Pobles pràctics i democràtics

Alex Salmond i David Cameron signant l'acord per la celebració d'un referèndum d'independència

Els anglesos són el poble que més independències ha pactat i atorgat en els últims cent anys. Quan el primer ministre Harold Macmillan pronuncià un discurs a Ciutat del Cap, Sud-àfrica, l’any 1960, dient que uns “vents de canvi bufen en aquest continent”, començava un procés per desprendre’s de les colònies africanes que s’inicià amb Ghana i acabà amb totes les possessions que s’havien anat amuntegant i que, en paraules de Kipling, es feien en nom de la “white’s man burden”, la càrrega de l’home blanc, per civilitzar el món.

La desfeta de l’imperi, amb aquella mística imperial que el primer ministre Disraeli encomanà a l’emperadriu Victòria, s’encetà amb la fi de la Segona Guerra Mundial, que guanyà moralment i militarment l’Anglaterra de Churchill, però que convertí la primera potència europea en vençuda de les guerres que guanyà. L’Índia marxà el 1947 després de les negociacions entre lord Mountbatten, assassinat per l’IRA als anys setanta, i el pacifista Gandhi.

El cop més fort dels pobles i nacions que han abandonat el vaixell britànic es produí gradualment a partir del segle XIX quan Irlanda, despoblada per l’emigració i per la misèria, plantà cara a Londres i s’enfrontà militarment pels carrers de Dublín contra la metròpoli els dies de Pasqua de 1916. La revolta fou esclafada per l’exèrcit britànic, molts dels amotinats foren condemnats a mort i executats, però el procés de secessió ja fou imparable. Vingué la guerra civil entre irlandesos, la partició de l’illa entre els sis dels nou comtats de l’Ulster i la República d’Irlanda, que es convertí en estat independent a començaments dels anys vint.

L’acord irlandès fou precedit per caigudes de governs a Londres, per una militarització de l’illa i, finalment, per la segregació d’Irlanda del Nord, on la majoria protestant seguiria hegemònica en detriment de la minoria catòlica, que continuà en la seva lluita per obtenir una igualtat social i política. L’IRA es reféu a partir dels anys seixanta i fins a l’any 1995 no s’arribà als acords de Divendres Sant, que fixaren la reconciliació entre el moviment terrorista, que causà més de tres mil morts, i la resta de forces polítiques.

Tot aquest preàmbul pot servir per explicar l’entesa i el fair play entre els primers ministres David Cameron i Alex Salmond, que dilluns signaren un històric acord per celebrar un referèndum sobre si Escòcia vol esdevenir un país independent de la Gran Bretanya en la consulta que se celebrarà el mes d’octubre del 2014, possiblement el dia 18.

Els escocesos decidiran si volen viure com a estat independent o seguir igual que ara, amb l’autonomia que els atorgà el govern de Tony Blair. Cameron i Salmond saben que no poden ni volen repetir una confrontació dialèctica o de força. I amb l’historial de la violència en què s’han produït gairebé tots els processos de secessió imperials, han optat per jugar la partida des de la legalitat, cedint cada part punts substancials i establint una pregunta clara que sigui vinculant i que acabi les discussions en una propera generació.

Cameron volia que el referèndum fos immediat i Salmond, que s’allargués tant com fos possible. El primer, perquè creu que els escocesos hi votaran en contra, i el segon, perquè vol guanyar temps i convèncer els seus votants dels avantatges de la independència, que, avui per avui, no té una majoria clara, segons les enquestes.

Joc net i democràtic, molt allunyat de la retòrica fatxenda dels governants espanyols respecte a la decisió del president Mas de convocar una consulta per si Catalunya vol tenir un estat propi. Les diferències entre el procés català i l’escocès són ben clares. Cameron, per raons històriques o per sentit pràctic i democràtic, no té inconvenient a anar a Edimburg per signar l’acord amb Salmond. I el primer ministre escocès accepta formar part de la Commonwealth de setze nacions que tenen la reina d’Anglaterra com a cap d’estat virtual, sentimental i ornamental. Això sí, la lliura continuaria sent la moneda oficial escocesa, encara que sigui amb bitllets emesos pel Bank of Scotland, tal com ha estat des de fa molts anys. En les negociacions prèvies als acords signats el dilluns s’han discutit i debatut fins a l’últim detall tots els aspectes del referèndum.

El partit conservador de David Cameron, paradoxalment, en sortiria beneficiat en termes electorals si Escòcia aconseguís la independència. En les eleccions dels darrers temps els diputats conservadors escocesos gairebé no han existit. Escòcia ha votat majoritàriament pels laboristes en la Cambra dels Comuns i pels nacionalistes en les eleccions autonòmiques. Però l’Anglaterra més conservadora no juga a curt termini. Fa el que creu que interessa al país.

També es pot dir el mateix d’Alex Salmond, que sap que la independència d’Escòcia no es pot produir en contra d’Anglaterra. Els dos interlocutors saben el que hi ha en joc i no es volen fer mal. Escòcia voldria tenir la condició d’estat independent però sense trencar amb Anglaterra ni aixecar fronteres físiques entre les dues nacions. El món al segle XXI és cada cop més interdependent i com a pobles pràctics que són els anglesos i els escocesos sabran trobar fórmules civilitzades i democràtiques per tal que cadascú pugui anar pel seu compte sense trencadisses exagerades.

Anglaterra no podria retenir una nació per la força si els escocesos votessin a favor de la independència. Ja han tingut massa experiències doloroses com el país amb més colònies dels dos últims segles per apartar-se del diàleg i les vies democràtiques. Això no vol dir que Londres actuï a partir d’ara sense defensar el manteniment d’Escòcia i que els nacionalistes escocesos no intentin convèncer una majoria de compatriotes per aconseguir la independència. Parlaran, debatran i discutiran sense crits ni soroll. Durant dos anys.

Publicat al diari ElPuntAvui el 17-10-2012

33 comentarios

  33 comments for “Pobles pràctics i democràtics

  1. Albert
    18/10/2012 at 09:44

    Spain is different. Para empezar en España comparada con Inglaterra sobran miles de Leyes. Que además no se pueden aplicar ó tampoco se pueden tener en cuenta, porque algunas son de dificil interpretación ó de dificil aplicación.

    En Inglaterra existen pocas Leyes pero efectivas y basadas en el uso y en el sentido común.

    No comment.

  2. Albert
    18/10/2012 at 03:45

    En Catalunya somos prácticos como los Ingleses y el humor catalan es muy parecido al humor británico.

    En Cataluña tenemos un enfrentamiento mental, con España, entre la razón y la lógica de la realidad práctica contra la sinrazón y lo ilógico de negar la realidad de los hechos.

    Dentro de España hay gente que es y piensa igual que los catalanaes pero tienen que convivir también como los catalanes, con los de la sinrazón y la rutina mesetaria.

    La mentalidad de los catalanes es más abierta a las ideas y a lo universal. El caracter de algunos muchisimos españoles es igual.

    Aunque en España de momento y hasta que no se demuestre lo contrario domína la sinrazón de no reconocer y respetar la dignidad humana de un pueblo, sus costumbres y su lengua.

    El Toro de momento domina y no respeta la dignidad y el sentido común de la Vaca que da leche.

    • Albert
      18/10/2012 at 03:50

      P.D. En cambio nos complementamos y también nos necesitamos mutuamente.

      Y al Toro ese le toca reconocerlo y no pegar cornadas ciegas de agresividad machista, muy negativa y perversa.

      • francis black
        18/10/2012 at 09:25

        Esto generalizando un poquito no ?

        • Albert
          18/10/2012 at 09:34

          Desde luego francis. Tienes toda la razón.

  3. dogbert
    17/10/2012 at 23:25

    Para negociar hay que estar dispuesto a ceder. Es una actitud.
    El pragmatismo ingles es mas que loable en este caso y me produce sana envidia.
    Las partes han negociado, han cedido y han llegado a un acuerdo. Chapeau!
    El 2014 pasara lo que tenga que pasar, pero todo estara previsto para que no haya ningun descalabro sea cual sea el resultado del referendum.
    Nos llevan años luz en fair play, en inteligencia y en praxis democratica de la buena.

    Dicho lo anterior, les dire que no entiendo que por nuestros lares haya aparecido una fiebre independentista tan aparente. Al igual que tampoco entiendo que por la otra parte sean tan cerriles e intransigentes.

    Hay un gran fracaso general de unos y otros y para taparlo en lo posible han creado la gran cortina de humo de este tema que esconde momentaneamente pero no soluciona el problema de fondo de la sociedad actual que es la quiebra economica, moral y social.

    Cap problema un par de generaciones mas y tot sol-lucionat, no me hagan decir como y de que manera pero si que les digo que nuestra generacion esta en el entremes, un entremes magro, oscuro y caducado.

    • Ramón
      18/10/2012 at 00:05

      Hay un fracaso negociador porque reconizcamoslo los politicos, no estan a la altura de los ingleses, hay varios libros de negociación y conflicto de Eduard Vinyamata, muy recomendables

      • Ramón
        18/10/2012 at 00:33

        Este texto de Vinyamata está dividido en varias partes, una inicial, conceptual, donde se define «La importancia del conflicto». Allí se nos explica en qué consiste la violencia –ese elemento que permite distinguir entre un conflicto positivo y uno negativo–, la agresión, la competencia sin violencia ni odio como elemento de cooperación, los esfuerzos por evitar los procesos destructivos. Continúan varios acápites dedicados a la «Comprensión del conflicto: Orígenes y causas», como los factores biológicos que pueden determinar algunos conflictos, factores psicológicos y pedagógicos, problemas filosóficos, aspectos antropológicos, cuestiones educativas y políticas de los conflictos y la dimensión espiritual en la resolución de los mismos: «Me preocupa mucho más la plasmación o la práctica de los valores espirituales que normalmente comparten las diversas denominaciones de carácter espiritual, filosófico, vivencial o religioso: la honestidad, el respeto,—- la solidaridad o la cooperación—–.» E.Vinyamata, Conflictología. Curso de Resolución de conflictos.http://www.revistafuturos.info/resenas/resenas15/conflictologia.htm

    • Rosamaria
      18/10/2012 at 13:48

      BENVINGUT !!que tal les vacances ? Se t’ha trobat a faltar.
      Totalment d’acord en que l’ art de la negociació requereix d’una actitud de predisposició.
      Jo si que entenc aquesta febre independentista. N’estem fins el cap d’amunt del «toreo» espanyol en qualsevol tema que sigui català, des de la retallada de l’Estatut – recordes a Alfonso Guerra ?? «nos los hemos cepillao»….passant per les sentències del TC,seguint per la llengua i acabant per l’ expoli fiscal…..arriba un punt en que hom es pregunta si val la pena seguir unit a un pais que dificilment pensa més enllà del seu propi malic….

  4. Rosa
    17/10/2012 at 18:26

    Francis y mientras que? alargando no se soluciona nada es mas creo que sera dificil aguantar ciertas situaciones sociales,enfrentamientos verbales etc…, para mi entender nos han puesto en una situación innecesaria, se empezo por un pacto fiscal y mira donde estamos, creo que antetodo tiene que haber mucho dialogo cosa que a mi entender no lo habido y cuando realmente este agotado mirar hacia donde queremos ir pero esto se podia hacer con mas calma y menos enfrentamientos, el derecho a decidir quiza lo queremos todos pero hay formasy maneras y para mi no han sido las correctas por ambas partes.

    • francis black
      17/10/2012 at 18:46

      Si, pero los politicos viven del enfrentamiento no del dialogo, ellos estan en su salsa con lo de buenos y malos, lo malo es que nostros caigamos en la trampa. Hay una industria montada de politicos periodista tertulianos que estan de gira eterna pero no solucionan nada, la POLITCA es otra cosa, algo más profundo más serio.

      • david
        17/10/2012 at 18:52

        estoy bastante de acuerdo, a pesar de la crudeza del comentario. realmente la «industria» del enfrentamiento da votos y audencias a todas las partes, pero eso no soluciona los problemas de las personas. la solución es tan fácil como penalizar en las urnas a los políticos irresponsables, pero lamentablemente en las elecciones una inmensa mayoria vota a sus siglas independientemente de su gestión. y así vamos!

  5. francis black
    17/10/2012 at 16:14

    Estoy intrigado

    http://www.elmundo.es/elmundo/2012/10/17/espana/1350465383.html

    Solo espero que no sea ninguna de mis actrices preferidas.

  6. 17/10/2012 at 11:35

    Sr.Foix: Siempre he creido que las cosas no hay que juzgarlas por cómo comienzan, sino por cómo terminan…personalmente me gustaría que el proceso que se inicia en Catalunya tuviera personalidad propia ya que tiene unas caracteristicas especificas…

  7. Jordi P.
    17/10/2012 at 11:05

    Els anglesos han après de la seva historia a comportar-se amb sentit comu i amb democràcia. Espero que els nostres polítics aprenguin la lliçó.

    • Rosamaria
      17/10/2012 at 16:21

      Esperar que Mariano Rajoy actui con David Cameron, seria com esperar que l’ ànec Donald parles com Albert Einstein. Estan a les antipodes. Veig a David Camerón i penso en Shakespeare. Veig a Mariano Rajoy i veig una taula camilla amb el tapete de ganxet que va fer la rebesavia de Matusalem. Insisteixo estàn a les antípodes.

      La millor manera i la més eficaç de retenir algú , és deixar-la marxar i jo crec que Cameron ho sap i aquesta és la seva jugada politica més intel.ligent. I ara pensem en l’estretègia d’ en Mariano…..no us venen ganes de riure ??…

      Ens enfrontem a una colla de politics espanyols molt matussers i curts de «mires», amb poquissima habilitat politica i dialectica, mentiders i fatxendes entre altres virtuts. Tinc els meus dubtes que sàpiguen estar a l’ alçada.

  8. 17/10/2012 at 10:18

    Sr Foix:
    Un problema es pot rebre amb audàcia i intel·ligència política, o des de la sense raó i les vísceres i la por com a resposta.
    La diferència està en la intel·ligència i nivell de la classe política anglesa i la «mediocritat» i la manca d’arguments de la classe política espanyola en general.
    Per mostra només les respostes d’ahir d’un militar, del Sr Bono sobre els treballadors de la Seat, i/o la creativitat de la Sra. Camacho intentant espantarnos amb la nul·litat dels nostres títols universitaris, i les subvencions agràries procedents de la UE.
    En l’era de les TIC i del món digital on la informació corre en nanosegons ens volen fer por.
    Seria per riure sinó fos que és preocupant la manca de preparació intel·lectual i professional dels nostres dirigents.
    Així li va al conjunt de l´Estat.
    El problema és que som els ciutadans del carrer els que paguem les decisions errònies de tant dirigent inepte, i sense oblidar el tema de la corrupció.
    Quina imatge més moderna i democràtica estem donant a Europa i al món.
    Alguns enyoren els anys 30, el «ordeno y mando».
    Menys mal que estem a la UE i a l´OTAN sinó veuriem entrar de nou tancs per la Avgda. Diagonal en ple Segle XXI.

    • Jordi P.
      17/10/2012 at 11:09

      Estic totalment d’acord.

      • s rovira
        17/10/2012 at 11:31

        Totalment d’acord pero la «España oficial» no apren de la historia ….

  9. Albert
    17/10/2012 at 10:15

    Sr. Foix: » Spain is different » Aquí el Toro manda y ordena a la Vaca que produce leche, para que se ponga bién para follarla/violarla ó joderla. Sin escuchar, ni atender las razones de la vaca. ! Vaya mala leche que tiene el Toro ese ! ¡ Solo piensa en dar cornadas ! ¡ Andeeleee !

    • Jordi P.
      17/10/2012 at 11:01

      Un raonament molt adient!!!

    • s rovira
      17/10/2012 at 11:32

      El problema es que de tanto follarte a la vaca, se le corta la leche

  10. francis black
    17/10/2012 at 09:58

    Estos van en serio, aquí es táctica partidista, cuando Mas dice que no va a hacer un referéndum para perderlo lo que dice es que va a alargar todo lo que pueda su estatus de «gobernante en transición, soy imprescindible». Al resto les queda el seguidismo o el enfrentamiento. El Psc se monta una tercera vía de pacotilla, Erc seguidismo, PP , aquí mandamos nosotros que lo importante es Madrid, ¿va, que quieres? pero no te pases.

    Hablaran las urnas, pero como el resultado salga raro me veo volviendo votando a los seis meses.

    http://www.youtube.com/watch?v=6gAl2P1_L3U

    • 17/10/2012 at 11:38

      Yo tampoco quiero que me salven Francis…

      • Ramón
        18/10/2012 at 00:15

        Yo intento analizar, pero hay dias que me voy a dormir sin enteder nada….tanta estrategia de politicos me escama

Comments are closed.