Vicens Vives i el sentimentalisme pertorbador

En presentar fa uns dies el llibre Mestres de Mestres, un recull de les entrevistes que Albert Vinyoli ens va fer a tretze persones del país, vaig fer esment a les frases picades amb pedra que tots diem, vulguem o no vulguem, quan parlem del que sigui.

La darrera edició de Notícia de Catalunya

Eudald Carbonell, el gran antropòleg de Ribes de Freser, comenta que quan una persona et diu que ja ho sap tot, deixa de ser persona. Quina sentència més definitiva.

També vaig comentar el que Anna Cabré, la demògrafa més sòlida que té el país, diu sobre l’evolució demogràfica dels catalans. Observa que uns catalans es fan per filiació i els altres per importació. Catalans d’importació que també fan catalans els seus fills. I això fa cent cinquanta anys que dura. Tots els catalans que no descendim de la migració espanyola del segle XX, o de la llatinoamericana del segle XXI, vol dir que descendim de la migració francesa dels segles XVI i XVII. Pels quatre costats.

I la frase lapidària és la que diu que “el sistema de fer catalans amb gent de fora és la nostra manera de fer”. El sistema català de reproducció, afirma Cabré, no es basa en que nosaltres estiguéssim quiets i de cop ens passa tot això sense voler-ho. No, nosaltres tenim un sistema, un conjunt de relacions que perdura en el temps, que sempre compta que vindrà gent de fora i que s’hi quedarà.

Aquestes reflexions em porten a la idea que treballa Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya, quan diu que som un poble de passadís i que com tots els pobles de passadís, els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials.

Diu Vicens que l’anar i tornar de gent estranya en el nostre territori ens ha tornat a vegades incongruents i paradoxals. Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge.

I com sempre que es vol estudiar l’origen dels catalans, Vicens també va cap a la pagesia i diu que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els homines undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part. De l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic, la ciutat del Sants, fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat.

Catalunya tindria poc menys de tres milions d’habitants si no hi hagués hagut immigració en els últims dos segles. Som mestissos, què hi farem. Potser més que altres pobles peninsulars. Catalunya ha estat país de pacte, d’entesa, de respecte a l’altre. No sols perquè hagi estat més fràgil, sinó perquè era l’altre.

Aquest hibidrisme, diu Vicens, sol donar un orgull a vegades insuportable i una vanitat pueril; i altres vegades un punt de ressentiment primari i casolà que fa suspectes les millors actituds. I aquí ve una frase lapidària de Vicens: “se’ns desvetlla un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”.

Si he mostrat un apropament a la cultura anglosaxona és perquè els anglesos no juguen ni amb les ideologies ni amb els sentiments. Són un poble fred, calculador, aparentment allunyat de les passions humanes, que sap combinar els interessos nacionals amb la llibertat dels seus ciutadans. Un poble pràctic que ha inventat els esports i ha explotat la navegació. Ha dominat el món sense fer soroll i respectant el que trobava pel camí. Els romans deixaren el dret per les calsades que travessaren l’imperi. Els anglesos hi han deixat la llengua i Shakespeare.

17 comentarios

  17 comments for “Vicens Vives i el sentimentalisme pertorbador

  1. 04/10/2012 at 09:16

    No tenim, en català, un autor romàntic semblant. Era també una època en la qual els sentiments espanyolistes del país eren encara forts, lligats a un estat en ebullició, a Cuba hi feien diners molts catalans, encara. Avui, aquests sentiments espanyolistes dels catalans, que van existir, semblen políticament incorrectes, segons on s’expressen. Però torno al tema, més enllà del poeta i la seva vida i de l’època, moguda, copio avui aquest poema que sempre m’he mirat amb humor, en el qual es lloa la bellesa d’una noia que, li diuen, és tonta. Sembla que als senyors, fins i tot als poetes, això, no els feia res, amb tal que la noia guardés un silenci respectuós.

  2. Rosamaria
    01/10/2012 at 10:23

    Sr. Foix……això que diu dels anglesos: «Han dominat el món sense fer soroll i respectant el que trobava pel cami «….hauriem d’escoltar primer que en diuen els indis (Ghandi)sobre aquesta afirmació tan categorica.

    Pel que fa al mestisatge dels catalans….jo mateixa vaig ser criada per dues andaluses de les que em recordaré sempre més i pel fet de neixer en un forn de pa i pastisseria, vaig creixer rodejada de persones castellanes i andaluses.L’obrador d’un forn és un bullidor de gent, els forners, els pastissers, els pinxes,de nit i les dependentes de la botiga de dia
    Quan feiem l’àpat del dinar ens ajuntavem en una mateixa taula unes 15 persones de les quals, catalanes, només la nostra familia.

    I malgrat en aquella taula, uns parlaven castellà, els altres andalús i els que menys català, i també un Vienès que ens va ensenyar a fer el pa de Viena, ens vam sentir sempre «tots» com una gran familia.

  3. Albert
    01/10/2012 at 07:41

    Pienso que el importante problema del sunami económico que padecen actualmente muchos paises del mundo, y en especial los del sur de Europa, como pueden ser Grecia, Italia, Portugal, Francis, España, ect. posiblemente es debido a que la CORRUPTOCRACIA a dominado sobre la Democracia.

    Y sobretodo en lo que refiere a nosotros los Españoles ha hecho que la Gobernancia de turno enlenteciera el ponerle remedio y solución a la crisis económica, que ya anunciaban y avisaban al gobierno del Sr. Zapatero que se produciría, los mejores economistas españoles ya desde el año 2006, 2007, 2008, 2009, ect.
    Por el boom y la burbuja de la construcción que ya la veíamos todos los ciudadanos de a pie.

    » Time is money » dicen los Norteamericanos. Y nosotros lo hemos perdido miserablemente por culpa de la Corruptocracia Burocrática
    del sistema. Nadie tiene la culpa pero ha ocurrido así. Y ahora pagamos las consecuencias.

    • Albert
      01/10/2012 at 07:53

      P.D. También pienso que más que recortes salariales y aumento de impuestos por todas partes, lo que conviene es controlar el poder que aun tiene la Corruptocracia burocrática del sistema y de la sociedad. Y que hace enlentecer la solución. El problema es la perdida del TIEMPO. » Time is money «.

      Para recuperar a la verdadera Democrácia Constitucional. Y si es posible recuperar la ética, la honradez y la eficacia administrativa, talentuda, emprendedora creadora de empleo, consumidores y cotizantes al Estado y a la Seguridad Social del Estado.

  4. dogbert
    01/10/2012 at 01:51

    http://www.youtube.com/watch?v=tOnmkP_DKrA

    Me tomo un octubre sabatico.
    Sean buenos. Y sonrian

    • sip
      01/10/2012 at 04:13

      Feliz sabático. Le echaremos de menos, dogbert.

  5. Albert
    30/09/2012 at 17:47

    » Som un poble de pasadis…» i altres han dit també que » Catalunya es un gresol de races «.

    Catalunya es la que en mes dret i mes realitat representa a Espanya en el seu mostruari genètic huma i antropològic.

    Els espanyols de la resta d’Espanya encara no s’en han adonat d’aquesta realitat tan palesa.

    D’aqui que demanar l’Independencia ara ja no te cap sentit práctic.

    Una altre cosa es que degut a que la CORRUPTOCRACIA ens ha segrestat la DEMOCRACIA constitucional, doncs estemcom estem.

    I la culpa no la te pas tota Madrid, aón couen faves, doncs aquí tambe tenim la nostre culpa per coure les faves a calderades.

    Altre cos es que la ciutadanía de Cataluña y d’Espanya no te res per coure i per aixo es manifesta i amb molta rao. Per tot plegat i per la indecencia dels PRESSUNTES I tambe dels PANXACONTENTS.

    • Albert
      30/09/2012 at 17:50

      P.D. Correcció error de teclat. Aon diu: » Altre cos es…» ha de dir: » Altre cosa es…»

      • Albert
        01/10/2012 at 22:16

        Muy bueno. Corruptocracia en la práctica.

  6. dogbert
    30/09/2012 at 17:26

    La anglofilia del Sr. Foix es muy evidente desde siempre y esto no lo escribo como critica, sino como caracteristica.
    Esta ecuanimidad fria y precisa que señala nuestro anfitrion, es envidiable.
    Sean Connery despues de subrayar una vez mas su deseo de una Escocia libre o independiente, recibio el nombramiento de Sir, que acepto.
    Ciertamente la monarquia inglesa tiene un fair play mas que homologado, del cual podrian tomar nota los borbones de todas las epocas y el actual que ostenta la jefatura del reino de españa deberia tomar triple racion.

    Por contraste sentirse hispanofolo desde Catalunya, es muy complicado.

    Una de las caracteristicas de Catalunya, de su talante y de sus gentes, es la capacidad de acoger al recien llegado, si me apuran no tirando cohetes de fiesta, pero si con una curiosidad constructiva que nos ha llevado a ser un pais de lo mas mestizo y poroso, siempre claro esta buscando que podemos aprovechar de todo ello.

    Salvo contadas excepciones nunca hemos hecho casus belli de la diferencia y hemos respetado por igual al que se quiere integrar como al que no, siempre y cuando tenga una actitud correspondiente.

    Choca todo ello con la cerrazon, al menos la oficial y politica, de la españa mesetaria que no entiende para nada la diferencia ya que segun ellos, la vara de medir unica e infalible es la suya.

    Esto ha sido, es y sera asi. No creo que justamente ahora las cosas cambien, aunque tambien es cierto que en las epocas de mas debilidad del estado es cuando Catalunya avanzo o quiso avanzar un poquito (1898… etc).

    Yo la verdad siento la misma trempera (con perdon) ante una rojigualda que ante una senyera. Cero. Que hi farem.

    De hecho a mi lo que me molaria de verdad es una republica independiente de Barcelona.
    Barcelona es la esencia del mestizaje, del respeto, de la practicidad y del escepticismo mas activo.
    Ser barceloni me pone. Y lo soy de adopcion ya que no de nacimiento.

    • francis black
      30/09/2012 at 17:40

      Bueno lo de la Europa de la ciudades tiene su predicamento, Ramoneda lo decía en el país hace un tiempo.

      http://elpais.com/diario/2009/08/19/opinion/1250632812_850215.html

      Pero bueno se decida lo que decidan yo destinado a Cádiz que ahora me tengo que ir y quizá BartolemC llega para quitarme el puesto. Claro que tampoco son perfectos a Ruibal no le aceptaron esto como himno.

      http://www.youtube.com/watch?v=3mMBUVDb8dQ

    • 30/09/2012 at 18:03

      Sentir que uno es adoptado y querer a su nueva madre tanto como a la que te trajo al mundo es de bien nacidos…

    • sip
      30/09/2012 at 18:59

      La cualidad de mestizaje no es en exclusiva una seña de identidad catalana a mi entender. Para empezar Catalunya no es sólo Barcelona, igual que la cerrazón no es aplicable a toda la españa mesetaria (oficial y de la otra).

      Grandes ciudades como Madrit, Barcelona y otras muchas del lego España pueden estar orgullosas de ser urbes acogedoras, donde han acudido por distintos motivos (generalmente alimenticios) gentes de todas partes. En los últimos años fundamentalmente llegados de eso que hemos dado en llamar «tercer mundo» (con estos últimos el trato no ha sido tan digamos preferencial). Creo que la diferencia la da el medio rural o urbano.

      Mi experiencia personal es que si uno va por el mundo con el ánimo de «vivir» la ciudad a la que el destino lo lleva, mal se tienen que poner las cosas para que no se integre sin ningún problema. Me he sentido en la gloria en Barcelona, en Madrid, en Bilbao, en Cádiz, en Girona, en Londres, en…y hasta en Sevilla (aunque tuviera que soportar 30 chistes por segundo).

  7. francis black
    30/09/2012 at 16:48
  8. 30/09/2012 at 16:37

    «Som un poble de passadís i que com tots els pobles de passadís, els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials»…
    Sr.Foix: Per la meva part, una abraçada cordial…

Comments are closed.