Fugaç mirada sobre Europa

Escenes de la primera Guerra Mundial

El general De Gaulle deia que per fer França han estat necessaris deu segles i quaranta reis. I afegia que els segles són l’únic producte que no es fabrica sintèticament, doncs per construir segles fan falta segles. La realitat europea d’avui és fruit d’un tortuós trajecte per definir la identitat política i social que començà amb la descomposició del imperi romà fa mil cinc cents anys. Calgueren casi deu segles per definir l’organització política en estats nació. S’esmerçaren cinc segles més per determinar quines nacions tenien dret a ser considerades estats.

En tot aquest llarg període, la lluita fou plantejada en termes de pugnes entre l’Església i l’Estat, en si el poder màxim l’exercitava el Papa o l’Emperador, en si els catòlics o els protestants prevaldrien en la Cristiandat, en si els imperis dinàstics, els estats nació o les ciutats independents eren la forma més idònia per governar els pobles.

Una mirada al atlas històric d’Europa ens explica que les fronteres s’han modificat per raons que res tenien a veure amb els interessos de la gent i encara menys amb les seves arrels culturals. Els tractats els signaven les monarquies, els senyors feudals o els papes, com a conseqüència de guerres perdudes o guanyades. Un ciutadà de Dijon, per exemple, tan aviat era un borgonyès com un ciutadà de França. El mateix es pot dir dels rossellonesos que passaven de ser catalans per convertir-se en francesos per un tractat internacional.

Aquestes baralles eren sempre sagnants, ja fos en els camps de batalla o en la lluita contra els heterodoxes en matèries polítiques o religioses. Els mahometans i els jueus foren foragitats de la península ibèrica el segle XV mentre que els albigesos eren aniquilats del sud de França dos segles abans. Polònia ha sobreviscut com una nació sobre rodes, escapçada a vegades pels alemanys i altres cops pels russos.

Al final del segle XIX semblava que amb la unitat de Itàlia i d’Alemanya es fixava definitivament el mapa polític europeu enterrant els conceptes obsolets que venien de la llunyania de la Roma imperial. Un exemple de la fragilitat de fronteres europees és el dels vells territoris d’Alsàcia i Lorena . Després de la Revolució Francesa els alsacians, majoritàriament de parla alemanya i religió protestant, decidiren formar part de França. Però desprès de la humiliació de França en la guerra contra Prússia l’any 1870, que comportà el naixement del I Reich alemany, signat amb gran cerimònia al Palau de Versalles, Alsàcia i Lorena esdevingueren alemanyes però degut a la política de germanització forçosa acceptaren gratament retornar a França desprès de la Gran Guerra de 1914. De 1940 a 1945 tornaren a ser alemanyes per esdevenir definitivament franceses després de la derrota del nazisme.

La Gran Guerra feu caure quatre grans imperis: l’alemany, l’otomà, el rus i l’austro-hongarès. Es tornava a refer el mapa dels estats europeus impulsats per la doctrina de l’autodeterminació del president nord americà, Woodrow Wilson, que arribà a Europa amb un gran vaixell carregat de cartògrafs, filòsofs i politòlegs per tal d’establir les noves fronteres nascudes de les cendres dels imperis caiguts.

El principi de la raó d’Estat, inventada per la França del cardenal Richelieu al segle XVII, indiferent a la moral i als interessos aliens, es va ensorrar en la política internacional després de la Gran Guerra. El president Wilson digué als europeus que a partir de llavors el sistema internacional hauria de basar-se en l’autodeterminació ètnica i no en l’equilibri de poders. S’incorporava el principi de la seguretat col·lectiva que seria reafirmada amb contundència pels presidents Roosevelt i Truman després de l’any 1945. La política internacional inspirada per aquest principi és d’invenció americana i ha funcionat fins fa molt poc sota la seva tutela.

Nacions com Estònia, Letònia i Lituània recuperaren la seva sobirania i eren proclamats estats. També Polònia veia complert el vell somni d’esdevenir novament un estat nació després de viure amb angoixa sota els capricis territorials dels tsars de Rússia i dels reis de Prússia. Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària i Romania sorgiren de les despulles del imperi austro hongarès entrant en el mapa dels nous estats europeus. A l’origen d’aquella devastadora guerra, l’assassinat a Sarajevo de l’hereu de la corona del Haubsburgs, Francesc Ferran, el 28 de juny de 1914, es formà un regne dels eslaus del sud, el que Salvador de Madariaga anomenava el “ventre d’Europa”, i naixia una monarquia que oficialment es designà com a Regne dels Serbis, croates i eslovens fins a l’any 1929 en que es convertí en Iugoslàvia.

El que començà com una noble idea per pacificar els sempre conflictius Balcans, va acabar en guerres, destrucció, pobresa i odis mutus fins que l’any 2003 esclatava Iugoslàvia en vàries nacions i estats que encara no estan del tot en el mapa europeu d’avui. Irlanda aconseguia la independència de Gran Bretanya l’any 1923 després d’una llarga lluita contra la dominació britànica que encara es quedaria fins avui sis dels nou comtats del Ulster.

Penso que és imprescindible fer un recorregut esquemàtic per la història europea a fi i efecte de poder establir les diferències entre el federalisme dels Estats Units i els avenços de la unitat política europea fins avui. La darrera Guerra Mundial fou bàsicament una guerra civil europea en la que hi participaren les dues ideologies totalitàries i les democràcies britànica i nord americana. En resultà fatídicament un nou esquinçament de les fronteres europees que, en realitat, dibuixaren dues demarcacions territorials marcades per dos sistemes militars, polítics i econòmics antagònics que dividiren en dos la Europa controlada pel Kremlin i la que es recuperaria sota el paraigües militar i econòmic dels Estats Units.

Començava la “guerra freda” que continuaria fins l’any 1989 amb la caiguda del Mur de Berlín i les successives recuperacions de les sobiranies nacionals que s’havien conquerit en acabar la Gran Guerra. Les tres repúbliques bàltiques foren simplement xuclades per la Unió Soviètica mentre que bona part d’Europa Central quedava controlada pel Kremlin. Dos blocs militars s’aixecaren al bell mig del continent, com una amenaça preventiva però real que va atemorir a milions de ciutadans europeus durant més de dues generacions.

Fou en aquells anys quaranta i cinquanta quan un grup d’europeus decidiren fermament dir prou a la guerra. Com digué Javier Solana en rebre el premi Carlemagne a Aquisgrà, la construcció europea arranca amb la voluntat de segellar la pau entre Alemanya i França. Quaranta anys després ha estat la clau de volta de la reunificació pacífica del continent. A Europa, afegia, hem estat capaços d’abandonar el vell i estèril concepte de basar la nostra seguretat en la debilitat de l’altre, mentre que ara sabem que serem forts i pròspers si els nostres veïns també ho son.

Què és el que ha fet que Europa hagi passat de ser una incubadora de guerres mundials a convertir-se en una corretja de transmissió de la pau i la democràcia? No hi ha una sola resposta. La primera podria ser la por a no repetir les tragèdies del passat més immediat en el que en un període de setanta anys França i Alemanya s’enfrontaren en tres guerres que causaren la mort de desenes de milions de soldats i de persones civils en accions bèl·liques.

La segona és més senzilla i fa referència al dret i a la legalitat internacional que han estat el camí que ha decidit emprendre Europa per ser una de les realitats més possibilistes i més humanistes que hi ha avui al món. La genialitat de Monet, Schumann, De Gasperi, Spaak i la resta de fundadors del embrió de la Unió Europea d’avui consistí en estendre una mà invisible que fes possible una societat ordenada, a partir del interès nacional de cada país. Es creà una màquina d’alquímia política en la que cada estat perseguiria el seu interès nacional, de tal manera que quan els diferents interessos nacionals entressin en la caixa màgica de la integració europea, per l’altre extrem en sortiria un projecte comú.

El procés ha estat llarg i feixuc. Del sis primers membres que signaren el Tractat de Roma l’any 1957, la Europa de les democràcies s’ha anat eixamplant fins que avui en som vint-i-set, amb la possibilitat de que encara hi hagi cabuda per uns quants més que truquen a la porta.

El projecte ha anat de baix a dalt fins a arribar a la xifra de 500 milions d’habitants que generen una quarta part del producte brut de l’economia mundial, és la primera potència comercial i dedica la meitat de l’ajut internacional al desenvolupament. Des del punt de vista econòmic, de convivència i de llibertats, la Europa d’avui és l’èxit més extraordinari que ha conegut la nostra vella civilització. Països com Alemanya, que ha provocat els conflictes més tenebrosos en el segle passat, ha tingut la valentia de demanar perdó i, a la vegada, ha exercitat una generositat que ha contribuït decisivament a que els fons de cohesió fossin un factor d’equilibri i prosperitat arreu del continent.

Europa s’ha construït malgrat els conflictes interns derivats dels interessos particulars dels estats que la formen i malgrat les crisis internacionals que en aquests temps precisament sembren la por i la desesperança en milions de ciutadans d’arreu del món.

S’ha de dir també que des del vessant polític i institucional, desprès de la macroampliació, Europa ha recuperat el seu territori tradicional, fent coincidir pràcticament l’Europa política amb la geogràfica i ha fet possible la convivència entre cultures, llengües, religions i civilitzacions amb trets molt diferenciats.

Totes aquestes realitats tan positives tenen, però, uns contrapunts que podrien desfer el llarg i fructuós recorregut de més de cinquanta anys de pau a Europa. Tot i la situació d’incertesa que avui dia es viu, després dels resultats negatius en els referèndums francès i holandès sobre la Constitució europea, o dels desacords entre els estats potents i de les dificultats per aprovar un limitat pressupost comunitari, el cert és que la UE és més necessària que mai.

Pot ser pertinent recordar els cinc axiomes per definir la Europa que empra George Steiner en el seu petit assaig La idea d’Europa i que no son polítics ni econòmics però sí humanitzats: els cafès; el paisatge que podem recórrer, abastable i d’escala humana; els carrers i les places que porten noms d’estadistes, científics, artistes, escriptors del passat- a Dublin, fins i tot les parades d’autobús indiquen on són les cases dels poetes; la nostra doble procedència d’Atenes i de Jerusalem; i, per acabar, el temor d’un capítol final, d’aquell famós crepuscle hegelià, que enfosquia la idea i la substància d’Europa fins i tot en ple migdia. Steiner ens recorda les grandeses de la nostra civilització i les seves més catastròfiques misèries. Europa ha de mirar el futur sense oblidar mai el seu passat.

Com diu Xavier Ferrer en el seu llibre Viure Segurs a Europa, cada estat europeu per si sol seria incapaç de fer front amb eficàcia a la economia cada vegada més global, a la competència que ens ve inexorablement d’Àsia, a la problemàtica i la realitat de la immigració, i també al terrorisme internacional o als problemes més actuals en els quals fins fa uns mesos no hi pensàvem.

Les mancances són polítiques i institucionals. La UE és una gegantina maquinària que funciona amb els fils molt prims, amb més voluntarietat que impuls polític. Potser no hi ha una altra forma per fer coincidir els interessos de tots els seus membres i no quedar arraconada en un món en el que les solucions son globals però s’han d’aplicar localment.

Les institucions europees estan perfectament dibuixades amb la Comissió, el Parlament Europeu i les cimeres dels Estats membres que es celebren com a mínim quatre vegades l’any. Però el Tractat de Lisboa que preveia una estructura jurídica per la Europa dels 27, que abandonaria el caràcter rotatori de les presidències semestrals i tindria un president elegit per sis anys que rendiria comptes al Parlament, no està vigent.

Es podria dir, per tant, que Europa viu en una interinitat constitucional que va funcionant però que no té la solidesa imprescindible per fer front a les problemàtiques que sorgeixen en una realitat geopolítica d’aquesta magnitud.

La UE s’assembla a un gegant amb els peus de fang. No es un sistema federal ni tampoc unitari. Funciona per directives de Brussel·les o per decisions aprovades al parlament d’Estrasburg que no sempre son acollides favorablement pels estats membres.

La darrera ampliació ha tingut efectes molt positius per desactivar conflictes en un continent fins fa poc dividit i històricament procliu a les confrontacions armades. Però els nous membres eren fins fa ben poc estats totalitaris sota el paraigües de Moscou i serà necessària una llarga tasca de pedagogia i d’europeisme per tal que els nous ciutadans europeus es convencin dels avantatges de pertànyer a un àmbit en el que la llibertat i els interessos de tots conflueixin de forma natural.

La realitat és que la Unió Europea és una potència econòmica mundial però políticament està encara molt lluny de tenir la influència exterior dels gegants asiàtics, de Rússia i dels Estats Units. Per no tenir encara no disposa d’una política exterior comuna. El món es plural i extens. Hi ha quatre pols principals: Nord Amèrica, Rússia, Àsia (Xina i India) i Europa. Cap d’ells es hegemònic llevat del potencial militar dels Estats Units.

A més crisi, més Europa. Sobirania, si. Però alteritat, també. La Europa serà nostra si es també dels altres, dels que ens envolten, dels nouvinguts, dels que ens miren com una referència de convivència, de pau, de progrés i de benestar.

Text de la conferència que havia de pronunciar avui a Cubelles, una vila molt sensible amb la història i amb la realitat més pròxima, però que he substituït per un discurs improvisat sobre la situació actual al món arran de la crisi que viu Occident i  les protestes generals que van d’un lloc al l’altre del planeta.

  11 comentarios por “Fugaç mirada sobre Europa

  1. EUROPA PRESS / Bruselas

    El desempleo en la zona euro durante el pasado septiembre subió una décima respecto a agosto y se situó en el 10,2%, una décima también por encima del mismo mes del 2010, con España nuevamente a la cabeza con una tasa de paro del 22,6%, cuatro décimas más que en agosto, según informó Eurostat.

  2. El borbon y el de Leon estan de vuelta de una cumbre Iberoamericana que ha sido un fiasco de asistencia y de contenidos.
    Sudamerica mira esceptica y estupefacta a una españa y a una Europa que estan hasta el cuello.
    Lo papeles han cambiado vertiginosamente.
    Las herramientas de trabajo tambien. Alemania ahora gana con torpedos en forma de prima de riesgo hacia los demas y deuda soberana a discrecion.
    El Sr. Foix archiva textos de conferencia tenazmente construidos ante la velocidad de la actualidad y los panoramas cambiantes.
    Lo unico que queda claro de tot plegat es que no hay nada claro, todo es fugaz, todo es un fogonazo, todo es pirotecnia, todo es petardo y traca.
    A las ocho Joaquin Reyes en el Capitol. Voy a ver si el surrealismo manchego me “aserena”.

  3. Se me ocurre estudiar cuales son las funciones, atribuciones y deberes de un buen gobernante Estadista.

    Todos esperamos que se rodee de un buen equipo de personas honradas y que tengan ética, talento creativo, emprendedor y sobretodo que sean previsores y tengan el talento de prever con eficacia los cambios económicos que se produciran en el futuro.

    Esperamos que tenga don de gentes, domine idiomas y sea real y persuasivo en sus convicciones.

    Sobretodo que no improvise y nos haga perder el tiempo con engaños y mentiras estratégicas.

    Que viva la economía productiva real creadora de puestos de trabajo que cotizan al Estado.

    Que su equipo controle eficazmente a los corruptores y a los corruptos. Y sobretodo que controlen las fugas de capital invisibles hacia los paraisos fiscales.

    Que escuche y tenga en cuenta a los Economistas de talento cuando le aconsejan y previenen, con antelación de años, sobre la realidad de la economía y de las finanzas tanto nacionales como internacionales que marcan las tendencias, los cambios y los tejemanjes.

    El control del terrorismo es obvio.

    ¡ Cuando hay incapacidad por falta de talento y liderazgo de todo ello es posible que ocurra el cataclísmo y sunami económico actual !

    La gente de la calle ya se daba cuenta en el 2007, 2008, 2009 y 2010 de que se estaba edificando a mansalva por la cantidad de gruas y edificios, viviendas, ect. que se construían y que superaban por cientos de miles de viviendas a la demanda de los ciudadanos.

    La gobernanza los sabía porque lo veía y además estaba asesorada por sus económistas y por los demás economístas de más talento.

    Pero no es necesario ser economista para darse cuenta de la realidad, de la corrupción y del abuso. La gente normal de la calle lo veía e intuía, ya en 2009 y 2010, que algo grave ocurriría. Así lo manifestaban de palabra.

    Además los dirigentes de los grandes bancos que se dedicaron a la construcción provocaron intencionadamente el efecto llamada para millones de emigrantes procedentes de más de 120 paises de todo el mundo.

    Pero tengamos en cuenta que siempre ha habido permanentemente 2.500.000 de españoles en el paro desde hace nás de 35 ó 40 años.

    O sea que era innecesario atraer a tanto trabajador extranjero emigrante. Si no era para pagarles menos de la mitad del valor del sueldo real.

    En fin. Al buen entendedor. Pero la codicia se repite como la historia.

  4. En España no se han necesitado dos siglos ni cuarenta reyes,ha bastado con siete años de gobiernode ZP para traernos la ruina mas grande de la historia.

    • Rubalcaba: “Europa corre graves riesgos si no da un salto adelante”,.

      Otro que tal baila y se despierta ahora.

  5. Quan he arribat al final he hagut de somriure per força 🙂 ¿No és en sí mateix simptomàtic que el text d’una conferència que intenta fer un balanç sobre 10 o 15 segles de història de Europa, s’hagi de aparcar en l’últim moment per mor de l’acceleració de la pròpia història?

    A mi em sembla un bon motiu de reflexió: tenim una certa tendència a l’historicisme; a veure el món contemporani com la culminació d’un procés natural que s’ha anat gestant al llarg de la història. Fins i tot hi va haver un senyor que es va fer ric dictant conferències i escrivint llibres sobre una suposada “Fi de la Història”. No hi ha tal, la història continuarà per viaranys que ningú pot preveure.

  6. Sr. Foix: Un article excel-lent.

    Amb quedo amb el penultim paragraf que comença aixis: ” La realitat es que la Unió Europeaes …..”

    I tambe amb quedo amb l’últim paragraf que comença, aixis: ” A més crisi, mes Europa. Sobiranía si. Però alteritat, també. ……. ”

    Penso que els cambis generacionals, amb els nous comportaments de les noves generacions de joves dirigens, que ja no han conegut mai la guerre poden millorar ó empitjorar la nostra societat humana actual, global i mundialment.

    Doncs no es el mateix, no viu i no es comporta igual una persona que ha viscut la guerre. I ha passat fam, sed, miseria. Ha viscut al carrer, sense vivenda, sense medis i sense feina que el que nomes a viscut sempre desde el naixement en plene abundancia.

    Al acabar la guerra i a la postguerra tothom llauraba, començan per els infants tothom obeía, col-laboraba i sobretot creia en el que li indicaben i deien els adults, Pares, Mares, Avis, Iaies, Mestres, Professors/as, ect.

    Pero ¿ Que fan ara les noves generacions de nens i nenes, joves i madurs influits per els medis audiovisuals com la Televisió, Internet, ect. ect. ?

    Doncs no creuen, repliquen i contestan a n’els majors que tracten d’educar-los com cal de cara el futur i els problemes.

    Actualment ja hem començat tots a patir un començament d’atur de millons de personas a tot el planeta ó cuasi tot.

    I tambe un sunami de protestes de gent indignada amb rao i de totes les generacions que s’exten per tot el planeta. I que encara no acabat. Pero que si no hi posem ó no hi posen sol-lució aviat acabará per sortir en algún lloc algún eixelebrat ó varios que ho ensenguin tot. I ja podem pensar en el resultat final que comporta un sunami d’aquesta magnitut. Res de bo.

    • P.D. Tengo la teoría de que durante está última decada, algunos de las nuevas generaciones de los nuevos dirigentes financieros the Wall Street y Cia. Global, por su codicia y falta de ética y moral han aplicado su inteligencia, pero con total falta de la experiencia que solo da la edad y los años, a la ingeniería financiera.

      Por lo que han contagiado y convencido a la máyoría de los ciudadanos del mundo con el timo del tocomocho de la especulación financiera y bursatil además de juntarlo toco con la especulación del tocho por la obtención desmesurada de los beneficios faciles y rapidos, en un corto espacio de tiempo. De hecho un espejismo.

      Y aquí estamos en pleno sunami económico mundial y de paro generalizado.

  7. Aporta mucha información. Debe contar con buena memoria y un buen fichero.
    Zairll

Comentarios cerrados.