Ser de poble t’obre els ulls

Lluís Foix

Entrevista a cura de Jordi Llavina publicada al llibre Cròniques rurals, el testimoni de vint personalitats del nostre país en la seva relació amb el camp i l’entorn rural. (Editorial Barcino). Carme Martí ha realitzat també altres entrevistes als següents personatges que apareixen en el llibre:  Joan Rendé, Carme Ruscalleda, Ponç Pons, Araceli Segarra, Armand Puig Tàrrech, Gay Mercader, Joan Margarit, Josep Bou, Roger Mas, Perico Pastor, Josep M. Esquirol, Cosima Dannoritzer, Joan Massagué, Silvia Alcántara, Ramon Tremosa, Roser Capdevila, Josep Piera, Francesc Colomer i Neus Català. Les fotografies són d’Albert Carreras.

El periodista Lluís Foix ens rep en un pis de la Diagonal de Barcelona que fa una olor dolcenca, hospitalària, de tabac de pipa. És un espai entapissat de llibres, n’hi ha pertot arreu. També hi ha ordre. Un moment que no em veu, passo un dit pel llom d’un dels volums: no hi ha quedat ni una engruna de pols. Ell s’està al seu despatx, on hi ha dues butaques, davant per davant, una cadira, la seva taula de treball. En un monitor, hi ha sintonitzada la cadena Al Jazeera. Vivim els dies convulsos d’Egipte —i els convulsos, encara, de Tunísia—. Al costat d’aquesta pantalla, la de l’ordinador. En Foix acaba d’abraçar la causa de Twitter i tot el dia que s’ha estat comunicant amb persones d’arreu del món (en anglès, en català, en castellà). Als antípodes de la pantalla on escriu els seus articles i on publica les seves piuladisses internàutiques —vull dir uns antípodes estrictament reals, físics, no pas morals—, una prestatgeria en què es guarden, enquadernades, moltes pàgines de La Vanguardia, el diari que l’ha fet —i que ell també ha contribuït a fer—. En Lluís Foix n’ha estat director un any i mig, i director adjunt una pila d’anys. Ha viatjat per tot el món i n’ha informat els lectors del diari. Entre els anys 1974 i 1982, la seva vida va discórrer lluny del país. Va ser corresponsal a Londres durant vuit anys. Tres més, els va passar a Washington, amb idèntica comesa professional. Repassar la biografia del nostre amfitrió fa venir mareig: és una biografia espessa, que dóna la volta al món. Ha viscut guerres i armisticis, ha vist de prop la fam i la misèria, però també la glòria i l’esplendor. “El 82, tornant de Buenos Aires —on havia anat a cobrir la informació de la guerra de les Malvines—, vaig assistir a la inauguració del Mundial de futbol d’Espanya. A la llotja del Camp Nou, vaig seure al costat de Henry Kissinger, que era un gran aficionat a aquest esport. Sempre volia saber què havia fet la selecció alemanya.”

En Lluís Foix vesteix un jersei de color ocre, amb cremallera, uns pantalons foscos i sabates de pell amb cordons, d’aire esportiu. És a casa, però manté l’elegància de la seva indumentària —que, això no obstant, té poc a veure amb la manera de vestir que li coneixem: vestit, camisa fina, corbata, tot molt ben planxat…— Hi ha, a banda i banda, moltes fotografies amb el nostre protagonista en diverses edats, instantànies de viatges diversos; també veus, arreu, objectes i bibelots que ha dut de totes les latituds del globus: per exemple, una estatueta que va portar del Líban, ja fa molts anys, en una sortida al barri vell de Beirut, guiat per l’inefable corresponsal Tomàs Alcoverro. Ara bé, la primera imatge que et saluda, la que et trobes de cara en entrar al seu pis, és un quadre figuratiu sobre la sega del blat. En Foix va néixer a Rocafort de Vallbona l’any 1943.

“Vaig estudiar la primària al meu poble. Eren uns anys de misèria: econòmica, política, moral… Sort en vaig tenir d’un mestre, en Ramon Barrull, que era una persona íntegra. D’ell vaig aprendre moltes coses —a escriure, per exemple—, però, per sobre de tot, n’hi ha una: la necessitat de l’esforç personal. Ens parlava en català. Després vaig anar a l’escola de Maldà, i aquí vaig tenir un altre mestre, en Ramon Capell, que també era molt estricte. Ens va ensenyar taquigrafia, història, francès… I tot això va durar fins als meus quinze anys, en què vaig treballar dos anys de pagès amb el meu pare.”

En les tertúlies, en Foix sovint recorda els seus orígens. En sortir de casa seva, al cap d’una hora i mitja, l’Albert i jo recordem una tertúlia memorable en què els tres tenors —així els va anomenar l’Antoni Bassas: a més d’ell, en Francesc Sanuy i en Pere Portabella— es van estar pràcticament mitja hora enraonant sobre el camp. Més ben dit, va ser en Foix qui va introduir el tema, i els altres dos tertulians l’anaven burxant, que vol dir que ara li feien una pregunta, ara posaven una postil·la jocosa als comentaris veritablement sucosos, d’autèntic connaisseur, del prestigiós periodista. Potser ja fa set o vuit anys d’aquella tertúlia del matí, però tots dos la tenim molt present.

“Jo, si m’hi hagués pogut guanyar la vida, hauria acabat fent de pagès. A casa teníem olivers, cereal, vinya i arbres fruiters. Anys més tard, amb el meu germà, vam fer una bona plantada d’arbres: de cirerers a magraners. Abans, quan jo era petit, teníem un matxo, amb el qual vaig llaurar bastant. Més tard, vam tenir un cavall.” En parla com si fos la cosa més natural del món. No sembla pas que en senti nostàlgia, d’aquella època que l’ha conformat. Diria, però, que l’evoca amb un secret orgull. El monòleg deriva en un seguit de termes tècnics. Nosaltres, que treballem al Museu de la Vida Rural, encara hi apleguem alguna cosa. Ens passen per davant dels ulls tot d’eines: tisores de podar, destrals, agabelladores… De cop, el relat ens situa en un camp de blat madur, a punt de sega. En Foix ens ho recrea expressament, amb aquella mirada amb un punt de distància que posa en les coses —deu ser la distància intel·lectual, en un home de maneres angleses—. Ara seguen, ara els homes lliguen garbes, ara les carreguen al carro, els estaquirots a banda i banda, ara comencen el batre. Si ens ho relatés en anglès, podria semblar un poema de Hardy o de Frost. “Recollíem les garbes de bon matí, les carregàvem al carro. Llavors arribàvem a l’era, deslligàvem tot aquell bé de Déu de garbes i es procedia a batre el blat, en diverses tandes. La més incòmoda de totes era la del migdia. Després ventàvem, el procés que servia per separar el gra de la palla.” De tot això, d’aquests fragments de memòria d’en Lluís Foix, entre una cosa i l’altra ja han passat cinquanta anys. Però ell ho recorda tot amb precisió. Surt la paraula boll, “¿que és la palla, no?”, li pregunto jo. “No!”, em respon immediatament, i jo, una mica avergonyit de la meva patinada lèxica, tinc la sensació que si li hagués dit que Jimmy Carter va ser un president republicà dels Estats Units m’hauria corregit amb la mateixa contundència. És això el que m’agrada del personatge: tracta amb un respecte idèntic les coses del camp —en la feliç expressió del poeta Muñoz Rojas—, fins i tot les més menudes, i les coses de la geopolítica —que, per definició, solen ser colossals—. “El boll és la pellofa que cobreix el gra de blat.” No em tornaré a equivocar mai més, penso jo. El boll m’ha quedat imprès a la memòria.

“Aquells anys d’infantesa i de primera joventut, vaig viure tots els processos de la natura. Era una terra de multicultiu, que et permetia apreciar olors ben diferents. Tinc gravades a la memòria les olors dels fruits, dels brots que empenyen, de les sarments que borboten… L’olor dels sembrats, la del blat pels volts de Sant Jordi, amb aquell verd tan verge que després s’enfosquirà i que, una mica més endavant, s’anirà enrossint fins que les espigues torcen el coll i marquen el final del cicle…”. El quadre penjat al rebedor del pis no pot donar compte de la complexitat, anava a dir atàvica, d’aquest procés. És una pintura plena de color, però es queda curta, certament. En Foix ho explica fil per randa, amb un magnífic acoloriment verbal: “La collita d’olives era una operació familiar. De vegades, venien gent de fora que ens ajudava, a canvi d’oli, sovint. T’aixecaves ben d’hora, agafaves les borrasses, els guants, tot l’instrumental necessari. I l’abanderat, que servia per fixar la borrassa en dies de vent en aquells terrenys en què els olivers eren als marges. Tot això tenia lloc entre Santa Caterina i Sant Sebastià.

Portada del llibre Cròniques Rurals

Hi havia dies de destorb, que en dèiem. Eren dies de boira intensa, o de pluja. L’olor del molí d’oli és inconfusible, o l’olor del pinyol, que no s’aprofitava. Amb les olives collides, arribàvem a casa i llavors calia separar-les de la fulla. Tot seguit, es pesaven. Eren uns anys —els cinquanta— en què l’Estat controlava el consum de l’oli i en fixava el preu. Venien els de recursos o de la quinta zona, així se’ls coneixia. I no interessava gaire que sabessin quant produïes. De manera que jo m’amagava sota el campanar, a la nit, i si veies llumets que s’anaven atansant a la plana, l’home encarregat de la vigilància engegava a córrer fins al sindicat on s’aixafaven olives clandestinament. Llavors, el molí s’aturava i es tancaven les portes”. A mi, això de la “quinta zona” em fa somriure. Ara bé, el que em fa aplaudir amb entusiasme és aquesta llestesa inveterada d’aquella gent que, com un correu eficaç i veloç, envien les aspiracions dels emissaris de l’Estat a la “quinta forca”, com si diguéssim (actualment, hi ha, per a en Foix, una mena de quinta zona en els ecologistes més ultrats). M’agradaria subratllar, encara, aquesta manera tan popular d’integrar les referències de temps en la narració: ¿qui sap, avui dia, quan és Santa Caterina o Sant Sebastià? En Foix ho sap perfectament des que era un brivall, i segurament no té cap necessitat de plantejar-se que els altres, en això, també naufraguem.

De l’oli i dels de la quinta zona, ara el relat ens fa saltar a la feina de sembrar. El nostre entrevistat insisteix en la necessitat de fer-ho bé. “Se sembrava a l’ample, que en dèiem; allò que els castellans anomenen ‘a voleo’. El pagès no s’equivocava mai, és clar. Penseu que, si hagués fet la feina mig distret, o si no n’hagués sabut prou, hauria corregut el risc de deixar més d’un metre sense llavor, on al cap d’un temps no hi creixeria res. Se sembrava per porques. Dotze porques eren un jornal.” Li demano per la porca, a què equival. Tenim massa al cap l’hectàrea. “L’hectàrea són dos jornals i mig.” Està entès.

Tot seguit, el professor Foix continua la lliçó. Mostra, una vegada més, la seva fascinació pel món de la pagesia, que es regeix per unes lleis heretades de segles enllà. Recorda les principals amenaces d’un ofici tan antic: les glaçades, les llargues sequeres. “Els anys 1956 i 1961 vam patir uns freds molt rigorosos. A més, la pluja va ser escassa.” Es rabeja en la descripció d’alguns processos concrets: “Per nosaltres, vull dir a la plana de Lleida, els ceps es poden, feina d’hivern. En canvi, els arbres —els olivers, per exemple— s’esporguen. A la vinya, després de podar, s’espampa el cep, que vol dir que se n’anaven traient les pampes (a Lleida en diem així, pampes. Vosaltres en dieu pàmpols). I, tot seguit, s’escavallava, que era treure els cavalls del cep, alguns brots”.

Em pica la curiositat. Ara que en Foix ens ha fet un retrat panoràmic dels seus anys d’infantesa i de primera joventut al terrer, vull saber què el converteix en periodista. “Jo marxo del poble el 1959, any de sequeres. Vaig venir a Barcelona a treballar d’oficinista amb un senyor que tenia una oficina de recanvis d’automòbil. Vaig pujar a l’Alsina Graells, amb una maleta de cartró i sis-centes pessetes a la butxaca. Treballava al carrer Llúria i la pensió era a Consell de Cent-Nàpols. La meva primera mesada va ser de mil cinc-centes pessetes, just el que em costava la pensió completa. A còpia de fer hores extraordinàries —a deu peles l’hora— vaig anar fent un raconet. Al cap de dos anys, tenia deu mil pessetes. Mentrestant, però, vaig anar estudiant idiomes a la Berlitz, al carrer Pelai. Hi ha hagut moltes temporades a la meva vida en què he alternat estudi i feina, moltes. Jo escrivia molt bé a màquina, parlava idiomes. El 1961 vaig fer un viatge a Berlín amb autoestop…” El futur periodista aspirava a ser traductor de l’ONU. Pencava deu hores al dia. La primera feina com a traductor (en aquest cas, d’anglès), la va aconseguir a la Universitat de Barcelona, a la facultat de Física. Al matí, a la universitat. A la tarda, continuava treballant. Va cursar el batxillerat sense deixar de treballar. “Començo la carrera de periodisme amb una beca de vint mil pessetes a Pamplona.” Allà, al país navarrès, ja comença a destacar entre els altres estudiants de periodisme. Però calia fer el soldat. En Foix havia planejat fer milícies. Ara bé, el seu paper de lideratge al sindicat de periodistes l’hi impedeix. Acaba periodisme. Torna a Barcelona. Hi comença el primer curs de Dret i es disposa a fer la mili. La farà a Menorca, tot traient-se, al mateix temps, dos cursos de la carrera de lleis. Els seus coneixements diversos li fan la feina més fàcil. De nou a Barcelona, la història s’accelera: La Vanguardia li obre les portes com a traductor de l’anglès, hi treballarà de substitut els caps de setmana. Cita el nom de prestigiosos periodistes-corresponsals, col·legues seus: Valentí Popescu, Diana Negre, Tomàs Alcoverro… També el de Santiago i Carlos Nadal, Lluís Permanyer, Josep Casán. “Hi aconsegueixo una plaça de redactor. Amb trenta-tres anys, me’n vaig a fer de corresponsal a Londres. Aquí vaig fer molts viatges per països de la Commonwealth: el Pakistan, l’Índia, l’Àfrica. Després vindrien els tres anys com a corresponsal a Washington. El 83 em nomenen director del diari, però dura poc”. Posteriorment, en Foix ha exercit, en diverses èpoques, com a director adjunt. Fins fa ben poc va ser director de La Vanguardia Digital, i avui continua sent un articulista habitual del diari.

“El que més agraeixo a la meva empresa és que em doni temps per llegir. Abans, la principal preocupació d’un corresponsal era arribar al lloc i saber com havia de transmetre la informació. Ara tot això ha canviat radicalment. Gairebé tothom pot tenir accés a la informació. Per aquest motiu, la primera preocupació d’un corresponsal, ara mateix, no és com enviarà la crònica, sinó què dirà. Aquí hi ha la mare dels ous. Actualment la informació té un lloc, per descomptat, però, com que tothom hi pot accedir, d’una manera o altra el lloc en si ha perdut importància. Ser-hi, al lloc, no és tan determinant com abans.” La llum ha anat declinant a l’estudi d’en Lluís Foix. El jersei que vesteix sembla que hagi adquirit un to una mica més torrat. Ha viatjat pertot arreu, ha enviat “còpies” des de països remots. Se sent, però, de poble. “El meu pare era cabaler; i la meva mare, cabalera. Ser de poble té avantatges si corres món: et fa espavilat, t’obre els ulls. Però a Barcelona més aviat et representa certs inconvenients. Els Foix remunten al segle XIII, provenen del món càtar del sud de França, de la ciutat bressol de tots els Foix. Barcelona està controlada per unes quantes famílies i, per activa o per passiva, aquestes famílies sempre t’acaben preguntant: ‘Què hi fas, tu, aquí?’. Et fan sentir, una vegada i una altra, que no ets de la colla —‘la colla del porró’, que en deia l’Ernest Lluch—. Per això, algú de poble com jo a Barcelona ha de fer un plus de relacions socials (que un d’aquí, de bona família, es pot estalviar)”.

Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) és un dels periodistes catalans actuals de més prestigi. Especialista en política internacional, va ser director de La Vanguardia i corresponsal d’aquest diari a Londres entre els anys 1974 i 1980 i a Washington CD entre 1981 i 1982. Actualment escriu a La Vanguardia, El Punt-Avui i El Mundo Deportivo, a part de ser un popular tertulià de TV3, de RAC-1 i Catalunya Ràdio. El seu blog, Foixblog, és de referència obligada en el sector del periodisme.

8 comentarios

  8 comments for “Ser de poble t’obre els ulls

  1. Jesús Conte
    01/12/2011 at 19:36

    Magnífic, Lluis, com quasi sempre. Parafrasejant Pere Quart «qui no perd els origens no perd la identitat».

  2. francis black
    01/12/2011 at 01:26

    Unas memorias de Foix tocando vida personal y acontecimientos publicos, a lo Xammar, seria una buena noticia.

    • Àfrica
      03/12/2011 at 09:45

      Estic segura que les tindrem, dóna-li temps. Sóm molts els que les estem esperant!

  3. pep
    01/12/2011 at 01:01

    Bona nit Lluís, després de collir olives enmig d’una boira espesa i molt húmida, que ja ens acompanyava per santa Caterina, i em tingut molts dies de destorb com es diu per aqui, em recomforta aquesta vida teva tant intensa, tant brillant, tant densa, tant aprofitada, El titol de l’article es ben encertat i ben segur que t’ha ajudat molt per anar per aquests mons de Déu. Al costat d’aquest home tant acollidor , tendre, estudiós i savi, tothom si troba be, al menys això m’ho deia i ho pensava el Sr. Capell quan el visitava a Barcelona. Sempre va estar molt orgullós de tu i no parava de repetir-ho, com si fos la primera vegada. Segur que ell des del cel et continua tenint present. Després de tot el relat, me’n vaig a dormir en pau i content de ser intensament de poble. Perdona’m però de gran voldria ser com tu. Segur que vostès pensen igual. Una abraçada ben càlida . Es la una de la nit i la boira encara es present. Aquestes nits no sentim el toc de » la Campana dels Perduts » quines coses tant petites que anyorem. Adéu-siau.

    • 01/12/2011 at 09:24

      Segur Pep, pensem el mateix.

  4. 30/11/2011 at 23:19

    Moltes vegades sento una mena de nostàlgia no viscuda (no sé si es pot tenir nostàlgia del que no s’ha conegut) del món de pagès. O, més ben dit, dels que venen del món de pagès. Penso que els que tenen uns orígens on poder refugiar-se en cas de necessitat estan més a raser que els que només tenim les quatre parets a la jungla de l’asfalt. Els meus avantpassat venen de l’Empordà d’una banda i del Maestrat de l’altre, però ni uns ni altres van deixar arrels quan van fer cap, cap a Barcelona amb una ma al darrera i l’altre al davant.

  5. 30/11/2011 at 23:14

    Sr.Foix: La colla seva és la colla nostra si és que hi ha colla d´algú…

Comments are closed.