense que hi hagi violència perquè cada vegada hi ha més interessos enfrontats.

  10. 13/04/2011 at 11:50

    Sr.Foix: La frase «estar en deuda con alguien» tiene un caracter positivo y de agradecimiento…menos cuando se la decimos a un banco.

Comments are closed.